La foto.
No serà fàcil trobar-ne una que conclogui tot el projecte.
Labisme.
El Manel posa lesquena més recta i fa força per creuar les cames. Lha de convèncer. Avui ja no toca treballar més. Són les seves vacances.
LÒscar agafa aire, mira la finestreta del lavabo, després el mira a ell.
Manel, com més aviat li enviï una foto bona al Quique, millor. Tots més tranquils.
Tots?
Ah, que tés igual? És clar, tu de tranquil ja ho estàs, de vacances! És que hauria hagut de venir sol. Ja ho sabia.
Les cervicals del Manel shan posat tan dures que ha de tirar el cap enrere i apujar les espatlles.
Va, Òscar, ara toca descansar, demà més...
Sempre reconduint la situació.
Sempre aquest paper.
Lestómac digerint glopades de tensió.
El Manel saixeca i se li apropa, li frega una màniga i després li acaricia la galta. LÒscar mira a terra.
És que és veritat, Manel. Ets tu qui em va voler acompanyar, vale? Jo estic treballant, és la meva feina.
El Manel sadona que el gorro que va regalar a lÒscar pel seu aniversari li deu anar petit. Al front encara té la marca de quan se lha posat ala tarda. Petits triangles arrenglerats dorella a orella. Potser nhi haurà de comprar un altre.
Va... Thas de relaxar, Òscar. Si vas amb tanta pressió no faràs bones fotos. Li prem suaument lespatlla i li acaricia lorella. I em sembla que thauré de comprar un altre gorro.
LÒscar sel mira arrufant el front i es rasca el coll.
Va, no em facis de papa.
Papa.
Papa. LÒscar va per modes. Quan senfaden utilitza el mateix recurs durant uns mesos. Ara toca el papa. Casualment des que el Manel li va començar a dir que volia tenir un fill.
Papa.
Papa.
Cada papa és un dard entremig de les costelles,
o per dins del melic.
Però és igual. Reconduir la situació.
Lestómac a vessar, inflat.
El Manel lagafa de la mà i amb una mica de força lestira cap a la banyera.
Va, et faig un massatge. Tanirà bé.
LÒscar es resisteix però fa que sí amb el cap. Es treu el gorro. Prem els llavis, es gira i desapareix per lhabitació mentre es descorda limpermeable. El so de la cremallera relaxa les cervicals del Manel, que aixeca els braços per acabar de destensar-se. Somriu i entra a la banyera. Bé, ja està. Situació reconduïda.
Tespero! Sasseu. Shi està molt bé. Hi cabran molt bé. Laigua està perfecta. Porta el cava!
Però just quan acaba de pronunciar lúltima «a», un cop de porta brusc li fa tancar els ulls.
Silenci.
Només el so de laigua quan mou les cames.
Òscar?
Allarga el coll per mirar a través de lescletxa de la porta del lavabo. Res.
Òscar?
Saixeca i agafa una de les tovalloles enormes que ha preparat a sobre la pica i sembolica. No és gens suau. Prem els braços contra les costelles.
Surt del lavabo. La moqueta vermella li frega la planta dels peus. Sobre el llit, reposa el mòbil de lÒscar.
Un so intermitent el fa girar.
Clec, clec, clec, clec. Va abaixant el ritme.
És el cartellet que aquest vespre, quan han entrat a lhabitació, shan trobat a sobre el llit. És allargat amb un forat per introduir-hi el pom de la porta. NO MOLESTAR. El Manel lhavia penjat al pom, però de cara a lhabitació.
Per veurel ells mateixos.
No molestar.
Senyals, com els va indicar el psicòleg, per a moments de discussió.
No molestar.
Encara es balanceja suaument.
Dreta i esquerra. Esquerra i dreta.
Cada cop més lent.
Sapropa a la porta i lobre. Des del final del passadís, li arriba el so duns passos que sallunyen.
Amb impuls torna a tancar la porta. El cartell es mou violentament.
