La universitat que va ser maltractada per la bogeria i incultura franquistes, a estones també va ser per a mi un niu de treball, de relació afortunada amb idees i persones, un espai arriscat però estimulant. (El catalanisme hi era molt amagat, pràcticament inexistent.) En aquell franquisme orgànicament brutal i estúpid també vam ser capaços de proveir-nos dalguna satisfacció acadèmica, com quan, amb la Facultat sovint tancada, ens autoconvocàvem a la que anomenàvem «universitat a lexili», i fèiem algunes classes en centres privats que ens acollien. Hi recordo bé les classes dEmilio Lledó o Jesús Mosterín. També recordo, però no en aquest context sinó a laula habitual, les classes del catalanista i liberal Miguel Siguán i les de lultraconservador i molt singular Francesc Canals, a qui jo ja havia tingut abans de professor de filosofia a lInstitut Balmes; la seva manera de fer i de pensar devien provocar, amb raó, que molts sapartessin, espantats, de la filosofia; en el meu cas potser van contribuir a provocar lefecte contrari, perquè vaig pensar que lespectacle ideologicofilosòfic de les seves classes a lInstitut potser presagiava alguna cosa dinterès, encara que fos passatgera i engrunada, i que jo encara no entenia. (Sempre he estat partidari de buscar què hi havia daprofitable en les conductes i en les idees dels altres, fins i tot allà on a simple vista semblava que no hi havia gran cosa. He procurat sortir amb una pala i una escombra per veure què podia recollir dinterès. També en el camp nacional.)
Durant el darrer curs de la carrera es va produir un altre esdeveniment en què vaig tornar a mirar de treure partit del que no entenia: era el curs 1969-1970 i Jacobo Muñoz ens va parlar per primera vegada del Tractatus de Ludwig Wittgenstein. Vaig treure bona nota a lexamen, però, francament, no en vaig entendre gran cosa. Tanmateix, la meva impressió va ser que, darrere del que sem deia i més enllà del que jo entenia, aquell autor era molt bo. (Aquestes coses de vegades passen. No sempre, i no saps per què. La vida és així dinteressant si estàs alerta i si acceptes acabar transitant per camins inescrutables.) Això em va portar el curs següent a Alemanya, a fer la tesi doctoral sobre Wittgenstein. Aquest autor i les estades a Münster i a Cambridge, amb Franco encara viu, em van canviar el pensament i la vida per sempre.
En la democràcia orgànica de la dictadura vam haver de suportar alguns professors força ignorants, que ves a saber per quin accés ho sospito havien arribat a les seves places. Llavors encara teníem com a assignatures universitàries «les tres maries»: religió, formación del espíritu nacional i gimnàstica. Ens nescaquejàvem com podíem. Magrada recordar, però, una classe pleníssima del pobre mossèn de religió anàvem en massa a sentir les bestieses que deia, que cridava: «¡Los católicos son bueeeenos, los comunistas son maaaalos!». Avui això sembla mentida, però la ignorància i lobsessió ideològica no són mai mentida, només són una amenaça i un poder abominable, que shan de combatre constantment perquè, segons com, poden fer gràcia, però acaben no fent-ne gens. De fet, fan un ridícul miserable.
Per les escletxes daquells anys seixanta també recordo la influència dalguns bons professors. En els cursos comuns guardo memòria de José Manuel Blecua (conegut com «en Blecua pare»), que tenia més que evidents dificultats auditives quan li plantejàvem preguntes; i tinc un gran record tant de José M. Valverde com de Francesc Gomà, amb els quals anys després vaig tenir una relació molt propera i amistosa. Una pregunta típica de Valverde en els exàmens era, per exemple, que resumíssim les idees principals de Plató o dAristòtil en cinc línies. Segurament que, amb cursos molt nombrosos, es volia estalviar de corregir innecessàriament perquè els alumnes tendíem a escriure molta palla, però aquell exercici de concentració, personal i temàtica, mha servit de molt en la vida acadèmica posterior. Per solidaritat amb Enrique Tierno Galván, Agustín García Calvo i José Luis López Aranguren, que havien estat expulsats de les càtedres pel franquisme, Valverde, professor dEstètica, va renunciar a la seva plaça acompanyat de la cèlebre frase «Nulla esthetica sine ethica». El va substituir un joveníssim Xavier Rubert de Ventós, que va atreure també molts estudiants a les seves classes. El doctor Gomà era un professor amable, proper i amb un sentit pedagògic inigualable. A la seva classe, Heidegger i el seu Lésser i el temps resultaven sorprenentment comprensibles. Sempre sortíem de laula animats i estimulats, admirats del professor i de nosaltres mateixos.
