La tercera fou aquella tarda de 1977, al cinema Avinguda de la Llum, quan vaig veure la seva fotografia, amb el rostre completament desfigurat. Em va venir al cap aquesta conversa, paraula per paraula. Nosaltres no triem els records, ells ens trien. Algú em va dir aquesta frase i crec que té raó. A la sortida del cinema vaig fer el que solia fer aleshores. Refrescar-me a la font de Canaletes, anar amunt i avall de les Rambles, agafar la línia 52 del tramvia fins a la Bordeta i tornar, caminar fins al carrer Teatre i mamar polles. Tothom al barri sabia què era: un vell vestit de nena que te la mamava meravellosament bé o, si pagaves una mica més, es deixava donar pel cul mentre es masturbava fins a escorres i tacar la paret o el terra o les rates que saturaven i cargolaven el seu cos per poder llepar la lleterada enganxada al pèl. Diuen que a la vida les coses no són blanques o negres. Que vivim en tons de gris. Jo crec justament el contrari. Que tot és blanc. I que tot és negre. Simultàniament. Com alguns gats. La vida i la mort. La culpa i labsolució. La ràbia i la calma. Linici i el final. El càstig i el perdó.
La vida són tortugues apilonades sense fi.
I tu les vas traient, una a una, buscant qui sap què. Pensant, esperançat, que ho trobaràs sota la següent tortuga.
Però no. Sota cada tortuga només hi ha una altra tortuga.
Jo, aquells anys, feia el que feia per alguna cosa, però no sé quina.
Potser perquè el dolor només es calma amb dolor.
El plaer que atorga el càstig propi.
Vaig conèixer la meva dona el dia de Sant Joan.
Teníem una foguera al davant i vaig agafar-li la mà.
Per sorpresa meva, ella no la va retirar, simplement la va deixar allà.
Encara ara em pregunto si era un hola o un adeu.
Un sí o un no.
Un ajudam a pujar el cingle o saltem junts. Estavellem-nos.
Les o. Aquesta vocal en forma de cul per la qual ens folla la vida.
Els dubtes tenen forma do.
Les i són millor.
Sí i no és millor que sí o no.
Vaig conèixer la meva dona el dia de Sant Joan.
Deu anys més tard ella va morir.
Entre les dues coses va néixer la meva filla.
Un matí érem a casa. Havíem llogat un pis verd. Totes les parets eren verdes, i els sostres i el terra de la cuina. Un verd com els dels plàtans verds. Amb taques fosques pertot arreu com si malgrat la verdor sestiguessin podrint. Odiava el pis, odiava el verd, odiava els plàtans. Lúnica cosa que hauria salvat de la meva vida eren elles. Potser perquè sempre feien olor de net, potser perquè ens passàvem els dits pel llavi mentre ens adormíem i aquell tacte era la nostra resposta a lorigen de lUnivers.
Amb la meva dona discutíem molt.
Ens perdonàvem més.
Fins que un dia tot es capgirà.
La capa de gel sobre la que camines es trenca i caus dins una cripta immensa. I el terra et sembla infinit perquè no veus parets enlloc, només les llambordes llefiscoses i humides sobre les quals rellisques cada cop que intentes caminar. Si has estat alguna vegada en un lloc semblant sabràs del que et parlo. La medicina lanomena de diferents formes, però tu saps del que et parlo. I tu caus dins la cripta, i al teu costat hi tens allò que més estimes perquè en caure lhas arrossegat amb tu. I passen els dies i les nits i has caminat en totes direccions i no has trobat res perquè no hi ha res, només el terra de llambordes humides que sembla no tenir final ni principi. Et sents tan cansat, sol i perdut, que busques un racó on arraulir-te, però de racons no nhi ha allà sota, i tu tajeus a un lloc qualsevol, fas papiroflèxia amb el teu cos, et plegues sobre tu mateix i enterres el cap entre les cames. I passen dies, setmanes, qui sap si anys, i no et bellugues. Fins que del no-res apareix algú i tacarona i et parla dolçament. I tu, com el nàufrag que ets, et deixaries arrencar la pell per una gota més daquella aigua dolça. I aquest algú et demana que el segueixis i tu hi vas, collons si hi vas!, arrossegant-te com les sargantanes sense braços ni cames ni cua, un tors mutilat que avança a cops de ventre sobre les llambordes, amb la boca oberta i la llengua fora, implorant que segueixi deixant regalimar aquelles gotes. I no timporta on aneu, tant et fot el què, el qui, el com, només vols sortir dallà i que aquest algú et segueixi donant aigua i parlant dolçament. I al teu costat la teva dona i la teva filla, perquè sempre han estat allà, en silenci, submises i obedients, i les obligues a lliscar rere teu. Sense braços ni mans ni dits, les hi obligues, perquè hi ha altres formes darrossegar-les a part de les estrebades. Veniu, els dius, perquè també elles han de flairar, de nou, el romaní. I us arrossegueu sobre els ventres fins que de sobte et veus a fora. Talces i de nou hi ha fruits i flors i cants docell, la primavera tha perdonat i tobre els braços. I tu abraces la teva filla i somrius. I la teva dona et mira. Tu dones les gràcies a aquest algú que tha conduït allà i li beses els peus, ara i per sempre. «Som teus», gemegues. I et dones a ell.
