Puge a poc a poc, passejant, per Glenmachan i constate que encara hi ha marques visibles de lenfrontament. Algunes vorades són pintades en blau, roig i blanc i algunes altres en verd, blanc i taronja. És una pràctica prohibida, però que les autoritats no poden eliminar. El missatge és ben simple i directe. Ets en territori de la reina o en territori de la república. Ets al Regne (encara) Unit o a la República dIrlanda, diga què diga la frontera oficial. Més amunt, ja a la zona de contacte, la humil pintura al límit de les voreres esdevindrà mur i portes metàl·liques que separaran i separen avui encara, tants anys després barris «catòlics» i barris «protestants», per a fer servir una terminologia inexacta però identificativa. Enmig daquest festival de colors, a la complicada rotonda de la A-12, han assentat una estàtua perfectament prescindible. Al lluny mespera encara una bona caminada em sembla endevinar ledifici Divis, lepicentre altíssim de la batalla pel control de Falls Road.
La Divis Tower no és tan a prop com sembla, però es destaca en la distància amb les seues vint plantes sobre aquest espai urbà on les cases baixes continuen essent la norma. Quan hi arribe em sorprèn trobar al peu una mena de museu de la lluita republicana. Durant els anys més difícils del conflicte irlandès lexèrcit britànic va instal·lar-se en les dues plantes superiors per controlar lactivitat dels grups armats republicans a la zona. Hi va haver períodes de temps duríssims en què els militars havien de defensar les plantes des de dins ledifici, al qual només podien accedir en helicòpter perquè el carrer era a les mans dels republicans. Patrick Rooney, el primer xiquet mort en els troubles, fou assassinat en la mateixa torre lagost del 1969 per una metralladora de la policia que va disparar indiscriminadament sobre ledifici. Anys més tard, el 1981, un especialista britànic, un sniper, disparant des del capdamunt de la mateixa torre, va assassinar un militant de lINLA, la mateixa nit que Francis Hughes, un dels caps de lIRA provisional, moria a causa de la vaga de fam de protesta a les presons. És difícil encara avui, quan laparença de normalitat és tan clara, passar per davant la torre sense pensar en quanta violència ha acumulat amb els anys.
Una volta superada la torre, un llarg revolt porta ja directament a Falls Road. La frontera daquest barri, dentrada, és indistingible. Però al cap de pocs passos, a mà esquerra, un cementeri marca lentrada a allò que possiblement és l'espai més republicà de tot Irlanda. La gent dallà en diu «el jardí» i sobre les tombes, espectaculars, flota ben sola i alta la bandera tricolor de lilla. Al bell mig, una gran placa negra mostra els noms de militants republicans morts i una dedicatòria en anglès i en gaèlic irlandès en reconeix el sacrifici. El camí, a partir dací, ja és atapeït de missatges polítics. Al final de la revolta següent hi ha la casa, famosa a tot el món, que decora la façana amb un gran mural dhomenatge a Bobby Sands, «poeta, gaeilgeor, revolucionari, voluntari de lIRA». I com més endins del barri vas, més i més senyals, més i més banderes, més i més eslògans.
Passat el parc Dunville i lHospital em trobe la vella església presbiteriana de maons rojos, reconvertida ara en un centre cultural, el Cultúrlann McAdam Ó Fiaich. És un dia fred i decidesc dentrar-hi, mogut per la curiositat però també cercant un cafè calent i una mica de repòs. El nom i les indicacions en gaèlic a la porta no em sorprenen. Els senyals en irlandès sempre han estat, en part, la diferència republicana. La sorpresa grossa arriba quan comence a sentir veus i reconec que parlen, totes, en irlandès. La sorpresa és trobar-me, de sobte, dins un Gaeltacht.
