Van passar uns segons fins que no es va refer de lespant, va contemplar com havia quedat la persiana i va veure que no hi hauria cap més solució que obrir la caixa i canviar les quatre barnilles malmeses. Des de la finestra vaveure les dues barnilles que havien caigut al carrer sense que haguessin tocat a cap vianant.
Va baixar les escales sense treures del cap el que li havia passat, ni entendre com és que encara era viu, perquè de totes havia dhaver anat de cap al carrer, en cursa directe amb les barnilles dels collons.
Un cop al carrer, i al mateix temps que recollia les maleïdes barnilles, va sentir com en Paco, lamo del bar que hi ha a la cantonada de davant de la casa de la senyora Rosa, i pel que sembla havia estat contemplant els fets tota lestona, li deia:
Hòstia, Joan, avui sí que has estat de sort! Sino arriba a ser per aquell jove de la camisa blanca que tha agafat per lesquena i tha empès cap a dins en el moment que has relliscat, et fots una nata de tres parells de collons. Que tens un nou ajudant?
No, no va respondreli en Joan totalment confós. És un nebot de la senyora Rosa que ha vingut a passar un parell de dies amb ella afegí seguidament mentre es girava desquena i tornava a entrar a lescala.
Doncs, ja cal que li facis una bona convidada perquè les crismes van cares i de vegades no tenen solució quan es trenquen va contestarli en Paco en veu alta, al mateix temps que sen tornava cap el bar.
Abril del 2001
Landana correcta
No és una gran història ni em va succeir res despectacular per servir de base a un guió de cinema duna llegenda urbana. És molt més senzill, és impossible que em succeís, i no obstant això va ser una realitat, no solament per a mi sinó també per a la Joana, la meva germana, que aquell dia macompanyava.
Havíem rebut a casa una notificació duna entitat financera, concretament duna oficina que està pels voltants del carrer Pàdua de Barcelona (prefereixo no concretar-la, per allò de la discreció), per la qual havíem de fer front a un descobert en compte, a causa duns càrrecs indeguts i dels quals havíem donat prèviament ordre de no pagar. El director ens havia citat a les onze del matí i preveiem que la reunió seria una mica calenta, perquè no estàvem disposats a carregar amb el mort i no creiem que lentitat volgués fer el mateix.
La millor forma de desplaçar-nos era amb els trens de Sarrià, concretament amb els que van a lavinguda del Tibidabo. A mig matí, els trens, tant els daquesta línia com les del metro, solen anar mig buits, per la qual cosa sol ser bastant agradable utilitzar aquest mitjà. Havíem muntat al tren a Plaça Catalunya i en només quatre parades (Provença, Gràcia, Plaça Molina i finalment Pàdua) ens situava a prop del lloc on havíem danar. Pel camí vàrem parlar del tema que ens ocupava i de la necessitat de mantenir la nostra posició ferma de no transigir davant del director de lentitat.
Cinc minuts abans de lhora prevista, és a dir, a tres quarts i mig donze entràvem per la porta de loficina i vàrem demanar, a un xicot molt ben empolainat que ens va atendre, pel director, el señor Peris, el qual ja ens estava esperant. La reunió va ser més aviat tibant, però no és lobjecte daquesta història. En resum, cal dir que finalment vàrem mig sortir-nos amb la nostra, no sense haver-hi deixat quasi la pell i dallò més emprenyats, mitja hora desprès dhaver entrat, és a dir, cap allà a un quart i deu de dotze.
La qüestió és que novament vàrem anar cap al tren de Sarrià, perquè ens tornés a portar cap a la Plaça de Catalunya. El tren va trigar una mica, però durant aquella estona vàrem estar donant voltes al que havíem estat discutint moments abans. Finalment quan va arribar el tren vàrem pujar, aquest cop ja en silenci, si bé seguíem rumiant i donant-li voltes al tema, encara que lescalfada anava perdent intensitat de mica en mica.
