LESTAT ESPANYOL
Quan vaig del món gros al més proper, la incomoditat i el desemparament encara sem fan més palpables. Lestat en què políticament sem fa viure em crea un disgust i un malestar indicibles. LEspanya oficial ha acceptat lherència dun franquisme tunejat, grandiloqüent, agradable a molts nostàlgics i a molts amb escassa formació política i democràtica. Els poders de lEstat han assumit el desvergonyiment, la corrupció, els silencis, la manca de transparència, lengany, larbitrarietat autoritària i la barreja còmplice entre poders. La primera i la darrera paraula davant del Parlament i de lexecutiu la tenen sempre els jutges, triats al més alt nivell pels poders de torn i secundats fins i tot més enllà de la llei per les forces armades i pel funcionariat de ladministració profunda de lEstat. Els objectius preferents de governs, jutges i forces armades són els dissidents, els artistes, els intel·lectuals, les agrupacions cíviques i els ciutadans organitzats, sobretot si són catalans o bascos. La Casa reial ho presideix i ho protegeix tot amb la seva llarga experiència antidemocràtica i corrupta. (Venint de Franco i de la tradició borbònica tampoc no és estrany.) I ho fa amb laval duna gran majoria parlamentària que sap que, salvant-la, se salva.
Un exemple gravíssim dinjustícia venjativa el tenim en els diferents judicis contra el Govern i els ciutadans catalans o no pel referèndum de l1 doctubre del 2017. És una operació tan indigna, tan forassenyada, que resulta incomprensible si es té la més petita sensibilitat democràtica. Quan el Tribunal de Drets Humans dEstrasburg condemni la barbàrie judicial espanyola, els promotors de la ignomínia ja hauran aconseguit confio que no del tot els objectius de venjança, humiliació i decapitació parcial de lindependentisme i de la dissidència catalans. Més de quaranta-cinc anys després de lanterior dictadura oficial, lodi anticatalà continua les seves ronseries jurídiques i culturals, com si la repressió i la discriminació als dissidents fos el més natural del món.
La Constitució del 1978 aguanta tot això i es veu que està preparada per aguantar qualsevol arbitrarietat antidemocràtica. De fet, ni sha reformat ni sembla que pugui ser reformada de debò. Tot plegat té el seguiment aprofitat dels grans partits polítics i dels grans empresaris amb els seus mitjans de comunicació. Ells saben que, de la pervivència daquest règim, en depenen el seu poder i la seva pròpia supervivència. Perquè ells sostenen el règim. Ells el són.
Aquest panorama de tràgic guinyol economicopolític em resulta incomprensible i asfixiant. Miro de prescindir-ne tant com puc. Però em crea rebuig, no solament històric i polític, sinó també ètic i intel·lectual. Les expressions i, diguem-ne, els raonaments que sento de molts líders espanyols són tan increïblement mal fets i mancats de la més petita lògica rigorosa que me nespanto cada dia. Si Europa no piula és perquè aquesta suposada Unió Europea defensa sempre el nacionalisme estatal, encara que sigui ranci i tronat. Sestima més mirar cap a una altra banda o tancar els ulls si això li estalvia problemes. A la segona part del llibre, mhi referiré amb més detall.
EL PRINCIPAT DE CATALUNYA
Almenys tinc la sort dhaver nascut a la part de la meva nació que és el Principat de Catalunya. A la part catalana sota domini francès no mhi refereixo mai com a «Catalunya del Nord», sinó com a «el nord de Catalunya». Ho vaig aprendre dels amics del Sinn Féin a Brussel·les: ells no parlen d«Irlanda del Nord», sinó d«el nord dIrlanda», perquè no hi ha dues Irlandes com no hi ha dues Catalunyes la del nord i la del sud, per molt que ho hagin assumit irreflexivament molts catalans. I aquesta no és una simple qüestió terminològica, sinó una declaració política de principis molt important. Sí que es pot distingir, en canvi, per posar un exemple, «Vilassar de Mar» i «Vilassar de Dalt», perquè són dos municipis diferents i independents.
Estimo el país on visc, que encara no és just ni lliure com a mi magradaria. Deia Pierre Vilar que som «un passadís i un refugi». És cert, el Principat és un recorregut i és acollidor. Això vol dir que és alhora obert i resistent. A començaments del segle XXI el Govern català encara usava leslògan «Som 6 milions». Al cap de quinze anys ja el va canviar per «Som 7,5 milions». En pocs anys, la població de Catalunya havia augmentat un vint-i-cinc per cent. El fet és tan extraordinari que mestranya que no sigui més comentat i valorat. No sé de cap altre país europeu que hagi tingut un augment demogràfic tan enorme en tan poc temps. Les dificultats dadaptació per totes bandes han estat i són grans. I quan apareix algun conflicte important entre vinguts, nouvinguts i revinguts, sempre penso que és sorprenent que no nhi hagi més.
