PENSAR
DIFERENT
PENSAR
DIFERENT
_________
Josep-Maria Terricabras
Llibre local = Lector compromès
Aquest és un llibre publicat amb el segell Llibre Local, que garanteix que el 100% de lelaboració des del disseny fins a la impressió sha dut a terme per professionals i empreses catalanes.
Visita llibrelocal.cat per conèixer millor aquesta iniciativa.
Primera edició: novembre del 2021
© Josep-Maria Terricabras, 2021
© de la foto de portada: Valentina Conde (Unsplash)
© daquesta edició: Editorial Comanegra, 2021
www.comanegra.com
Direcció de col·lecció: Jordi Puig
Disseny de col·lecció: Irene Guardiola
Correcció: Gemma Garrigosa i Jordi Ferré
Maquetació: Irene Guardiola
Producció de lePub: booqlab
Amb el suport de:
Tots els drets reservats als titulars dels copyright.
TAULA
NOTA PRELIMINAR
PRIMERA PART
A. EN QUIN MÓN MHA TOCAT VIURE?
JUSTÍCIA I LLIBERTAT
LESTAT ESPANYOL
EL PRINCIPAT DE CATALUNYA
SOCIETATS MULTICULTURALS
CULTURA GLOBAL
B. ELS ALTRES POBRES, I TAN POBRES COM SOM
EL CAPITALISME TRIOMFANT
ESPERIT DE REVOLTA
LA POBRESA MITJANA
C. DEMOCRÀCIA SENSE IDEOLOGIES?
ESPERANT LA DEMOCRÀCIA
IDEOLOGIA DEL FALS CENTRE
EL POBLE I EL PODER
ELS DRETS COL·LECTIUS
TELEVISIÓ EN DEMOCRÀCIA
D. SEMBLA PROGRÉS
AVENÇ I PROGRÉS
ATRAPATS EN LA PANDÈMIA
LA DIFICULTAT I EL DOLOR
SUPERACIÓ EN LADVERSITAT
E. «NOMÉS SÉ QUE NO SÉ RES».
CONEIXEMENT I VERITAT
ENTRE SABER I CREURE
EL PAPER DEL DUBTE
ATENDRE I ENTENDRE
F. FILOSOFAR, COM?
MIRAR PER APRENDRE
DE LA PROFUNDITAT AL LOW COST
PENSAMENT CRÍTIC
DEFENSA PERSONAL
LA TRANSMISSIÓ
G. BONA EDUCACIÓ
PRINCIPI DÈTICA SOCIAL
LESCOLA DE LA BONA EDUCACIÓ
ÉS GREC I PARLA GREC?
H. PROFESSIONALS DE LA PARAULA
ELS PROFESSIONALS NECESSARIS
INCOMPETÈNCIA INACCEPTABLE
CONSCIÈNCIA LINGÜÍSTICA
I. DÉU HA MORT?
IMATGE DEL DÉU CRISTIÀ
UN MÓN SECULARITZAT
ES PODEN OFENDRE DÉU O LA RELIGIÓ?
LLEGAT POSTRELIGIÓS
SEGONA PART
AI, EUROPA!
ELS INICIS
EL CLUB
ELS MEUS PRIMERS AIRES EUROPEUS
AL PARLAMENT
IMATGE DESPANYA
TAJANI, EL PRESIDENT ESPANYOLISTA
POLÍTICA DE BAIXA INTENSITAT PERÒ ANTICATALANA
INICIATIVES PER A LESPERANÇA
FINS AQUÍ
NOTA PRELIMINAR
Aquestes pàgines apleguen pensaments i reflexions sobre qüestions que mimporten, barrejades amb fets i records més personals.
Els capítols de la primera part traspuen sobretot indignació per la pobresa, la injustícia i la repressió al nostre món, així com preocupació i tristesa per la superficialitat massa habitual en molts àmbits del coneixement i de la vida. Sí, indignació, preocupació i tristesa. La segona part recull fets i records, que encara tinc molt presents, de la meva experiència al Parlament Europeu (2014-2019). Els esmento de manera franca i crítica, donant noms que no em puc estalviar.
Són pàgines dun quadern personal, per poder-mhi retrobar quan vulgui i per oblidar-les sense recança quan toqui. És quan dormo que hi veig clar, però tot plegat adquireix cos quan poso per escrit els meus somnis i també fets, idees i crítiques. Fa més de vint anys vaig convidar els lectors a atrevir-se a pensar. Torno a convidar ara expressament a pensar diferent de com estem acostumats a fer-ho. Potser ens faci també actuar duna altra manera.
Mhe sentit empès a escriure el llibre i mha agradat fer-ho. No sé, però, si això pot interessar ningú més.
Begur, 2021
PRIMERA PARTA. EN QUIN MÓN MHA TOCAT VIURE?
Com més va, menys magrada el món que mha dacomiadar. Mhi sento molt incòmode i no crec que sigui només perquè mhe fet gran. No és pas horrorós tot el que hi passa, tampoc no ho ha estat tot el passat i segurament tampoc no ho seran els futurs que estan a laguait. La història de la humanitat no està feta només de desastres colossals, sinó també davenços, alguns molt importants. El món és confús i barrejat, com ho som els humans. Però lhorror, les violències i la inhumanitat que es viuen en el món davui són cada dia més insuportables.
