Estimades màquines - Carme Torras

Estimades màquines

Carme Torras

ESTIMADES MÀQUINES

Ed. Males Herbes

2021

Primera edició: novembre 2020

Segona edició: maig 2021

© Carme Torras

© de la il·lustració de la portada, Toni Benages

© daquesta edició, Editorial Males Herbes S.C.P

Guilleries, 26, 1 - 2

08012 Barcelona

www.editorialmalesherbes.com

Producció de lePub: booqlab

Disseny i maquetació: Eduard Vila / www.eduvila.com

Correcció: Agnès Prats

Sota les sancions establertes per les lleis, queden rigorosament prohibides, sense lautorització per escrit dels titulars del copyright, la reproducció total o parcial daquesta obra per qualsevol mitjà o procediment mecànic o electrònic, actual o futur incloent-hi les fotocòpies i la difusió a través dinternet i la distribució dexemplars daquesta edició mitjançant lloguer o préstec públics.

Índex

Màquines davui

Anada i tornada en funicular

El joc de jocs

Memòria dequip

Lorigen real de la llei zero

Màquines dahir

Una arrítmia silenciada

Zacaries i el rellotge de lànima

Màquines de demà

Al bosc de plata

Latracció del parc

Lindigent

La vita e-terna

ANADA I TORNADA EN FUNICULAR

Dedicat als veïns de Vallvidrera.

Senyor Damià Fornells, senyor Damià Fornells, el seu net Marc lespera a recepció la veu metàl·lica retruny a la sala de jocs i hi congela per uns instants lactivitat; un munt de caps paren lorella a luníson i giren després també en sincronia cap a lhome que, assegut a la butaca més distant de laparell de televisió, alterna la lectura del diari amb la contemplació de lesplèndida vista panoràmica sobre Barcelona que ofereix el finestral.

Ho ha sentit bé? No, no és possible, en Marc és a Alemanya des que sa mare es va casar per segona vegada i només per Nadal rep notícies seves. Això és que el cap ja comença a jugar-li males passades: dençà que va llegir que substituirien el vell funicular de Vallvidrera per un de nou, ha pensat tant en ell, que ara fins sent veus que pronuncien el seu nom... però per què el miren tots, doncs?

Saixeca per treures les mirades del damunt, però no va cap a recepció, sinó que es refugia al lavabo. I tant com li agradaria tornar a veure en Marc! I poder-li explicar que el funicular, el seu funicular, ja és història. Tantes tardes emocionants com hi havien passat. Si tanca els ulls, encara pot veure la cara dalegria del nen quan, en sortir al pati de lescola, el veia a ell esperant-lo fora. «Mha vingut a buscar lavi Damià! Mha vingut a buscar lavi Damià!», anunciava exultant a tot company que se li posés a tret. Només per aquesta rebuda ja pagava la pena empassar-se totes les desavinences familiars, i això era només laperitiu del que...

Senyor Damià Fornells, senyor Damià Fornells, el demanen a recepció ara sí que ho ha sentit clarament, deu ser que la nora ve a fer-li una estona de companyia; no era tot una al·lucinació, doncs. Es passa la mà pels cabells davant del mirall, sestira el coll de la camisa i surt tan dret com pot cap a la recepció.

En entrar, se li il·lumina la cara i li venen ganes de cridar «Mha vingut a buscar el meu net Marc! Mha vingut a buscar el meu net Marc!», però no té prou confiança amb la recepcionista i no hi ha ningú més al voltant. Avança amb una feixuguesa exagerada pel dubte entre abraçar-lo o donar-li la mà, lluitant alhora amb dues llàgrimes que amenacen de negar-li la visió, quan en Marc, amb la seva espontaneïtat de sempre, se li llança al damunt i la forta abraçada empeny, ara sí, les llàgrimes fora del mur de contenció.

Lha vingut a recollir per fer un viatge plegats en el nou funicular, li explica, es va assabentar per casualitat que lhavien de substituir i llavors mateix va planejar danar a veure el nou amb ell... i aquí es trobava.

He dagafar alguna cosa? pregunta lavi Damià tot palpant-se maquinalment les butxaques.

Només la jaqueta respon, radiant, en Marc, aquesta vegada els estris els duc jo.

Lavi refusa loferiment danar a la plaça en cotxe: avui es veu amb cor darribar-hi caminant, a més així podran parlar mentre passegen i, per què no, lluirà net davant dels veïns. Comencen parlant dels estudis del noi, de la dificultat dexaminar-se en una altra llengua encara que sigui amb temes tècnics... saben, però, que tard o dhora acabaran evocant les seves tardes al funi, un plaer segur que ambdós es reserven per a més endavant; i està clar que serà en Marc qui, sense poder-se resistir a diferir-lo més, a la fi lencetarà:

Avi, recorda la nostra última estimació del desnivell que salva el funi?