Durant lespecialitat, a les vuit del matí per mi llavors era molt dhora, Pedro Cerezo Galán va començar un curs sobre Hegel que va haver dinterrompre perquè ja havia tret la càtedra de Granada. Posteriorment vaig tenir molt bona relació amb ell, i li dec, entre altres coses, una passejada preciosa per lAlhambra i els voltants. Cerezo va ser substituït per Ramon Valls Plana, que havia deixat els jesuïtes i va fer una esplèndida carrera universitària. Les seves classes eren magnífiques: es passejava amb elegància i desimboltura per tota la història de la filosofia, mentre anava preparant ledició del seu llibre Del yo al nosotros, que es convertí en referent per a tots els interessats en la Fenomenologia de lesperit de Hegel. Jo només nhe estat un lector atent. Valls va ser lúnic professor que, a les cinc de la matinada, encara celebrava amb nosaltres lacabament de la carrera i ens acompanyava per la Rambla de Barcelona esquivant les mànegues daigua dels membres de la brigada municipal.
Políticament, un dels cops estudiantils més importants es va produir el 17 de gener del 1969. Aquell dia una multitud destudiants va ocupar el despatx del rector Manuel Albaladejo al centre de ledifici. Tot duna i sense gaire cerimònia, el bust força pesant de Franco que presidia el rectorat va sortir catapultat per la finestra i es va estavellar per sort, sense ferits a la vorera de la Gran Via. No se sabia qui ho havia fet, però es va tancar la universitat i es va declarar lestat dexcepció a tot Espanya. Van ser dies dun cert neguit i inquietud. Alguns amics van escampar la boira, cadascú a la seva manera. Jo vaig anar a casa els pares, lluny de Barcelona, per si de cas. Com era desperar, les autoritats van organitzar un acte enorme dhomenatge i «de-sagravio» al dictador, acte de parafernàlia misticofeixista, amb una gran tarima davant del rectorat, al mateix lloc de la sobtada i celebrada caiguda de lefígie. Va ser una gran alegria, que no es podia exterioritzar. De fet, no calia, ja exterioritzaven ells la ràbia. Molt bé, doncs.
Des de les meves anades a Alemanya aquells anys setanta tornava molt poc de vacances, quan he travessat la frontera, cada vegada i sempre més, he pensat inevitablement en la terrible situació dels que tan repetidament al llarg de la nostra història shan hagut dexiliar; molt particularment, tenia i tinc present lexili massiu del 1939. També vaig ser conscient encara em passa de lextraordinària sensació de llibertat que se sent quan vas a un lloc on pots dir el que vulguis, on no seràs espiat ni controlat, on et trobaràs amb qui et doni la gana, i on comproves que la llibertat personal pot arribar a ser real. A Münster vaig tenir el goig de ser docent ajudant duna assignatura. Un dia sem va convocar per prometre la «llei fonamental» alemanya (Grundgesetz), que no sanomenava «Constitució» per no divorciar-se del tot de lordenament jurídic de la República Democràtica Alemanya i així no fer més difícil la possibilitat duna reunificació que força anys més tard es va produir. Em va emocionar de debò el fet de participar com a docent en el règim jurídic duna democràcia que macollia. (Quan molts anys després va caure a trossos el mur de Berlín, vaig plorar a llàgrima viva davant el televisor.)
