Carme Torras
ENXARXATS
Primera edició: maig 2017
© Carme Torras
© de la il.lustració de portada, Toni Benages Gallard
© Editorial Males Herbes S.C.P
Guilleries, 26, 1, 2
08012, Barcelona
www.editorialmalesherbes.com
Disseny i maquetació: Eduard Vila / www.eduvila.com
Correcció: Cristina Carbonell
Sota les sancions establertes per les lleis, queden rigorosament prohibides, sense lautorització per escrit dels titulars del copyright, la reproducció total o parcial daquesta obra per qualsevol mitjà o procediment mecànic o electrònic, actual o futurincloent-hi les fotocòpies i la difusió a través dInterneti la distribució dexemplars daquesta edició mitjançant lloguer o préstec públics.
Vares venir fins on jo dormia i em vas despertar, i em vas convidar
a tenir set, una gran set per a la qual et vas fer copa on jo la pogués beure.
Joan Vinyoli, Llibre d'Amic, 1997.
As a species, we have evolved to survive. And the way we do it is by straining and straining and, at last, every few generations, giving birth to genius. The one who invents the wheel. And light. And flight. The one who builds a city, a nation, an empire Human beings are free except when humanity needs them. Maybe humanity needs you. To do something.
Orson Scott Card, Ender's Game, 1985.
UN FLAIX
El pampallugueig a la pantalla de lordinador fa que en Marcel deixi de teclejar i obri tot seguit la finestra dincidències a la zona Peu del Funicular. Noves imatges pujades per un filmador freelance han superat el filtre dinterès i, encara que potser es tracti dun fals positiu i torni a pagar per no res, almenys aquest cop el text que les acompanya sembla prou treballat. Hi llegeix:
Periscopi urbà sector (latitud 41º 24 33.061 N, longitud 2º 6 40.022 E) divendres 7 dabril de 2017, 6:23 pm
Com cada tarda, baixava esperitat la carretera de Vallvidrera quan, en sortir del revolt que dóna al mirador, mha sorprès veure-hi una solitària figura femenina retallada contra el cel. La companyia dun vehicle hauria explicat prou la presència de la dona per resguardar-la de la meva atenció, però no nhi havia cap. Afluixant la marxa, lhe observada amb deteniment tot al llarg de la corba: recolzada a la barana i amb els cabells negres onejats per la brisa, semblava el mascaró de proa dun vaixell varat en ple asfalt, a punt de conquerir la ciutat que sestenia als seus peus. Un tremolor la sacsejava i es duia les mans al rostre com si volgués protegir-se de lembat del mar. Quan el traçat de la carretera me li ha deixat veure la cara, ho he sabut del cert: plorava.
<Adjunts: vídeo daproximació, foto panoràmica, close-up>
«El que cal fer avui dia per vendre unes imatges», shauria exclamat en Marcel en condicions normals, i no hauria parat fins a trobar laplicació capaç de generar una descripció poètica com aquesta. Però ara mateix les curiositats tècniques li importen ben poc. La referència a una dona plorant lha neguitejat i, impacient, clica el play, però com que el començament del vídeo és molt anodí, prem de seguida el botó fast-forward. El filmador és tan poc professional que, quan el seu vehicle pren el revolt, la imatge va de lasfalt als núvols i un altre cop a lasfalt abans de tornar a enquadrar la figura humana. Està presa de tan lluny que gairebé no es distingeix ni que sigui una dona. Millor que aquest passerell es dediqui a la poesia perquè com a càmera no es guanyarà pas la vida. La foto panoràmica segueix la mateixa tònica: massa llunyana i amb una perspectiva gran angular en què la figura queda distorsionada i, a contrallum, retallada contra el cel.
En Marcel ja no espera gran cosa quan prem el close-up i el primer pla nítid i vibrant duna dona que coneix prou bé el deixa petrificat a la cadira durant uns instants, per tot seguit agafar el mòbil i sortir disparat cap a la sala de control de càmeres que té just a sota del despatx.
LA TERANYINA HABITADA
febrer-març 2017
1
La Júlia puja lescalinata de lEscola dEnginyeria i la immensa porta vidrada li retorna, reflectida, la seva pròpia imatge incrustada en el trànsit atapeït de la Diagonal a aquesta hora del matí. De linterior de ledifici se nentreveu poca cosa: el sostre alt del vestíbul i, a una banda, la garita dels bidells custodiant lentrada. «Un món a part», pensa. I somriu davant lencert que lefecte mirall resguardi aquest món de les mirades indiscretes de tants conductors aturats i vianants vagarosos. Els pocs que llegeixin el rètol de la façana deuen veure en aquest vell edifici tot un temple del coneixement. Si el veiessin amb els seus ulls i sabessin el que shi cou... Però el més probable és que ningú no shi fixi, entretinguts com estan amb les últimes aplicacions instal·lades en els seus cotxes i mòbils. Un entramat de connexions invisible, subterrani, que deixa la superfície com una carcassa buida, per més atapeïda que estigui. No li estranya que busquin evadir-se de tanta grisor febril, ben diferent del relaxant campus de Brown, amb aquella estesa de verd a la primavera, i la blancor silenciosa de lhivern. Enyora la pau i lharmonia que shi respirava. Als antípodes daquesta universitat travessada per la principal artèria de la ciutat.
