Haig de pujar.
El Sam aixeca una fusta i prem un botó.
De cop, sencenen els focus del telecadira. LÒscar es col·loca el braç dret davant dels ulls. La punxada del mugró li perfora les entranyes i li arriba fins a lesquena. Mou compulsivament la cama dreta. Qui ha encès els focus?
Se sent un grinyol eixordador seguit dun brogit compassat.
Les cadires es balancegen i comencen a moures.
LÒscar sagafa amb força a la barra gelada i clava els peus al suport.
I comença a pujar.
Vol cridar, però la veu es queda atrapada al coll. El dolor del mugró és agut i es torna a doblegar. Es mossega els llavis. Els ulls es comencen a acostumar a la llum, mira a terra i sent un mareig que li recorre les cervicals fins a enfonsar-se als timpans. Ja no pot saltar, està massa amunt.
El Sam aparta el Manel de la porta i comença a córrer en direcció al telecadira. El Manel fa dues passes i observa els seients com pugen. Què és allò? Què és aquella ombra al telecadira? Fa dues passes més i percep limpermeable groc de lÒscar. Òscar? Obre una mica la boca. Òscar? Se li asseca la boca i sent una esgarrapada al cervell.
Òscar!
Agafa impuls i arrenca a córrer.
Corre.
Corre.
Les vambes velles enfonsades a la neu.
Corre.
Els mitjons mullats.
LÒscar no es mou, no li pot veure ni la cara. Està doblegat.
Què fa? Està mirant les fotos de la càmera?
Salta!
Se sent un altre tret. Uns quants ocells surten volant dels avets i es difuminen en la negra nit. El so de les ales es barreja amb el soroll del telecadira.
Òscar!
Amb lesòfag cremat de fred arriba al telecadira. Dun salt puja al seient humit. Mira endavant, enrere. On és el Sam?
LÒscar abraça la càmera. Sent la veu del Manel. Lestà cridant? Li fa por mirar a terra, però intenta obrir lull esquerre i gira una mica el cap. El veu pujant a una cadira. És aquí. Lha anat a buscar. Els dos pujant cap al bosc. Junts.
Però què li ha fet fer?
Ara sestarien banyant. No. Ara ja estarien despullats al llit, plens de sabó, una mica beguts. Amb les espurnes del cava esclatant al cervell. La foto. Labisme. Lexposició que li havia de donar una mica més de nom. Fer-se més digne. No és un passatemps, Manel. Potser sentir més seguretat. No és un passatemps, Manel. Sentir-se segur. A casa, a fora.
Soc fotògraf.
Ah, sí? I et guanyes la vida daixò?
Poder dir: sí. Labisme. Soc pare i soc fotògraf.
Em guanyo la vida daixò, sostinc una família.
Pare.
Pare.
El Manel sagafa fort a la barana. Per què no li contesta? És que no el sent? No el sent? No contesta perquè encara segueix enfadat? Per què? Si és ell qui ha sacrificat totes les putes vacances de lúltim any per aquest projecte que...
Òscar! És la neu! Van tancar perquè no nevava! Em sents?
Des de lestiu, des de la primera foto pel projecte Abismes, al parc aquàtic abandonat. Allà on li volia comentar per primera vegada que tenia ganes de ser pare. Shavien colat al parc després de dinar en un xiringuito de la platja. LÒscar va veure clar des del primer moment la foto que necessitava: el tobogan de set fileres rovellat amb els flotadors desinflats als peus. La va tirar des de diferents angles mentre el Manel lobservava. Després, es van deixar caure, cansats, en un daquests flotadors blaus plens de terra i formigues rostides on hi devien cabre quatre o cinc persones. LÒscar es va encendre un cigarret. El Manel li acariciava lespatlla. Com és que tha vingut aquesta idea per al projecte? LÒscar va deixar anar el fum. Mencanten aquests espais. Llocs recreatius plens de gent rient. Infraestructures que es munta la humanitat per divertir-se i no pensar en la mort. I mira ara, la natura es menja aquests ferros rovellats antics salvadors de labisme que comporta pensar en el no-res.
Òscar, de debò creus que la gent es tira per un tobogan per no pensar en això? Vols dir que no ets tu el depressiu?
LÒscar va encongir les espatlles grosses i morenes i va fer un posat trist.
Sí, ho he estat, però ara estic molt millor.
El Manel ja no va trobar el moment dexplicar-li el desig que li havia nascut a les entranyes, van parlar fins que es va fer fosc de tots els episodis de depressió que lÒscar havia patit des de ladolescència.
Has de tenir paciència, és un procés llarg. I com es mesura la paciència, eh? Des de quan lhavia de començar a tenir?
El Manel es mossega el llavi de baix amb força. No pot ser. Adoptarà ell sol. No el necessita per res, lÒscar. Al contrari, estancaria el procés. Li posarien traves. Sense sou fix, free-lance, amb depressions a lexpedient mèdic. Serà pare ell sol.
Pare.
Els papers: nòmina, contracte del pis, llibre de família, estàs divorciat?
Està divorciat?
