No.
El Sam torna a mirar per la finestra.
El Manel el mira de reüll. El director de lhotel té el cabell fi i blanc. La jaqueta sembla duna altra època i fa olor de fusta, de cendra. Es mossega els llavis.
I vostè per què sha enfadat amb el seu germà?
El Sam no aparta la mirada de la finestra. Veu com la seva nou del coll puja i baixa. Es frega el nas.
Per lossa.
El Manel canvia de marxa.
Com?
Lossa no existeix. Des de petits que lhe intentat convèncer que la llegenda de lossa és absurda. Ens lexplicaven els grans del poble. Una llegenda. Res, una llegenda. Una ossa que vivia als boscos de darrere del poble. Esbufega. El meu germà mai ha sabut distingir la fantasia de la realitat. Mai.
El Manel nota que la veu del Sam és cada cop més trencada. Torna a canviar de marxa i el mira. Sha posat la mà al front i fa un so amb el nas.
El meu germà és una persona solitària, amb al·lucinacions. Però feia anys que estava bé... fent de pastor.
I per què recull signatures?
El Sam arronsa les espatlles.
Ho vaig començar a fer per demostrar-li que mel creia. En les èpoques que patia els episodis de paranoia més intensos, això el calmava. Agafa aire a batzegades. Quan lestació desquí i lhotel van començar a anar malament, ell deia que era culpa de lossa, que espantava els esquiadors. Fa que no amb el cap i assenyala el cel negre. I era la neu. Era la neu. Cada vegada nevava menys. Saps quants anys feia que no veia nevar així?
La neu.
Té ganes dabraçar lÒscar i dir-li, saps què? Lestació desquí es va tancar per falta de neu. Ja està, no hi ha més històries. Les coses a vegades són simples, Òscar. Intenta plasmar això.
Avui estava histèric amb la desaparició de les seves dues ovelles. Doncs shan escapat i ja està, Tom! El Sam dona un lleu cop de puny al vidre de la finestra. I ja està!
Les coses a vegades són simples, Òscar. Vull que siguem pares. Què és el que et fa por?
El motor estossega tres vegades i el cotxe satura.
Un dels gossos no para de rascar el vidre i el so de les urpes picant a la finestra fa posar nerviós lÒscar, que es va girant contínuament. Lanimal té la boca plena de saliva i ensenya uns ullals esmolats i bruts. Entremig dels dos gossos hi distingeix una escopeta.
Està nerviós, té ganes de sortir.
La veu del Tom és igual de greu que la del Sam. LÒscar fa que sí amb el cap i agafa amb força la maneta de la porta.
Ja.
I què hi vas a fer, a lestació desquí?
LÒscar es descorda la jaqueta i acaricia la funda de la càmera, encara humida.
Haig de fer fotos. Soc fotògraf.
El Tom es rasca compulsivament el nas. LÒscar el mira detingudament. Potser no sassemblen tant. Té els ulls més ametllats i la mandíbula més quadrada.
A una estació desquí tancada des de fa anys?
LÒscar mira cap endavant. Ja veu el telecadira.
És un projecte de fotografia sobre espais abandonats.
Un del gossos comença a bordar. El Tom el mira pel retrovisor.
Abans estava ple desquiadors. Ple. El meu germà, entre lestació desquí i lhotel, va guanyar molts diners. Ara ja ho veus. Tot buit.
Acariciar el paisatge. Fusionar-se. Entendre el seu llenguatge.
Què va passar?
El Tom canvia de marxa, el mira, torna a mirar la carretera. Abaixa la barbeta i arruga el front.
Mai es va creure que hi havia una ossa.
LÒscar agafa amb força la càmera. El Tom el mira de reüll. Li brillen els ulls.
Desapareixien esquiadors. Alça el braç lentament i assenyala la carretera amb líndex. Pujaven amb el telecadira i no tornaven a baixar. A vegades, se sentien rugits. Estava totalment malalt pels diners i callava. Callava i no feia res. Fa un silenci. Empassa saliva i pica amb els dits el volant. Cap als últims temps, mig embogit, va engegar una recollida de signatures, però és clar arronsa les espatlles, ja no venia ningú.
I per això la va tancar?
El Tom fa que sí amb el cap.
La gent tenia por.
LÒscar acaricia la càmera i nota com el cor li batega ràpid. Comença a moure la cama dreta i es mossega una pell de lungla del dit índex. El telecadira cada cop és més a prop.
Una ossa.
Van tancar per una ossa. La natura contra la cultura. La foto perfecta per acabar el projecte. La por de la mort.
Recuperar intensitat.
Mai no ho havia pogut demostrar al meu germà. Mai. Apropa la mà dreta a lÒscar i aixeca dos dits. Però avui mhan desaparegut dues ovelles. Lossa va treure la feina a mon germà, que no va saber fer res. Es pica amb el puny el pit. A mi no me la fotrà!
LÒscar encén la càmera i observa lúltima fotografia que ha fet. Fa zoom i analitza lombra. Mira pel retrovisor del copilot. I el Manel? No el vindrà a buscar? De cop, sent una punxada al mugró esquerre.
