El policia de la Potsdamer Platz a qui jo intentava de convèncer finalment ho va consultar amb algú i van convenir que sí, que podíem passar dins la plaça. Jo aleshores treballava per a una cadena de televisió i fer lentradeta en directe dins aquell indret em va semblar que era una gran idea, una manera impactant i ben gràfica de descriure com el món havia canviat completament les darreres hores. Tanmateix, no vaig preveure les meues limitacions emocionals. I quan em van fer el senyal que començàs a parlar, em vaig quedar completament en blanc. De fora estant no es veia, però en entrar dins la plaça vaig ser conscient immediatament de les barricades, dels llums, de les metralletes, de tot allò que shavia preparat perquè ningú no trepitjàs aquell espai, la frontera total, sense que en fer-ho es desencadenàs la fi del món. I, simplement, no vaig ser capaç de dir res.
CHRISTIANIA
LA FRONTERA DEL PLAER
Christiania és una comuna lliure, creada el 1971 als terrenys de la caserna militar de Bådmandsstræde, a lilla dAmager, a Copenhaguen. El 2006 va perdre lestatut de comunitat alternativa, que li permetia de governar-se, però, malgrat això, aquesta petita ciutat de prop de mil habitants continua mantenint-se al marge de les regles oficials.
Només dentrar a Christiania la meua primera sorpresa ha estat comprovar que nés de gran, això. Primer de tot, hi ha tot allò que supose que es podria definir com un «centre comercial», un indret ben concorregut on certament la venda oberta de droga sembla ser un negoci important. Però després apareix una zona residencial que sallarga al voltant dun llac, un espai que resulta xocant en extrem. No tan sols perquè hi ha moltes cases esparses, sinó també per la qualitat que tenen. Per les finestres es poden veure unes llars plenes dobjectes mítics del millor disseny escandinau. Nadmire una bona estona una que té fins i tot un petit i preciós moll de fusta, on una parella juga amb els fills.
Supose que dècades després de locupació revolucionària de Christiania, una part dels seus habitants deuen haver decidit que volen viure en una ciutat contracultural, però que alhora tenen el dret de fer-ho amb el luxe duna bona residència de camp. No els jutge. Em limite a constatar-ho i a mirar dentendre que aquestes petites contradiccions (ho són?) planaran en mi tota lestona mentre camine sense rumb per aquesta espècie de gran parc públic que ha esdevingut un referent mític del moviment okupa i de lanarquisme.
Em pregunte si són contradiccions o no, perquè les regles també són especials. Els «amos» daquesta casa que ara admire de fora estant en realitat ni ho són ni ho poden ser. Perquè ací les cases no tenen amo. La regla és senzilla: si vius en una casa pots estar-thi tant de temps com necessites, però si ten vas sis mesos qualsevol pot ocupar-la i tu no tens el dret de reclamar-la. La propietat és, simplement, considerada un mal social.
Juntament amb aquesta mena de regles, i més enllà de lentrada, el paisatge, rural enmig de la ciutat, també dóna a Christiania un caràcter molt especial. Si véns de la Prinsessegade, en deu minuts pots seure en un banc on només veus laigua dun llac, unes quantes cases esparses i els animals que fan les seues coses. No hi ha massa gent, a diferència dallò que mesperava, i el silenci hi és destacable, tenint en compte que ets al bell mig duna ciutat, Copenhaguen, de prop de dos milions dhabitants.
Molts dels habitants no tenen gaires ganes de parlar amb els turistes, però els qui shi avenen es mostren orgullosos del seu experiment social. No paguen imposts al govern danès, només una petita quantitat a la pròpia comunitat, i han implantat ells tots sols regles de tota mena. No shi poden fer fotos, per exemple. Ni vendre drogues dures tot i que nhi ha. No shi pot córrer ni és permès de pagar amb targeta de crèdit. I no shi pot entrar amb cotxe.
Aquest darrer detall em serveix per a mirar dentendre millor què passa. Perquè ha esclatat una polèmica entre el govern danès i la «ciutat lliure», car els habitants de Christiania han exigit la construcció dun pàrquing al costat de la seua ciutat, però no dins. Per deixar-hi les desenes de cotxes que tenen. La paradoxa és que Christiania no permet lentrada de cotxes al recinte perquè són contraris a la mentalitat ecològica dels seus habitants, però els seus habitants, alguns, sí que tenen i volen tenir cotxe.
Mentre es fa fosc anem parlant de tot això i de la generació que als setanta va arribar ací enfrontant-se a tot i tothom, que ara es fa gran i mira de mantenir lesperit que la va portar a triar aquesta forma de vida. Hi ha qui parla dhipocresia però a mi em sembla un vocable excessiu. Mantenir Christiania viva, al cap i a la fi, ja és molt. I la prova és que els governs danesos han provat i proven de revocar el seu estatus; «normalitzar», diuen, aquest país contracultural que ha sabut ser referent per a molta gent.
Finalment, torne a passar per la gran plaça per a eixir. Lanimació a les botigues dhaixix és digna duna gran jornada comercial i no puc evitar la temptació de comprar-me una bandera xicoteta de la ciutat lliure per a la meua col·lecció personal. Quan labandone del tot i passe sota el rètol que avisa «Ara entres a la Unió Europea» continue amb el cap confús. Potser lideal anarquista shi manté ferm i les regles encara en vigor en són el testimoni. O potser tot plegat ha acabat convertint-se en un supermercat per a fumadors dhaixix i una atracció turística més. Atracció que ho és indiscutiblement en vista de la llarga cua de taxis que espera els visitants que tornem al pèrfid capitalisme.