Juliol del 2001
La visita
Encara ho recordo com si fos ahir, però ja fa més de tres anys. Anava caminant de pressa pel corredor de la planta baixa de lempresa on treballo, un corredor que té uns cent metres de llargada i comunica dos edificis i en el qual hi ha un seguit de sofàs per rebre les visites si no es vol que pugin a les oficines, quan vaig veure a la senyora R. que estava asseguda amb el seu nebot, que també treballa a la mateixa empresa.
R. també havia treballat a la nostra empresa durant més de quaranta anys fins al moment de la seva jubilació, fet que es va produir allà a començaments dels anys vuitanta, poc abans del trasllat de lantiga seu central de lempresa a lactual, situada a la part alta de la ciutat i que és on estem situats en el moment dels fets.
S. i jo havíem treballat plegats durant el temps suficient per conèixer-nos i explicar-nos coses de la nostra vida personal. R. era soltera i havia centrat totes les seves il·lusions en el seu nebot, amb qui la vaig veure aquell dia, perquè aquest pogués entrar a treballar també a lempresa, tant pel tipus de feina com per lestabilitat que representava aquell lloc de treball i per la bona remuneració que comportava.
Encara recordo lalegria que va tenir, i que em va manifestar clarament, el dia que es va confirmar que havia aconseguit una plaça, després de superar un dificultós procés de selecció, al qual es presentaven milers de candidats.
El fet és que des de la seva jubilació no havia tornat a veurela. El seu aspecte físic era bo, molt similar a com jo la recordava poc abans de la jubilació, i portava un vestit de faldilla i jaqueta de color marró que li estava força bé. Fins i tot vaig pensar:
Caram amb la R., sembla que no li passi el temps!
El meu primer impuls va ser anar a saludar-la, sobretot després que mhagués vist, però no em va reconèixer, cosa normal daltra banda, perquè la darrera imatge que deuria tenir de mi era la dun jove de poc més de trenta anys, amb bastant de pèl al cap, barba i vestimenta pròpia dels anys setanta. Ara, en canvi, que acabava de complir els cinquanta, del meu cap ha fugit aquella pelussera, no porto barba i vaig bastant ben empolainat per anar a treballar. En definitiva, era quasi impossible que em reconegués.
En aquells moments tenia molta pressa perquè arribava tardauna firma de papers, una gestió que no mhavia docupar més de deu minuts o un quart dhora, per la qual cosa vaig optar per saludar-la a la tornada, amb la creença que encara els trobaria, tenint en compte el caire de la xerrameca que semblava que hi havia entre ella i el seu nebot.
Novaig trigar ni els deu minuts inicialment previstos, quan estava ja de tornada pel mateix lloc on creia que estaven tia i nebot xerrant. Lamentablement ja no hi eren i vaig deduir que cadascú se nhavia anat pel seu camí.
Llàstima vaig pensar, amb les ganes que tenia de saludarla.
No vaig gosar de posarme en contacte amb el nebot, perquè si bé el coneixia de vista i de referències, mai no ens havíem tractat i, en aquella època, treballàvem en departaments diferents. No obstant això, vaig prometrem que més endavant el trucaria, em donaria a conèixer i preguntaria per la seva tia. El fet és que els dies varen anar passant i em vaig oblidar del tema.
Des de fa cosa de mig any, la meva situació professional ha canviat i sha produït la coincidència de ser destinat al mateix departament on treballa el nebot, per la qual cosa vaig recordar els fets i li vaig preguntar per la seva tia:
Va morir em va respondre.
Caram! Quan? No deu fer gaire temps, fa cosa de tres o quatre anys, us vaig veure xerrant asseguts en un sofà del vestíbul i vaig estar a punt de saludar-la.
Com? Nestàs ben segur del que dius? La meva tia R. va morir ja fa més de deu anys.
Hòstia vaig exclamar, doncs, si que tinc bona percepció del temps transcorregut. Un fet que ha succeït fa més de deu anys crec que només nhan passat tres!
És més va afegir, estic segur que aquí dalt mai no ha vingut a veurem, perquè els darrers anys de la seva vida sels va passar en una cadira de rodes, perquè poc després de la seva jubilació va patir un atac dembòlia que la va deixar mig impossibilitada.
Vaig callar i vaig tornar a recordar lescena. És més, quant més hi pensava més fresc tenia el record i lestranya sensació que vaig tenir aquell dia quan els vaig veure xerrant tan amicalment ide com em va mirar durant uns instants.
Vaig treure importància al fet, fins que fa cosa duna setmana, remenant uns papers personals que tenia en una carpeta, van aparèixer uns resguards signats per mi, amb data doctubre de 1997, en què hi havia un paper, daquests que senganxen i es desenganxen, on hi havia escrit:
Localitzar el telèfon del nebot de R. i preguntar per ella.