Mentre sesmuny entre la jovenalla sorollosa del vestíbul i avança passadís enllà, barrina com podria aïllar-se de lentorn i fer que el temps li condís com a laltra banda de lAtlàntic. Aquí tot són reunions i corredisses dúltima hora per tapar uns forats que no hi serien si fessin la feina quan toca. Esclar que tampoc no es pot queixar que la interrompin gaire, concedeix mentre surt de lascensor i enfila el desangelat corredor del departament amb despatxos a banda i banda on, com dhabitud, no hi ha ni una ànima. Allà feien les reunions per videoconferència i es refugiaven als despatxos per treballar, mentre que aquí sha generalitzat el teletreball i vénen a lEscola només a reunir-se o fer classe.
En passar per davant la porta del professor Albiol, també tancada, recorda com es va justificar assegurant-li que deixà de venir amb assiduïtat el dia que, en arribar al matí, va trobar un bloc de formigó assegut a la seva cadira. Literalment. Malgrat que de seguida es va confirmar que havia estat un accident per culpa del mal estat de ledifici i que el bloc shavia desprès fortuïtament del fals sostre, la primera impressió fou tan impactant que dubtava que mai pogués esborrar-se-li del tot. Sentí que lestaven amenaçant, i les imatges de col·legues i alumnes que podien voler-li mal satropellaren dins del seu cap. Com en un bombardeig. Encara ara, cada cop que obre la porta, els ulls se lin van de manera inconscient a la cadira, li confessà. Ell tenia un motiu per absentar-se, no com els altres. Fou lúnic dia que va mostrar-se una mica expansiu, i a la Júlia li sobtà que un home tan apocat la fes dipositària daquella confidència. Potser era una illa al departament, però conservava una certa dignitat. I havia volgut que ella ho sabés.
Així que entra al despatx, junt amb la il·luminació i laire condicionat, sengega també la pantalla, i a la cantonada superior hi veu la icona de laranya, del mateix blau elèctric que el logo de la universitat, que torna a estar inflada. Sasseu sense ni tan sols treures la jaqueta i clica la icona per obrir el desplegable:
Si estàs llegint això,
és perquè jo, laranya, així ho he volgut. Considerat afortunat/ada, ja que molts desitjarien rebre aquest escrit, però els destinataris són pocs i encara menys els que aconsegueixen accedir-hi. Tu hi has arribat i això et converteix en un dels candidats/es per a la missió que vull encomanar. Continua atent/a a la meva icona, que tanirà dosificant el coneixement necessari amb un tempo òptim. «Òptim per a què, per a qui?», et preguntaràs. Doncs per a la universitat, la Glob i també per a tu, creu-me. Tot de cop no ho assimilaries. Deixat conduir i no vulguis cremar etapes. De moment vés familiaritzant-te amb la informació de la carpeta Documents_clau perquè estiguis en condicions dactuar quan toqui. No abans, entesos? I, sobretot, confidencialitat absoluta. Altrament seràs descartat/ada.
Senretira una mica de la pantalla i mira a banda i banda per si algun alumne desvagat o becari tafaner pogués estar-la espiant. La porta del despatx és oberta, tot i que ningú gosaria entrar-hi sense trucar i el silenci és total, però estava tan absorta que sha endut un ensurt.
Salça i tanca la porta.
Per primera vegada li passa pel cap que els enigmàtics textos que la icona fantasma ha desplegat els darrers dies potser no anaven dirigits a la professora Mestres, com havia suposat, sinó a ella. Quan fa mig any va heretar-ne el despatx, no es podia imaginar el seguit de finestres que se li obririen entre aquestes quatre parets, finestres a mons insospitats on infiltrar-se ha estat un veritable luxe. Qui sap si ara en pagarà les conseqüències.
Tem que algú hagi descobert que ha usurpat la identitat i alguns contactes de lantiga catedràtica i li estigui gastant una broma... o, pitjor encara, vulgui fer-li xantatge. ¿Pot ser que tot siguin imaginacions seves perquè se sent en fals? Si es tractés només dels escrits de laranya, podria pensar que són una nova estratègia de màrqueting, una versió actualitzada de les cartes seriades o els concursos ficticis; però hi ha també la qüestió de la Glob, la xarxa privada i exclusiva de la qual només havia sentit rumors i que ara, després de les indagacions que ha fet amb les contrasenyes de la professora, sap que existeix. Com que hi ha entrat amb la seva identitat digital, el més lògic és que la destinatària daquests escrits sigui ella. Vés a saber en quins assumptes devia estar ficada. Fins no seria estrany que la seva desaparició del món acadèmic hi tingués relació. Potser no fou tan voluntària com semblava. La Júlia no sap si preocupar-se pels escrits de laranya, per les represàlies que pugui patir arran de la suplantació, o pel que hagi pogut succeir a lAriadna Mestres.