Des de les meves anades a Alemanya aquells anys setanta tornava molt poc de vacances, quan he travessat la frontera, cada vegada i sempre més, he pensat inevitablement en la terrible situació dels que tan repetidament al llarg de la nostra història shan hagut dexiliar; molt particularment, tenia i tinc present lexili massiu del 1939. També vaig ser conscient encara em passa de lextraordinària sensació de llibertat que se sent quan vas a un lloc on pots dir el que vulguis, on no seràs espiat ni controlat, on et trobaràs amb qui et doni la gana, i on comproves que la llibertat personal pot arribar a ser real. A Münster vaig tenir el goig de ser docent ajudant duna assignatura. Un dia sem va convocar per prometre la «llei fonamental» alemanya (Grundgesetz), que no sanomenava «Constitució» per no divorciar-se del tot de lordenament jurídic de la República Democràtica Alemanya i així no fer més difícil la possibilitat duna reunificació que força anys més tard es va produir. Em va emocionar de debò el fet de participar com a docent en el règim jurídic duna democràcia que macollia. (Quan molts anys després va caure a trossos el mur de Berlín, vaig plorar a llàgrima viva davant el televisor.)
Des de Münster vaig tenir la fortuna dobtenir una beca per anar a Cambridge, a treballar sobre lobra de Wittgenstein. Durant els anys de Münster i Cambridge, de vegades però no sempre, arribaven obertes les cartes que enviava als pares. Això em va empipar molt i vaig decidir de fer-hi encapçalaments específicament adreçats als obridors de les cartes, no tant per amabilitat sinó perquè no es pensessin que badava massa. El problema era què em podria passar a la frontera tenia un Volkswagen «escarabat» blau cel o a laeroport quan tornés de vacances. No em va passar mai res, llevat descorcolls del cotxe i inspecció dels llibres que hi portava, amb anècdotes preocupants però molt divertides. Sovint anava de Münster a casa passant per París i comprava llibres dEl Ruedo Ibérico.
La mort del dictador em va agafar a Alemanya, de fet al llit, perquè ho vaig saber a les notícies de les sis del matí, que seguia amb la ràdio sempre engegada, sorprès que no hi hagués manera que aquell home es morís. (Pel novembre, la televisió alemanya va fer un programa especial sobre la salut de Franco. Hi van participar uns quants metges i experts que, a partir dels detalls oficials sobre levolució del seu estat de salut, es feien creus de tot plegat i no eren capaços dexplicar-se que encara pogués ser viu. El dia 20 era a prop.)
Després de la democràcia orgànica del dictador encara ens va caure a sobre la «transició democràtica» pilotada pels seus hereus. Va consistir en poc transitar i molt transigir, sobretot per part de la que havia estat loposició al franquisme. Hi va haver reforma sense ruptura, per por dels militars i dels jutges. La història posterior ho ha confirmat: encara fan por. Sembla que la ciutadania lha començat a perdre al cap de molts i molts anys, al cap de moltes i moltes ofenses durant lencara inacabada transició a la democràcia.
En tornar dAlemanya vaig guanyar la plaça de catedràtic de lInstitut de Batxillerat de Sant Feliu de Guíxols. Tinc la satisfacció dhaver proposat i defensat per al centre el nom actual de «Sant Elm», que és el de lermita encimada que hi ha a sobre de linstitut i que té una vista única, esplèndida. (Diu que va ser Ferran Agulló qui «des daquesta trona de Sant Elm», segons el monòlit que shi va posar, va tenir la intuïció de batejar la costa que va de Blanes a Portbou amb el nom de Costa Brava.) «Sant Elm» evitava que linstitut rebés el nom d«Abat Sunyer», que al segle X era abat alhora de Sant Feliu de Guíxols i de Sant Pol de Mar. Havíem consultat una colla de documents i vam veure que aquell abat no tenia gaire bona reputació social; no semblava, doncs, gens recomanable que nosaltres el proposéssim com a referent dun centre educatiu. Per una certa tradició conservadora i localista, però, el seu nom tenia un bon predicament entre alguns prohoms de la població i shauria pogut convertir fàcilment en titular del centre. Es va debatre el tema intensament. (Lamic i llavors alcalde Josep Vicente, humanista que volia superar el debat localista, va proposar sense èxit el nom del gran Galileo Galilei.) Quan jo ja no era a Sant Feliu, es va acordar definitivament el nom de «Sant Elm». No es perden totes les batalles. Algunes de petites també poden tenir importància, almenys simbòlica.