En el moment dentrar a la següent estació, és a dir, Plaça Molina (així ho esperàvem i creiem) ens vàrem adonar que estàvem a la dElPutxet, és a dir,ala següent després de la de Pàdua, en direcció al Tibidabo. El primer que vàrem pensar és que a causa del nerviosisme del moment havíem entrat pel mateix lloc per on havíem arribat, que estàvem a la mateixa andana i que lògicament ens havíem equivocat. Així ho estàvem comentant en el moment que es van obrir les portes del vagó i vàrem baixar del tren. En aquell moment ens adonarem que estàvem totalment sols en el tren i que igualment estàvem sols a lestació. El tren va marxar i aquella sensació de soledat encara va ser més intensa i estranya.
Quan ens disposàvem a canviar dandana vàrem quedar astorats en veure que estàvem en la correcta, la que ens havia de portar cap a la Plaça Catalunya, que era la nostra destinació. La sensació desgarrifança, i per què no dir-ho també, dinseguretat per estar vivint una situació incomprensible i irracional eren ben paleses. Ens vàrem quedar muts i blancs, i ens vam mirar mútuament amb ulls dincredulitat. Si ens haguessin punxat en aquells moments, no haguessin tret ni una gota de sang! Evidentment, no vàrem canviar dandana, perquè la que ens trobàvem indicava ben a les clares que era la de la direcció correcta.
No sé quant temps va passar, el cert és que la llarga estona despera es va fer eterna. No se sentia cap soroll i aquell silenci, que quasi es podia tallar amb ganivet, feia que la percepció que teníem de latmosfera que ens envoltava era dirrealitat i que, tardodhora, trobaríem alguna explicació racional, daquesta racionalitat que sempre volem a les nostres vides, perquè ens proporciona seguretat. Finalment, un nou tren va entrar a lestació i vàrem pujar-hi amb una prevenció que no sabria com descriure, com si allò no fos del tot real. Anàvem una altra vegada tots sols, essent els únics passatgers del vagó (no ens vàrem fixar si sen veien més en els altres vagons).
Han estat dels minuts que més ansietat han produït a la meva vida, i de ben segur també a la meva germana: esperar a veure quina seria la següent estació del tren. A mesura que ens apropàvem, alguna cosa ens deia en el nostre interior que no hi donéssim més voltes, que allò ja no tenia retop i que mai no ho entendríem, per la qual cosa havíem dacceptar els fets tal com els havíem viscut. Efectivament, minuts després el tren entravaatota velocitat a lestació de Pàdua. Aquella percepció de silenci va desaparèixer, quan quasi una dotzena de persones varen pujar al vagó.
Havíem tornat al mateix punt dorigen sense haver canviat dandana. Vàrem consultar lhora: eren dos quarts i cinc de dotze, només deu minuts més tard de lhora en què havíem sortit de loficina bancària! En aquell curt espai de temps havíem tingut tot un seguit de vivències inexplicables, que omplien més de mitja hora i tornàvem a estar al mateix punt de partida. La meva germana i jo ens mirarem en silenci. Lluny, molt lluny, quedava lesbronc hagut amb el director i alguna cosa misteriosa i màgica shavia obert pas dins nostre.
No ho entenc, Marc, però val més que no en parlem, perquè ningú no ens creurà mai em va dir la meva germana.
Tens raó, Joana, millor serà que callem i no li donem més voltes li vaig respondre.
Durant uns mesos les nostres vides van seguir el seu curs, i aquell fet va anar quedant en el record, fins avui, quan he obert la bústia i he trobat una notificació del banc, en què ens diuen que han canviat de director i que el nou ens cita per parlar dunes qüestions duns càrrecs indeguts i mai no compensats. Haurem de tornar a agafar aquell tren i la veritat sigui dita: no em fa gens de gràcia.