Mirat des de lluny, Catalunya no sembla un país tancat ni xenòfob. Mirat, però, arran de terra, també shi detecta una xenofòbia més o menys oculta, més o menys reprimida i sovint explícita. Encara hem dassumir no solament el passadís i el refugi com a dades històriques, sinó la pluralitat i la barreja que això implica. Aquest no és un canvi fàcil o automàtic. El país dels set milions i mig és un projecte polític per a lara i per al demà, un projecte de gran envergadura, en el treball, lhabitatge, la justícia, leducació i la seguretat per a tots.
Alguns diuen que el fet de viure i treballar amb gent daltres cultures fa que afegim la seva identitat a la nostra i que acabem tenint una «identitat múltiple». La idea em sembla errònia perquè suposa que la identitat de cadascú és tan rígida que lúnica manera dentrar en contacte empàtic amb altres identitats és anar-les sumant totes, anar-les superposant, com si cap delles ni es modulés ni evolucionés. La psicologia personal o col·lectiva no ho diu pas així. (Abans, les identitats múltiples en una mateixa persona eren tractades pels psiquiatres; Napoleó, per exemple, havia estat un cas força perseverant en la provocació de multiplicitats identitàries; que ara ja no ho sigui pot ser un bon tema destudi històric i cultural, no només psicològic.)
Veig la identitat personal duna altra manera: des del naixement fins a la mort, la nostra identitat no respon a una vivència rígida sinó constantment mal·leable, flexible, sotmesa a influències, canvis i modulacions, gairebé sempre viscuts de forma inconscient, sense fer-ne escarafalls teòrics. Per això la gent canvia de caràcter i actituds sense perdre la identitat, i va modulant la identitat evolucionada sense perdres, sense deixar de reconèixer-se com el «jo» que era i que, malgrat tot, continua essent. El nostre jo es veu en el físic i amb ledat es va transformant de mica en mica. I quan mirem fotografies de fa molts anys, podem dir que ara ja no som iguals a com érem, però que continuem essent els mateixos. Sortosament, la nostra identitat és viva, i es fa i refà constantment. Al llarg de la meva vida no només he passat per canvis físics, sinó també mentals, intel·lectuals, espirituals, de coneixements, creences, il·lusions i expectatives. Com tothom, no soc igual a com era de petit o a com era fa uns quants anys, però continuo essent jo, sense que, almenys de moment, em calgui un tractament psicològic especial. Confio poder continuar en aquest procés de canvi que és la vida. I això no ens passa només als individus, sinó també als col·lectius dindividus.
SOCIETATS MULTICULTURALS
Les expressions «societat multicultural» o «pluricultural» que deuen voler dir el mateix shan de tractar amb compte. El meu país, per tradició, creixement i capacitat de contacte amb persones, idees i novetats, és clarament una societat plural. Acull persones i grups provinents de cultures molt diverses, que tenen la possibilitat dintegrar-se en una altra cultura sense diluir-se. Almenys no és això el que sels ha de demanar. Perquè tots tenim els orígens que tenim i podem reivindicar els nostres morts i la nostra història. El més problemàtic és que hi hagi guetos que només visquin de la història passada; que, tot i haver sortit de casa i haver anat a viure a una altra banda, acabin fent com si no hi fossin, acabin creant una realitat paral·lela, desubicada i extemporània.
Això no ho fan només persones que busquen refugi o asil, sinó sovint turistes europeus rics que venen aquí i viuen ells amb ells, com si els que els acollim no existíssim si no és per donar-los serveis. No em sembla bo que en una societat shi perpetuïn moltes cultures paral·leles, que hi hagi, com qui diu, societats adossades, sense gaires més contactes que les necessitats i les urgències que, de tant en tant, ens afecten a tots. I no em sembla gens bo que la condició de migrant o dimmigrant duri tota la vida. És prou estrany, i prou revelador, que alguns siguin considerats immigrants al cap de molts anys, però que no ho siguin mai els grans jugadors de bàsquet o de futbol que també han vingut de fora. Els pobres sempre són maltractats; per això són pobres. Els rics gairebé mai. I això es veu en com en parlem, i en com ens hi relacionem.
El millor per a la convivència i també per al progrés són les cultures obertes i sovint compartides, amb arrels i vivències diverses però capaces de treballar, conviure, barallar-se i tenir projectes juntes. Quan sha canviat de país o de parella o, per què no, dedat no és ni psicològicament ni socialment saludable no tenir-ho en compte i voler-se mantenir en lantiga condició, que ja ha estat superada pels anys i per la història. A les nostres vides, hi ha condicionants de canvi que són molt importants i que shan dassumir. Han dajudar, i no destorbar, per poder evolucionar, per poder mirar endavant i anar fent vida.