No molestar, no molestar, no molestar, no molestar.
La mà llisca per la barana, el palmell calent pel fregament. El palmell i el cervell que es va escalfant a cada pis que baixa. LÒscar salta els graons de dos en dos. Necessita tornar. Disparar una bona fotografia. Captar la remor de les fulles, el grinyol del telecadira. La foscor. La natura que trepa per la pilona del telecadira.
I potser, lombra.
Qui samaga rere els arbres?
Passa per davant de la recepció buida. La barreja de dues veus greus discutint el fa aturar-se. Gira el cap a lesquerra, cap a lhabitació del director. Sent clarament la conversa:
No siguis impulsiu, Tom, per favor, tranquil·litzat.
Ha tornat, Sam. Ha tornat!
LÒscar agafa amb força la càmera i mira les escales, després lascensor. Torna a mirar la porta de lhabitació del director.
Per favor, espera. A veure, hi ha una solució, Tom.
Mira que faré una bestiesa, Sam.
Ara la veu és més calmada. Sent uns passos. Lesquena rígida. Què fa? Ha de tornar a lestació desquí.
Tot despullat, amb passos llargs i esquivant la tovallola, el Manel sacosta a la finestra rectangular que va duna banda a laltra de lhabitació. Recolza el front al vidre i amb un segon lentela. Set pisos més avall, al pàrquing de lhotel, a costat del totterreny marró, veu com lÒscar sencén un cigarret i mira cap amunt. Duu lequip de fotografia penjant.
Òscar. Què fas?
Les seves mirades es creuen en un punt intermedi.
La del Manel baixa precipitada, suplicant, la de lÒscar puja desafiant, aspra.
Les mirades es topen al segon pis. El Manel enganxa el palmell al vidre i intenta transmetre a lÒscar que no faci ni un pas més, que ara baixa i faran les fotos que vulguin. LÒscar fa una altra pipada. Mira el cotxe. No pot esperar més a treures el carnet de conduir.
El Manel observa com la silueta de lÒscar desapareix pel revolt engolida per la nit. Agafa amb força el mànec de la finestra i lestira cap a la dreta. El vidre es desplaça deixant anar un xiscle punyent. Entra un aire gèlid que li glaça lúvula.
Òscar! Òscar! No hi vagis caminant! Torna!
Els seus crits es difuminen. Algunes volves de neu ballen indecises i sescolen per la finestra. Les segueix amb la mirada. Es mouen lentament. La neu blanca es desfà entre els pèls de la moqueta vermella fins a convertir-se en una lleu fumerada. Neva?
LÒscar sent el seu nom a la llunyania. Llença el cigarret. Necessita la foto. El Quique, el comissari de lexposició, ja el va advertir: lúltima havia de ser potent. Havien dimpressionar el director del museu. A més, Òscar, noto que el teu treball està perdent intensitat. Has de recuperar lenergia.
Estàs perdent intensitat.
Intensitat.
La que tenies abans.
Què era aquella ombra?
LÒscar es col·loca bé la corretja de la càmera. El Manel no entén res, no entén el meu ritme. Ell va marcat per la feina del despatx. Si no hagués buscat feina desesperadament darquitecte i shagués centrat en el còmic que per fi va començar, potser em comprendria més. I ara, encara vol un fill. No en té prou destar casats?
Es gira. Mira lhotel. Claustrofòbia. Es torna a girar i avança amb més rapidesa. No em tindràs aquí tancat, necessito la foto.
Recuperar la intensitat.
Els pantalons se li estan humitejant perquè no sha eixugat del tot bé. El Manel llença la tovallola sobre la moqueta. Agafarà el cotxe, lenganxarà a mig camí, li obrirà la porta i li dirà,
va, anem a fer les fotos que vulguis.
Tornar a reconduir la situació.
Avui ja no podran parlar del tema, però si aconsegueix rebaixar la tensió, demà potser sí. Sasseu al llit i es corda les vambes.
