FRONTERES
Llibre local = Lector compromès
Aquest és un llibre publicat amb el segell Llibre Local, que garanteix que el 100% de lelaboració des del disseny fins a la impressió sha dut a terme per professionals i empreses catalanes. Visita llibrelocal.cat per conèixer millor aquesta iniciativa.
Primera edició: febrer del 2022
© Vicent Partal, 2022
Drets dedició negociats a través dAsterisc Agents
© de la foto de portada: Paul Swinney / Alamy Foto
© daquesta edició: Editorial Comanegra, 2022
www.comanegra.com
Direcció de col·lecció: Jordi Puig
Disseny de col·lecció: Irene Guardiola
Correcció: Jordi Badia
Maquetació: Edu Vila
Producció de lePub: booqlab
Tots els drets reservats als titulars dels copyright.
FRONTERES
___
Vicent Partal
TAULA
AQUELLES LÍNIES QUE ALGÚ HA DIBUIXAT SOBRE UN MAPA
BELFAST. LA FRONTERA DE LES PARAULES
BERLÍN. LA FRONTERA TOTAL
CHRISTIANIA. LA FRONTERA DEL PLAER
CIUTAT DE MÈXIC. LA FRONTERA ÉS UNA BIBLIOTECA
DANNEVIRKE. LA FRONTERA ÉS UNA PORTA
DOHA. LA FRONTERA DE LES CARAVANES
EL PASO. LA FRONTERA DE LA NIT
HIROSHIMA. LA FRONTERA ENTRE LA VIDA I LA MORT
HONG KONG. LA FRONTERA DE LLUM
ISTAMBUL. LA FRONTERA DEL TEMPS
JERICÓ. LA FRONTERA DE LA GEOGRAFIA
JERUSALEM. LA FRONTERA DELS DÉUS
LA GÜERA. LA FRONTERA DEL NO-RES
KHAYELITSHA. LA FRONTERA DEL SOMRIURE
LIXOURI. LA FRONTERA DE LA RÀDIO
MALMÖ. LA FRONTERA EN UN PONT
MONT-REAL. LA FRONTERA ÉS DE FUM
MOSCOU. LA FRONTERA ÉS UNA BANDERA
NIÇA. LA FRONTERA BIOGRÀFICA
NICÒSIA. LA FRONTERA DEL CARRER
PATRES. LA FRONTERA ÉS UNA CORONA DE LLORER
PODKOREN. LA FRONTERA DE ROBA
RECIFE. LA FRONTERA DE LA MÚSICA
ROVANIEMI. LA FRONTERA DE GEL
SALSES. LA FRONTERA ÉS UN RETORN
SARAJEVO. LA FRONTERA DELS LLIBRES
SÚNION. LA FRONTERA DON ES VEU EL MÓN
TAIPEI. LA FRONTERA DEL PASSAT QUE FOU I NO ÉS
TALLINN. LA FRONTERA BEGUDA
TIRASPOL. LA FRONTERA ÉS UNA LLIBRETA
TRAKAI. LA FRONTERA ÉS UNA CAPSA METÀL·LICA
TRURO. LA FRONTERA ÉS UNA RESURRECCIÓ
VAN. LA FRONTERA DE LA FRONTERA, AMAGADA EN UNA ILLA, AMAGADA DINS UN LLAC
VÍLNIUS. UNA FRONTERA SENSE VISAT
VINKOVCI. LA FRONTERA ÉS UNA BICICLETA
WOUNDED KNEE. LA FRONTERA ÉS UN ESPERIT
ZAGREB. LA FRONTERA DEL TREN DE NIT
UNA INVITACIÓ A APRECIAR LES FRONTERES
AQUELLES LÍNIES QUE ALGÚ HA DIBUIXAT SOBRE UN MAPA
Per a mi hi ha poques coses al món més fascinants que les fronteres, com a categoria social, com a objecte creat per lésser humà. Contra allò que sol pensar la gent, i contra allò que els estats volen que pensem, les fronteres són sempre una invenció humana i ni tan sols aquelles més aparentment naturals no ho són, de naturals. Islàndia, per exemple, es veu avui com un país amb una frontera gairebé perfecta: és menut, molt homogeni i compacte, allunyat geogràficament, i viu tancat per la natura insular. Tanmateix, fins lany 1944 Islàndia no era un país independent i per tant aquesta «naturalitat» que tots apreciem avui en la seua delimitació fronterera simplement no existia. El fet de ser una illa, quan no era un estat, no significava res. Perquè, per dir-ho en paraules de Henri Wesseling, les fronteres no són determinades per la natura sinó pel poder.
