Encara no ha tingut temps de posar-se de nou davant la pantalla, que en Rull torna a treure el cap:
Me noblidava; mhan dit dAdministració que és urgent que hi passis. Hi ha un embolic de mil dimonis amb la justificació del projecte Robots a lAula, suposo que ho saps.
Sí, però no ho entenc. Estem gastant el pressupost tal com constava en la proposta, ni un euro més.
Doncs aquest és el problema! No deuen saber don treure el 4 % dimpost revolucionari.
Si et refereixes als costos indirectes, els vam tenir en compte tots.
Aquest segur que no. El nou rector sha proposat millorar la posició de la universitat en els rànquings internacionals de recerca, i això costa calés.
Què vols dir? La Júlia no dóna crèdit al que acaba de sentir. Ha dentendre que les posicions es compren? Que paguen suborns?
No posis aquesta cara, no es tracta de res estrany. Sha creat una unitat de control de projectes europeus que sen queda el 4 % per fer-ne el seguiment.
I com és que no mho van advertir?
De moment, no tenen prou personal i en revisen pocs. Es veu que tha tocat a tu. Creu-me, vés-hi i soluciona-ho, o et quedaràs sense pressupost per aquest any.
Dacord, si és tan greu... Anava a dir «hi passaré», però deixa la frase a mitges perquè ell ja ha marxat.
Potser veu fantasmes on no nhi ha, però no li sembla casual que hagin escollit el seu projecte. Qui sap si en Rull, que està tan informat de tot malgrat que al començament sha fet el desentès, hi ha tingut res a veure. No li estranyaria que fos més proper al rector del que vol aparentar.
En reprendre la lectura del correu, la vista se lin va cap a la icona de laranya. Sort que ha tancat el seu escrit a temps. Li ha semblat que, mentre parlaven, lhome feia un cop dull a la pantalla. Són uns tafaners aquí, ja cal que vagi amb compte. O potser és que en sap alguna cosa? No creu que, com a director, tingui accés als comptes dels professors, però segur que controla els de serveis informàtics.
Repassa mentalment la interacció que hi ha tingut per si pot haver aixecat alguna sospita. Quan sincorporà a la universitat, el tècnic de sistemes li va reconfigurar lordinador amb les aplicacions que necessitava. És cert que dentrada li estranyà que lordinador i la pantalla formessin part del paquet de mobiliari que li adjudicaren amb el despatx, però Barcelona no és Providence, i ja comptava que els usos i costums podien ser diferents. El tècnic li digué que lordinador era, de fet, un contenidor igual que els calaixos i la prestatgeria, que es podia buidar de la mateixa manera, amb lavantatge addicional de dur incorporada una connexió a la pantalla hologràfica que segur que li seria molt útil. I així ha estat. Dubta que hi hagués una segona intenció rere les seves paraules, i més després de constatar que reutilitzar ordinadors és una pràctica comuna aquí.
Recorda que va consultar de nou els tècnics informàtics quan la instal·lació de lhoròscop li donava aquell error, però ni es van mirar lordinador; es limitaren a dir-li que havia desborrar la versió anterior. I fou just quan la buscava que descobrí el directori, ocult entre els fitxers de sistema, on hi havia la correspondència i les contrasenyes de la seva antecessora als portals web, projectes i paquets informàtics en què treballava. Una mina. Quedà astorada que es pogués produir una badada daquella magnitud, i se li accelerà el pols només dimaginar llocs i maneres de posar en evidència lincompetent de serveis informàtics. A Brown hauria estat un motiu prou important per despatxar-lo sense contemplacions, però aquí era probable que tothom se solidaritzés amb la pobra «víctima» i encara serien capaços de girar-se-li en contra i titllar-la dintolerant. Per això no ho denuncià. I també perquè volia explorar tot aquell material amb calma. Esclar que llavors ni li passà pel cap la possibilitat que no fos incompetència, sinó una maniobra deliberada. Per aconseguir què? Assetjar-la amb els textos que ara desplega laranya? En tot cas, la màxima perjudicada, de qui sha violat la intimitat i vulnerat els drets, és la pobra doctora Mestres Però... ella nha tret profit. Potser sí que volen fer-li xantatge. Els de serveis informàtics són incapaços dun pensament tan recargolat, qui sap si en Rull... ¿O potser és una altra estratègia del rector per controlar els nouvinguts de lestranger?
