Aquesta nit no parlis amb ningú!
núm.26
Josep Sampere
AQUESTA NIT NO PARLIS
AMB NINGÚ!
Ed. Males Herbes
2016
Primera edició: octubre 2015
Segona edició: gener 2016
©Josep Sampere Martí
© Editorial Males Herbes S.C.P
Guilleries, 26, 1,2,
08012, Barcelona
www.editorialmalesherbes.com
PRODUCCIÓ DE LEPUB: booqlab
Disseny i maquetació: Eduard Vila / www.eduvila.com
Correcció: Cristina Carbonell Vilalta
Col·lecció coordinada per Ricard Planas i Ramon Mas
Sota les sancions establertes per les lleis, queden rigorosament prohibides, sense lautorització per escrit dels titulars del copyright, la reproducció total o parcial
daquesta obra per qualsevol mitjà o procediment mecànic o electrònic, actual o
futur incloent-hi les fotocòpies i la difusió a través dInternet i la distribució
dexemplars daquesta edició mitjançant lloguer o préstec públics.
ÍNDEX
LÒscar i les noies,
LÀngel i les noies,
LEduard i les noies,
Aquesta nit no parlis amb ningú!,
No et vull veure,
LÀngel i la Martina,
Cèlia etcètera etcètera,
Cinema mut,
Laltra cara de lÀngel,
Laltra cara de la Martina,
Màscares,
Metamorfosi,
Un monòleg de lÒscar,
No és un adéu per sempre,
Love story,
Ni prou silenci, ni prou flors,
El darrer acte,
El darrer monòleg,
1. LÒscar i les noies
LÒscar Malet va interpretar el seu monòleg de terror en un teatre gran duna ciutat petita. Els espectadors eren escassos però generosos: no li van plànyer aplaudiments i van sortir satisfets i esfereïts. En acabat, lactor va signar uns quants autògrafs i va instal·lar-se, com de costum, en una taula del bar.
Esperava, a contracor, linevitable.
Pel gran finestral modernista (tot era gran, en aquell teatre), va veure que sencenien els fanals de lavinguda vorejada darbres despullats. «Es fa fosc abans dhora, a les ciutats com aquesta?», va pensar. La tardor li feia venir reflexions que semblaven pensaments pansits. Després va dir-se: «Potser que torni a lhotel, abans no sigui massa tard».
Aquell «massa tard», que no tenia res a veure amb lhora, li va provocar esgarrifances. Com de costum.
Encara no havia esbrinat el motiu exacte de la seva por, però en tenia un vague pressentiment.
I quan ho pressentia, gairebé sempre ja era massa tard. Sen va adonar en veure que se li acostava una noia. O, més aviat, «la noia». Totes sassemblaven força: nhavia conegut unes quantes, en ciutats petites com aquella. Gairebé mai no li demanaven autògrafs. Esperaven que el teatre es buidés i es posaven a laguait. Esperaven que sortís. Esperaven pacientment que es prengués un parell de copes. Aleshores se li acostaven i trencaven el gel amb la mateixa broma o alguna variant:
També estàs sol, fora de lescenari?
És el que li va preguntar «la» noia, aquell capvespre de tardor en què, segurament, ja era massa tard.
LÒscar va aixecar els ulls i va dirigir-li una mirada suplicant. «Vés-ten», li va pregar en silenci. «Vés-ten.»
Tots dos, però, ho van interpretar malament: ell no va interpretar bé la mirada (dos gintònics perjudiquen bastant lexpressivitat dun actor) i ella en va confondre el significat.
Vols que et faci companyia una estoneta?
LÒscar hauria pogut desanimar-la amb qualsevol excusa, però en el fons es negava a creure que allò pogués tornar a passar. Suposant, no cal dir-ho, que hagués passat mai. Per tant, temptava la sort: es volia convèncer que no era possible que allò, fos el que fos, es repetís. Convidava les noies a seure amb ell, i gairebé sempre les prevenia. Per si de cas. Per si eren prou llestes per intuir alguna cosa. Per si eren prou sensates per tocar el dos.
Com vulguis va convidar-la lÒscar. Seu.
Em dic Clara.