No serà fins anys més tard que ho entendràs. Que no vindran més primaveres. No per a tu. Comprens, massa tard, que aquell algú no tha arrossegat a la llum, sinó a les tenebres. Que tha conduït a través del trau del tel i has viscut a laltra banda sense saber-ho. Però un dia ho veus. Passa una cosa i te nadones. I intentes fugir, localitzar el trau del tel i retornar a la llum. I la teva dona ja no hi és, però agafes la teva filla i li dius: «Anem». I ella, com sempre, tobeeix. Plena de por, però tobeeix. Tremolant, però tobeeix. I hi arribeu. El tel és allà. Molt a prop. Ja gairebé el pots tocar. I veus lescletxa per on vàreu entrar, anys enrere, i tu li dius que corri, que fugi, que travessi el tel. I ella dubta, per primer cop dubta, no per la llum, ni la tenebra, ni pel tel ni les escletxes, no, ella dubta perquè veu que tu no lacompanyes. No puc, li dius, ara no puc. Però vindré, dius. Et buscaré, dius. I les vostres mans se separen i ella travessa el tel i tu somrius o plores o sagnes, qui sap.
I aleshores sesdevé el terror més antic.
La foscor primigènia.
Lhorror que habitava aquest planeta molt abans que nosaltres.
Perdona, ja hi torno.
Necessito explicar-tho, però no així.
No ho estic fent bé.
Primer haig dexplicar la seva història.
La de lAbel.
Necessito concentrar-me.
Donam un segon.
...
Després de veure la fotografia de lAbel Absent projectada a la pantalla, després de sortir del cine, després de recollir flors, després de cantar i ballar pel carrer, després del tramvia 52 i de fer el que feia pels carrers i que no repetiré, vaig tornar a casa. El pis era de fusta, o així el recordo jo. Les parets de fusta, el sostre de fusta, el terra de fusta, de fusta els mobles i les culleres, de fusta les cortines i les dents que em somreien quan creuava la porta, també de fusta. Em vaig treure el vestit de dona i les calces i els sostens i vaig mirar-me la polla seca, cansada. Abel Absent: i si fos ell? I si era lhome sense rostre que havia estat buscant? Si realment lAbel Absent duia penjada al coll la clau del meu pany, em calia trobar-lo.
Un rostre com el seu ha de deixar rastre, vaig pensar. Vaig suposar que no em resultaria difícil seguir-lo. El rastre dels rostres mutilats. La cacera, però, va durar uns mesos.
Jo sabia, quan lepidèmia de suïcidis era un fet inqüestionable, que hi havia persones que ajudaven la gent a matar-se, però no vaig anar-hi a parar per aquest motiu, jo aleshores no tenia la intenció de matar-me. Per sentir dolor cal mantenir-se viu.
No serà fins anys més tard que ho entendràs. Que no vindran més primaveres. No per a tu. Comprens, massa tard, que aquell algú no tha arrossegat a la llum, sinó a les tenebres. Que tha conduït a través del trau del tel i has viscut a laltra banda sense saber-ho. Però un dia ho veus. Passa una cosa i te nadones. I intentes fugir, localitzar el trau del tel i retornar a la llum. I la teva dona ja no hi és, però agafes la teva filla i li dius: «Anem». I ella, com sempre, tobeeix. Plena de por, però tobeeix. Tremolant, però tobeeix. I hi arribeu. El tel és allà. Molt a prop. Ja gairebé el pots tocar. I veus lescletxa per on vàreu entrar, anys enrere, i tu li dius que corri, que fugi, que travessi el tel. I ella dubta, per primer cop dubta, no per la llum, ni la tenebra, ni pel tel ni les escletxes, no, ella dubta perquè veu que tu no lacompanyes. No puc, li dius, ara no puc. Però vindré, dius. Et buscaré, dius. I les vostres mans se separen i ella travessa el tel i tu somrius o plores o sagnes, qui sap.