Lúltim contacte amb aquells ineptes el tingué ara fa un mes, quan, en accedir a un web restringit utilitzant les credencials de la professora, li aparegué a la pantalla la maleïda icona de laranya. Provà deliminar-la esborrant les cookies del navegador i tot un seguit de fitxers temporals, però laranya resistí. Per si es tractava dun cuc o dun virus, es descarregà lúltima versió de lantivirus, però tampoc així aconseguí desfer-sen. Fou llavors quan va recórrer als tècnics, que li recomanaren reinstal·lar el sistema des dun disc extern, però ella es feu enrere per por de perdre aquella documentació tan valuosa. A serveis informàtics sempre hi ha trobat més deixadesa que una altra cosa. Cap imposició. La iniciativa ha sorgit sempre della. Li sembla, doncs, del tot improbable que algú de la universitat estigui al darrere dels escrits que desplega laranya.
Un dring li anuncia larribada dun nou correu. Quantes vegades sha dit que hauria de silenciar-lo, però mai no ho acaba de fer, i, quan sona, costa sostreures a la temptació de mirar. Al llarg del dia sumen un munt dinterrupcions de la feina, sovint per bajanades Bé, ara no, que ni estava treballant ni el correu és intranscendent. En Briggs li comunica que el grup de Nottingham ja té a punt el programari del projecte Robots a lAula i caldria concertar una cita per Skype per decidir la manera de fer les proves. Mentre llegeix, no pot evitar un cert malestar per haver heretat el contacte de la professora Mestres, tot i que aquest no pas de manera fraudulenta. Abans de contestar-li, fa un truc a lAleix per assegurar-se que les interfícies del robot estiguin llestes i alhora informar-se de la disponibilitat del laboratori. Tot a punt. Perfecte. Confirma a en Briggs que parlaran a la tarda i podran fer les proves a partir de dijous vinent.
Hauria de preparar la classe de demà, però millor que primer vagi a Administració, que amb els horaris tan limitats que gasten, després potser no hi serà a temps. Sol fer-li mandra anar-hi i va acumulant els assumptes pendents, però avui, a més de la urgència, li ve de gust airejar-se.
A lascensor té un rampell i baixa un pis abans del compte, a la planta de Direcció. Ha recordat que hi tenen exposats els retrats de tots els que han estat directors de lEscola i li han vingut ganes de veure el de lAriadna Mestres.
Només ha estat una vegada en aquesta planta, el dia de la presa de possessió, i no shi va fixar gaire. Avui el passadís, tan buit i solitari, li sembla més llarg i la paret més plena de fotos. De seguida hi reconeix lemblemàtic professor Serraté, amb la seva inseparable pipa, ara del tot anacrònica; també un jove professor Riverol, i tirant-se una mica enrere per veure tots els retrats en perspectiva, confirma el que ja suposava: la professora Mestres és lúnica dona.
Sapropa a la foto i lobserva de manera minuciosa tractant de descobrir-hi algun detall revelador. Tot en ella és discret: el cutis amb un maquillatge imperceptible, els cabells grisos recollits en un monyo, la mirada perduda, destudi, que no resulta freda, però tampoc càlida, més aviat impenetrable, com si tingués por de trair-se a ella mateixa i defugís encarar qualssevol ulls que poguessin arrabassar-li el seu secret. Així la veu la Júlia, influïda pel que nha descobert. Sestà una bona estona contemplant-la. Li hauria agradat conèixer-la més, sobretot ara que sap com la respectaven les patums de làrea. No ho hauria dit mai, tan poc com intervenia en públic i, en canvi, tenia accés a la Glob, participava en aquells fòrums exclusius, liderava projectes vedats a la majoria de la comunitat científica i tenia línia directa amb executius dempreses líders en el sector de la informàtica. Tot plegat configurava un personatge ben curiós; insòlit en un món acadèmic on hi ha bufetades per figurar i es presumeix de grans vincles amb científics de renom pel sol fet dhaver-los escoltat en un auditori amb vuit-cents espectadors més. Era un misteri que, amb una aparença tan fràgil, shagués fet un lloc en aquell ring de pesos pesants on laplom i la retòrica grandiloqüent simposaven amb contundència. Només calia fer un cop dull als seus acompanyants en aquest pany de paret: homes dominadors, de trets rotunds i mirada subjugadora, entre els quals lAriadna Mestres desentonava. Ovella entre llops. «Esclar que les aparences poden ser enganyoses», es diu, per contrarestar aquest prejudici sense fonament.