El Manel i el Sam caminen per la carretera. Fa cinc minuts que han empès el cotxe fins al marge. Després danalitzar el motor i intentar engegar-lo tres vegades, han desistit i han continuat el camí a peu. A la carretera hi ha pocs fanals, però poden seguir bé el camí. El Sam va molt poc abrigat i es va fregant els braços. Ja no neva, però la temperatura va baixant. El Manel ha agafat la llanterna i dels nervis va prement el botó dapagar i encendre, mentre observa les petjades de lÒscar.
I per què ha marxat el seu amic? La veu del Sam sestà tornant ronca.
Volia fer fotos. I no és només el meu amic.
El Manel mira el cel. Sí. Segur que ho va consultar moltes vegades. Aquests dies tocava lluna plena. Justament començava avui. Fa una volta sobre si mateix. Alguns núvols tapen el cel, però es veuen moltes estrelles. On és la lluna?
El Sam shi apropa accelerant el pas.
Què fa?
El Manel fa un gest cap amunt amb la barbeta.
Hi hauria dhaver lluna plena. Ho vaig comprovar abans dagafar el viatge. És... és com si hagués desaparegut.
Se sent un lladruc. El Sam mira la carretera.
Hem de seguir.
El Manel comença a caminar i va observant les petjades enormes de lÒscar. Un 45. Un peu enorme. Un 45. Les botes grosses de lÒscar. Les botes per anar a la neu que es va comprar fa dues setmanes en una botiga del centre. Al Manel ja li feia mal el cul de tanta estona que feia que estaven allà. LÒscar no es decidia. Res li agradava.
Aquesta em fa més alt, no?
El Manel mirava les botes a través del mirall recolzat a la columna i també observava la seva cara. Tensa.
Sí, et fa encara més alt. Macabaràs de fer malbé les cervicals de mirar cap amunt. Es veuen bones.
Són cares...
Però les altres que tens estan fetes un fàstic.
LÒscar sabia quin número de peu feia ell? I si feia molt que no es canviava de vamba? Ho sabia? Va prémer els dits del peu de lÒscar per si tocaven la punta.
No et van una mica petites?
Ai! Sembles un papa!
El Manel va enretirar ràpid la mà.
Per a mi és important això, Òscar. No em diguis més papa. No tractem aquest tema així, vale? Queda-te-les, són boniques. Ja te les regalo jo.
LÒscar va arronsar les espatlles i es va asseure per descordar-les.
Sí, són boniques.
LÒscar va arronsar les espatlles i es va asseure per descordar-les.
Sí, són boniques.
El Manel satura. Les petjades fan un canvi de rumb, quatre més i les últimes al mig de la carretera. Com si hagués estat abduït. Com si hagués desaparegut. Ell i la lluna.
Sí que ens hem enfadat, hòstia! Sí que ens hem enfadat!
El Tom posa el fre de mà i mira lÒscar.
Ja ens veurem.
LÒscar agafa amb força la maneta de la porta.
I on anirà, ara?
Per un camí que porta als boscos de dalt lestació.
No la matarà, oi?
El Tom serra els llavis.
LÒscar salta del cotxe. Observa com els gossos el miren a través del vidre. Lentelen. El Tom arrenca el cotxe i els gossos comencen a bordar. LÒscar es queda immòbil mirant com el totterreny sallunya. Alça la barbeta i mira la nit negra. Ja no hi ha núvols i les estrelles, sense la lluna, brillen molt més intensament.
Salta la tanca, passa per davant la caseta i amb passos ferms es dirigeix cap al telecadira. El vent gèlid fa moure les cadires rovellades.
I grinyolen.
Un lament enmig del silenci blanc.
Mira al seu voltant.
Una ossa. Aquesta quietud és per culpa duna ossa.
Per la por. Per la por de morir. El mateix motor que va provocar construir una estació desquí és el mateix que la fa abandonar. La por de morir fa construir artefactes per distreures, Manel, i després, els abandona. Aquest és el tema dAbismes. Del nou projecte. Tagrada?
Mira a dreta i esquerra i sapropa a una pilona del telecadira que té la pintura desenganxada.
Quan troba el punt òptim, treu la càmera.
La llum del flaix il·lumina una de les cadires. El so es propaga per tota la muntanya fins a retornar als seus timpans, com un bumerang. Es posa ràpidament la càmera dins la jaqueta perquè no es mulli i mira la fotografia.
Hi ha massa neu. No sembla una estació desquí abandonada. No fa lefecte que volia.
I si neva els cinc dies? Què faran? Estar calents a lhabitació. Banyar-se. Els massatges.
Vol intentar fer la fotografia des dun altre angle, que es percebi com el cable del telecadira es fon amb els avets al capdamunt de la muntanya. Intentarà que no es vegi la neu. Podria enfocar només els troncs. Treu ràpid la càmera, es col·loca bé la caputxa per tapar-la una mica.
Mira pel visor. Sintenta imaginar el telecadira en marxa. Famílies rient. Anoracs de colors. De què tens por, Òscar?
Dispara.
De la llunyania li arriben uns lladrucs exaltats.
Deixa anar la càmera. Es gira i mira la carretera completament nevada.
Però on és el Manel? Hauria sigut ben fàcil venir els dos, junts. Shauria posat al seu darrere, contemplant com fa les fotos, dient aquesta és bona, aquesta no. Com quan triaven les de lexposició sobre desnonaments, estirats al terra del menjador. El Manel en volia unes quantes per calcar-les per al projecte de còmic que tenia al cap, quan encara estava a latur i feia el curs dil·lustració i la idea dadoptar un nen no li havia inundat tot el cervell engolint el còmic, el triar fotos, laquesta és bona, aquesta no.
Adoptar.
Òscar, he vist que a Etiòpia trigaríem tres anys. He vist que al Vietnam sembla que va més ràpid. I ell sol passant les fotos. Perdent intensitat. Aquesta és bona, aquesta no. Mira, Manel, aquesta potser et serviria per a la coberta del teu còmic?
El còmic? Tss daquí que el faci, amb la feinada que tinc al despatx ara mateix! Però si tenies largument claríssim! Ho tenies claríssim abans de trobar la feina!
LÒscar contempla el telecadira. Immòbil. Testàs banyant, Manel? Saps que no hi ha lluna plena? Però no passa res. De lluny, els gossos borden amb més fúria. Uns segons després, lÒscar sent una altra pessigada més intensa al mugró del pit esquerre.
Ja es veuen les pilones del telecadira enormes. Sembla que ja no neva amb tanta força. El Manel camina rere el Sam, que fa estona que no diu res. Nota els mitjons mullats i un calfred li puja per les cames, recorrent tota la columna vertebral fins a les cervicals. Es mira les vambes velles. Saps quin peu faig jo, Òscar? Ho saps? Saps si mhaig de canviar les vambes perquè les tinc vellíssimes? Són boniques, ja te les regalo jo. Ai, no facis de papa.
Papa.
Shauria hagut daixecar i llençar-ho tot. Totes les botes de la prestatgeria. Les botes per anar a fer fotos a lestació desquí abandonada. Lestada que pagarien amb el seu sou de treballar al despatx darquitectura. Lestada que ell prepararia meticulosament: el cotxe llogat, lhotel, els vols. Que no va saber veure que no hi hauria lluna plena? Això és lúnic que li pot recriminar, però hauria sigut tan fàcil com que se nhagués preocupat ell. Però és clar, ell és lartista. Només pot pensar en el paisatge i a moure lobjectiu. I, a sobre, es veia capaç dinsistir-li en el còmic i ell, ben innocent, encara es defensava: el còmic és un passatemps.
Un passatemps? Però si tencanta, si ja tenies un editor interessat.
Òscar, per favor, és una editorial petitíssima.
I què? Per aquí es comença.
Ah, molt bé, i com vols pagar les factures, amb les teves exposicions? Potser tu hauries de començar a veure la fotografia com un passatemps, també, i buscar-te una feina de debò!
El Sam satura, es gira, el mira i es col·loca el dit índex a lorella.
Ho has sentit?
El fred se li ha colat a dins de la jaqueta i lÒscar fa estona que tremola i encara no ha aconseguit cap foto decent.
La millor.
Abismes.
Exposició: Abismes, per Òscar Torres.
Necessites una foto més impactant, Òscar, el teu treball està perdent potència. Què et sembla, Quique, una estació desquí abandonada? Nhe trobat una. Lluny. Hauria dagafar un avió, però crec que és bona idea. Prova-ho, sí.
LÒscar esbufega. Manel, de vacances aniré un dia a una estació desquí abandonada. Crec que he trobat la idea per a lúltima foto de labisme. Al Manel li va molestar que hagués planificat les vacances. Tu sol? No ho sé... Mhi vols acompanyar? Sí, però no és això, Òscar, no és això. Al cap de dos dies el Manel li va ensenyar un full que havia imprès. És la reserva de lhotel, hi passarem les vacances. Agafarem un avió i després llogarem un cotxe. Ja està tot pagat. Tindràs cinc dies per trobar la foto que busques.
De cop, una altra pessigada al mugró esquerre. Sent com si cremés. Sapropa al telecadira i sasseu al seient que vola més a prop de terra. Recolza els peus al suport. Es frega el mugró. Es doblega cap endavant i sembla que així el dolor minva. Els gossos han deixat de bordar.
De lluny, se sent un tret. El so sec es propaga per la pista desquí. Les cadires es balancegen i sembla que udolin. LÒscar es gira i recorre amb la mirada el cable que sendinsa al bosc.
El Manel mira espantat el Sam, que es gira i observa la muntanya. Els ulls li brillen.
És el Tom.
Comença a córrer i el Manel el segueix. Salten la tanca. El Sam treu un joc de claus de la butxaca de la jaqueta i obre la porta de la caseta de lestació desquí. El Manel contempla el paisatge. No veu lÒscar per enlloc. Li costa respirar. Mira linterior de la caseta. El Sam encén uns llums.
Què fas?
Haig de pujar.