A Irlanda, especialment a la república, sha volgut combatre el dramàtic retrocés de la llengua pròpia establint, a la part oest de lilla, àrees on encara lirlandès és la llengua de la població, la llengua viva del carrer i on és especialment protegida. Jo havia sentit parlar del projecte de crear Gaeltacht urbans a Dublín i algunes altres ciutats, destablir barris que intentarien de reproduir lexperiència de viure en irlandès en àmbits urbans. Però fins aquell moment no vaig ser conscient que precisament a Belfast nhi ha un dels més potents i ben organitzats. Amb escoles de tots els nivells, amb lúnica emissora del nord que emet en irlandès nit i dia, però sobretot amb tot de petites empreses, comerços, restaurants i bars que tasseguren latenció en irlandès i que et parlen dentrada en aquesta llengua.
Fascinat per aquest canvi inesperat, vaig estar-me hores recorrent aquests carrers i parant lorella, comptant quanta de la gent que passava vora meu sentia parlar en irlandès i quanta en anglès. Vaig entrar a botigues on gent joveníssima, que no podia tenir cap record de la violència del passat, em rebia amb un sonor «fáilte», vaig comprar llibres que no entendré mai pel simple plaer de tenir-los i vaig menjar en un pub qualsevol només per sentir la gent de les taules del voltant com demanaven el menjar i les pintes «Ba mhaith liom pionta Guiness, le do thoil!» en la llengua que fa anys semblava haver-se extingit de manera definitiva al nord. Mentre els cambrers feien crits estridents, feliçment inintel·ligibles per a mi.
I cap al vespre, mentre tornava a enfilar el camí cap a lhotel, vaig pensar que Falls Road sembla haver trobat en els mots, en els sons de la llengua antiga aquella frontera que durant un quant temps la seua gent havia intentat de defensar amb fusells, barricades i bombes de petroli. Persistents.
BERLÍN
LA FRONTERA TOTAL
La capital del Regne de Prússia, de lImperi alemany, de la República de Weimar, del Tercer Reich, de la República Democràtica Alemanya i, finalment, dençà del 1990, de lAlemanya unificada. La ciutat ha viscut com poques la duresa de la història dEuropa al segle XX. Del 13 dagost de 1961 al 9 de novembre de 1989 un mur la va migpartir i la separà en dues parts, encara avui recognoscibles.
Que us sembla que hi podríem entrar?
El policia em va mirar estupefacte. Al Berlín on feia poques hores que havia caigut el mur les preguntes eren insòlites i les respostes també. Entrar-hi?
No ho sé. No sé si es pot passar. Crec que és perillós em va dir aquell home, clarament superat pels esdeveniments.
Perillós? Però si acaben dobrir el pas... Què vol dir perillós?
No ho sé, hi pot haver mines, trampes, què sé jo. Escolteu: només sé que si ahir haguéssem posat una bota en aquesta plaça el món potser avui no existiria. Menteneu? I ara em dieu si podeu passar?
I tant com lentenia. Potsdamer Platz era un indret massa especial per a no entendre allò que em deia. Després de la derrota de Hitler, la divisió de Berlín havia dreçat el mur, però just en aquella gran plaça les quatre potències no shavien posat dacord en com delimitar la frontera entre el sector soviètic i els altres tres. De manera que fou tota engolida dins una frontera que amb el pas dels anys va anar deixant-hi una desolació tan magnífica com estremidora. I, efectivament, aquell era el lloc on podia haver esclatat, més probablement, la tercera guerra mundial.
Els vells, la gent gran, explicaven mil històries sobre tot allò. Com ara que, abans de construir el mur, els uns i els altres pintaven a terra amb pintura fosforescent per marcar on acabava el terreny de cadascú. Els soviètics tenien soldats en aquella plaça nit i dia, arrenglerats. Tant si plovia, com si feia sol, com si nevava. I de tant en tant la filera es movia. Quan passava això els occidentals hi responien enviant-hi els seus soldats. La plaça era justament la intersecció dels sectors americà, britànic i soviètic de Berlín, de manera que shi veien uniformes de tota classe només hi faltaven els francesos, i no era gens estrany que nhi aparegués algun també per afegir-se a la confusió.