Abans que a Xangai la convidés a participar en el projecte Robots a lAula, només hi havia coincidit esporàdicament en congressos i en aquella avaluació a Luxemburg en què li tombaren una proposta de projecte. Potser per això no li queia gaire bé. Li semblava un personatge gris, que no donava la cara i maniobrava a lombra... com així ha resultat ser, de fet. Però el que aleshores atribuïa a una falta de valentia ara li sembla fruit de lastúcia, lúnica via possible per arribar on ha arribat. Després de la reunió a Xangai, tot es va precipitar en fer-se públic que es prejubilava i la seva plaça shavia de cobrir de manera immediata, ja per al curs següent.
Si en aquell moment va somniar a ocupar el lloc de la professora Mestres calculant que la urgència descoratjaria molts dels potencials contrincants, el que no es podia imaginar ni remotament és el que sha trobat i que avui fa que shi senti tant en deute. A més de laccés a programes i dades confidencials, li ha facilitat un munt de contactes que lhan situada en una posició de privilegi. LAriadna Mestres ha esdevingut la seva mecenes a lombra... i també en la inòpia. Li agradaria trobar la manera de fer-lhi saber, però ni té una coartada convincent per haver-li usurpat els contactes, ni tampoc sabria on anar a buscar-la. Dençà que va marxar, ningú nha sabut res. No va deixar cap adreça i els únics parents que se li coneixien viuen a Mèxic.
El que més li estranya és que una cerca exhaustiva a la xarxa no hagi donat cap mena de resultat. La identitat de lAriadna Mestres ha desaparegut de tots els webs, logs, wikis i xarxes socials, com si mai no hagués existit. Sembla impossible. La Júlia es resisteix a creure que els tan controvertits programes de suïcidi digital puguin funcionar, però potser haurà de canviar dopinió. Li queda el recurs de buscar el rastre de la professora a la Glob, però seria arriscat, i no té sentit fer-ho fins que el seu fortuït mecenatge hagi donat fruits tangibles per poder oferir-li.
Palplantada davant del retrat, promet que si sen surt dencaixar els programaris desenvolupats pels diferents partners i aconsegueixen patentar el prototip de Robot a lAula abans que la competència, proposarà de batejar-lo MestreBot en honor della. Serà la seva manera deixugar el deute.
Està a punt dabandonar el passadís quan tot duna es recorda del nou rector i fa marxa enrere. Pensa que no hi serà si pengen les fotos un cop acabat el mandat, però en arribar a laltre extrem lhi troba: Juli Campmany, juny 2016 - actualment. Assegut a la butaca no saprecia que és baixet i imposa molt més que el dia de la seva incorporació, en què la va saludar en persona. Les celles contínues i en forma de v li confereixen una agressivitat que aleshores no va percebre. Esclar que no va gosar aguantar-li la mirada com ara. Mantenint la vista fixada en els ulls del retrat, assaja diverses expressions: de domini, dodi, de menyspreu, de compassió. Quantes vegades ho havia fet de joveneta! Dençà que descobrí que li donava seguretat davant persones que la intimidaven, ho havia practicat de valent. Com llavors, ara també gaudeix de la sensació de poder que suposa relacionar-se amb una fotografia de mida gairebé natural. I li ve a la ment la rocambolesca idea que, si pogués mirar així als ulls de laranya, se sentiria millor.
Quan puja de nou a lascensor per anar, ara sí, a Administració, pensa que torna a ser en el mateix punt on era fa una estona i que la digressió que sha permès no era en el guió. Ara seguirà la trajectòria prevista. Al capdavall, la vida, la seva i la de tothom, és una constant bifurcació, que sovint passa desapercebuda, i no sarriba a saber mai on conduïen les altres vies. Avui nha explorat una, i senorgulleix dhaver burlat la rutina. Però que un fet tan intranscendent com instal·lar-se lhoròscop lhagi dut fins a lembolic de la suplantació de la professora Mestres, laranya, i els seus inquietants missatges, li reafirma lobsessió pel poc control que té sobre tot el que lenvolta. Cada dia ho porta pitjor. Ha dafanyar-se a treuren lentrellat i recuperar el domini de la situació si no vol parar boja.
