Però no cal que ens enganyem. Idees i projectes com aquests, brillants, dúctils, sensats, són propostes excepcionals en un món que ha assumit les ratlles duaneres com a tret definidor. Com a tret ordenador. És cert que no té molt de trellat i que aquestes ratlles són un focus constant de violència i inestabilitat. Però és fora de tota discussió que nosaltres vivim en un món fet definitivament de fronteres. O més en concret encara de «díades», aquell concepte metòdic creat per Michel Foucher que tant ens ajuda a reconèixer i reconstruir les ratlles del mapa, mirant-les fragment a fragment, segment a segment, sense deixar-nos endur per la línia aparentment completa, tal com està avui, fixa, sinó per la manera com sha anat construint amb el temps, pas a pas, tram a tram i circumstància a circumstància.
***
Al llibre Land, Simon Winchester afirma que ara mateix hi ha 317 fronteres reconegudes o factuals, línies pintades sobre un mapa que a la pràctica tenen la funció de dividir el nostre món oficialment, sobretot en estats. Aparenten ser moltes i són certament moltíssimes, comparades amb les que hi havia fa cent anys o seixanta. Però, així i tot, les ratlles oficials que separen els estats no són totes les fronteres que hi ha ni tampoc són les més interessants. Especialment si entenem, com entenc jo, la frontera duna manera menys restrictiva i funcionarial, més porosa, més oberta al detall. Com un espai on es barregen coses més que no pas com un espai creat per a separar coses per força.
El defecte principal de les fronteres estatals és que són com les isòbares de la política, simples dibuixos conceptuals de pressions atmosfèriques que xoquen. I per això mateix sempre són i sempre seran inestables i subjectes a modificació, mal que pese a cada nacionalisme amagat rere cada estat. Tanmateix, en contrast amb això, els espais geogràfics dintercanvi i relació entre els éssers humans, les fronteres enteses en el sentit més ampli i interessant del terme, els punts on grups humans diferents ens toquem, són i seran sempre tota una altra cosa molt més rica, infinitament més suggestiva, sovint enlluernadora. Entre més coses, per això que explica tan bé Wisława Szymborska: «Només allò que és humà pot ser estranger de debò. La resta és vegetació barrejada, talps subversius i vent.»
Segurament per una certa consciència daixò, per la consciència de la pròpia debilitat, les fronteres polítiques, les fronteres destat, shan intentat i sintenten sempre sacralitzar. Volen prendre laparença de línies «naturals» o «lògiques», amb sentit per si mateixes, independentment del pas del temps. És per això que els accidents geogràfics han estat sovint invocats com a frontera, amb el propòsit de dotar-la duna aparent «legitimitat natural». Segons les dades que presenta Foucher a Lobsession des frontières, només un 21% dels traços actuals de les fronteres mundials no van vinculats a suports hidrotopogràfics rius, muntanyes, llacs... Amb la voluntat poc dissimulada, és clar, de vincular la frontera més a la natura que no pas a la política.
Tanmateix, el parany és massa evident. Perquè, com explicava amb la referència a Islàndia, cap traçat no implica necessàriament cap naturalitat. És al revés: els suports, en tot cas, han estat triats per algú, i utilitzats, per a dibuixar-hi conceptes polítics que necessitaven fronteres. Inventats.
Per exemple, la idea que la frontera oriental dEuropa se situa als Urals és una invenció de Pere el Gran, perfectament documentada. Pot semblar lògic que una cadena muntanyenca, ni que siga més aviat discreta, marque la fi dun continent. Però el fet és que Moscou «era» a Àsia fins el 1720 i va ser el treball del geògraf Vassili Tatísxev que la va «moure» a Europa per atendre linterès dinàstic de bastir una nova aliança de Rússia amb els països escandinaus i europeus en general. Dos-cents anys més tard, tanmateix, és fàcil de comprovar que lexpressió «de lAtlàntic als Urals» va en boca dels polítics europeus com una afirmació indiscutida i indiscutible de la unitat continental. La lliçó és clara, doncs: si les idees tenen èxit, si els conceptes proposats tenen èxit, les fronteres, amb el temps, construeixen realitats.