Arreu del món, en un procés històric que no sacabarà mai, ens trobem amb una multitud de línies dibuixades sobre els mapes, que fan la funció dintentar separar un col·lectiu humà dun altre. En la majoria de llengües, aquestes línies es coneixen per «frontera», un femení derivat del substantiu «front» que ja és tota una pista sobre lessència de tot plegat. En efecte, si mirem enrere, en lorigen el mot «frontera» feia referència a un punt mòbil de contacte i no pas a una línia estable com avui. A Le Mystère du siège dOrléans, un text del segle XV sobre el setge dOrleans pels anglesos, els autors fan prometre a Joana dArc: «Y mest bien tart que demain soit pour voir les anglais en frontière.» Així doncs, «anar a frontera» equivalia a plantar cara a lenemic. Més enrere encara, en la Crònica de Jaume I, podem trobar el precedent català del mateix concepte i exactament del mateix mot: «Romàs aquí en Xàtiua ab tota sa companya per tenir frontera als moros.» Amb els anglesos o amb els moros, doncs, la frontera no era un punt geogràfic fix, sinó una acció. Per això la idea de la frontera sentén encara avui, en la majoria de llengües, a partir de la idea de xoc.
Tot i això, unes quantes llengües bastants, de fet enriqueixen el concepte aportant-hi matisos molt interessants, algunes subtileses semàntiques que ens menen més enllà i ens obren la mirada. I són uns matisos que, per si sols, ja ens haurien dindicar quin error tan gros és reduir el fenomen de la frontera a la variant estrictament administrativa, a la frontera de xoc, a la reducció del concepte a l'aplicació que n'han fet els estats-nació.
En anglès, per exemple, es distingeix entre border (la línia que separa) i frontier (lespai de transició, obert per un costat). Hi ha la sublim idea francesa dels confins (aquell espai difús, gairebé somnolent, on les coses es barregen més que no se separen). Hi ha el kresy dels polonesos, com una perifèria que es perd en els plecs de la història. I hi ha la muga dels bascs, que fins i tot genera habitants de la línia (els mugalariak). I la malenconiosa distinció postsoviètica entre lestranger i lбли́жнее зарубе́жье lestranger pròxim. O la peculiar sa làcana dels sards i del català de lAlguer, definida com una corba immaterial que limita lespai controlat per cadascú. O el συνορεύω grec don deriva el sınır turc, que vincula la frontera al fet de ser, específicament i necessàriament, veïns, a compartir-la.
Lògicament, com més tallunyes dEuropa més riquesa de matisos trobes per a descriure i adaptar a cada cultura un objecte que al cap i a la fi és europeu, pensat per europeus i fet pels europeus. En haussa, la llengua principal del nord de Nigèria i del Níger i una de les grans llengües franques dÀfrica, la frontera es coneix amb el nom diyaka, una paraula que prové de larrel iya, que significa la capacitat dexercir el poder. La frontera, doncs, no sentén com un espai que tanca un territori, sinó sols com el punt a partir del qual ja no exerceixes el poder. En àrab es fa servir āšiya una paraula que tant pot voler dir frontera com entorn. En japonès la frontera és kyōkai però un matís precís i intel·ligent permet de distingir entre sakaime la línia que divideix dos espais, i keidai la línia que tanca un espai. En xinès hi ha moltes paraules per a definir la frontera. La més habitual és biānjìng feta amb dos caràcters que signifiquen proximitat i límit. Però es destaca Jiāng, perquè és un caràcter enormement solemne i sofisticat que implica haver de fer dinou pinzellades per a dibuixar-lo la mitjana és donze i perquè, significativament, conté dins seu els traços que formen la paraula riu.