JUSTÍCIA I LLIBERTAT
La moneda que magradaria fer córrer és la que tingués per una cara la igualtat i per laltra la llibertat. Em sembla obvi que, en una democràcia de debò, shaurien de defensar sobretot aquests dos valors. (La fraternitat que les acompanya a leslògan de la Il·lustració no em sembla un valor, sinó una aspiració nobilíssima que, si de cas, sobté i es mostra quan es van fent realitat la igualtat i la llibertat.)
Alguns de vegades periodistes, polítics i intel·lectuals demanen definicions sobre els termes que usem, com si no sabéssim de què parlem si no tenim definicions a punt. La cosa és una mica ridícula. Tothom sap bé la diferència que hi ha entre patates i moniatos quan va a plaça, encara que no pugui oferir una bona definició de cap dels dos (si als mercats els venedors exigissin definicions dels productes que venen, shaurien de tancar totes les parades). Per respondre a preguntes daquestes sobretot quan usem termes un xic importants pot anar bé donar una resposta en negatiu. Vull dir que va bé mostrar què és el contrari dallò que volem dir, de manera que, per oposició, es pugui arribar més fàcilment al sentit del que proposem. Per això dic que, quan defenso la igualtat, defenso la «no-discriminació», i quan defenso la llibertat, defenso la «no-submissió». I estic clarament en contra de lexpressió aparentment liberal i massa ben acceptada per la majoria que diu: «La meva llibertat comença on acaba la de laltre». I jo em pregunto: i si la de laltre no sacaba mai? El que vull defensar és la igualtat de la llibertat. Per això dic: «La meva llibertat comença on comença la de laltre». O les llibertats comencen juntes, o alguna és llibertat sotmesa. Els valors de la igualtat i la llibertat són, certament, valors difícils de concretar en la pràctica, però és fonamental promoure i explicitar aquests valors en una democràcia que sapreciï com a tal. Per això sempre hauríem de lluitar contra les desigualtats i hauríem de respectar les diferències. (En aquest sentit és preciosa la resposta duna nena nicaragüenca a classe daritmètica: «¿Qué es dividir?». La resposta: «Repartir con justicia».)
Avui, però, són absolutament lacerants les guerres, les persecucions, les repressions i les discriminacions que cada dia provoquen tantes víctimes: ens envileixen com a humans els camps de concentració quasi permanents de refugiats abandonats i indefensos; les violacions i execucions massives; les situacions estructurals de misèria, malaltia i opressió; la persecució de «laltre», del que és dissident, com si no tingués dret a viure, amb lextrem colpidor de la violència fanàtica dexcusa religiosa. Laugment de la producció i venda darmes, sobretot per part de països que diuen defensar la pau i els drets humans, és una mostra més de la hipocresia i profunda immoralitat de molts estats. És ben segur que, darrere de tantes violències contra els altres, no solament hi ha ideologies supremacistes aberrants, sinó també lenorme indiferència i despreocupació dels que les promouen. És clar que els que ho consenten i hi col·laboren també en són culpables. Perquè aquests mals i aquesta misèria es poden evitar.
Trobo realment alarmant que persones que podrien ser honestes i responsables sarribin a deixar engolir per interessos que no tenien i per sentiments que no eren seus. Ho fan sobretot quan per por i per desig o ambició toquen àrees de poder, sigui en estructures econòmiques, de govern, de la judicatura o de les forces armades. És especialment alarmant que invoquin interessos i béns superiors que la població no entén i que ells mateixos ni expliquen ni saben explicar. La reconversió de molts individus en protagonistes daccions i projectes indignes corca la vida col·lectiva i encomana misèria i frustració al teixit social. Sovint el tenyeix de resignació i dimpotència. Sí, estem envoltats daccions i fets brutals, miserables. No només els tenim a fora, lluny. També en tenim molts a casa. Lamentablement ho acabem ignorant o acceptant, malgrat les protestes ocasionals i la compassió ben intencionada.
Per sort, també hi ha indicis de petits massa petits avenços en el respecte a les dones, en la lluita contra el racisme i la xenofòbia, en lacceptació de diferents opcions sexuals o en linterès pel clima i pel medi ambient, en lintent dalgunes reformes econòmiques i socials. Però arreu continuen creixent lautoritarisme i el neofeixisme que desballesten les institucions democràtiques i els drets i les llibertats ciutadans, i que aconsegueixen descampar la por i la submissió en capes cada dia més àmplies de la societat. Si no som capaços daconseguir que els poders polítics, econòmics i socials posin remei a tot això, no crec que ens puguem continuar considerant éssers humans dignes. Tampoc no podrem subsistir gaire temps com a persones lliures.
Tot això explica el disgust general que sento sovint per la meva pertinença forçada a una espècie que globalment es comporta de manera cruel i lamentable. Sento vivament aquest disgust. Som una espècie que no ha entès ni el més senzill dentendre: que un tarannà individual i col·lectiu que afavorís la justícia i la llibertat per a tots, també afavoriria de retruc el benestar propi i del grup de cadascú. El desig de supervivència col·lectiva hauria de fomentar el respecte mutu i la grandesa dànima, una mena degoisme no individual sinó social. Però això és justament el que falta: grandesa dànima, intel·ligència lúcida i crítica. Jo recomanaria que ens miréssim atentament al mirall abans de rentar-nos la cara, i que visitéssim de tant en tant un cementiri. Ens podria ajudar a veure-hi més clar, a veure el món duna altra manera. I potser a veure coses que ignorem encara que passin.