És clar, fill, que la recordo: 158 metres potser no recordarà el que ha menjat per dinar o el nom del company dhabitació, però aquesta dada la té ben gravada; les informacions de lempresa deien que eren 163, però a nosaltres ens en sortien 158.

Guarda encara el nivell i la cinta mètrica que fèiem servir? la imatge de lavi ajupit a landana, ensenyant-li a col·locar el nivell i incitant-lo a pensar quines mesures calia prendre, el fa somriure.

Sí... i, et quedaràs parat, també guardo la llibreta on fèiem les anotacions, després te lensenyaré, hi ha triangles pertot arreu: com es deia aquell teorema de les proporcions?

El teorema de Tales. Lescola hi posava els noms i lavi els exemples inesborrables. Doncs jo em recordo sobretot dibuixant corbes, les corbes de caiguda daquella mena de ventosa que utilitzàvem per mesurar la velocitat del funi.

Tenen tema per a estona, però han arribat a lestació i en Marc satura un moment a contemplar-ne la façana.

Està igual, oi?

Home, lhan netejada. No acaba dentendre la cara decebuda del noi. Què esperaves?

No ho sé, que lhaurien ampliada, combinant-la amb una estructura de vidre o...

Ep, ep, una cosa és modernitzar les màquines, tots estem dacord que la tècnica avança, però les joies modernistes són figues dun altre paner, que no ens les toquin.

Les respostes contundents de lavi. De petit, eren sempre roques sòlides on plantar els peus. Res a veure amb laigualit «Hi ha opinions per a tot» de la mestra o el «Nen, deixat de romanços que tinc feina» del pare.

Així que han comprat els bitllets, en Marc es treu de la butxaca un aparell negre amb botons i una pantalleta.

Has de trucar algú? a lavi no li agraden els mòbils.

No és un mòbil, és un GPS. Davant la cara interrogativa de lavi, segueix: Dona en tot moment la posició, ara podrem verificar les nostres estimacions.

A veure, a veure... és com una cinta mètrica electrònica? sempre ha sentit una irrefrenable curiositat per tota mena destris.

Ui, no, és molt més que això. Per exemple, pots programar-hi la ruta que vols seguir i llavors, en tot moment, tindica cap on has de tirar. Ho fan servir per a la navegació... no només els vaixells, els cotxes que corren el París-Dakar també en duen.

I com funciona?

En Marc li explica que el GPS utilitza els satèl·lits artificials com a referència per al posicionament. En teoria, nhi ha prou amb mesurar la distància a tres satèl·lits, ja que la posició es calcula per intersecció de tres esferes que tenen per radi aquelles distàncies; però a la pràctica, per compensar errors i augmentar la precisió, sutilitzen molts més satèl·lits, la identitat de cadascun dels quals ve codificada en el senyal que emeten.

Lavi Damià obre una boca de pam i la cara de babau no li marxa fins que baixen a landana i veu el nou vehicle. Enlluernat pel taronja llampant de la carrosseria, acluca una mica els ulls, contraient un grapat de músculs de la cara i el coll. Fins la mà se nhi va al front, a tall de visera, com intentant parar el cop. Però no diu res: no té ganes de fer-se el vell evocant la calidesa de la fusta de sempre.

Després de pujar i seure còmodament, tot recordant entre la burla i lenyor la rigidesa dels antics bancs, llegeixen a la pantalleta «ALT = 372 m»,entre moltes altres dades. Durant tot el trajecte, en Marc no para de pitjar botons i de mostrar-li ara la trajectòria que segueixen, adés lorientació respecte els punts cardinals o levolució de la velocitat. En arribar a baix, prem un darrer botó i la pantalleta mostra «ALT = 208 m». El càlcul del GPS sacosta més, doncs, a la informació subministrada per lempresa que no pas a la seva estimació. Llàstima!

De tornada cap a la residència, en Marc li fa saber que el GPS és un regal per a ell, que li agradaria que en les seves passejades lutilitzés per cartografiar els racons que ells fa temps sovintejaven: el pont de la carretera de les Aigües sobre el funi, la font de lEspinagosa, el pla de la Immaculada... i sobretot, remarca, el farà feliç si li escriu comunicant-li totes les descobertes que vagi fent.