Durant uns mesos les nostres vides van seguir el seu curs, i aquell fet va anar quedant en el record, fins avui, quan he obert la bústia i he trobat una notificació del banc, en què ens diuen que han canviat de director i que el nou ens cita per parlar dunes qüestions duns càrrecs indeguts i mai no compensats. Haurem de tornar a agafar aquell tren i la veritat sigui dita: no em fa gens de gràcia.
Abril del 2001
Intercanviador de Moncloa
Aquella tarda de divendres shavia complicat dallò més i tot el que José Antonio tenia previst fer o bé shavia anul·lat o bé havia hagut de posposar-ho, però el que era ben segur és que havia destar abans de les vuit del vespre, com a màxim, al taller on havia deixat el cotxe, prop de la Plaça del Sol, per fer-hi una revisió rutinària i canviar-hi loli, abans diniciar un llarg cap de setmana de cinc dies, ja que els dies 1 i 2 de maig són festius a la Comunitat de Madrid. Donades les circumstàncies, la millor forma per bellugar-se per un Madrid enfollit pel trànsit dun divendres a la tarda és, sense cap mena de dubte, desplaçar-se en metro.
Eren tres quarts i dos minuts de vuit i encara es trobava en el vagó del metro que lhavia de portar a lestació de Moncloa i des dallà fer lintercanvi a laltra línia que el duria a lestació de Puerta del Sol, a cinc minuts escassos de la seva destinació. Malgrat que el metro de Madrid té un funcionament més que acceptable, quant a rapidesa i eficàcia, entreMoncloa i Puerta del Sol hi ha quatre parades, i si tenim en compte la duració prevista daquell trajecte el temps era més que just per arribar al lloc. En cas de no poder agafar el segon tren, de forma encadenada, el temps mínim despera era de tres minuts i segur que ja no hi arribaria.
Quan va parar el tren a lestació de Moncloa i es va obrir la porta, prop del túnel que el duria cap a laltra línia, José Antonio va sortir corrents com un coet amb lesperança darribar just a temps a laltre tren, perquè en aquella estació solia coincidir lhorari dels trens de les dues línies.
José Antonio sadonà del soroll en augment de laltre tren, senyal evident que sestava apropant a lentrada de lestació, per la qual cosa accelerà el ritme de la seva carrera, una carrera de la qual era el guanyador, perquè els altres passatgers també interessats en agafar-lo encara es trobaven a considerable distància. A uns vint i cinc metres del final del túnel José Antonio va veure que el tren acabava dentrar a lestació, per la qual cosa va calcular que tenia el temps just, però suficient, per no perdrel si agafava el darrer vagó, en el qual només anaven cinc o sis persones.
Poc abans darribar a la cantonada del túnel amb landana de lestació, José Antonio es va fixar que hi havia un captaire que estava dempeus, amb lesquena repenjada contra la paret. Era un home encara jove, de mitjana alçada i una mica prim, de pell fosca com si fos de raça gitana, però no tenia els seus trets, els seus ulls eren foscos i se nadonà que la seva mirada era penetrant i que el mirava molt fixament. També es va fixar que hi havia un cartell a terra, al costat dels seus peus, en el qual segurament posava els motius pels quals es veia forçat a demanar una almoina als vianants. Ni es va fixar en el que deia, perquè estava concentrat en arribar a temps de poder muntar en el vagó perquè les portes ja eren obertes. Just quan estava a la seva alçada, aquell home li va dir en veu alta i de forma clara:
No és bo agafar el tren pel darrer vagó.
José Antonio va parar en sec, sense saber ben bé perquè, i el va mirar amb recel i amb desconcert, de qui no espera una afirmació daquell tipus es va adreçar a aquell home i li va dir:
Què diu?