Rellegeix el text a poc a poc tractant desbrinar la interpretació més probable. Li cal decidir duna vegada si fer-ne cas o passar pàgina i desentendres daquesta història. Ja hi ha perdut prou temps. Però, i si...? La possibilitat dhaver estat escollida li toca lego, per més que intenti negar-ho pensant que moltes persones deuen haver rebut el mateix. Lal·lusió a la universitat deixa clar que no es dirigeix a qualsevol, i el color blau de laranya... té la viva sensació que el missatge va per ella. Potser juntament amb altres col·legues escollits daquest campus. I encara que això lafalaga, se sent també amenaçada. Difusament. No sabria dir per qui ni per què, fins que buscant indicis en el text, el «jo» potent, nu, explícit, de la primera línia la intimida i les frases en imperatiu, «estigues atenta», «deixat conduir», rematades pel «seràs descartada» final, acaben de posar-la nerviosa. Vol de veritat seguir aquest joc?
No es penedeix dhaver creuat lAtlàntic per accedir a la plaça de professora titular, però alhora no pot evitar mirar lentorn amb un cert recel, fins i tot amb una mica de por, com si les parets tinguessin ulls. «Tan innocents i anodines com semblen», pensa repassant la fusteria metàl·lica negra que emmarca uns vidres netejats amb desgana, grisos com els envans prefabricats on reposen la pantalla hologràfica, el penja-robes, la prestatgeria i un arxivador, tot de sèrie. Encara que hagi col·locat de manera estratègica aquí i allà els puzles 3D de fusta que li han fet companyia des dels temps destudiant, així com la col·lecció de robots en miniatura que exalumnes agraïts i amics viatgers fan créixer, no ha aconseguit fer-se seu lespai. Ni la serigrafia del seu estimat campus de Brown presidint el millor pany de paret la fa sentir a casa com se sentia allà. Per més que hi tanqui els ulls i ho negui davant de la família i, sobretot, de lEdward, el seu entorn acadèmic continua resistint-se-li.
Damunt lescriptori la foto dels seus nens en pijama, escabellats i fent cara dangelets just després dhaver-se esbatussat amb els coixins, la reconforta i li arrenca un somriure. La decisió de tornar va ser encertada i no consentirà que uns missatges, que ni tan sols sap si li van dirigits, la intimidin. I menys encara aquesta insignificant aranya que sembla desafiar-la des de la cantonada superior de la pantalla. Lúnic inquietant és el to que gasta; per la resta, el «jo» li ho posa fàcil: no demana fer res despecial, ja es dirigeixi a la doctora Mestres o a ella, només deixar-se conduir. Així que pot mantenir-se a lexpectativa, no cal que prengui cap determinació ara mateix. Lúnica exigència és guardar-ne confidencialitat. Ni paraula a ningú, doncs, almenys de moment.
Clica la icona i el text sencongeix fins a quedar reduït a una petita teranyina. Veient laranya allà arrupideta al costat de la barracuda netejapantalles, el lloro de lhoròscop, el cargol bavejasentències i tota la fauna, es diu que ja no li ve duna bestiola més a lescriptori i, amb un sospir resignat, es força a centrar-se en la feina. Tot just comença a revisar el correu electrònic, quan un imperatiu truc dartells li fa aixecar la vista cap a la porta i, sense temps de dir res, es troba en Tomàs Rull assegut al davant. Té pressa i va al gra: el Consell de Govern finalment ha donat llum verda a la nova plaça de professor titular i, per qüestió de paritat, han de posar dues dones al tribunal. Una serà la catedràtica de Lleida, amb qui hi ha bona relació, i laltra han pensat que sigui ella. Pressuposant que no hi tingui inconvenient, esclar. Es tracta dun afer de tràmit perquè en Garcia és un bon candidat i ningú gosarà enfrontar-shi.
Però amb prou feines sé com es fan les oposicions aquí, només he assistit a la meva. No podríeu triar una altra persona?
Qui? Qui? Ja sha alçat i està a punt de marxar. Pots dir-me qui? Abans hi hauríem posat lAriadna Mestres, així que ara et toca a tu.
No és mal director, pensa la Júlia, i ha aconseguit prou consens al seu voltant, però les decisions precipitades li alimenten la fama de portar el departament a cop dimprovisació. Tant de bo sigui cert que loposició serà un pur tràmit.
Encara no ha tingut temps de posar-se de nou davant la pantalla, que en Rull torna a treure el cap:
Me noblidava; mhan dit dAdministració que és urgent que hi passis. Hi ha un embolic de mil dimonis amb la justificació del projecte Robots a lAula, suposo que ho saps.
Sí, però no ho entenc. Estem gastant el pressupost tal com constava en la proposta, ni un euro més.