IDEOLOGIA DEL FALS CENTRE
Fa molt que es predica la bona nova de la fi de les ideologies. Es veu que ja no calen. Lany 1960 el sociòleg nord-americà Daniel Bell va escriure un influent La fi de les ideologies, que va tenir ressò espanyol en El crepúsculo de las ideologías (1965) del polític franquista Gonzalo Fernández de la Mora, ministre dObres Públiques (1970-1974) en letapa final de la dictadura. Era lèpoca dels tecnòcrates, presentats com els únics útils i necessaris, perquè es veu que són sempre neutrals i innocents. Per acabar-ho de rematar, Francis Fukuyama fins i tot va escriure La fi de la història (1992).
Aquesta és també la bona nova del capitalisme modern, que, curiosament, sí que incorpora una ideologia: la del benefici egoista. El capitalisme té clar que el que és realment important no és la dreta o lesquerra, sinó la capacitat empresarial i individual de guanyar espais de mercat, davançar en la privatització de sectors bàsics, de promoure el creixement especulatiu amb lajut de les noves capacitats tecnològiques. El capitalisme vol fer creure que el guany no és ideològic sinó simplement pràctic. Vol negar allò que anomenem «ideologia», com si shagués de superar, com si una democràcia no consistís precisament a tenir projectes socials plurals, diversos i alternatius. Es veu que la ideologia té molt poc interès, sobretot si sen vol tenir el monopoli. Ja lhi va avançar el líder xinès Den Xiaoping a Felipe González: «Tant li fa si el gat és negre o blanc, mentre caci ratolins». (Mao Zedong, penjat a Tiananmen, sho mirava amb cara de no saber què passava. Després de tants anys, continua fent la mateixa cara.)
Fa molt que ho vaig veure i vaig quedar astorat: en el cartell electoral del Partit Socialista Alemany (SPD), el partit que dirigia Willy Brandt quan jo vivia a Alemanya, shi podia llegir amb lletres molt grosses «Die neue Mitte» (El nou centre). El 8 de juny del 1999 el canceller Gerhard Schröder i el primer ministre Tony Blair es van reunir a Londres per aprovar una Declaració conjunta de política per a Europa. Era un manifest socialdemòcrata que oficialitzava laliança del «nou centre» a Alemanya i de la «tercera via» al Regne Unit, en allò que els dos dirigents anomenaven «la nova esperança europea». El text recollia i consagrava un gir en les polítiques socialdemòcrates: menys presència de lestat, més importància de la iniciativa empresarial i més responsabilitat individual ciutadana. El text no aprovava la deflagració neoliberal, però liquidava lestat del benestar que venia de la postguerra europea. Lantiga esquerra oficial convidava tothom a anar cap al centre. (Aquella esquerra ja havia deixat de ser-ho, no només oficialment. I en van sortir daltres, que ni nhan sabut prou ni han rebut prou suport popular.)
Avui ja no és gens estrany veure cartells electorals en què la referència al partit dels candidats pràcticament ha desaparegut. Es tracta de dissimular la ideologia, si nhi ha, i de promoure persones que puguin guanyar el vot de la gent. El centre del debat polític ja no locupa largumentació, sinó leslògan, que vol transmetre sensacions, sentiments, promeses. Es diu molt que els partits fan nosa, però encara són necessaris i no se sap com substituir-los. Les agrupacions, moviments i organitzacions polítiques que sorgeixen aquí i allà no se sap ben bé qui són ni què defensen; els falta representació territorial i una organització fidel i eficaç.
Cada dia, però, hi ha més gent que rebutja letiqueta de dretes o desquerres. Fins i tot molts antics militants diuen que ja no saben què vol dir ser desquerres, que no saben ben bé qui són ni on pertanyen. Els de dretes no són tan primmirats ni llepafils. De sempre han sigut pragmàtics defensant les seves conveniències, amb invocacions al seny, al sentit comú i a un suposat «ordenament natural» del món. Per això les manies de les dretes són més tàctiques que estratègiques. I per això sovint els costa de saber quin és realment el límit de lespai de la dreta, de manera que poden acabar convivint, sense esverar-se, amb extremes dretes feixistes i antidemocràtiques.
Em sorprèn que a molts demòcrates els costi tant distingir entre dretes i esquerres. Deu ser perquè molts ja no distingeixen tampoc clarament entre públic i privat. No entenc que els grans serveis públics com laigua, lelectricitat, leducació, la sanitat, la justícia, la seguretat ciutadana, etc., estiguin en mans dempreses privades que i és ben comprensible hi voldran fer diners. També em sembla obvi que hi ha dhaver serveis públics a favor de les arts, leducació i la recerca de qualitat, així com a favor de mitjans de comunicació fiables i enriquidors. Han de ser serveis per a tots els ciutadans, igualitàriament accessibles i de qualitat. Lespai de les empreses privades és el de sectors no directament imprescindibles per al benestar bàsic col·lectiu. Però ni haurien de constituir monopolis ni haurien de poder actuar de forma incontrolada amb lexcusa de la «llibertat de mercat», és a dir, de la seva. La primera llibertat que sha de protegir és la dels ciutadans, de les persones.