No va esperar la resposta, no valia la pena fer cas dun captaire, o sigui que va deixar de prestar-li atenció i, sense més, va reprendre la carrera cap el tren, amb la mala sort de contemplar, amb impotència, com les portes del vagó es tancaven i el tren es posava en marxa cap a lestació dArgüelles i el deixava a lestació amb un pam de nas, amb tot el que allò suposava. Va maleir el vagabund i ell mateix, com a causants daquella desgràcia. En aquells moments no sabia que fer, si sortir al carrer i intentar telefonar al taller per suplicar-los que lesperessin, o esperar al següent tren i intentar arribar, encara que tard, però amb lesperança que la demora no fos lo suficientment important com per trobar-sel encara obert. Va optar per esperar.
Van passar més de cinc minuts i el següent tren encara no arribava ni donava senyals de fer-ho. Landana sanava omplint de gent i ell de desesperació i dimpotència per la situació. Quan ja estava a punt de decidir sortir al carrer, perquè faltaven només dos minuts per les vuit, pels altaveus de la megafonia una veu seca i potent dhome va comunicar als allí congregats que per raons tècniques a causa duna avaria la companyia es veia obligada a suspendre el servei. La desesperació es va convertir en ràbia, però contra ell mateix, perquè per culpa dhaver prestat atenció a una desferra humana com aquella es trobava en aquella situació. Va girar el cap amb lesperança de veure qui li havia causat aquella situació, amb el desig de fer-li una mirada dodi i de menyspreu, però al mateix temps dintentar esbrinar què era el que li havia volgut dir amb aquella frase enigmàtica. El cas era que ja no hi era i no el va trobar després quan va tornar a entrar al túnel per adreçar-se a la sortida.
Per sort, quan va arribar al carrer hi havia una cabina de telèfon que miraculosament funcionavaiva poder localitzar encara a lamo del taller, el qual a causa de la feina que encara tenia acumulada no havia pogut tancar a lhora prevista.
Quan va arribar a casa, amb la satisfacció pròpia de qui ha superat amb èxit un tràngol dificultós, com era haver resolt el problema del cotxe, i lincident de lhome del túnel ni es recordava, es trobà que la seva dona Júlia li obria la porta i tot seguit li deia:
No te nhas assabentat? Al metro hi ha hagut un accident. Entre les estacions de Moncloa i dArgüelles un tren sha incendiat, i sembla ser que han hagut dhospitalitzar els passatgers del darrer vagó. Ara que començaves a trigar una mica, mestava posant intranquil·la per tu, perquè estava quasi segura que havies agafat el metro.
En José Antonio es va quedar glaçat. Quan es va refer de la impressió que la notícia li havia produït, li va explicar a la seva dona el que havia succeït, i la sort que havia tingut pel fet de perdre aquell tren per haver prestat atenció a aquell captaire.
Passats uns dies, quan ja havien tornat de les minivacances, José Antonio va sentir la necessitat de comprovar qui era aquell home i com podia ser que lhagués fet aquell advertiment tan oportú. Va tornar a aquella estació del metro i va observar que no hi havia ningú en la cantonada del túnel i landana. Va anar-hi unes quantes vegades amb el mateix resultat, cap senyal daquell home, ni en aquell lloc ni en cap altre del metro. El darrer dia va veure que hi havia una parella de vigilants de seguretat de la companyia i shi va adreçar per si li podien donar alguna indicació daquell personatge que començavaaser misteriós, perquè semblava com si sel hagués empassat la terra. Van escoltar calladament la seva descripció i quan va acabar, el qui semblava que nera el responsable li va dir molt educadament:
Senyor, sento dir-li-ho, però crec que es tracta duna equivocació. Està totalment prohibit demanar almoina dins de les instal·lacions de la companyia, especialment en els túnels de connexió entre les distintes línies. A més, aquell dia en concret el meu company i jo estàvem de servei aquí mateix iala mateixa hora que es va produir laccident, i li podem assegurar que no hi havia cap captaire com el que vostè ens descriu. Sentim no poder ajudar-lo.