2. LÀngel i les noies
A lÀngel Malet, el germà petit de lÒscar, li tremolava el pols. Feia vint minuts que disparava, i no havia aconseguit col·locar ni un sol balí al sector negre de la diana.
La Martina es va girar cap a ell, deixant la pistola sobre la taula. Era una arma dorigen txec, igual que ella: una Tau Brno, estilitzada i angulosa com un dibuix de còmic. Igual que ella. Quan estava fi, lÀngel les trobava desesperadament atractives, tant la pistola com la tiradora. Aquella tarda, però, estava neguitós. La pràctica del tir, en lloc de calmar-lo com de costum, li provocava una inquietud sorda.
Què et passa? li va preguntar la noia. Ho falles tot, avui.
LÀngel va abaixar bruscament la seva pistola, una Röhm Trainer, com si de sobte shagués tornat molt feixuga. La diana es va avançar cap a ells del fons estant de la galeria de tir. Els impactes dels balins del quatre i mig estaven esbarriats com una perdigonada.
Estic una mica nerviós.
Una mica? Lúnica vegada que tremolava així, jo, va ser el dia abans de la meva primera competició internacional. Però tu no tens cap competició, demà.
La Martina parlava amb un accent gairebé imperceptible però intrigant, com lolor que deixava en laire loli amb què greixaven les pistoles. Duia una gorra amb un trau per on li sortia la cua rossa, i una armilla blava com els seus ulls, amb dues butxaques a la pitrera, don treia els tornavisos i les claus per ajustar les mires. Tenia dos anys més que ell, el sobrepassava en quaranta centímetres i sortia amb un militar txec força malcarat. No obstant això, lÀngel feia limpossible per impressionar-la, intentant aconseguir agrupacions perfectes al centre del blanc. El cas, però, és que la Martina era una tiradora infinitament superior, guanyadora de medalles i trofeus; per més sobrehumans que fossin els esforços de lÀngel, mai no deixaria de tractar-lo amb lafecte distant duna germana gran o una professora.
LÀngel ho sabia perfectament i sangoixava. Potser era per això que li tremolaven les mans. Potser estava esgotat de jugar per damunt de les seves possibilitats. Potser hauria de canviar de club de tir, o de renunciar per sempre a lesport.
Ni demà, ni mai va dir. Sóc un negat per al tir.
La Martina es va treure una clau Allen de la butxaca, però abans hi va haver denfonsar els dits per pescar leina petita i esmunyedissa. LÀngel lobservava amb les ninetes dilatades. No podia fer-hi res.
Saps què et passa? va dir la noia. Que no sents el tir. Nhe conegut uns quants com tu. És el problema de practicar aquest esport com a teràpia. Si els teus pares no shaguessin separat, segurament no hauries posat mai els peus en un club de tir.
LÀngel es va penedir dhaver-li parlat dels camins tortuosos que lhavien dut al tir esportiu. Es va penedir dhaver-li confessat que, en separar-se els seus pares, havia començat a patir atacs de pànic: taquicàrdia, opressió al pit, suor freda, vertigen, sensació que es moriria en qualsevol moment. Es va maleir per haver-li explicat que els psicòlegs li recomanaven practicar algun esport, però que havia descartat els més corrents perquè no nhi agradava cap, i al final, després dun somni estrany però plaent, en què rebentava a trets els globus que decoraven una festa daniversari, va confessar als seus pares que volia dedicar-se al tir amb aire comprimit. Va lamentar haver dit a la Martina que els psicòlegs ho havien desaconsellat, com si fos un símptoma preocupant, i que el seu pare shi havia negat en rodó, tement alguna tragèdia, fins que la seva mare, mostrant una tolerància insòlita i sospitosa, havia accedit a comprar-li aquella magnífica Röhm Trainer, i a pagar-li la inscripció en un club de tir.
Tens raó va admetre lÀngel. Si els meus pares no shaguessin separat, potser no ens hauríem arribat a conèixer.
Es va penedir dhaver-ho dit: sacostava massa a una declaració, aquella frase.
La Martina es va limitar a arronsar les espatlles.
No em trobo gaire bé va afegir ell, avergonyit. Em sembla que men vaig.
Ansietat?
La Martina ajustava les mires amb el pols ben ferm.
Una mica va confessar lÀngel.
Ja et passarà. Són coses de ledat, diria jo.
Va mirar-lo amb un somriure gairebé imperceptible, com el nuvolet de gas que expulsava el canó de la seva Tau en disparar. Tot seguit, va aixecar la pistola a poc a poc. Larmilla se li va anar tensant sobre els pits. Va romandre una estona en aquella postura, deixant que lÀngel es delís, però al final no va prémer el gallet.
No disparo perquè no vull ferir els teus sentiments va dir, sense mirar-lo ni abaixar el braç. Adéu, Àngel. Ja ens veurem.
Sí va murmurar ell. Ja ens veurem.
El nòvio txec sesperava a lentrada de la galeria, fumant un cigarret. En veurel, el va saludar militarment amb un aire burleta.
LÀngel es va enrojolar i es va cobrir amb el paraigua, maldant per fer-se invisible.
Era fosc i plovia molt.
El metro era ple de noies precioses. LÀngel les extreia de la massa de passatgers i se les menjava amb els ulls. Observar les noies el calmava més que no pas disparar. Tot i així, es va prendre lansiolític que li havien receptat: una pastilla que li reduïa langoixa a un rosec esmorteït. Tanta diversitat de noies va fer que soblidés de la Martina. Nhi havia que duien anoracs i paraigües de colors llampants; estaven dretes al terra mullat i escoltaven iPods o llegien abstretes. Quan sobrien les portes del vagó, laire senduia el baf de roba humida i li feia arribar alenades del seu perfum. Algunes portaven pírcings: de lluny semblaven pigues o berrugues, però tot duna resplendien com diamants. Elles no li dirigien ni una sola mirada, o defugien la seva, com si no existís o no volguessin reconèixer la seva existència.
Va sentir enveja del seu germà. Si hagués estat lÒscar Malet, de ben segur que se li haurien acostat per demanar-li autògrafs. Els seus ulls verds eren molt celebrats, i encara més dençà que el públic els podia veure en alta definició. Malgrat tot, feia temps que només sortia a la tele en reposicions de sèries antigues, i quan el veia en persona sadonava que la seva imatge juvenil havia quedat atrapada dins lambre de la pantalla.
LÒscar, com diria la seva mare, havia «perdut molt».
LÀngel el trobava cada cop més desmillorat: calbesa incipient, ulleres dinsomni, flacciditat general.
O era potser perquè el veia molt de tant en tant, i entre trobada i trobada envellia duna manera considerable.
«No tenganyis va pensar lÀngel, lÒscar ja no és el dabans».
LÒscar dabans sempre anava acompanyat de noies atractives. LÒscar actual, en canvi, anava sempre sol.
LÒscar actual shavia tornat esquerp i esquívol. Fins i tot rebutjava papers que li oferien, perquè sestimava més actuar tot sol.
Els seus monòlegs de terror tenien molt èxit a les ciutats de províncies.
En certa manera, per inconfessable que fos, lÀngel salegrava de veure com el seu germà anava de baixa.
Mai no havia pogut suportar allò que la seva mare no es cansava de repetir: «LÒscar, de petit, ja es feia mirar». I després: «LÀngel, en canvi, no feia altra cosa que mirar. Quan el duia amb el cotxet i una noia li donava un cop dull, ell se la quedava mirant embadalit».
El destí els havia marcat inexorablement: lun estava destinat a ser actor; laltre, a ser espectador.
El destí els havia marcat inexorablement: lun estava destinat a ser actor; laltre, a ser espectador.
No shi podia fer res contra el destí.
Tot i que lÒscar era quinze anys més gran que ell lÀngel en tenia setze, alguna cosa lhavia empès a tenir-li ràbia des de ben petit.
Alguna cosa? O algú?
De vegades li venia a la memòria la primera nòvia de lÒscar.
No recordava pas com es deia.
LÒscar i ella shavien conegut en una escola de teatre.
En aquell temps, lÀngel devia tenir cinc anys, i el seu germà vint. Un dia li va fer companyia sense voler, la noia. Va anar a buscar lÒscar, però ell no arribava. Estaven sols. No sabia del cert si era un record o imaginacions seves, però tenia la sensació que aquell dia lÒscar va trigar molt més del que era normal, i que la noia va començar a fer coses per entretenir-lo: imitacions i veus. En sabia força, dactuar. Era divertit, si més no al principi. Com més trigava lÒscar, però, més nerviosa es posava la noia, i les seves imitacions van començar a fer-li por. Recordava (potser) que havia començat a fer ventrilòquia, a imitar la veu de lÒscar, a simular que venia dalgun lloc molt estret, i que lÒscar cridava: «Deixam sortir! Deixam sortir!». I ella canviava la veu, tornava a fer la seva i li responia «No sortiràs. No haver-me enganyat, si no».
LÀngel no recordava el nom de la noia, ni la seva cara, però li semblava que allò havia passat de debò, fins i tot havia arribat a provocar-li malsons. La noia caminava duna banda a laltra, tot fumant (potser) i la falsa veueta del seu germà sonava cada cop més fluixa i ofegada, com si estigués tancat en algun lloc asfixiant: «Mofego! Mofego!», cridava. I ella es posava a riure i deia: «Millor.» I al final la veu sonava com la ranera dun moribund i després callava del tot.
LÀngel la mirava i lescoltava mort de por, i maleïa lÒscar pel fet denganyar-la, i desitjava de tot cor que arribés duna vegada perquè la noia deixés despantar-lo.
Fins que un dia no la va veure més. Va desaparèixer com les fulles emportades pel vent.
De vegades, però, encara somiava aquella veu que venia dun lloc estret i opressiu com una tomba:
«Deixam sortir, deixam sortir!»
En sortir del metro, la pluja torrencial li va dissoldre totes les noies que li flotaven pel cap. Shavia deixat el paraigua al vagó. Va córrer cap a la parada de lautocar, tapant amb lanorac la bossa on duia el maletí amb la pistola.
Va pujar a lautocar, es va arrupir en un seient i es va quedar mirant la pluja que lliscava per les finestres. El carrer fosc es desfeia davant dels seus ulls. Va témer que no podrien marxar, però al cap de no gaire van engegar cautelosament i es van endinsar en un món gairebé submarí.
Una estona més tard, quan ja circulaven per lautovia, el cervell se li va començar a ennuvolar per efecte de la pastilla.
A la calma espessa que linundava, shi va sumar el brogit de la pluja, la penombra tèbia, la remor del motor i el xiu-xiu dels passatgers.
Es va anar adormint, hipnotitzat per una nebulosa de neons desenfocats, serpentines de llum i aurèoles de fanals com esquitxos fosforescents.
El va despertar un xivarri de sirenes.
Una successió de vehicles borrosos avançava feixugament lautocar: bombers, ambulàncies, cotxes de policia. Els seus fars giratoris llampegaven dins la foscor ratllada de pluja, i es dispersaven més endavant en feixos caòtics de llum.
A lÀngel se li va encongir lestómac, com li passava sempre que sacostaven al lloc dun accident. Els passatgers estiraven el coll esverats i fregaven les finestres entelades, mirant de traspassar la tela impressionista dels vidres.
Li va sonar el telèfon.
«Pare», indicava la pantalla.
El va despenjar.
3. LEduard i les noies
LEduard Malet, pare de lÒscar i de lÀngel, tornava cap a casa, cap al tard, fent una gran volta per una carretera comarcal tortuosa, que havia hagut dagafar perquè shavia esfondrat un pont de lautovia.
Conduïa molt i molt alerta, no solament a causa de la pluja, els revolts i la solitud, sinó perquè circular sota un xàfec a poc a poc, tot sol, per una carretera deserta com aquella era una mena dinvitació.
Ho va pensar sense voler, allò de la invitació. De seguida va mossegar-se la llengua mentalment: no volia cridar el mal temps.
No volia cridar absolutament res.
LEduard Malet tornava de jugar a esquaix amb un amic, separat com ell. Encara recordava les seves paraules de comiat: «No hem de fer cas de les estadístiques, Eduard. Em fio més de les cançons, jo: No és un adéu per sempre, és un adéu per un instant».
Lamic, optimista de mena, es referia a la possibilitat de tornar un dia o altre amb les seves respectives parelles. En aquell escenari, però, la frase estava agafant un caire ominós:
No és un adéu per sempre, és un adéu per un instant.
Era el vers duna cançó que es cantava als enterraments.
Va passar pel costat dun senyal de «perill indefinit». La ratlla dreta i negra, borrosa per la pluja, li va recordar la silueta dun xiprer gronxat pel vent.
Xiprers de cementiri. Desmais.
Al primer moment va pensar que hi havia un desmai plantat arran de la carretera, un arbre més enmig del paisatge boscós. Aleshores, però, el suposat desmai es va avançar ràpidament i li va clavar un espant de mort.
Lespant va ser doblement esgarrifós quan va adonar-se que el desmai, en realitat, era una noia que duia un vestit de núvia tot blanc. En una mà hi tenia un ram de flors, amb laltra li feia signe que parés. La cabellera rossa se li enganxava al cap, les espatlles i lesquena es confonien amb el vestit. La mullena en transformava la tela en un tel que li cenyia el cos.
Una núvia sola, abandonada o fugitiva, fent autoestop en una carretera fosca i deserta.
Mai no havia vist una escena més trista.
A lEduard Malet se li va estovar el cor, com si la pluja shi hagués infiltrat, però alhora va notar-hi una sensació sorda i espessa de perill indefinit.
Compassió i sospita. Compassió: era una pobra núvia trastornada per alguna desgràcia. Sospita: ¿era de debò una pobra núvia trastornada per alguna desgràcia?
¿O era (ha, ha, ha) el fantasma que feia autoestop de la famosa llegenda urbana?
Ha, ha.
Ha.
LEduard tenia els cabells humits perquè acabava de dutxar-se, però les gotes que començaven a regalimar-li pel front eren de suor.
Mentrestant, la noia shavia aturat al costat del cotxe i donava copets a la finestra amb un puny blanc i menut en què brillava un anell.
Clec, clec, clec, feia lanell contra el vidre. Clec.
El cor de lEduard es va estovar una mica més.
Va obrir la porta. La noia va pujar al cotxe amb penes i treballs, afeixugada pel pes de langoixa i del vestit amarat. Un cop a dins va enclotar-se al seient i va restar en silenci, amb els ulls clavats al parabrisa. LEduard va engegar la calefacció. El vestit va començar a exhalar una flaire de fum i de perfum aigualits. O potser era lolor que feien les flors, que no deixava anar de cap manera.
Què tha passat?
No va respondre. Laigua li regalimava per la cara tristíssima, o potser eren llàgrimes.