I aleshores sesdevé el terror més antic.
La foscor primigènia.
Lhorror que habitava aquest planeta molt abans que nosaltres.
Perdona, ja hi torno.
Necessito explicar-tho, però no així.
No ho estic fent bé.
Primer haig dexplicar la seva història.
La de lAbel.
Necessito concentrar-me.
Donam un segon.
...
Després de veure la fotografia de lAbel Absent projectada a la pantalla, després de sortir del cine, després de recollir flors, després de cantar i ballar pel carrer, després del tramvia 52 i de fer el que feia pels carrers i que no repetiré, vaig tornar a casa. El pis era de fusta, o així el recordo jo. Les parets de fusta, el sostre de fusta, el terra de fusta, de fusta els mobles i les culleres, de fusta les cortines i les dents que em somreien quan creuava la porta, també de fusta. Em vaig treure el vestit de dona i les calces i els sostens i vaig mirar-me la polla seca, cansada. Abel Absent: i si fos ell? I si era lhome sense rostre que havia estat buscant? Si realment lAbel Absent duia penjada al coll la clau del meu pany, em calia trobar-lo.
Un rostre com el seu ha de deixar rastre, vaig pensar. Vaig suposar que no em resultaria difícil seguir-lo. El rastre dels rostres mutilats. La cacera, però, va durar uns mesos.
Jo sabia, quan lepidèmia de suïcidis era un fet inqüestionable, que hi havia persones que ajudaven la gent a matar-se, però no vaig anar-hi a parar per aquest motiu, jo aleshores no tenia la intenció de matar-me. Per sentir dolor cal mantenir-se viu.
El vaig trobar un dia, en un lloc. De les dues coses només importa el lloc: era un bosc i una cabana. Em va obrir la porta, va tombar el cap lleugerament, com qui mira un gat panxa enlaire, jugant amb un cabdell de llana entre les potes, i del seu rostre inexistent en va emergir una frase: «Espero que Rimbaud tajudés». Allò em va desconcertar com poques coses en la vida. No tant el fet que fos un assistent de suïcidis ni tan sols que, finalment, lhagués trobat, sinó que em recordés a mi i la conversa que havíem tingut quan érem nens. Després vaig pensar que jo també recordava perfectament les dues coses i que, potser, el fet no era tan estrany. Aquesta fou la tercera i darrera vegada que el vaig veure.
La cabana, el bosc, el tel i la seva història, que, com lametlla amargant, contenia lagror oculta de la meva. La nostra història, doncs.
La meva mort, la nit que els batak cantaven el meu nom, es va allargar diverses hores i les vàrem passar junts en aquella cabana. Vàrem parlar molt, jo de la meva filla i de la meva dona, ell daltres coses que ara explicaré, fins que tant el seu temps com el meu es van esgotar. Quan em pensava que tot havia acabat, ell va afegir encara: «Hi ha una cosa que no the explicat bé», em va dir. Jo vaig tancar els ulls. «Quina?», vaig preguntar. «Crec que ho saps.» I aleshores va parlar de la meva filla i tot sacomplí.
«Som el mirall, Garcia. Lúnica cosa certa no som nosaltres ni la nostra imatge, sinó el vidre que ens reflecteix. Tot rau allà. En la intersecció de les dues imatges virtuals. No deixis mai de tocar-lo. És lúnica manera que conec de no tornar-se boig. Això són les històries que ens expliquem, el mirall, i per això les necessito abans de fer el que em demanen. Per veure, sense error possible, qui tinc al davant.»
A les mans un llibre. Té les tapes blanques, sense títol. El tinc davant els ulls perquè lAbel Absent me lhi ha posat. És una mena de manual, amb més de 150 tècniques de morir perfectament detallades, classificades, valorades i puntuades segons diferents criteris essencials. Un cop acabi dexplicar el que vull explicar, nhi assenyalaré una i moriré. Ho faré tranquil però trist. Si miro enrere, puc dir-vos que he entès unes quantes coses, però no les que mimporten. A la vida, a la meva si més no, només hi ha dues o tres coses que val la pena entendre. Una en concret. I fins ara no hi he trobat resposta. Preguntes que descansen sobre altres preguntes. Tortugues sobre tortugues sense fi. Quan acabi descriure no sé què hauré trobat, no importa gaire, jo vaig deixar dexistir fa anys quan el tel es va obrir en mi i, més tard, quan es va tancar i em va deixar a laltra banda.