Perillós? Però si acaben dobrir el pas... Què vol dir perillós?
No ho sé, hi pot haver mines, trampes, què sé jo. Escolteu: només sé que si ahir haguéssem posat una bota en aquesta plaça el món potser avui no existiria. Menteneu? I ara em dieu si podeu passar?
I tant com lentenia. Potsdamer Platz era un indret massa especial per a no entendre allò que em deia. Després de la derrota de Hitler, la divisió de Berlín havia dreçat el mur, però just en aquella gran plaça les quatre potències no shavien posat dacord en com delimitar la frontera entre el sector soviètic i els altres tres. De manera que fou tota engolida dins una frontera que amb el pas dels anys va anar deixant-hi una desolació tan magnífica com estremidora. I, efectivament, aquell era el lloc on podia haver esclatat, més probablement, la tercera guerra mundial.
Els vells, la gent gran, explicaven mil històries sobre tot allò. Com ara que, abans de construir el mur, els uns i els altres pintaven a terra amb pintura fosforescent per marcar on acabava el terreny de cadascú. Els soviètics tenien soldats en aquella plaça nit i dia, arrenglerats. Tant si plovia, com si feia sol, com si nevava. I de tant en tant la filera es movia. Quan passava això els occidentals hi responien enviant-hi els seus soldats. La plaça era justament la intersecció dels sectors americà, britànic i soviètic de Berlín, de manera que shi veien uniformes de tota classe només hi faltaven els francesos, i no era gens estrany que nhi aparegués algun també per afegir-se a la confusió.
La pintura fosforescent un dia va deixar pas a petits murs de fil daram, barricades artesanals. I a aquells senyals, que acabaren fent-se famosos, que anunciaven solemnement que eres a punt dabandonar el sector britànic, o el sector americà o el sector soviètic. I després encara van aparèixer els fanals, unes torres altíssimes que remataven potents feixos de llum il·luminant la plaça sencera, buida, de nit. Mai tanta buidor no ha estat tan ben il·luminada, en definitiva perquè aquella era una de les rutes per a escapar-se, per a passar duna banda i dun bàndol a una altra.
Des de la banda oriental aviat es van tirar a terra el parell dedificis que havien restat mig drets després del gran bombardament dels dies finals de Hitler. Es volia una visual més gran per a deixar temps de controlar qualsevol moviment. A la banda occidental, acostumats a lespectacle, van erigir una mena de petita tribuna on podies enfilar-te i mirar darrere el mur, per damunt. En el seu temps, fins i tot, els uns i els altres van alçar grans cartells lluminosos amb notícies propaganda, nhauria de dir. Die Freie Berliner Presse Meldet: la premsa lliure berlinesa anuncia, deien els uns, ben previsiblement. Der Kluge Berliner Kauft bei der H.O., responien, de manera sorprenent, els de laltra banda: els berlinesos que en saben compren a la H.O., la Handelorganisation, una cadena de botigues estatal que arribà a tenir 35.000 botigues a la RDA.
Durant uns quants anys Potsdamer Platz va viure aquest joc permanent de provocacions. Ara el cartell de la premsa lliure, fet amb dues mil peretes de llum, lalçaven uns quants metres perquè el poguessen veure millor els berlinesos «dallà». I ara els dallà movien també el cartell de la H.O. per tapar la visió del cartell enemic a la gent que passàs per la Leipziger Straße. Diuen i tot, però no tinc cap prova que siga cert, que hi hagué un moment que les autoritats soviètiques van provar de bombardar el cartell enemic. I expliquen que aquest és lorigen de la teoria sobre la tercera guerra mundial. Aquella tensió era allò que ho podia fer esclatar tot.