Un fill dels dos.
Lolor de lÒscar.
Piquen amb suavitat a la porta. Tres tocs. El Manel sincorpora i sent com se li torna a relaxar la musculatura. Ha tornat. A vegades ho fa, això. Poques, però ho fa. Passeja i torna. Malhumorat. Però torna.
Musculatura relaxada, tensió, musculatura relaxada, tensió.
Ara labraçarà molt i molt fort. Quines ganes de sentir la seva olor.
Obre la porta.
El Sam, mig encorbat, lobserva amb un grapat de fulls a la mà. El Manel sent com lestómac se li fa dur i petit.
Sento molestar. Estic recollint signatures.
Ho sento, tinc pressa.
El Manel tanca la porta. Agafa aire. Serra els llavis. Fa un pas enrere, agafa laltra vamba i fent equilibris se la posa. És igual si ha estat mal educat.
Musculatura tensa. Necessita lolor de lÒscar.
Tornen a picar a la porta. Aquest cop amb més intensitat. Però què...? Sacaba de cordar la vamba i lobre.
Sento molestar. Però necessito les signatures. El Sam es frega el front, li tremola la mà dreta. Fa anys que recullo signatures. És perquè senduguin lossa a un refugi.
El Sam li allarga els fulls.
El Manel mira els papers esgrogueïts i mig arrugats dividits en rectangles amb una signatura cada un. Ell vol abraçar molt i molt fort lÒscar. Sestà posant nerviós.
Quina ossa?
Lossa que viu als boscos de dalt lestació desquí. El meu germà està molt nerviós. És aquí, a baix, a la meva habitació, i avui està molt nerviós. Són signatures per portar-la a un refugi. Necessito les signatures. En Tom diu que li han desaparegut dues ovelles del ramat i que ha trobat sang a lherba de més amunt don pasturen. Jo ja li he dit que no es preocupi, que tornarem a recollir signatures, que ens faran cas. Que duna vegada per totes... ens faran cas.
El Sam li dona la ploma al Manel.
El Manel obre molt els ulls. Els forats del nas shan tornat uns conductes fins i prims.
Però és perillosa? No mho va comentar quan vaig fer la reserva.
El Sam fa que no amb el cap, amb un gest trist.
Gens. No es preocupi. Lhi puc assegurar.
El Manel agafa la ploma del Sam. Alça la cama i col·loca els fulls sobre la cuixa esquerra. Signa ràpid i els hi torna. El Sam sel queda mirant fixament.
Està nevant força. Costa de creure. Feia molts anys que no havia vist nevar daquesta manera. I amb aquesta calor...
El Manel es gira i mira pel finestral de lhabitació. Les volves de neu es precipiten amb força davant la nit.
Blanc sobre negre.
De cop, se sent un motor de cotxe. El Sam es gira, mira el passadís i crida:
No! Tom!
Marxa corrents, el Manel dona un cop dull a lhabitació, agafa les claus del cotxe de sobre la tauleta de nit, tanca la porta i el segueix. Baixen precipitats per les escales i quan arriben al rebedor el Sam deixa anar un sospir, es col·loca les mans al clatell.
No! No! No! No!
El Manel es fixa on està mirant el Sam. A la paret de la recepció, sota els quadres, només hi queda la marca polsegosa de lescopeta.
Leixugaparabrises es mou al ritme de les seves pulsacions cardíaques. El Manel condueix a vint per hora amb el cap enganxat al volant, observant les petjades que ha deixat lÒscar a la neu. Al seu costat, el Sam mira nerviós per la finestra i només fa que repetir fluixet: és boig, és boig...
La temperatura està baixant en picat. Encén les llargues. Lobscuritat és absoluta. A fora, tot és foscor. El Sam li ha demanat que el porti a lestació desquí, sap segur que el seu germà es dirigeix cap allà. A la part de dalt. Als boscos. El Manel ho troba una bogeria, però no tenia temps per discutir. Necessita trobar i abraçar lÒscar.
