Acaba, acaba, així aniré veient de què va. No et fa res que miri, oi?
No, esclar que no; veuràs que ràpid que sóc.
La Júlia veu com van apareixent fotos danimals, paisatges, arbres, i el nano escriu paraules a tot drap. El so dun gong assenyala el canvi dimatge i cada cop el marcador sactualitza. Un cronòmetre indica el temps que resta: vint-i-un segons, vint, dinou... sembla que la posa més nerviosa a ella que al seu fill, que continua teclejant infinitament més de pressa que quan fa deures. Vuit, set, sis... El marcador mostra uns impressionants 19.300 punts i encara puja a 19.600 abans que la pantalla canviï de manera brusca i aparegui el rànquing de puntuacions.
Veus, mare, vaig tercer. I en Xavi només em guanya per cinc-cents punts. Puc fer una altra partida?
Quin profe us lha recomanat?
El de Natus. I diu que també ens ajuda a aprendre llengua i informàtica.
Però les fotos són sempre danimals i plantes... o nhi ha daltres matèries?
Ui... En Roger fa una ganyota dubtant si confessar-ho o no. Va, tho diré: a mi el que més magrada és un dencertar marques i models de cotxe. En aquest vaig primer, tot i que no sé què passa que de tant en tant sequivoca.
També us lha recomanat un profe?
No riu, però era al mateix web que laltre.
I què vols dir que sequivoca?
Doncs que de vegades sé segur quin model és i no me laccepta. I si, per provar, en teclejo un altre, algun cop ha colat.
I amb el joc de Naturals no passa?
És que és una mica diferent. En aquest no hi ha una única resposta correcta. Moltes paraules descriuen el mateix paisatge.
Ja he vist que nescrivies unes quantes abans que la màquina les donés per bones i canviés dimatge. Com ho decideix?
I jo què sé!, mare, ets tu qui treballa amb ordinadors.
Però no en aquest tipus de jocs.
El profe va dir que es basava en coincidències. No ho vaig entendre del tot, però es veu que cal que dos o més jugadors teclegin el mateix. Puc fer una altra partida? Va, mare, sisplau...
Una i prou. La Júlia salça, li fa un petó de bona nit i ja a la porta es gira enriolada. Sobretot, vinem a dir si avances en Xavi.
Mentre pica quatre coses a la cuina a tall de sopar, i sense esmentar els escrits de laranya, sondeja lEdward sobre spider. La interrogació li surt tan ambigua, que ell no sap si es refereix a Spiderman, al Capità Aranya o si li està dient subtilment que ha trobat teranyines a casa, així que opta per lopció que li ve més de gust:
No the explicat mai que de petit era el meu ídol? Quan en Superman arrasava entre la canalla de la meva generació, jo midentificava amb aquest noi tímid i estudiós, una mena dantiheroi romàntic, de qui els companys fan burla i les coses li van tan malament que fins li acaben matant la nòvia. Fixat quin superheroi! Sorpresa per la profusió de detalls amb què el seu home relata aquest record dinfantesa, cosa gens habitual en ell, la Júlia no gosa interromprel. El millor és quan, després que matin el seu oncle, decideix utilitzar els superpoders per enfrontar-se a les forces del mal i fer justícia. Saps, oi?, quina era la seva màxima.
Doncs em sembla que no...
«Un gran poder comporta una gran responsabilitat.» Fa una pausa per comprovar limpacte de la frase. No ten riguis. És una obvietat, ho admeto, però ja estaria bé que molts polítics... malgrat que no anava dirigida a ells, per descomptat, sinó als nens.
Sí, a mi ja magradaria que a les aules sels transmetessin valors com aquest. Està pensant en el programari del projecte Robots a lAula i per un moment sha oblidat del que preguntava, però de seguida hi torna: tot i que ara no em referia al còmic. Et sona algun projecte relacionat amb internet o alguna organització amb el nom de spider?
Dona, hi ha aquella dita que diu que darrere duna teranyina sempre hi ha una aranya. Lhome ha començat a preparar-se un gintònic i, en no obtenir resposta, satura i alça el cap. No em miris amb aquesta cara. La teoria conspiradora que internet estava dirigida per una mena de màfia va ser una llegenda urbana molt estesa als Estats Units durant una època. Deu fer quatre o cinc anys, no ten recordes?
Doncs no, la veritat. I què se nha fet?
Com totes les modes, va passar, suposo.
Però tu creus que pot haver-hi algú movent els fils?