Li va fer una encaixada per damunt dels gots buits. La pressió i la durada van deixar ben clares les intencions de la Clara. Com de costum. Temps enrere hauria pensat amb humor pervers: «De ben segur que passarem daquest primer acte». Ara, però, es limitava a esperar que aquell tercer acte no acabés darribar.
Mha agradat molt el teu monòleg va dir la Clara. És únic. Tothom en fa dhumorístics, avui dia. Tothom vol fer riure desesperadament. Tu, en canvi, prefereixes posar els pèls de punta al personal.
Has tingut por?
Ella va afirmar amb el cap i va fer el gest dabraçar-se, com si només de pensar-hi sestremís de dalt a baix.
Mhas fet imaginar coses terribles. No crec que pugui dormir, aquesta nit.
Ho va dir amb un somriure insinuant.
I tu? va afegir. Pots dormir, després dexplicar aquestes històries?
Fa temps que tinc malsons.
Ja començava a aplanar el terreny, lÒscar.
Passaràs la nit aquí?
En aquest bar? va bromejar ell.
La Clara va fer una rialleta.
A la nostra ciutat.
Sí. Mestic en un hotel.
No tindràs por, tot sol?
LÒscar va mirar pel finestral. Ja era fosc i el vidre els emmirallava. Va observar el seu reflex amb una admiració que havia esdevingut automàtica: ni en moments com aquell no podia negar que era irresistible, fins i tot reflectit en una finestra plena de regalims ressecs. En moments com aquell, hauria pagat per ser lleig.
La noia el mirava descaradament. Ja havia traspassat la frontera; tot just esperava que lÒscar la seguís a laltra banda.
Em sembla que no estic sol.
Ah.
La Clara va fer cara de decebuda, fins que va notar lambigüitat de la frase.
Només tho sembla?
És una sensació que tinc.
Làngel de la guarda?
Sen burlava. Totes ho feien, al principi.
No sé pas què és. Només et puc dir que, per culpa daixò, totes les noies que conec sespanten i em deixen plantat.
La noia va tornar a fer el gest dabraçar-se.
Mestàs espantant.
Taviso, i prou.
La Clara va fer una altra rialleta.
Ja ho entenc va dir com si hagués copsat la broma. Mestàs prenent el pèl. És una continuació del teu monòleg.
No va respondre lÒscar. És veritat. Sempre passa alguna cosa que les espanta.
Com ara què?
No ho sé. Coincidències que al final no ho són.
La noia va treure un cigarret.
Et molesta que fumi?
LÒscar va negar amb el cap.
Quina mena de coincidències, per exemple?
No ho sé va admetre lÒscar. Varien. Arriben per sorpresa. Sempre penso que no passarà més, però aleshores...
Nhas espantat moltes, de noies?
La Clara parlava amb el cigarret apagat als llavis. Havia deixat la bossa sobre la taula i lestava regirant.
Totes les que he conegut.
Totes? Pobret. Deu ser per això que somies companyies invisibles.
LÒscar notava que no sho acabava de creure. Per regla general, totes les noies ho posaven en dubte fins al darrer moment. Estaven convençudes que, per molt que es dediqués als monòlegs de terror, no deixava de ser un comediant, o que patia la deformació professional de lactor: no parar mai dactuar.
No trobo lencenedor.
Eh?
Lencenedor va repetir la Clara. El duia a la bossa, nestic segura.
Demana foc.
Ja. Però és que és un encenedor dels bons. Un regal. Lhaig de trobar. No entenc com puc haver-lo perdut.
Potser te lhan robat.
Ella va fer que no amb el cap.
Aleshores lÒscar ho va veure clar: la pèrdua de lencenedor no era cap coincidència. O sí? Dubtava. No. Totes les coincidències començaven amb detalls innocents com aquell. No fallava mai. Detalls innocents, que al final no ho eren.
Va ser incapaç de fingir. La seva mirada va desenterbolir-se i va notar que les pupil·les se li dilataven, com si li calgués tota la claror possible per tenir la certesa que no samagava res a la penombra dels racons.
La noia sen va adonar de seguida.
Per què em mires amb aquests ulls? va preguntar espantada.
Ell va restar en silenci, però ja era massa tard. Quan allò començava, no saturava fins al darrer moment.
La Clara va deixar descorcollar la bossa i va fer un somriure dincredulitat.
Suposo que no deus voler insinuar...
