Blasfèmia
núm. 57
Ferran Garcia
BLASFÈMIA
Primera edició: febrer 2019
© Ferran Garcia
© de la il·lustració de la portada, Toni Benages Gallard
© daquesta edició, Editorial Males Herbes S.C.P
Guilleries, 26, 1 - 2
08012 Barcelona
www.editorialmalesherbes.com
Producció de lePub: booqlab
Disseny i maquetació: Eduard Vila / www.eduvila.com
Correcció: Cristina Carbonell
Sota les sancions establertes per les lleis, queden rigorosament prohibides, sense lautorització per escrit dels titulars del copyright, la reproducció total o parcial daquesta obra per qualsevol mitjà o procediment mecànic o electrònic, actual o futur incloent-hi les fotocòpies i la difusió a través dInternet i la distribució dexemplars daquesta edició mitjançant lloguer o préstec públics.
A Joaquín (1944-) i Mercedes (194?-)
Al principi, Déu va crear el cel i la terra.
La terra era caòtica i desolada, les tenebres cobrien la superfície de loceà i lEsperit de Déu planava sobre les aigües.
Déu digué:
Que existeixi la llum.
I la llum va existir.
Déu veié que la llum era bona i separà la llum de les tenebres i entre elles hi aixecà un tel. Hi hagué un vespre i un matí, i fou el primer dia. I rere el tel, fou la primera nit.
Déu digué:
Que la terra produeixi vegetació, herbes que facin llavor i arbres de tota mena que donin fruit, per tota la terra.
I així va ser.
I rere el tel van passar altres coses.
Déu digué:
Que les aigües produeixin éssers vius que shi moguin i animals alats que volin entre la terra i la volta del cel.
I així va ser.
I rere el tel van passar altres coses.
Déu digué:
Que la terra produeixi éssers vius de tota mena: cucs i bestioles i animals domèstics i feréstecs.
I així va ser.
I rere el tel van passar altres coses.
Déu veié que tot el que havia fet era bo. Hi hagué un vespre i un matí, i fou el sisè dia. I rere el tel, la sisena nit.
El setè dia, Déu havia acabat la seva obra i va reposar. I mentre ho feia, desenes durpes, rere el tel, lesquinçaren. Daleshores ençà, hi ha llocs on les tenebres sescolen dins la llum.
Crec que jo soc un daquests llocs.
Si tu ets la nit, no soc jo el que parla.
Ni el lloc on mestic és una cabana.
Ni és un bosc el que veig.
No hi ha, al meu voltant, animals alats que volen entre la terra i la volta del cel, ni tampoc cucs ni bestioles, ni tota mena danimals feréstecs. No hi ha vegetació, ni herbes que fan llavor ni arbres que donen fruit. Si tu ets la nit, no hi ha principi ni tel esquinçat.
Però si no ho fossis; si, posem per cas, fossis la llum, aleshores sí.
Si tu ets la llum, aleshores sí que soc jo el que parla.
Si ets llum, quan acabi, et vindré a buscar.
Abans, però, caldria explicar unes quantes coses.
No és tan fàcil com sembla.
Per exemple, per on començo?
No recordo bé linici. Allò del naixement i tot plegat.
Sí que recordo un cinema. La teva fotografia i un cinema. Potser puc començar així.
La teva fotografia i un cinema?
Dacord.
Sí.
Lany 1977 vaig entrar al cinema Avinguda de la Llum. Hi projectaven un documental titulat Queridísimos verdugos, no devíem ser més de deu persones a la sala. El cinema Avinguda de la Llum estava situat dins les galeries del mateix nom. Eren unes galeries comercials subterrànies, les primeres dEuropa, situades sota el carrer de Pelai, tocant la Rambla, al costat del vestíbul dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya. Van obrir lany 1940 i pretenien ser un exemple de modernitat pel règim franquista. La idea era fer una ciutat desbarjo (subterrània) en ple centre de la ciutat. Botigues, bars, cinemes. El projecte volia enllaçar, sota terra, la plaça de Catalunya amb la dUrquinaona. La realitat, però, fou que només es va construir un passadís llarg que acabava en una paret. La gent va canviar-li el nom dAvinguda de la Llum pel de Budell, i més a partir dels anys seixanta quan lAvinguda va caure en desgràcia, que bàsicament vol dir que la desgràcia va caure sobre ella. Quan vaig anar a veure el documental ja estava pràcticament abandonada. Hi havia gent dormint (tot i que la paraula segurament no és aquesta), ajaguda a cada racó. De racons en sobraven en aquell passadís. Jo nera un. De racó. De passadís. Si caminaves per allà, trepitjaves els vidres de les coses trencades (coses importants, i nhi havia que eren meves). Pessebre desputs i excrecions. Alguna dent. Es feia difícil distingir el blanc dels ulls de les parets brutes. He vist culs de rata més nets que allò, però suposo que les entranyes humanes mai són estèrils. Intestins i podridura deuen ser sinònims. I allà dins hi havia allò. Desenes dintestins humans podrint-se dins un altre intestí en forma de passadís. És la manera com, suposo, els humans ens alimentem i absorbim els nutrients. Degradant allò que ens envolta. Cal trencar la matèria orgànica que hem ingerit, en partícules petites. Primer la fem malbé. Després labsorbim. Daixò sen diu aliment. Vida és putrefacció, imagino. El Gènesi bíblic no en parla. Parla de com es va crear tot excepte la putrefacció. O potser sí. «Quan el Senyor-Déu va fer la terra i el cel no hi havia cap matoll ni havia nascut cap herba, perquè el Senyor-Déu encara no havia fet ploure. Però de dintre la terra en pujava una humitat que els amarava en tota la seva extensió. Llavors el Senyor-Déu va modelar lhome amb pols daquella terra. Li va infondre lalè de la vida i lhome es convertí en un ésser viu.» Gènesi 2:7. Crec que lalè de la vida és la putrefacció. En aquell budell barceloní, del centenar de comerços inicials només en quedaven tres. Dos bars i el cinema. Per què aguantava obert el cinema? Perquè al propietari no li sortia dels collons tancar-lo. I això per què? Sempre hi ha una pregunta sota una pregunta. Tortugues sota tortugues. Però aquesta me la sé. El cinema estava obert perquè tot intestí necessita una sortida, un punt de llum per on evacuar. I lúnica llum possible, allà, era la del projector, no la solar. Somnis vs. realitat. El punt de fuga dels desgraciats mai és la realitat. Pot semblar una idiotesa, però és el que crec. Sovint les conviccions més profundes tenen unes arrels petites i fràgils. Encara ara, als vestíbuls dels FGC es pot veure lentrada a aquell cinema. Una porta blanca damunt dos esgraons. És un passadís que no va enlloc rere una porta que tampoc duu enlloc. Si penso en la meva vida no puc trobar una imatge millor per definir-la, excepte aquesta: un passadís blanc que condueix a una porta blanca que tobre pas a les tenebres. Lesquinç del tel. I jo hi vaig entrar. I no ho vaig fer sol. Un passadís i una porta. Amb això nhi ha prou per cometre lerror més gran de la teva vida. Una porta i un passadís i unes imatges projectades sobre una pantalla que tu creus reals però que no ho són. Però sí les seves conseqüències. Potser era per això que el propietari del cinema no el volia veure tancat. Per recordar-mho. Qui sap.
Queridísimos verdugos. El documental explica la vida dels dos darrers executors de sentències de lEstat i la seva manera dentendre lofici de matar. Es parla també dun tercer botxí, però aquell individu no apareix en cap moment excepte quan, al principi de la projecció, sen mostra una foto. No són més de cinc segons de metratge. Faré servir el tòpic per dir que el temps es va aturar en aquells cinc segons. Va anar enrere, més aviat, que sovint és el mateix. Si la rotació terrestre es va veure alterada no fou per la mutilació salvatge que mostrava aquell rostre a la pantalla. Era impossible determinar on era el nas, la boca o els pòmuls. Tot era cràter i cicatriu. Si el daltabaix té rostre, era aquell. Les nou persones de la sala es van regirar dins les butaques. Jo, a lúltima fila, també. Però sospito que per motius diferents. En el meu cas, fou per llegir el nom que apareixia a la pantalla acompanyant la foto: Abel Absent. La veu en off explicava coses, però jo ja no escoltava.
Havia conegut lAbel Absent molts anys abans, quan la caravana de monstres on viatjava va arribar al meu poble. Gaidovar era un lloc petit i blanc que saguantava, gairebé esgarrapant, al nord de la Sierra de Grazalema. Vint, trenta cases a tot estirar. Ara només hi ha les runes daquelles parets i cap sostre. Queixals corcats oberts a la llum del dia i de la nit. Lactual Gaidovar són tres cases de turisme rural, una de les quals amb piscina, i totes lluny del que havia estat el poble. En lèpoca de què parlo no devíem ser més de 300 habitants, però un cop lany les quatre cases i la plaça que les subjectava somplien de milers de persones per la fira de la llana. Les ovelles llanudes de Gaidovar eren considerades les millors de la creació, i els gossos daigua que les guardaven, el més extraordinari regal de la natura. Les ovelles i els gossos de Gaidovar han desaparegut amb el poble, però sen poden veure imatges al Museu dArtesania Tèxtil de Grazalema. Hi he anat un parell de vegades, lúltima ja de dona. El noi de la taquilla no em va voler cobrar lentrada, no sé el perquè, però ho sospito. La por, en certes persones, més que tancar les portes, fa que les obrin com si, sense oferir resistència, el perill hagués de passar abans. Jo devia fer por en aquells dies. El meu aspecte vull dir.
Durant els dies de la fira, el meu poble seixamplava com pulmons llençats al mar, somplia de gent i pesava com només ho fan les carteres plenes. Suposo que per això els monstres el van triar. Seguien el rastre de la llana, els gossos, els homes i laiguardent. El sumatori infal·lible duna equació que dona (o donava) com a resultat: diners. Jo, com tothom, també vaig anar a veure els monstres i, com tothom, la meva intenció era riure i assenyalar les seves deformitats, però, com tothom també, vaig comprovar que res de tot això passa en una fira de monstres. El silenci que apareix en un lloc així és absolut. Anys més tard, quan jo mateixa vaig ser considerada una malalta, una vella que ha perdut el cap, la boja que duu els cabells plens de llacets infantils, la Monyos de la Rambla, ho vaig poder comprovar. Els monstres no fan riure. Com les cares mutilades. Com les amputacions. Potser ens deixen entrar gratis als museus, però no fem ni puta gràcia. Potser ens fan fotos i ens dediquen cançons, però no fem gràcia. Potser ens conviden a una ampolla daiguardent i ens deixen seure en una taula, perquè la gent ens observi i deixi caure unes monedes dins el got buit, però no fem gràcia. Ja pots anar agafant flors caigudes al terra i posar-te-les al cap, ja pots ballar a tothora amb tu mateixa, ja pots cantar cançons de bressol i saludar a tothom amb gentilesa. Provocaràs moltes coses, però no gràcia. Tampoc en feien els monstres que van arribar al meu poble. En aquella fira de malformacions, però, hi havia un ésser que no hi encaixava. Era una dona duna bellesa perfecta. No se macut cap altra paraula per definir-la. Era la mare de lAbel Absent. I aquesta fou la primera vegada que el vaig veure.
La segona fou a lhospici de Cadis conegut, encara avui, com a Edifici Valcárcel, on vaig passar catorze anys de la meva vida, dels 4 als 18, sempre com a noi. Als pobles de la Sierra de Cádiz, i de tota lAndalusia més miserable, en aquella època la gent moria jove o molt jove i criaven amb la mateixa urgència. Els seus fills, si tenien sort, eren entregats als capellans o a les monges. Els hospicis i les cases de la caritat experimentaven un boom que semblava no tenir fi. La meva mare va morir mentre em paria. Sempre he pensat que, de fet, la vaig matar. I no de manera del tot involuntària. Es veu que vaig lluitar exageradament per néixer i això va ajudar les hemorràgies internes duna manera terriblement eficaç. La frase, doncs, pot ser més certa del que sembla. Pel que fa al meu pare, no puc dir que en tingui ni un sol record, malgrat que a casa tinc la seva partida de naixement, la de defunció i fotografies diverses. Sé que va morir un dissabte que era al bosc i que va vomitar tanta sang que el capellà del poble va exorcitzar-lo abans denterrar-lo en terra sagrada, per si de cas. La cosa té la seva gràcia, ho reconec, podeu somriure, jo ho faig, i si ho explico és perquè em sembla que indica molt clarament quina època era aquella. Avui la Casa de la Caritat de Cadis és un edifici preciós, dun blanc que enlluerna de tan intens, amb delicats detalls de color crema, boniques balconades i immenses portes de fusta caoba. El record que jo en tinc, però, és el dels vòmits provocats pels nervis i langoixa en caure la nit, el de la foscor de les cel·les de càstig i el dels ulls en blanc dels salesians mentre ens donaven pel cul. Jo hi vaig entrar després dell. LAbel Absent era més gran que jo i, a lhospici, els grans i els petits ens barrejàvem poc, a menys que tinguessis algun germà en una banda o a laltra. Si això succeïa, els germans grans protegien els petits i pobre de tu que els fessis alguna cosa. Jo no tenia res, només un cul que, pel que semblava, agradava, i molt, als capellans. Vaig veure lAbel Absent el primer dia que vaig entrar a Valcárcel, però, durant tots aquells anys, només hi vaig parlar una vegada, fou aquesta: ell seia al pati central, al terra, recolzant lesquena a la paret. Mirava al cel amb els ulls tancats i de la butxaca davantera dels pantalons en sortia, cargolat com una pega dolça, una mena de llibre de tapa tova. Devia quedar-me mirant aquelles pàgines deformades molta estona, mig aixafades per aquell cos prim i de pell fosca (potser, més que les pàgines, només mirava el cos), perquè quan vaig tornar a observar el seu rostre la llum del cel havia canviat i ell tenia els seus ulls clavats en mi. Es va aixecar i va acostar-se. Caminava com si el terra del pati fos aigua, fent petits saltirons. Quan va estar a un metre de mi va allargar-me el llibre de tapa tova, encara cargolat. «El vols?», em va preguntar. Jo vaig fer que no amb el cap, més espantat que cap altra cosa. El va obrir i va llegir només per mi: «Malalts i vells són tan respectables que demanen désser bullits». Em va tornar a mirar i jo vaig obrir els ulls, o els vaig tancar, no ho sé, però alguna cosa vaig fer amb els ulls. Va continuar. «Vaig enterrar els mots en el meu ventre. Em crec a linfern, per tant, hi soc. És la tomba, mentrego als cucs.» Els dies següents (i em refereixo als catorze mil sis-cents vuit que han passat des daleshores) en algun moment o altre, però sempre, mhan vingut al cap aquelles frases, i durant molts anys em repetiria aquells versos cada dia en llevar-me. És la tomba, mentrego als cucs, fou el meu mantra. LAbel Absent, amb el llibre de tapes toves a la mà, encara em va dir una altra cosa: «Un dia, en un poble, abans que em portessin aquí, vaig veure una dona molt bonica. Parlava amb un home. Ella tenia el cabell rinxolat, unes arracades de plata, una pell que semblava un llençol nou, un lloc on jeure i notar la puresa que no sé com és, però que mimagino suau. Com la seda però més. Anava tan ben vestida que feia callar els ocells. Es va acomiadar de lhome amb un somriure i una inclinació de cap deliciosa. Coqueteria pura. Ell tenia uns ulls que eren mans i la mirada dits que intentaven desesperadament acaronar aquella pell, aquells llavis, aquells cabells. Ella va començar a caminar, encara amb el somriure als llavis, i jo la vaig seguir. Va reconèixer algú que caminava per la seva mateixa vorera, algú a qui no volia veure. Va travessar el carrer amb pressa i es va mig amagar en un carreró que hi havia entre dos edificis. Jo vaig fer el mateix recorregut que ella, però quan vaig arribar al carreró ella ja no hi era. Vaig mirar en totes direccions excepte en la que havia de mirar. Vaig anar amunt i avall del carrer principal i vaig seure en un portal, no tenia res millor a fer. Va passar una canilla de gossos empaitant alguna cosa. Una matonaire coixa que cridava les virtuts dels seus matons. Vaig sentir una garsa dalt dun teulat. I després el carreró em va cridar. No faig broma, fou exactament així. Em va cridar pel meu nom, per ser més exactes. Vaig anar-hi. Al fons, just als peus don el carrer acabava en una paret molt alta, vaig veure la dona estirada al terra, mig despullada. La pell, abans perfecta, ara era un drap i tenia els llavis trencats. Li rajava sang de la boca, de dins vull dir, i entre les cames, també de dins. Les mitges blanques estaven esparracades i tacades daquella sang. Vaig marxar corrents». Jo em mirava lAbel Absent com qui mira un abisme, espantat i atret al mateix temps. Més endavant vaig aprendre que aquest és lorigen del concepte de sublim. En tot cas, lAbel Absent devia llegir, en el meu rostre, que no sabia què fer ni què pensar ni què dir perquè va afegir: «El que vull dir és que linfern és aquí, al nostre costat, sempre. Que només ens en separa una mirada, una tempesta inesperada o un canvi de vorera. Entre nosaltres i ell només hi ha un tel. I també vull dir que de vegades linfern es transforma en semen i et deixa un record, dins les entranyes, per tota la vida. De vegades no et passa a tu, sinó a algú a qui coneixes, un germà, un veí, el teu gos, o ni això, li pot passar a algú totalment desconegut, com a mi, com a tu, però nhi ha prou per entendre-ho. Saps de què et parlo?» Ho sabia. «Doncs aquest llibre majuda a entendre-ho. I ara digues.» I em va tornar a repetir la pregunta: «El vols?» I aquest cop el vaig agafar. Encara ara, mentre escric això, el tinc amb mi. No vaig tornar a parlar amb ell durant aquells anys i, de fet, només el vaig veure un parell de vegades més a lhospici, malgrat que el buscava a tothora. No sé on samagava, què feia, on anava. Valcárcel tenia en aquella època més de vuit mil interns, entre orfes, vells i malalts mentals. No era fàcil trobar allò que buscàvem entre tanta pell i saliva i dents que queien, entre tant capellà nodrint-nos les entranyes. Primer la fem malbé. Després labsorbim. Daixò sen diu aliment. Vida és putrefacció. Especialment difícil era trobar persones, encara que, físicament, les tinguessis al davant. Les persones, a Valcárcel, desapareixien com els talps. I aquesta fou la segona vegada que el vaig veure.