Després de la segona gran guerra, no tan sols a Europa però sobretot a Europa, i encara més a Alemanya, la divisió, allò que Churchill va batejar com el teló dacer, va ser físicament implacable. De les ratlles dibuixades en un mapa, aquella era la total. La que ho canviava tot. I Berlín, dins el bloc soviètic, però dividida encara entre quatre exèrcits, era el lloc. El punt clau. La referència. Tot tenia a veure amb Berlín. Fins i tot la crisi dels míssils cubans és puntejada constantment per la por del president Kennedy que la resposta passe a Berlín i la part occidental de la ciutat no puga ser defensada.
Com a ciutat, Berlín era una frontera total, claustrofòbica. Especialment el sector occidental, envoltat per la República Democràtica i aïllat de la resta de la Federal. I ocupat, per si calia complicar-ho més encara, per quatre exèrcits estrangers tots alhora. Els acords signats entre els aliats contra el nazisme que acabaren essent enemics irreconciliables contenien clàusules ben peculiars. Com ara que les tropes de tots quatre exèrcits podien patrullar sota determinades condicions per tot el territori.
Recorde el calfred que em va recórrer lesquena una de les primeres vegades que vaig ser a Berlín. Sopàvem en un restaurant i jo, com faig sempre, mhavia posat de cara a la porta que tenia una gran finestra al costat. De sobte, vaig veure passar pel carrer dos jeeps soviètics. El meu cap va calcular, excitadíssim, que havia tingut la mala pensada danar a parar a Berlín el dia que començava la tercera guerra mundial, abans de tranquil·litzar-me, tan bon punt vaig recuperar de la memòria profunda la dada explicativa que aquell era un dret de pas perfectament regulat.
En canvi, el contrast total amb aquella llibertat dels militars per a passar dun sector a un altre era el control estricte dels civils que preteníem fer allò mateix. La primera vegada que vaig entrar a la RDA men va impressionar lescenografia. Et feien passar per un corredor molt estret en què, al capdavall, hi havia un policia de lest dins una taquilla ínfima. La frontera era a les mans dels VoPos. I no sé si els seleccionaven especialment per estar allà, vull dir per lalçada que tenien i un posat espartà, però reconec que impressionaven. Et miraven en silenci, et remiraven, miraven i remiraven la documentació, et preguntaven què hi anaves a fer i quan tornaries i amb tot plegat et feien sentir molt petit. Encara més perquè en aquell túnel estret on thavien entaforat, ells eren a més alçada que tu i tota la paret del darrere era un espill per a comprovar que no portaves res o que les teues mans no feien cap gest inopinat.
I quan tornaves a eixir daquell túnel, a la llum del dia, tot canviava. Era xocant. No és que canviasses de país, que precisament era de lúnica cosa que realment no canviaves. És que canviaves de sistema. Completament. Passaves del capitalisme al socialisme o del socialisme al capitalisme. Fos com fos, sempre entraves o eixies de loposició màxima. La mateixa ciutat, de fet, era una ciutat diferent, una sola que eren dues. La reconstrucció del Berlín destruït per la guerra shavia fet duna manera a luna banda i duna altra a laltra. Fins al punt que avui, decennis després de la unificació, encara hi ha petits detalls, com el simpàtic Ampelmännchen del semàfor, la classe de llum dels fanals, lasfalt del carrer si no és recent... que et fan capir què ets en allò que un temps havia estat una zona o una altra.
Però el 9 de novembre de 1989 tot va canviar. Una equivocació del cap de premsa de la RDA va desfer com un terròs de sucre un mur que tots pensàvem que era impossible de tombar. I he de dir que poques vegades en la meua vida he treballat més feliç. Els periodistes, quan acudim a una ciutat, és perquè hi solen passar coses desagradables, conflictes. No estem acostumats a parlar de lalegria. I aquelles nits, sobretot, eren tot alegria, una alegria desmesurada: el mur anava caient a trossos enmig de lentusiasme dels berlinesos i tot allò que semblava impossible el dia abans de sobte es feia realitat. Tan de pressa que el nostre cervell no tenia temps de processar-ho tot.