Ell va mirar al seu voltant, instintivament. Què simaginava que veuria? Dos homes jugaven a cartes, endormiscats. El cambrer canviava el barril de cervesa. Al fons, a la portalada que conduïa al vestíbul del teatre, flotava un nuvolet de fum blavós, com el rastre dun fumador que shi hagués estat un moment.
Ja men recordo va dir la noia. Lhe perdut als lavabos. Em deu haver caigut. He sentit un soroll. Men recordo ben bé. Vaig a mirar-ho.
Va fer com si anés a aixecar-se.
No hi vagis.
LÒscar no es va poder contenir. Li va sortir instintivament, com de costum.
Per què?
Les noies, no cal dir-ho, no li feien mai cas.
Perquè no. Perquè no trobaràs lencenedor. Perquè trobaràs... una altra cosa.
Què és, això? va dir ella bruscament. Una mena de joc psicològic?
És una de les coincidències que no ho semblen.
Com ho saps?
Perquè sempre comença així.
Què vols dir? Que algú mha pres lencenedor expressament?
És molt possible.
Per quin motiu?
Vol que vagis a buscar-lo va respondre lÒscar.
I què passarà, si hi vaig?
Que no tornaràs.
Què thi jugues, que torno?
No tornaràs. Marxaràs. Veuràs alguna cosa, tespantaràs i no voldràs tornar. Nestic segur.
El fum blavós es movia, però no es dissipava, com si estigués atrapat en una ampolla invisible. Es desfeia mandrosament en filets de teranyina, component figures variables com les dels núvols del cel: cares deformes, màscares grotesques que reien i feien ganyotes.
LÒscar va fregar-se els ulls, però el fum no va desaparèixer. Va girar-se cap a la Clara.
Per què nestàs tan segur? va fer ella.
Perquè mha passat moltes vegades. Ja tho he dit abans.
Vols dir que no ets tu, que espantes les noies?
Les espanto per evitar que sespantin encara més.
Tens una fixació amb el terror, oi?
Digues-li com vulguis.
Saps perfectament que aniré a buscar el meu encenedor, oi?
Sí.
Laniré a buscar, el trobaré, tornaré i llavors veuràs que el teu experiment, o el que sigui, ha fallat.
Tu mateixa.
Era impossible. Hi havia alguna força ingovernable que empenyia les noies a deixar-lo sol i a quedar-se a soles amb allò. Fos el que fos.
La Clara va aixecar-se i va deixar el cigarret sobre la taula.
Fixat si nestic convençuda, que tornaré, que vull que em demanis un gintònic, sisplau.
Va fer mitja volta i va dirigir-se cap als lavabos. Shi arribava pujant una escala estreta del vestíbul. Eren amplis i antics. Sempre hi feia molt de fred, fins i tot a lestiu. Els fluorescents del sostre parpellejaven i les portes estaven farcides de cremades de cigarret que recordaven ulls cecs.
No va girar-se en cap moment. Caminava tota decidida, com si volgués representar el paper duna noia que no es deixa entabanar pels trucs dun actor que es resisteix a treures la màscara.
Quan va travessar el núvol blavós suspès a lentrada del bar, tant ella com el fum es van perdre de vista.
LÒscar va demanar el gintònic, però no va esperar-la. Sel va beure a poc a poc, mirant alternativament la penombra del vestíbul i el cigarret abandonat.
Van passar deu minuts. La noia no tornava. Mai no havia gosat anar-les a buscar. Tenia por dallò, fos el que fos, dallò que robava encenedors i li prenia les noies.
Aleshores, pel finestral, a la claror carbassa dels fanals, va veure una silueta que corria sobre les fulles mortes. Corria cames ajudeu-me, corria com un llamp, corria a la desesperada, corria frenèticament, corria com si lúnic sentit de la seva vida fos córrer.
No es va girar en cap moment. Tot just corria i corria fins que va arribar al fons de lavinguda i es va perdre de vista definitivament.
LÒscar va deixar el cigarret al cendrer, es va acabar el gintònic i sen va anar, procurant no mirar cap als lavabos.
No obstant això, va entreveure de reüll aquella teranyina blavosa, al capdamunt de lescala, davant la porta dels lavabos, que eren a les fosques.
«Adéu, Clara», va dir-se. «Mira que the avisat.»