Per desgràcia, el món contemporani ha passat de manera insensible per damunt de tots aquests matisos i ha universalitzat la versió més pobra de la frontera, aquella frontera westfaliana, hereva directa del front de guerra, pensada a partir del reduccionisme europeu i desproveïda de matisos. La frontera de la barrera i el guardabarrera, dels documents i el control de pas. La del passaport com a exigència. La dels militars. Aquesta és la frontera que sha fet ubiqua. Tant, que fins i tot ha arribat a zones del planeta on la idea que ací sacaba una cosa i allà en comença una altra ni havia existit mai ni pràcticament sentenia. Amb la qual cosa sha reduït a cendra la riquesa que implica lintercanvi entre poblacions.
Espais on abans el contacte es practicava duna manera pròpia i única, amb regles complexes i interessantíssimes, avui shan estandarditzat i sempre, dissortadament, a costa de posar fi a allò que els era particular i abraçar lobsessió europea per la ratlla i la seua inviolabilitat. Per exemple, Abd-al-Aziz ibn Saüd, el primer rei de lAràbia Saudita (1932), va refusar tossudament de fixar cap línia de delimitació en el desert obert, tot argumentant que les tribus el feien servir precisament per a desplaçar-se. Que el desert no separava sinó que unia, com ha passat també sempre amb la mar allò que Fernand Braudel va explicar amb el seu llibre sobre el gran «espai líquid» que és la Mediterrània. Finalment, el rei acceptà de marcar una línia de punts sobre un mapa, però a condició que fos només una ratlla formal, sense fortificacions ni controls i en canvi que fos garantida la llibertat daccés de les tribus del Najd, de laltiplà central, als pous que romandrien a la banda iraquiana. Daquell desig avui no en queda res: el pas fronterer dArar amb an-Nukhib, el pas més important que resta entre les actuals Aràbia Saudita i Irac, va ser reobert fa poc, el novembre del 2020, després dhaver estat vint anys seguits tancat.
Hi ha hagut propostes interessants que intentaven salvar aquest conflicte entre allò que era normal i allò que imposava la geopolítica. El geògraf i historiador Alpha Oumar Konaré, cap destat de Mali entre el 1992 i el 2002, va posar sobre la taula linteressant concepte del país-frontera, en un intent de conciliar la tradició de la frontera com un espai obert de contactes amb la realitat actual de la frontera com un espai de control. Konaré proposava, i no sen va eixir gaire bé, de crear una àrea que shavia destendre a vint quilòmetres a banda i banda de la ratlla oficial, dins la qual el desplaçament seria lliure, precisament amb la intenció de no trencar barreres administratives imposades des de fora de la continuïtat humana natural realment existent.
El país-frontera volia donar resposta a una daquestes realitats evidents i indiscutibles. Allà on sentrecreuen Mali, Mauritània i el Senegal hi ha la terra soninke, lespai duna comunitat humana que a la vegada és un continu funcional vinculat al pas del riu Senegal, i que viu de sempre per damunt de les fronteres administratives. Amb aquella proposta, Konaré pretenia donar una resposta sensata i moderada al fracàs dels estats africans a lhora dadaptar-se a la realitat i a la quotidianitat dels seus pobladors, separats tots per unes fronteres artificials creades pels colonitzadors sense cap més sentit ni interès que el purament colonial. Daquesta manera, evidentment, qüestionava laplicació rigorosa del concepte westfalià de la frontera en una part del món on la còpia mimètica de linvent europeu no respon objectivament a cap realitat ni resol problemes. Ans al contrari: en crea.
Però no cal que ens enganyem. Idees i projectes com aquests, brillants, dúctils, sensats, són propostes excepcionals en un món que ha assumit les ratlles duaneres com a tret definidor. Com a tret ordenador. És cert que no té molt de trellat i que aquestes ratlles són un focus constant de violència i inestabilitat. Però és fora de tota discussió que nosaltres vivim en un món fet definitivament de fronteres. O més en concret encara de «díades», aquell concepte metòdic creat per Michel Foucher que tant ens ajuda a reconèixer i reconstruir les ratlles del mapa, mirant-les fragment a fragment, segment a segment, sense deixar-nos endur per la línia aparentment completa, tal com està avui, fixa, sinó per la manera com sha anat construint amb el temps, pas a pas, tram a tram i circumstància a circumstància.