Només el que és públic és de tots i beneficia a tots. Es podria ben dir que el que és públic és allò més «de centre» que es pot imaginar, però no com si no hi hagués cap ideari al darrere sinó, ben al contrari, perquè els serveis, els recursos i les prestacions públics ben distribuïts esdevenen el centre duna societat més pròspera, igualitària i respectada. Després dels inicis a Grècia, i del pas per formes corruptes de democràcia, em sembla que aquest tipus de democràcia és el que hauríem de perseguir.
A parer meu, una política social anomenem-la «desquerres» té almenys tres característiques: sap que els serveis bàsics i formatius han de ser públics, de tots, justament perquè són bàsics; sap que en la gestió daquests serveis shan dexigir absoluta honradesa i eficiència, i sap que, en una democràcia viva, la participació ciutadana és fonamental en tots els assumptes dinterès comú, cosa que cada dia és més factible amb les tecnologies que sestan desenvolupant.
De fet, el capitalisme només nega lexistència dideologies perquè ell les vol substituir totes i consolidar-se com a ideologia única, «sense alternativa» en paraules de Margaret Thatcher. I es vol presentar com la ideologia de la concòrdia, aparentment favorable al consens i al bé comú. Però és ella la que imposa les condicions de treball i de vida. Acceptar que leconomia domina la política és afirmar que el guany és sempre més important que el dany, encara que el guany sigui per a pocs i el dany sigui el de molts. Em sembla que el capitalisme ha aprofitat molt bé la distinció marxista entre «infraestructura» (relacions de producció) i «supraestructura» (institucions socials). Les relacions capitalistes de producció són sempre interessades i imposades, però no ho són pas al marge de les organitzacions socials. Les relacions de treball injustes (lantiga infraestructura) es creen precisament amb la participació i lacord dorganitzacions empresarials, econòmiques, socials, religioses i culturals, que accepten aquelles relacions i les gestionen. Així es promouen determinades lleis laborals, mercantils, bancàries, policials, dhabitatge, sanitàries, deducació, sobre el medi ambient o de prestacions socials. Per això, no hi pot haver grups i organitzacions realment alliberadors si treballen activament dins de lestructura capitalista i no la combaten. Quan accepten una infraestructura determinada és que en formen part. La resta són debats de distracció o de complicitat, i shi poden trobar moltes excuses.
Amb la caiguda del sistema comunista soviètic el 1989 també es va ensorrar una hipotètica alternativa al capitalisme galopant. És cert que el comunisme realment existent no va construir mai una societat desitjable, però servia com a crit dalerta i representava lúnica oposició ideològica i social a un capitalisme que es podia sentir amenaçat, almenys teòricament. De fet, amb lensorrament daquell comunisme que havia pogut semblar tan sòlid també van acabar de caure els projectes socialistes i socialdemòcrates occidentals. I només això demostra si neren de dèbils i retòrics aquells socialismes, que semblaven qui sap què, però que no actuaven contra el liberalisme capitalista expansiu sinó que més aviat shi deixaven integrar.
Ara, al renovat model comunista xinès, li ha costat poc dadoptar plenament el capitalisme i ho ha fet amb una eficàcia extraordinària precisament perquè lestructura comunista rígida i repressiva imposa el sistema econòmic sense contemplacions. No és estrany, doncs, que això tingui repercussions internacionals i que ajudi a explicar que les idees autoritàries i els partits dextrema dreta hagin crescut i shagin escampat arreu amb bona acceptació ciutadana, molt particularment als països europeus, que, fins llavors, els havien combatut. Ara, capitalisme, feixisme i manca de democràcia ja són etiquetes oficialment acceptades a la comunitat internacional. Són etiquetes diferents per oferir el mateix: submissió i estupidesa, tant personal com col·lectiva. I, si no, pobresa i repressió.
EL POBLE I EL PODER
De la democràcia, el diccionari Fabra en diu que és el «govern en què el poble exerceix la sobirania». Les tres paraules clau són «govern», «poble» i «sobirania», però no shi diu que el poble exerceix el govern, sinó que hi ha un govern en què el poble exerceix la sobirania. I la cosa està prou ben dita. De tant en tant retorna el debat sobre si és millor la democràcia popular directa o bé la representativa, delegada i indirecta. Avui ja no és impossible que les dues vies siguin relativament compatibles. La democràcia representativa simplifica i facilita les deliberacions i els acords polítics en el treball complex del dia a dia. Però molts daquests debats i decisions podrien ser telemàticament referendats per la ciutadania, més fàcilment en ajuntaments i organismes propers. Aquest gest aportaria contrast, proximitat i implicació a la vida democràtica. Que això no es produeixi quan es pot fer i que a alguns fins i tot els inquieti que es pugui arribar a fer, contribueix a fomentar el distanciament i la desconfiança política.