Primera recreació: 1972
Començo lenregistrament el 17 de febrer de 2017. No puc deixar passar una data quasi palindròmica com aquesta, malgrat que encara no he acabat dendreçar i de posar-ho tot a punt com voldria. Els mesos que porto de reclusió forçosa no han estat suficients, però uns moviments recents, que no més possible revelar-te de moment, mhan alertat que el temps sem tira al damunt i he dagafar ben fort les regnes si vull continuar sent jo qui controla la situació. I, per descomptat, que ho vull: és el que he estat preparant tots aquests mesos i, podria dir, per al que visc. Parlo per a tu, hereu encara inconegut dels meus dominis digitals, perquè tard o dhora em buscaràs i voldràs saber-ho tot de mi. No importa si sóc home o dona, quin aspecte físic tinc, ni on vaig néixer. Lúnic que compta i que has de saber per fer-te càrrec del meu patrimoni a la xarxa són les experiències viscudes; des de la meva òptica, esclar, en els meus records jo estic sempre fora del camp de visió. Per això reconstruiré per a tu el meu passat situant la càmera als meus ulls, amb el màxim de realisme 3D i, no cal dir-ho, amb alta fidelitat en tots els sentits de la paraula. És lúnica possibilitat que tinc de fer-me entendre.
Són molts els fets i les persones que han influït de manera decisiva en el que the dexplicar, i em costarà anar destriant-los i situar cadascun on toca; en canvi, puc assenyalar dentrada i sense cap dubte el moment exacte en què el meu rumb a la vida quedà fixat per sempre. Llavors no men vaig adonar, però amb la perspectiva dels anys ha esdevingut diàfan com lescac i mat dun mestre. Si les històries viscudes cap endavant en clau de futur solen suscitar intriga i emocions, rebobinades en forma de flashbacks són un veritable plaer per a la raó. És molt més fàcil descobrir les causes que preveure les conseqüències, això ho sap tothom, però ningú no nha tret tant partit com jo. Aquesta senzilla observació és a la base de futurs a la carta, el millor producte que he desenvolupat i lactiu estrella del llegat que et deixo. Imagino que hi estàs familiaritzat, si més no, amb el subproducte més estès, lhoròscop, que sacaba dincorporar als sistemes operatius de pagament.
Ironies del destí, laplicació directa del futurs a mi no em serveix, però, en canvi, sí que lutilitzo invertint-ne el sentit temporal. És el programari de simulació amb què faré les recreacions hologràfiques del meu passat. Per començar, la del moment clau en què el meu oncle encengué el llumí. Aquí la tens.
Barcelona, 6 de gener de 1972 cap a les 5 de la tarda. Menjador de casa els avis materns. De fons sonor, xivarri de nens jugant i fent corredisses pel passadís. Al voltant de la taula, làvia, loncle Pere i la tieta Roser, ambdós solters, els pares, els cosins mexicans que vénen cada any per Nadal, la meva germana, el seu marit, també mexicà, i el nebot gran. Estan sumits en una mitja penombra que en desdibuixa els contorns i és loncle qui porta la veu cantant. De sobte, fa una pausa teatral i llança la pregunta:
Acceptaríeu danar a una festa en què al final matessin tots els convidats? Silenci realçat pels crits de la quitxalla. Oi que, per molt divertida que fos, declinaríeu la invitació? Doncs això és la vida, nois, amb la diferència que no ens donen elecció.
Érem a la sobretaula del dia de Reis i, potser per lambient fantasiós que shi respirava, amb tot de papers llampants escampats per terra i els nens fent gresca a lhabitació del costat, la pregunta no em sonà tan desafinada com de ben segur mhauria semblat en un altre context. Em sorprengué, no ho nego, altrament no mhaurien quedat gravats els ulls incisius i el rictus heroic de loncle Pere en formular-la, ni recordaria el posat darreglanyaps característic de ma mare quan salçà de taula dient que sestava fent fosc i calia anar recollint.