Ho podem comprovar, fàcilment, nosaltres mateixos. Què ho fa, si no, que Cervera de la Marenda i Portbou, tan iguals en tot, i tan igualment catalanes, aquest darrer segle shagen separat cada vegada més? Evidentment, la resposta la trobem en lacció, o la inacció, de sengles estats, concretada sobretot en lexistència duna ratlla formal, administrativa i militar, que ha fet que els processos dhomogeneïtzació social al nord i al sud hagen anat divergint. I no sols els polítics: lhora de sopar, la lliga de futbol o la de rugbi, les televisions que es miren, les marques del supermercat o les cançons que sonen a la ràdio, el color dels llums dels cotxes durant moltes dècades i tot. La gent, els ciutadans de Cervera i Portbou davui, són descendents dels mateixos ciutadans que fa cent anys eren completament indistingibles. Fa cent anys no hi havia manera de saber, si no aprofundies molt en la conversa, qui era de Cervera i qui era de Portbou. Tanmateix, dissortadament, avui es reconeix de seguida qui és de luna vila i qui és de laltra.
No podem negligir, doncs, que les ratlles són uns instruments extraordinàriament eficaços per a les nacions, a lhora de bastir-les. Segurament el més eficaç i el primer de tots. I per això la primera nació moderna, la primera nació en el sentit modern de la paraula, la França de la Revolució, va córrer de seguida a pintar ratlles i a tancar espais que fins aleshores havien estat oberts i porosos. I completà de pressa i corrents el mapa dels Cassini el mapa més innovador i segurament el més important i transcendental, en termes ideològics, de tots els mapes que shan dibuixat mai.
És important dentendre que la noció lineal de frontera, la idea que la frontera és una línia contínua que es pot traçar de manera exacta sobre un mapa, és relativament moderna. Com explica Daniel Power, a l'edat mitjana les fronters eren coses molt «discretes», res a veure amb les línies precises i armades que tenim avui. Si deixem de banda casos excepcionals que sexpliquen tots sols, com ara la Gran Muralla Xinesa, les ratlles contínues, les fronteres concebudes com una línia perfectament traçable, no apareixen fins al tombant del segle XIX. I no són presentades com els límits oficials de cap nació fins al tractat del 1814, que restableix els límits de la França del 1792.
Estudiant aquell moment, els geògrafs Jean Brunhes i Camille Vallaux han demostrat amb tots els ets i uts que la frontera lineal, tal com la coneixem avui, va ser una altra obra, una obra més, de la Revolució i lImperi. Un invent. Aquell tractat, efectivament, representa un abans i un després, car converteix per primera vegada les fronteres del nord i el nord-est de França en una línia continua. Transformant i suprimint la gran quantitat denclavaments aïllats que existien entre Philippeville i Landau en una delimitació perfectament lineal, en una línia que un segle més tard confirmà el tractat de Versalles.
Les cadenes de fortaleses militars que havien assenyalat fins en aquell moment els límits, sempre porosos, dallò que podríem dir-ne un estat van deixar de tenir sentit daleshores endavant. La manera de fer la guerra, molt més ràpida, en va canviar certament el sentit. Però sobretot el va canviar lemergència daquest colossal fenomen sociològic que anomenem «nació», i que des daleshores és impossible de separar de la moderna idea de «frontera». És allí on, per primera vegada, es lliga la idea de lexistència dun poble a lexistència dun cos territorial continu i homogeni. El 1814, quan els aliats retornen a França les fronteres de lAntic Règim, les del 1792, ningú no sadona que en realitat naix una cosa completament nova. La Revolució havia parit allò que després anomenàrem «estat-nació», que podem definir com la interacció entre el territori i uns ciutadans, una societat civil i ja no uns súbdits duna dinastia monàrquica que es pensa a si mateixa com lorigen últim de la sobirania política.