Relaxar musculatura.
Lhauria hagut dacompanyar. Tenia cinc dies llargs i preciosos per explicar-li amb calma la reunió.
Cinc dies.
Hauria hagut desperar quan ja tingués alguna foto bona. La coordinadora del centre, fa mesos, li va donar només un consell per telèfon: hauràs de cultivar la paciència, ladopció és un procés llarg.
Paciència.
El Manel es mossega el llavi. Sha oblidat de respirar i respira de cop pel nas i li venen unes ganes immenses de plorar. LÒscar portava mesos estalviant pel flaix.
Ja està, ja està. Un revolt ample i tancat. Una recta i ja hi seré. I tabraçaré, Òscar.
Reconduir la situació, com sempre. Menjar-me la tensió.
Papa.
El Sam no calla: és boig, és boig.
La neu samuntega a les espatlles de lÒscar, que camina una mica encorbat pel marge de la carretera perquè cada cop fa més fred. I mira a terra, a la neu, a les seves botes noves. El Manel, assegut als bancs de laeroport, li havia confirmat que faria bon temps, que no hi hauria núvols i que la lluna plena li donaria molta llum. Que no ho va mirar bé? Que no va consultar bé el calendari lunar? O potser sí i no va dir res perquè així es quedarien a lhabitació de lhotel, sense excuses, reclosos.
Mentre nevés.
Queda clar, li va mentir expressament.
Palpa la funda de la càmera. Està xopa. Es descorda la jaqueta i lamaga a dins. Deuen quedar quinze minuts caminant per arribar a lestació desquí. No sap si la funda aguantarà sense mullar la càmera.
De cop, sent el so dunes rodes fregant la carretera. Ja està. Sempre lacaba anant a buscar. Que no el pot deixar tranquil? Es gira i els llums del cotxe lenlluernen. Es posa una mà al front fent visera. Sent lobjectiu de la càmera clavat al tòrax. Ara li dirà, va Òscar, anem, anem a fer les fotos. És clar. És la seva feina, ell no està aquí de vacances. Es posa al mig de la carretera perquè el vegi i aixeca els braços, abaixant una mica la barbeta perquè els llums del cotxe no li punxin les retines. El cotxe frena, les rodes freguen la neu verge de la carretera. LÒscar aixeca la mirada i sent un calfred a les cervicals.
El cotxe que hi ha davant seu no és el que han llogat aquest migdia.
No deu fer olor de llimona ni de cotxe nou ni la mà del Manel reposa sobre el canvi de marxes, a punt per acariciar-li la cuixa.
LÒscar entretanca els ulls, els llums es redueixen a dos puntets grocs, però ni així aconsegueix identificar el conductor. Sent un lladruc. El cotxe immòbil. La neu es va deixant caure sobre el capó. LÒscar sapropa sense desviar la vista del parabrisa. El conductor abaixa el vidre. És el Sam?
On va?
A lestació desquí.
El conductor fa un cop de cap a la dreta. Li està dient que pugi? Li torna a fer el mateix gest, aquesta vegada amb el front arrugat. LÒscar assenteix i dona la volta al cotxe i obre la porta del copilot. Al darrere hi ha dos gossos amb els ulls plens de ràbia.
No es preocupi. No són perillosos. No per a vostè.
Ha deixat lhotel sol?
El conductor somriu de costat i el mira.
No soc el Sam, soc el seu germà bessó. Em dic Tom.
Us heu enfadat?
El Manel condueix observant les petjades de lÒscar, que ja estan desapareixent per la neu. Nota la mirada del Sam.
No.
El Sam torna a mirar per la finestra.
El Manel el mira de reüll. El director de lhotel té el cabell fi i blanc. La jaqueta sembla duna altra època i fa olor de fusta, de cendra. Es mossega els llavis.