Maig del 2001
Les tietes de lArantxa
LArantxa i jo érem companyes i amigues del col·legi, un internat de Bilbao. Si bé ella i jo compartíem habitació, juntament amb dues noies més, es pot dir que lArantxa era una nena solitària, però mai no va estar sola. De tota la colla, jo era la més petita. LArantxa tenia sis anys més que jo; de les altres dues no men recordo. La seva és una història de màgia i encanteri que es difon amb el transcurs del temps, quan només en queda el record duna època màgica, la de la infància i la primera joventut, que sembla que shagi empassat la terra, perquè no nha quedat el més mínim rastre.
LArantxa tenia un do que feia que fos el centre datracció dels qui la coneixíem i tractàvem diàriament: tenia el poder o la facultat de materialitzar allò que es proposava i que ens agradava a les que estàvem amb ella, però només per a les del seu cercle íntim. Caramels, xiclets, pegadolces, llapiços, medalles, etcètera, apareixien a la seva mà per artdencanteri. Ningú no sabia com sho feia, però el fet és que quan estàvem amb ella ens deia:
Tinc unes coses per vosaltres.
Acte seguit es posava la mà oberta, amb la palma tocant la part esquerra del pit, per fora del davantal, una mica més amunt del cor, tancava la mà i lestenia cap a la persona objecte de lobsequi i quan lobria apareixia una llaminadura.
Al començament ens crèiem que es tractava dun truc de màgia après en una joguina molt famosa en aquella època (Màgia Borrás), però mai la vàrem poder enganxar i esbrinar com ho feia. Quan li preguntàvem com ho feia, ella sempre ens contestava el mateix:
És molt senzill, em limito a pensar en el que vull i apareix alamà.
Com he dit, això només ho feia amb les que considerava que eren les seves amigues de confiança, i ens havia obligat a fer el jurament que mai no ho divulgaríem.
Al començament ens va fer gràcia a totes, perquè crèiem que es tractava dun simple truc de màgia, però a mesura que passava el temps i no esbrinàvem com ho feia, un cert aire misteriós la va anar rodejant, de tal forma que fins i tot li teníem una mica de por. Val a dir que totes menys jo. No sé per què, però lArantxa em fascinava, sobretot quan em parlava de la seva família. Una família que es reduïa a dues ties grans, germanes del seu pare, solteres i que vivien plegades en una casa antiga de lAlameda Recalde. Els pares de lArantxa havien mort a la guerra civil, a conseqüència dun bombardeig de les tropes franquistes, justament quan ella encara no tenia un any de vida. Des dun primer moment, tal com ens havia explicat, les seves ties es van fer càrrec della, però com que ja eren bastant grans, van decidir posar-la en aquell internat, del qual sortia cada cap de setmana per anar a casa seva.
Un dia minvità a anar a casa seva, un diumenge a la tarda. Jugaríem amb les seves joguines, i les seves ties ens prepararien un berenar molt bo, em digué. A més, jo seria la primera nena del col·legi que tindria el privilegidanar a casa seva.
Els meus pares no hi van posar cap impediment, tenint en compte que ella no vivia gaire lluny de casa meva, i que caminant no es trigava més de vint minuts. Aquella era una època en què el temps es relativitzavaino hi havia les preses davui dia. Els diumenges a la tarda, precisament era quan saprofitava per anar a visitar a familiars i coneguts. Aquell diumenge a la tarda els meus pares aprofitarien per anar a parlar amb uns cosins de la mare, duns temes relacionats amb lherència dun familiar llunyà que havia mort sense fer testament. Daquesta forma jo estaria controlada mentre ells feien aquesta gestió familiar.
Quan es va obrir la porta de la casa de lArantxa va aparèixer una senyora gran, molt gran, que més que una tieta semblava una àvia. Això sí, molt somrient i amable. Em va invitar a passar. Era la tieta Aranzazu.
Tu deus ser la Lucia, oi? em va preguntar al mateix temps que em somreia i em feia una carícia a la galta dreta. LArantxa ens parla molt de tu va continuar dient. Diu que ets lúnica nena que la tracta tal com li agrada, és a dir, amb naturalitat. Que lajudes molt en els estudis, que lescoltes i que mai no li has demanat res, tal com fan les altres nenes de la classe. És així? em va preguntar.
Doncs, no sé què dir-li senyora li vaig contestar. A mi magrada com és lArantxa, les coses que diu i també les coses que fa. Les altres nenes potser no estan gaire acostumades a veure les coses que sap fer ella. Es pensen que fa trucs de màgia, però jo sé que no és màgia, si bé no sé com ho fa.
Ai, lArantxa, lArantxa es va sentir una veu al fons del passadís, que sacostava cap on érem nosaltres. Pocs instants després, una altra senyora molt gran, potser no tant com lanterior, però amb un gran semblant físic i amb la mateixa actitud de cordialitat i dalegria, va aparèixer per la porta. Era laltra tieta de lArantxa, la tieta Maite.
Mira que li tenim dit que no faci gaires exhibicions, perquè hi ha el perill que se la mal interpreti va continuar dient, sense parar de somriure, al mateix temps que parava una taula rodona petita, que era al costat de lhabitació, junt a dos sofàs molt antics, però en perfecte estat de conservació. Pocs minuts després, un esplendorós berenar, que consistia en xocolata desfeta amb picatostes i magdalenes, estava a punt de ser cruspit per totes quatre.