I el fet que vull remarcar, molt notable, és que dos-cents anys després el món encara malda amb escassa fortuna, tot sha de dir per adaptar-se a aquest canvi monumental. La major part dels conflictes polítics hi tenen relació, molt particularment quan es tracta de modificar, desborrar o de bastir una frontera. I amb això, allò que abans sempre havíem observat com a punts de contacte, enriquidors, ens hem acostumat a considerar-los punts de fricció, perillosos. Un canvi que, pel bé de tothom, ja seria hora danar desfent.
***
Entre la frontera i la nació hi ha un vincle essencial, que és que la frontera dibuixa la nació. Ho explica bé Joan Francesc Mira: «La gran novetat, la gran innovació contemporània, en la manera de percebre làmbit suprem de pertinença, no és la seua territorialització, cosa general i antiga, sinó la transformació del territori en figura.» I continua: «Se sap que hi ha una terra nostra, i que hi ha altres terres: de bàrbars, de pagans, de moros i simplement destrangers. Allò que no se sap, fins a un temps molt recent, és la forma daquesta terra nostra. [...] Ni tan sols es percep perquè tampoc no es concep que aquest espai nostre haja de tenir alguna forma presentable.»
Efectivament, això és així. Una frontera es pot definir dient que és en realitat el perímetre dinclusió i daccés a una ciutadania de qualsevol estat. La frontera tanca, enclou dins seu, un projecte de nació que després, i en tot cas, caldrà veure si es pot realitzar o no. Massimo dAzeglio ens ho recorda Hobsbawn ho va expressar amb una cruesa insuperable: «LItalia è fatta. Restano da fare gli italiani.» Una volta tens la figura dibuixada, aleshores cal que la forma definesca el contingut. Sembla senzill, però el problema de fons continua sense ser resolt. I és que no és gens clar, és que ningú no sap explicar-ho massa bé, què és una nació. Com definir-la. No hi ha, de fet, cap esquema acceptable i acceptat per tothom, recognoscible, que servesca per a dir que això o allò és una nació. I daixò sen deriva inevitablement que la frontera política dels estats, cada frontera estatal, és una font de conflictes potencial, un objecte polèmic permanent.
Més o menys tothom sap què és un estat: un ens administratiu que gestiona el poder i té el monopoli de la violència dins un espai dibuixat precisament per les fronteres. I hi ha una llista homologable destats, que admet algunes discussions però ben poques. La nació, en canvi, és una cosa distinta de lestat, és un àmbit didentificació col·lectiva i un motor de convivència, que no necessàriament encaixa amb les línies que algú ha dibuixat sobre un mapa. I que, de fet, no hi encaixa gairebé mai. Els estudiosos, i els polítics, han aportat durant segles definicions molt interessants sobre què és una nació, sobre què hauríem dentendre per nació. Però la realitat és que som molt lluny de la unanimitat i, per tant, preval la polèmica. Tothom es pot reclamar duna nació o duna altra amb independència de la ciutadania burocràtica, administrativa, que li correspon per latzar dhaver nascut dins aquesta línia o aquella, emmarcat en lespai que dibuixa aquesta frontera o aquella.
La discussió sobre què són les nacions ja fa molt temps que dura, especialment entre els historiadors i els sociòlegs. Hi ha els bàndols, si em permeteu lexpressió, dels «modernistes» i els «perennialistes», amb totes les faccions intermèdies que ens puguem imaginar. Els uns posen laccent en la decisió moderna dun grup qualsevol de persones dordenar el patró de semblança-dissemblança amb els seus veïns seguint la brillant expressió de Benjamin Akzin en forma destat. Els altres, en canvi, posen laccent en lessència duna definició, dun reconeixement, llaurat durant segles. Segons els perennialistes, les nacions sanaren creant abans de laparició del modern instrument que en diem «nació» i, una volta aparegut aquest, simplement lluitaren, amb més o menys fortuna, per ser reconegudes com a tals i esdevenir nacions-estat.