Si, com a darrer acte vital, he decidit escriure sobre ell crec que és, bàsicament, perquè tinc lesperança que a través seu podré explicar-me. Necessito, abans de marxar, que em respongueu a una pregunta, lúnica que importa, i així finalment, com els déus, podré callar. Si és cert que som el mirall, aquella fina capa dalumini que permet la fusió entre el nosaltres i les imatges que projectem, tinc clar que un mateix no la pot veure i la resposta ha de provenir, necessàriament, dalgú extern. Tu, per exemple.
Només perdura allò que ens fa mal.
LA PART DELS MONSTRES1
Les altres set meravelles
La caravana de monstres arriba a Gaidovar un dijous. En dues hores el poble està ple duns cartells cridaners, grocs i vermells, prometent un espectacle meravellós. Tels trobes miris on miris, fins i tot nhan clavat, horitzontals, al terra del carrer principal. La gent els observa mentre camina sense trepitjar-los, els voreja lentament, amb cert respecte, com si fossin làpides sagrades de bisbes o papes. A la plaça central hi planten un tronc immens, ningú sap com lhan arrossegat fins allà. Els nens imaginem que és el pal major dun galió. Pel que fa a la vela, tenim el cartell més gran que jo hagi vist mai, clavat al tronc. Si en saps, hi pots llegir Les altres set meravelles, lletra a lletra, en fila, de dalt a baix. Els monstres sinstal·len als afores, en un descampat que es va fer servir per afusellar els dos mil tres-cents vuit desertors. Hi ha una llosa petita de marbre negre, sense noms, on es pot llegir la xifra. Al costat hi crema una torxa de metall don en surt un fum negre, sempre i constant. Una de les disputes predilectes de la gent de Gaidovar és sobre si 2.308 desertors són molts o pocs. Depèn del total, diuen alguns. No depèn de res, diuen altres, 2.308 rates són moltes rates i punt.
En Seisdedos és un borni que fuma a tothora i que et parla mirant als ulls. Ell no entra a les discussions, les esclafa. Com fa el sol amb les cuques de llum. En Seisdedos diu que desertar és lúnica cosa sensata que es pot fer en una guerra. També diu que tots vosaltres, colla de fills de puta, penseu igual però no teniu els collons dadmetre-ho i sagafa els ous amb les dues mans i ho torna a cridar, perquè cal dir-ho en veu alta, rehòstia consagrada, perquè tothom, ell i tothom, hòsties!, TOTHOM! ho faria, perquè «colla de malcuats, tots vosaltres, i jo el primer, puc notar, gairebé veure, com dins els vostres caps de sòmines, caps de gamarús majúscul, caps corcats, buits i reomplerts descopits secs, allà dins, si la busqueu, colla de fariseus, hi apareix la idea clara i cristal·lina que tots i cada un de nosaltres, tarats de merda, seríem una daquelles 2.308 rates si haguéssim participat en aquella guerra, en aquella puta immensa pústula de merda. Digueu que desertar és lúnica cosa sensata que es pot fer en una guerra! Va! Digueu-ho! Crideu amb mi! Va!». Però ningú diu res. Jo tampoc. En Seisdedos després ens mira als ulls, a tots els que formem el grupet on es parla de la xifra, un a un, nens, joves o vells, perquè de grups que parlen de la xifra de desertors sen formen sempre a Gaidovar, i de totes les edats, i ell sempre shi acosta i et mira daquella manera, bòrnia i directa, i, després de cridar, hi afegeix (gairebé xiuxiuejant) que només hi ha una excepció. Tothom sap la resposta, però deixem que la digui: «Desertar és el més sensat que es pot fer en una guerra a menys que sigui la teva guerra, però si això fos així, aleshores tu de què collons aniries a la guerra, testaries en una butaca mirant mapes o llegint discursos o follant-te totes les putes del país i totes les vídues del país i totes les filles de les vídues i totes les netes, i que, per tant, tornem a linici del que estava dient, que lúnica cosa sensata és desertar, o sigui que en realitat no hi ha excepcions, carallots analfabets».