Lavi Damià sí que nestà, de feliç.

Ho està en anar-sen al llit i en despertar-se lendemà al matí: té feina, ja cal que safanyi, nha de rendir comptes a en... De cop, el pensament li fa una giragonsa empipadora: I si tot fos...? De seguida salça i, fent tentines, arriba a la cadira on va deixar la roba anit. Sasseu sense miraments damunt dels pantalons mentre que, amb molta cura, abaixa una mà tremolosa fins a endinsar-la a la butxaca de lamericana. El contacte, dur i fred, amb una carcassa de plàstic li produeix una escalfor sobtada al pit, que puja, creix, sescampa i, en un no res, li acoloreix les galtes i li omple els ulls de vida.

EL JOC DE JOCS

Desconstrucció duna frase de Ramon Margalef, en homenatge.

...només jugant som feliços.

Havia vist centenars, potser milers de persones absortes davant la pantalla dun joc dordinador: alumnes a les aules destudi de la facultat, jubilats a les biblioteques públiques, nens rebecs a les festes infantils, fins i tot professors del departament jugant damagat; però, per estrany que pugui semblar, no va ser fins aquell dia a lhabitació del meu fill que hi vaig parar atenció. Puc assenyalar el moment exacte en què es va produir el clic dins el meu cervell. No vull dir que sem despertessin les ganes de jugar. Mai no mhan interessat aquests divertiments i menys si són sovintejats per tanta gent. Els considerava una pèrdua de temps, una nova pastura per engrandir el ramat dels ludòpates, una plaga i prou.

Mequivocava.

Recordo amb tot detall el que va passar aquell vespre, el sentiment de culpa que maclaparava en entrar a casa, perquè, un cop més, se mhavia fet tardíssim a la feina i temia no sols lesbroncada que de ben segur em clavaria la Mònica, sinó sobretot que trobaria els nens dormint. Un altre dia sense haver pogut fer-los ni un petó de bona nit. Vaig anar de dret a lhabitació den Sergi i em vaig aturar de cop en veure-hi claror: la de la pantalla. Quan es va adonar que era al llindar de la porta i abans que jo obrís la boca, va començar a justificar-se:

Pare, és un joc educatiu... Ens lhan recomanat a linsti.

Sí? La mala consciència em va fer asseurem al seu costat: el meu fill havia començat linstitut i jo amb prou feines me nhavia assabentat. A veure, ensenya-mel.

Ara?

En Sergi va fer una de les seves cares impossibles: eufòric que no el renyés i volgués estar per ell, i alhora contrariat, perquè es trobava a mitja partida.

Acaba, acaba, així aniré veient de què va. No et fa res que miri, oi?

És clar que no; veuràs que ràpid que soc!

Anaven apareixent fotos danimals, paisatges, arbres, mentre en Sergi escrivia paraules a tot drap. Cada cop que un gong assenyalava el canvi dimatge, sactualitzava el marcador. El temps restant era indicat per un cronòmetre: vint-i-un segons, vint, dinou... Em feia la sensació que em posava més nerviós jo que no pas ell, que continuava teclejant infinitament més de pressa que quan feia els deures. Vuit, set, sis... El marcador mostrava no sé quants milers de punts en el moment en què el temps es va exhaurir, la pantalla va canviar bruscament i va aparèixer el rànquing de puntuacions.

Veus, pare? Vaig tercer.

ROBoig és el teu nick? em va envanir que hagués fet aquest enginyós joc de paraules amb el nostre cognom.

Sí, tagrada? En Xavi és lAstroboy, només em guanya per cinquanta punts. Puc fer una altra partida?

Quin profe us lha recomanat?

El de natus. Diu que també ens ajuda a aprendre llengua i informàtica.

Les fotos són sempre danimals i plantes... o nhi ha daltres coses?

Ui... En Sergi va fer una ganyota dubtant si confessar-ho o no. Va, tho diré: a mi el que més magrada és un dencertar marques i models de cotxe. En aquest vaig primer, però no sé què passa que a vegades el joc sequivoca.

També us lha recomanat un profe?

No va riure, però estava al mateix web que laltre, i dona més punts.

Per què els vols, tants punts?

Ai, pare... De veritat que no ho saps? Es canvien per partides gratis en jocs com el Fórmula 1 o el Flight Simulator, que, si no, costen una pasta. Amb més punts, pots triar cotxes de carreres més guapos; pilotar-los és una canya... Brrr... Brrr... fa en Sergi agafant el volant de la Wii del prestatge de sota el teclat i fent-lo girar a dreta i esquerra.