A Sant Feliu, hi vaig passar uns anys absolutament magnífics. Hi vaig arribar que ja tenia trenta-dos anys, però era la primera vegada que veia per dins un institut, després que jo mateix acabés el Batxillerat al Balmes, de Barcelona. Sembla que els primers anys de docència acostumen a ser fascinants. Els meus ho van ser. Aquell any 78 només dos professors fèiem les classes en català: la Mercè Ruscalleda, de ciències naturals, i jo mateix. De mica en mica les coses van canviar. Al cap dels anys, em trobo de tant en tant amb alumnes daquella època que tenen feines ben diverses en botigues, empreses, professions liberals, escoles, universitats. El pas del temps el veus de debò en els que tempenyen per darrere. Sempre he tingut una flaca per Sant Feliu, per aquells temps, records i amistats.
El projecte i linici de la Universitat de Girona, promoguda, bregada i culminada el 1991 amb el lideratge de Pep Nadal i amb el suport entusiasta de docents, treballadors, institucions i ciutadania gironina, va ser una empresa engrescadora. Tinc el goig dhaver-hi creat la Càtedra Ferrater Mora de Pensament Contemporani, per la qual han passat alguns dels més grans pensadors i artistes contemporanis de rams ben diversos. Em sembla que no hi ha a Europa cap institució que pugui mostrar una nòmina de professors visitants tan espectacular com la nostra. De fet, la va inaugurar el mateix Ferrater Mora el 1989, dos anys abans que es creés la universitat. La càtedra havia de contribuir a consolidar un projecte compartit: que la futura universitat seria petita, però no volia ser esquifida; que seria geogràficament perifèrica, però no havia de ser marginal. I així ha estat. Gràcies a la generositat de Ferrater (1912-1991) i de la seva vídua, Priscilla Cohn, morta el 2019, vint-i-vuit anys després del seu marit, la càtedra disposa de la biblioteca personal del filòsof. Ferrater deu ser dels pocs exiliats, si no lúnic, que no havent tornat a viure a Catalunya, ha facilitat el retorn de la seva magnífica biblioteca i dels seus documents privats. Durant vint-i-cinc anys (potser massa anys) he tingut el privilegi de ser el director de la càtedra, que ara és dirigida per Joan Vergés. Ell ha fet realitat allò que jo sempre havia desitjat: que qui em substituís ho fes millor.
Quan ni ho buscava ni mho esperava, ERC em va convidar a anar a les eleccions europees i esdevenir eurodiputat. Una gran oportunitat per veure de què va això de la democràcia en el projecte dunir una colla de països europeus, alguns amb més tradició democràtica que altres. (Em refereixo extensament a Europa a la segona part del llibre.)
IDEOLOGIA DEL FALS CENTRE
Fa molt que es predica la bona nova de la fi de les ideologies. Es veu que ja no calen. Lany 1960 el sociòleg nord-americà Daniel Bell va escriure un influent La fi de les ideologies, que va tenir ressò espanyol en El crepúsculo de las ideologías (1965) del polític franquista Gonzalo Fernández de la Mora, ministre dObres Públiques (1970-1974) en letapa final de la dictadura. Era lèpoca dels tecnòcrates, presentats com els únics útils i necessaris, perquè es veu que són sempre neutrals i innocents. Per acabar-ho de rematar, Francis Fukuyama fins i tot va escriure La fi de la història (1992).