El possible conflicte de societats amb col·lectius agregats però desconnectats sovint es vol resoldre amb «diàlegs interculturals» o «transculturals». Sospito que aquesta terminologia, que és ben intencionada, ens fa caure en la trampa danar inventant termes sense fixar-nos-hi prou. Mirem-nos-ho de cara: el fet que dues o dues mil persones de cultures diferents es trobin i es comuniquin està molt bé, però no justifica dir que, quan elles shan trobat, també ho han fet les seves cultures. Amb aquests contactes no es pot anar més enllà i ja és prou interessant de la relació entre persones de cultures diferents. Les jornades, els congressos i els seminaris interculturals fets sempre per parlar teòricament, genèricament també poden ser benintencionats, però valdria més gastar els diners i els esforços en accions de millora de la vida dels ciutadans, sobretot dels més desafavorits, que sovint són els que han arribat fa menys temps i en pitjors condicions.
La cultura abraça la nostra identitat, però no és la identitat personal ni una suposada identitat col·lectiva. O és que els participants en la mateixa cultura tenen la mateixa identitat? La identitat és alhora massa grossa i massa petita per resumir-la en res. (A «Jo vinc dun silenci», Raimon ho diu molt bé: «Qui perd els orígens, perd identitat»; no diu pas que perdi «la» identitat.) La identitat que es modula i es transforma difícilment es transfigura. I no crec que cap persona o grup puguin atribuir-se lautoritat de ser portadors privilegiats de valors culturals col·lectius. Els contactes de procedències culturals diferents em semblen, en general, esplèndids, i poden tenir un gran valor de testimoni, acollida i projecció de futur, però no encarnen ni representen cultures senceres. Els que millor ho saben són els antropòlegs, que accepten que els seus coneixements de grups humans potser nous o poc estudiats són variables, sovint casuals i sempre molt ignorants. Per això, els millors contactes interculturals són els que es produeixen en la pràctica del dia a dia de societats madures, barrejades, en què el treball, la llengua, lhabitatge, els costums, la ciència o lesport donen possibilitats dun contacte gradual alliberador i enriquidor per als que tenen orígens culturals diferents.
CULTURA GLOBAL
Encara hem entès molt poc de què va la cultura, tot i elogiar-la i venerar-la. De fet, la majoria de ciutadans, autoritats educatives i gent que shi dedica, es pensen que la cultura és un sector de lactivitat humana, un sector que té entitat pròpia i separada de les altres activitats humanes. Però no és així: la cultura té a veure amb el cultiu global de la persona i de la societat, configura una persona en tots els seus àmbits i una societat en totes les seves activitats. És el que de vegades sanomena «cultura total». O no parlem de cultures diverses quan parlem de nacions diverses? Oi que, quan parlem de situacions i relacions multiculturals, volem dir que els pobles es distingeixen entre ells no solament pel teatre o la dansa, sinó per la llengua, la ciència, la recerca, la indústria i els oficis, els costums, el dret, la història, la gastronomia, els esports, la religió o la política, per la seva relació amb la natura? Oi que locupació cultural dun país és justament lintent docupació de tots aquests àmbits? La cultura és tot allò que configura la vida dun poble.
Per això és erroni i estrany oposar «ciència» a «cultura». I encara és pitjor quan identifiquem «cultura» amb «lletres», que sembla que només vol dir «literatura». O és que potser no formarien part de la cultura la dansa, la pintura, lescultura, el teatre, la fotografia o el cinema, perquè no són «lletres»? Per què els promotors entusiastes de la cultura no són els primers de reclamar que dallò que molts fan sen digui el que és realment, és a dir, «arts»? Ho entenia molt bé lescultor Josep Llimona quan el 1912 va crear el conjunt escultòric «Catalunya rodejada de les lletres, les ciències i les arts», que ara és a lInstitut dEstudis Catalans.
Amb el nostre llenguatge poc afinat condemnem la cultura a una marginació empobridora i injusta: el binomi excloent ciència/cultura gairebé sempre presenta la cultura com a sotmesa a la ciència, com una realitat menys important, de segona i ho diré amb tot el sentiment com a més «femenina». Això explica que el cap de lEstat visiti indústries i centres de recerca mentre la seva dona visita exposicions, escoles i hospitals. Això és el que també pensen els plans destudis, la formació personal i lactivitat professional. Així sexplica que puguem arribar fàcilment a una societat dignorants més o menys especialitzats, completament perduts en la selva del coneixement i del saber: justifiquem sense enrojolar-nos la ridícula de vegades pretensiosa ignorància de lestudiant de ciències que es vanta de no llegir ni un llibre que no sigui de la seva matèria o de no tenir ni idea de qui eren Josep Carner o Margarida Xirgu; igualment ignorant i ridícula és la sortida de lestudiant de lletres que espera la comprensió de tothom perquè no sap fer el més petit càlcul o no sap qui era Einstein, i confon una vacuna amb una lavativa.