Sempre mha semblat magnífica la distinció de Max Weber entre «autoritat» i «poder». Lautoritat es té reconeguda i no sha dimposar. Tenen autoritat, per exemple, els mestres i els pares, quan les coses funcionen bé. El poder, en canvi, simposa i es defensa, si cal amb la força. La gràcia duna bona democràcia és que reconeix que els seus líders, a través del vot i de la confiança, tenen sobretot autoritat, i amb ella també tenen el poder necessari per exercir-la. Qualsevol govern democràtic no té mai garanties absolutes de ser un bon govern, però sempre pressuposa un marge important de confiança entre governants i governats. De fet, sense confiança amb diferents nivells i graus no hi pot haver cap relació humana que tingui sentit.
Fa milers danys que existeix lautoritat tribal, respectada pels seus membres i amb poder sobre ells. I els monestirs tenen una elecció democràtica dabat o dabadessa amb autoritat i poder, perquè el sistema monacal és clarament jeràrquic. No cal dir que lelecció abacial és molt més transparent, participada i conscient que moltes eleccions en institucions aparentment més modernes i al dia, com ara clubs de futbol, corporacions, universitats o estats, i ara torno a pensar en lIraq o els Estats Units. Deixo completament de banda les monarquies hereditàries, els beneficiaris de les quals no han passat cap acte delecció ni han rebut cap gest exprés de confiança; per això tampoc no han de tenir cap poder. Quan són com cal, reis i reines són meres figures decoratives a les quals satribueixen capacitats somrients destricta representació simbòlica. Si aquesta capacitat no es té o no es vol gestionar, decau el caràcter representatiu de la figura monàrquica.
El més decisiu, però, no és que el règim instal·lat pugui ser reconegut com a democràtic podria permetre el vot ocasional i prou, tal com van voler imposar els Estats Units a lIraq; és decisiu, en canvi, que la societat funcioni com una democràcia en el dia a dia, en tots els seus registres legals i cívics. Per això és tan important tenir ben clara la idea de poder en la democràcia. I és ben notable que, en els grans documents constitucionals o a la mateixa Declaració Universal de Drets Humans del 1948, shi trobi constantment la paraula «dret» però gairebé mai la paraula «poder». Em pregunto de quina mena són aquests drets que no tenen el poder de ser exercits, que poden no ser exercits. Quan passa això i passa sovint, els poders ciutadans són merament retòrics però no efectius. Llavors els ciutadans no tenen drets reals, drets que es facin realitat. Per això sha de continuar alçant la veu per reclamar «Power to the people»!
És obvi que hi ha una connexió directa entre drets i deures. No és que algú tingui alhora un dret i un deure de fer alguna cosa. Això no pot ser, perquè si tens el deure de fer una cosa, el dret que hi puguis tenir ja no compta. Simplement dic que el dret que té algú sempre es correspon amb lobligació dalgú altre (lestat, la família, una organització, qui sigui) de satisfer aquell dret. La protecció i defensa dels drets de tots és justament el deure de tots. Aquesta protecció és la que dona força als drets, la que els dona, de fet, poder. Els ciutadans estem implicats en una xarxa de drets i obligacions mutus. I lestat ha de vetllar i controlar que els drets es defensin, se satisfacin, i que, per tant, les obligacions democràtiques es compleixin.
Quan parlo de «poders», però, no em refereixo només als tres poders clàssics, sinó també al quart poder, el de la premsa, i a altres poders menys sorollosos però de grandíssima capacitat dinfluència, com els poders econòmics, financers, comercials, religiosos, polítics, culturals, de plataformes, de xarxes, etc. Em sembla que els àcrates tenen un problema si el que volen és eliminar el poder, qualsevol poder. Al capdavall, les relacions humanes, fins i tot les més petites i íntimes, contenen elements importants de poder. (Quan algun alumne em deia confio que sincerament que jo era un professor proper i no autoritari, sempre li recordava que procurava ser-ho, però que no oblidés que, al capdavall, jo era el que examinava i posava notes.) La millor manera de treballar contra els poders abusius és treballar per distribuir i compartir els poders. Com més ciutadans, grups i institucions tinguin poder, millor. I com més petits siguin aquests poders, millor, perquè així cap dells no es podrà imposar o només es podrà imposar poc. Per això estic en contra dun govern universal, que, per sort, em sembla impossible per via pacífica. Francament, quan veig el que fan els grans poders actuals, em poso a tremolar pensant que algú o algun grup arribés a tenir tot el poder.