Au vinga, que es refreda, després ja anireu al quarto de lArantxa a jugar va insistir la tieta Maite, al mateix temps que posava dues cadires, una per a lArantxa i laltre per a mi, i seguidament ella sasseia en un daquells sofàs. La seva germana Aranzazu feia estona que estava asseguda, callada, ja que sestava menjant una magdalena i tenia la boca plena. Durant uns instants, em vaig quedar mirant les dues senyores, i talment semblava com si no fossin reals. Més aviat semblaven escapades dun conte màgic, perquè era tanta la tendresa, lalegria i lamabilitat que traspuaven, que al seu costat semblava que el temps no existia.
Encara recordo, després de tants anys, quasi cinquanta des daquella tarda màgica, el bon record que em va quedar daquella vetllada, que es va prolongar fins ben entrada la nit, quan ja era hora de sopar i els meus pares em van recollir. En total havien passat quasi cinc hores i vaig tenir la sensació que només havia passat una mica més duna hora.
Malgrat que vàrem acordar que repetiríem aquella agradable vetllada, la veritat és que no va haver-hi opció. Poc després es va acabar el curs i jo men vaig anar amb els meus pares de vacances a Donòstia, don eren naturals i tenien un pis que havia heretat el meu pare. El curs següent ja no vaig tornar a aquell col·legi, perquè vàrem fixar definitivament la residència a la capital donostiarra.
Mai més vaig tornar a saber res de lArantxa. Fins i tot, dues cartes que li vaig escriure, una al col·legi i laltra a casa seva, o més ben dit, la de les seves tietes, em van ser retornades, amb un lacònic Destinatario desconocido. Sempre em va quedar un record especial de lArantxa i de les seves tietes, un record que a mesura que transcorria el temps sanava envoltant dun halo misteriós.
Varen passar els anys, molts anys, i la meva vida em va portar per diverses ciutats espanyoles on residir i exercir la meva professió de metge pediatra. No va ser fins a lany passat que, amb motiu del pont de la Constitució i la Puríssima, un grup damics vàrem decidir anar a Bilbao a conèixer el Gunggenheim.
No sé per què, però vaig tenir la necessitat de retornar a lantic col·legi on havia estat internada, a recaptar informació de lArantxa. Estava tot canviat i modernitzat, començant per aquell pati que en la meva infantesa estava ple de plàtans i ara shavia convertit en un conglomerat de diverses pistes esportives on els alumnes practicaven tota mena desports de competició per equips. Lantic despatx de secretaria ide direcció era una moderna oficina amb tres ordinadors personals, una fotocopiadora i tota mena de material doficina, per cert molt ben organitzada.
Fruit daquesta bona organització, no va ser difícil trobar documents escolars de la meva època i, en concret, daquell darrer curs. Van aparèixer llistes dalumnes, expedients dexàmens i algunes fotos de grup. En tots aquests documents apareixien altres companyes amb mi, moltes de les quals no recordava ni el nom ni la cara.
Misteriosament, de lArantxa no va aparèixer res, ni tan sols el seu nom, la veritat és que no em recordava dels seus cognoms. Tenia lesperança que apareixeria en alguna de les fotografies, però tampoc va ser possible. Vaig insistir una mica, i la noia que matenia va ser molt amable i va treure altra documentació anterior i posterior a aquell any, però amb el mateix resultat: jo apareixia en la del curs anterior, però de lArantxa no va aparèixer res. Talment semblava com si la terra se lhagués empassat. Vaig donar les gràcies i men vaig anar.
Un cop al carrer, el cor em va fer un batec més fort al mateix temps que em venien unes imatges al cap: lAlameda Recalde i les tietes de lArantxa. Vaig agafar un taxi i mitja hora després, al mig dun tràfic intens i complicat, es parava davant duna casota que, per com estava dabandonada i esgavellada, em va costar reconèixer com la de les tietes de lArantxa. Però sí, lera. El porxo, ara tot ple de bardissers, estava intacte, el que havia estat el jardí de lentrada, ara estava totalment ocupat i devorat per matolls i herbatges de tota mena. La façana estava totalment desfeta a causa del pas de temps, les pluges, tempestes, humitats i, sobretot, la manca duna necessària activitat de manteniment, havien convertit el que en una altra època era senyal de distinció en un objecte arquitectònic desolat. Aquell vell edifici ruïnós, juntament amb dos més al seu costat, tenien els cartells anunciadors duna propera construcció dun conjunt residencial de cases adossades, dalt standing.
Just davant daquella casa, creuant el carrer, hi havia una altra casa solitària, però aquesta en perfecte estat de conservació i amb gent dins, perquè es veia el llum encès al seu interior. Vaig tenir el pressentiment que en aquella casa em podrien donar algun tipus dinformació útil respecte al que estava buscant. Vaig trucar a la porta i pocs instants després un senyor gran, quasi vell, duns setanta anys aproximadament, em va obrir, em va mirar de forma estranya i em va dir: