No passa res. No parlis, si no vols.
LEduard va agafar la palanca del canvi de marxes.
On vols que et porti?
Silenci.
La qüestió és tirar endavant, oi? Passi el que passi.
LEduard va tirar endavant, sota la pluja, però el xipolleig de les rodes va cridar el mal temps i li va dur a la memòria un canal de França que havia recorregut anys enrere amb la seva dona.
Va esborrar aquell mal viatge de la seva ment.
Es va girar cap a la núvia.
Era una núvia desgraciada, i prou. Havia de tenir-ho ben present. Les núvies desgraciades existien, fins i tot era possible trobar-les sota la pluja, a les carreteres desertes, i invitar-les a pujar al teu cotxe.
Fins que desapareixien en arribar al revolt on shavien matat anys enrere en un accident.
Ha, ha, ha.
Ha.
LEduard va estossegar forçadament i va dir en to de broma:
No deus ser la noia aquella que sapareix a les carreteres, oi?
La núvia no va respondre.
LEduard es va escurar el coll, com per netejar el mal gust de la seva broma.
Van córrer en silenci una estona més. LEduard lobservava de reüll: tenia la cara inexpressiva i la mirada absent. Semblava capficada i abstreta per alguna pena sorda, muda i profunda, però les ombres de la pluja li ballaven per les faccions com un garbuix de ganyotes dissimulades.
La núvia va trencar el silenci:
Vols passar amb mi la nit de noces?
LEduard va entendre la pregunta, però li va fer lefecte que la noia parlava sola o amb algú que no hi era.
Era evident que no sadreçava a ell.
Però el mirava amb ulls fixos, inquisitius.
Vols passar amb mi la nit de noces?
LEduard es va tornar a escurar el coll.
Macabes de preguntar, per segona vegada, si vull passar amb tu la nit de noces?
Ella va continuar mirant-lo amb uns ulls blaus que la tristor embellia encara més.
Devia tenir divuit anys, o encara no. Parlava amb un accent gairebé imperceptible, però intrigant, com el deix de fum i de flors que emanava del seu vestit, del seu cos. Rossa, ulls blaus, esvelta: el vestit xop li ressaltava els pits i les cuixes. La ment racional de lEduard maldava per resistir-se, però dinvitacions com aquella, de temptacions com aquella, sen presentaven ben poques a la vida. La seva ment adulta, madura i cívica li deia que era immoral aprofitar-se duna pobra núvia, o més aviat exnúvia, dalgun país de lest, txeca o polonesa, possiblement embarassada, a qui el seu promès devia haver plantat una estona abans, aterrit per les responsabilitats que estaven a punt de lligar-lo de peus i mans.
Era indecent, raonava la consciència de lEduard, abusar duna noia trastocada que no devia saber què sempatollava, i que potser el confonia i tot amb el nuvi fugitiu.
On vols que anem?
La pregunta, en el fons, no el comprometia gens. Ben mirat, havia de deixar-la en algun lloc.
La noia va assenyalar amb el cap per la finestra.
Fet i fet, podia deixar-la ben bé a lhotel que acabava daparèixer oportunament a dalt dun turó.
Ben mirat, podia passar la nit amb ella, per fer-li companyia i consolar-la.
Fet i fet estava separat. No sabia com seria de llarg linstant de ladéu aquell de la cançó que es cantava als enterraments.
No era un hotel, sinó un motel. Una simple lletra podia revelar les veritables intencions duna persona. LEduard va sentir un fiblada de remordiment en adonar-sen, com si en un motel fos més difícil consolar una noia desesperada de divuit anys escassos.
Torno de seguida va dir.
Mentre corria cap al motel, es va palpar les butxaques per veure si hi portava la cartera.
Va adonar-se que shavia descuidat el telèfon al cotxe, cosa que li va produir una certa inquietud, com haver-hi deixat la noia tota sola.
Havia dafanyar-se. Havia dacabar com més aviat millor. Encara se sentia com un home casat, fins i tot com un home a punt denganyar la seva dona.
Era un motel sòrdid com les seves intencions, lleig com el recepcionista calb i guenyo que va apuntar al registre el seu nom i el de la seva «filla».
Les habitacions sestenien a banda i banda, com si els propietaris es mantinguessin al marge dels actes que hi tenien lloc.
LEduard simaginava que no trobaria la fugitiva, fins i tot desitjava una mica que hagués continuat la seva fuga desesperada; però la noia seguia enclotada al seient, inexpressiva, entotsolada. Als seus peus shavia format un toll que li negava les sabatetes blanques.
Et faria res, dentrar-me en braços a lhabitació?
Aquelles coses només podia dir-les una somnàmbula. Eren pures divagacions, incoherències. Linconvenient del cas, però, és que la presumpta somnàmbula enraonava amb un home despert, despertant-li cada cop més els seus instints més primaris.
LEduard es va estremir de plaer, de vergonya, dexcitació, de culpabilitat. Feia temps que no experimentava una barreja democions tan complicada.
Li va sortir una veu espessa, gairebé de borratxo, encara que al gimnàs no havia begut res més que un suc de pinya.
És el que fan els nuvis que sacaben de casar, oi?
Es va adonar que era el desig el que lemborratxava.
Va afegir:
Et portaré en braços tot el camí. Així no set mullaran més els peuets.
La paraula «peuets» va fer-lo enrojolar. No la feia servir dençà que lÒscar i lÀngel eren petits.
La va dur en braços pel pàrquing desert. La noia pesava molt poc, però també podien ser els efectes reforçants de lesquaix i lexcitació.
Trepitjava tolls, les sabates se li negaven, es veia com el personatge duna pel·lícula que havia començat sense el seu permís.
No obstant això, feia temps que no se sentia tan viu, tan despert, malgrat la sensació inquietant que la noia que duia als braços no acabava dexistir del tot, no podia existir del tot.
Potser per això tenia aquell aire absent: perquè estava absent de debò.
No va parar de mirar amunt i avall, per si de cas hi havia badocs, però no va veure llum en cap de les finestres.
Va obrir la porta de lhabitació 21, aguantant la noia amb un sol braç, i va entrar-hi a les fosques.
Va deixar-la a terra amb delicadesa i va començar a palpar la paret, tot buscant linterruptor.
Quan va encendre el llum, va pensar: «Ja no hi serà. Només quedarà el vestit de núvia estès a terra, amb el ram de flors a sobre».
Quan va encendre el llum, la noia encara hi era.
Estava palplantada al mig de lhabitació, inexpressiva i callada com un maniquí vestit de núvia.
LEduard va tenir la sensació que tota lestona havia dut en braços el maniquí dun aparador.
Thauries de dutxar amb aigua ben calenta.
Ella va allargar la mà i va ensenyar-li lanell.
Ara ja som marit i muller.
LEduard va somriure per seguir-li el corrent.
Però només aquesta nit, eh?
La noia va fer mitja volta, com un autòmat. Va entrar al bany i en va tancar la porta.
Li va semblar que no posava el pestell.
Va sonar el telèfon de la tauleta de nit. LEduard va quedar paralitzat de lensurt. Era un model antic, negre i voluminós, i el timbre feia un soroll estrident que hauria crispat els nervis a la persona més tranquil·la del món.
I encara més en aquelles circumstàncies.
LEduard el va despenjar duna esgarrapada.
Mhan dit que ets en un motel amb una nena.
Era la seva dona. Si més no, era la seva veu.
Eulàlia?
Li has preguntat quina edat té?
LEduard es va deixar caure sobre el llit, amb el telèfon a lorella. Va sentir el grinyol de laixeta del bany i el soroll de laigua que començava a córrer.
Com... com ho saps?
Macaba de trucar ella mateixa. Es diu Ludmila, per si no ho sabies.