Si fos vidu...
El telecadira ja arriba al capdamunt, en tres segons farà un petit revolt i baixarà. En tres segons lÒscar tindrà el terra a dos pams dels peus.
Un.
Dos.
Tres.
LÒscar agafa fort la càmera i salta. Tremola. Fa més fred, aquí dalt. De cop, se sent un bramul de dolor.
I silenci.
Aterrit, mira a la seva esquerra. Uns metres més enllà, entremig dels arbres, hi ha una ombra a terra. Es frega el mugró i shi apropa lentament. Allarga el coll. Entretanca els ulls. El cor li fa un sotrac tan fort que li tremolen les costelles.
És lossa. Enorme, peluda.
És a terra enmig dun bassal de sang que es fon amb la neu. Se li aflueixen els genolls. El dolor punxant al mugró sintensifica i envolta laurèola. Tira el cap enrere. Obre la boca. Nota com se li retorcen les vísceres. Tira el cap més enrere, però fa un pas. I un altre. Arronsa les espatlles i ara tira el cap endavant. La càmera es balanceja suaument pel seu tòrax. El bassal de sang de lossa es va estenent. Una força que no comprèn el fa avançar.
Un pas.
Un altre.
Una punxada intensa al mugró. Sencorba una mica. Respira amb dificultat.
El so duns passos li fa alçar el cap, temorós. El batec del cor saccelera i això fa que encara li faci més mal el mugró.
Dentremig dels arbres, una cria dos avança cap a ell, poruga.
LÒscar sent una enrampada al ventre i sajup.
Los petit agafa embranzida i sacosta a ell fins a arribar als seus genolls. Lensuma. Té el morro humit.
Llàgrimes.
Mocs.
Neu.
A lÒscar se li escapa un somriure acompanyat daire i li acaricia el llom amb la mà tremolosa, inclina el cap i li fa un petó a la testa. Sent el mugró com li bull. Torna a acariciar el llom de los, que sha recol·locat, encaixat sobre les seves cuixes. Refrega el llom pel seu ventre. De cop, lÒscar sent una cremor al pubis, una esgarrinxada de foc que puja des del ventre fins al tòrax. Sent com si el cor se li desfés i nota com se li obre el mugró, com si fos lobjectiu de la càmera. Es descorda la jaqueta, saixeca el jersei.
Un rajolí de llet brolla del mugró esquerre i avança fins a inundar el melic.
El dolor desapareix a linstant.
Losset es col·loca bé, llepa el líquid, lolora, recolza les potes al ventre i succiona el mugró de lÒscar. A cada xuclada de losset, a lÒscar se li enfonsa el ventre, com quan va fer la primera foto i els seus pares la van emmarcar al menjador.
Seràs un bon fotògraf, fill.
La cadira del Manel arriba al capdamunt i amb un salt ràpid cau de genolls a terra. Per què ha saltat lÒscar? On és?
Sent un gemec.
Mira a la seva dreta i veu el cos dun home estirat a terra. Un bassal de sang lencercla. El Manel sapropa lentament. Un pas, un altre. Lhome té una esgarrapada gegant a lesquena que li ha fet saltar la jaqueta, el jersei i la pell. El Manel sagenolla davant seu. Lhome està agonitzant. De cop, els ulls se li queden oberts i deixa de respirar. La mà dreta agafa una escopeta sense força. És el germà del Sam? El Manel, amb els braços tremolosos, li pren larma. Pesa menys del que es pensava.
Del mugró de lÒscar no deixa de brollar llet. Losset mou les potetes del darrere mentre succiona amb devoció. LÒscar, de cop, sent un passos rere seu. Gira el cap tot el que pot i veu el Manel a uns metres dell. No es vol moure. No vol molestar losset.
Manel!
El Manel es gira bruscament i veu, a prop dels arbres, lÒscar posat de genolls i desquenes a ell, amb el cap girat, mirant-lo.
Manel, vine! Mhas de fer una foto. La definitiva!
Una foto? LÒscar encara està pensant en les fotos? En labisme.
Labisme.
Abismes.
El llibre de família. Està divorciat? Ho tindrà complicat.
LÒscar, fent força amb el braç dret per no deixar anar losset, amb la mà dreta es treu la càmera i sense moures, tira el braç enrere i lallarga al Manel, que ja sestà apropant.
Té, posat davant meu, Manel. Has de veure això. Seràs tu qui dispari lúltima fotografia del projecte. La fotografia perfecta, Manel. I seràs tu. Seràs tu qui la dispari.
El Manel fa dues passes més, agafa la càmera. Satura. LÒscar torna a girar el cap i fa un petó al cap de losset.
Posat davant meu, Manel. Has de veure això. La fotografia perfecta. Ara ho he entès, Manel.
El Manel contempla lesquena de lÒscar, les seves espatlles grosses, el seu cap abaixat, mirant fotos, segur.
Mira lescopeta a la mà esquerra.
Mira la càmera a la mà dreta.
Torna a contemplar lesquena de lÒscar. El seu cap cot. Els seus cabells rossos i rinxolats.
I dispara.