La discussió és molt més complexa que no sembla i, per exemple, els treballs de Paul Bushkovitch sobre la identitat russa suggereixen que la divisió entre perennialistes i modernistes té massa espais de gris entremig per a permetre dapuntar-se incondicionalment a un bàndol o a un altre. No es poden projectar al passat les formes modernes de consciència nacional, a partir de la nostra mentalitat davui, però tampoc no es pot negar tota consciència nacional prèvia al segle XVIII. En aquest cas concret, que els segles XVI i XVII els russos tinguessen una consciència definida de ser això que avui en diríem una nació no significa que aquesta forma de consciència es puga igualar o equiparar, aparentar que és igual, a la que manifestaran Puixkin, Alexandre III o Lenin. O Stalin. O Putin, ara mateix.
Dit això, i per tal de situar-nos, jo sóc més aviat «modernista». Reconec que investigacions com les dAzar Gat i Alexander Yakobson em fan dubtar molt, però en general, i sobretot en referència a Europa, la meua opinió és que les nacions no són mil·lenàries. Ni Viriat, ni Pelai, ni Guifré el Pilós, ni Vercingetòrix no són linici de la nació portuguesa, espanyola, catalana o francesa, respectivament. Més aviat combregue amb la idea que les nacions tal com les entenem avui en tot cas naixen a la fi del segle XVIII amb la revolució parisenca, concretament quan el tercer braç se separa de laristocràcia i decideix de fer camí tot sol. Quan aquell bloc social adopta, precisament, la paraula «nació» per autodefinir-se políticament, i canvia el sentit duna expressió que fins aleshores havia tingut un significat bàsicament lingüístic i cultural. Que és per aquesta raó que els revolucionaris, quan es van separar dels Estats Generals del monarca, es van proclamar, ben intencionadament, «Assemblea Nacional».
Entenguem-nos: això no lleva, de cap manera, que siga més senzill, molt més senzill, bastir una nació sobre una realitat social nacional preexistent que inventar-se-la tota de cap i de nou. O encara menys que no saprofite qualsevol cosa per a generar els mites que necessàriament acompanyen el sentiment nacional. Que no saprofiten aquells mitomotors a què al·ludia Ramon d'Abadal i de Vinyals, segurament en l'aportació catalana més celebrada a la teoria de la nació.
Ep!, fins i tot amb trampes, si cal, per més descarades que siguen. Ghana, per exemple, està tota cofoia dagafar-se com a referent improbable, però pràctic, un antic imperi que tenia el mateix nom, però que va existir uns cinc-cents quilòmetres al nord-est. I lús del Segon Llibre de Samuel per a definir una pàtria israeliana «de Dan a Beerxeba» tingué un paper determinant en la negociació dels sionistes amb els britànics. El mariscal Tito va provar dinventar-se allò de la «pàtria il·líria» per a esquivar un vesper que, com sha comprovat després, no es podia esquivar. I fins i tot la República Democràtica Alemanya va mirar de raonar, còmicament, que el fet de parlar la mateixa llengua, tenir el mateix nom i haver compartit fins feia quatre dies la mateixa història no podia ser tingut en compte per remarcar lexistència duna nacionalitat comuna a la RDA i la RFA, però que, en canvi, calia tenir present el socialisme i lexistència del mur de separació com a senyals indiscutibles i irrefutables que la República Democràtica Alemanya era tota una senyora nació per si sola. Al marge de la pèrfida i capitalista República Federal. Segons aquella ridícula «teoria», ni Luter, ni Goethe, ni Wagner, ni els junkers prussians ni la Drang nach Osten no feien que els alemanys fossen «uns», però el mur sí. Largument no saguantava dret ni aleshores, però en qualsevol cas anys després la història el va condemnar amb una eficàcia irrefutable. De tot plegat, de moltes situacions com aquesta que es repeteixen arreu del món, nha parlat amb una gran autoritat Anthony D. Smith al llibre Els orígens ètnics de les nacions.