Era la veu de la seva dona, però no del tot: una imitació gairebé perfecta, però mancada de vida.
Tagraden jovenetes, eh?
LEduard va decidir no respondre. La veu sonava per lauricular, però alhora semblava venir del bany, com un efecte de ventrilòquia.
Una nena de ledat de lÀngel. Quina vergonya.
«També coneix lÀngel», va pensar lEduard. «Ens coneix a tots».
Va penjar de cop. Es va aixecar del llit i va arrambar la cara a la porta del bany. Volia dir alguna cosa, però no se li va acudir res. Tot just va sentir una esgarrifança brutal com una perdigonada que lhagués encertat al mig de lesquena.
A laltra banda de la porta encara corria laigua.
Un altre cop va sonar el telèfon.
Va despenjar.
Tagraden totes, eh? Totes, totes, totes.
Va penjar amb ràbia i va prémer lauricular contra el suport com si volgués esclafar aquella veu.
Vine.
Era la Ludmila, que el cridava del bany estant. La remor de laigua va esmorteir la paraula, com si sortís de linterior duna petxina.
Vine.
LEduard va sentir que lesgarrifança li fuetejava el clatell i els braços.
No ens deixaràs mai en pau, oi? va dir amb veu tremolosa.
Vine.
Ens empaitaràs tota la vida. No sabrem mai qui ets, perquè sempre seràs diferent. Ets la núvia abandonada, ets el nen del canal, ets la noia que sarrencava els cabells... Li va fallar la veu. Ets...
Sóc la Ludmila. Vine.
La porta del bany es va obrir a poc a poc.
El vapor formava un núvol tebi, impenetrable. La «Ludmila» parlava des de laltra banda, invisible, del fons del bany estant.
LEduard va avançar i el vapor el va envoltar com una abraçada humida i viscosa que li entelava les ulleres.
Tagraden totes, eh? la veu de la Ludmila li va sonar de sobte a cau dorella i va sentir que li fregava la galta amb la mà humida. Totes, totes, totes?
La carícia va passar a laltra galta, però les mans sesmunyien de la seva vista amagades pel vapor. O potser era el vapor que li feia pessigolles a les galtes com si el toquessin? No: el bany era ple de mans. Una tercera li corria per lesquena, lliscosa com una serp, una altra li palpava les cuixes i dues més li fregaven els turmells com si fossin gats. Les mans es multiplicaven entre el vapor, ja començava a veure-les a mitges: manetes blanques amb anells lluents, manetes que flotaven i lacariciaven pertot arreu i després senretiraven com ofeses i reapareixien bruscament per un altra banda, més avall, més amunt, tocant-lo i tocant-lo i tocant-lo.
Les manetes de totes, de totes, de totes.
Però només duna. Només della.
La Ludmila va dir-li a cau dorella:
Tagraden totes, però només em tindràs a mi.
I va afegir:
Fins que la mort ens separi.
LEduard va sortir corrents de lhabitació.
Corria cames ajudeu-me, corria com un llamp, corria a la desesperada, corria frenèticament, corria com si lúnic sentit de la seva vida fos córrer.
Va pujar al cotxe, shi va tancar i va començar a tremolar de cap a peus.
Les mans lhavien seguit i trucaven als vidres amb els anells: clec, clec, clec, clec, clec.
Shi van estar una bona estona, parades a les finestres molles i entelades: shi arrossegaven per mirar de netejar-les, feien grinyolar el vidre i no paraven de donar-hi copets metàl·lics.
Després es van anar fonent com si retornessin al vapor, fins que només va quedar el soroll de la pluja.
Quan va tenir prou ferm el pols, al cap duna eternitat, lEduard va buscar el telèfon i va marcar el número de lÀngel.
«També coneix lÀngel», va pensar una vegada més. «Ens coneix a tots.»
A terra hi havia el toll que havien deixat els peuets de la Ludmila.