Hi ha les multinacionals que ofereixen serveis de correu i emmagatzematge, gestió didentitats úniques i protecció contra suplantacions, prescripcions personalitzades i tota mena dutilitats regalades, a canvi denregistrar dades sobre els usuaris, si et refereixes a això.
No ben bé.
La referència a les suplantacions ha neguitejat la Júlia, que escura un iogurt pensativa. En acabat, salça i comença a preparar-se una infusió de marialluïsa per acompanyar la copa del seu home.
Noia, estàs molt misteriosa avui.
És que... Dubta encara i el mira de fit a fit. Si us plau no ho comentis a ningú, però he rebut uns escrits molt estranys. Vine que tels ensenyaré.
Es traslladen a lestudi, cadascun amb la seva beguda, i, una vegada instal·lats davant la pantalla, la Júlia es connecta a la xarxa de la universitat i accedeix al seu ordinador. La sorprèn que la icona de laranya no aparegui directament a lescriptori remot i encara més quan, en llistar tots els fitxers, tampoc no la veu.
Per què no proves daccedir a aquests missatges a través de laplicació de correu normal? pregunta ingènuament lEdward.
No van arribar a la meva bústia. Suposo que és una daquestes aplicacions que sinstal·len de manera automàtica en entrar en un web.
Una mena de virus... com en diuen?, un troià?
Potser és això, sí. No vol donar més explicacions i tira pel dret. Deu necessitar la IP de la meva màquina. Deixem-ho estar.
La Júlia ha intentat treure-hi importància, però sha quedat ben capficada. Que laranya sigui accessible només des de lordinador de la feina corrobora que els escrits van dirigits a lAriadna i, de fet, és lògic. Va utilitzar les seves contrasenyes per entrar en el web que presumptament va instal·lar la icona. Quan ho feu ni de bon tros simaginà les conseqüències que allò podia comportar i, menys encara, que fossin irreversibles. Ara, si pogués, faria marxa enrere. No li fa cap gràcia sentir-se a mercè dentitats anònimes que ni tan sols sap si són persones o mers programes dordinador.
Segona recreació: 1987
Thavia anunciat que lescena següent que recrearia seria la del professor Ritter obrint-me les portes a un nou món als meus ja granadets quaranta-tants anys. Doncs bé, a última hora he decidit un canvi de programa. Hi ha un fet previ que has de conèixer perquè, tot i tenir una importància menor, no deixa de ser una baula en aquesta cadena de circumstàncies que mhan dut fins aquí i mempenyen a buscar-te. Encara em queda prou temps per no haver de renunciar als detalls... almenys això espero.
No voldria que el meu jo digital, una vegada te lhagi traspassat, quedés reduït a una personalitat esquemàtica i arribés a confondres amb una de tantes identitats virtuals que avui campen per la xarxa, moltes de les quals per a més inri han estat creades mitjançant un procés devolució artificial. Com aquestes criatures sintètiques per a les quals ordinadors coreans han cuinat personalitats diferenciades barrejant tres unces dextraversió, dues de tendresa, una mica de neurosi, una llesca de consciència, un pensament frívol i un pessic dagressivitat, per exemple, escollits a voluntat o a latzar entre una trentena dingredients ben aïllats i tipificats pels psicòlegs. Mhorroritzaria convertir-me en una identitat de cartó pedra més.
Però sé del cert que no passarà. Ben al contrari, el meu rol a la xarxa et fascinarà de tal manera que voldràs arrabassar-mel abans dhora i assumir també les funcions que tinc previst assignar a altres persones. Pronostico que et fondràs amb el meu perfil a la Glob com un bon actor amb un paper que li escau i li canvia o, més ben dit, li amplia la vida per sempre. Impossible tornar a lestretor de mires anterior. No tofenguis; a mi el professor Ritter em va dir el mateix i la va encertar. Ni tampoc pensis que em crec més capaç que tu, i per això repartiré part del llegat a altres. És només qüestió deficàcia, de sentit comú: la situació canvia constantment i hi ha aspectes que cal desenvolupar més a fons i daltres que queden en segon pla. Només vetllo per tu, creu-me, ets el meu futur i ara per ara és lúnic que mimporta. Anem al gra: la recreació davui. Si aconsegueixo plasmar moments i persones decisives i, com en una reacció química, fer-ne brollar les experiències que mhan fet qui sóc, aquest seguit de situacions viscudes serà el que millor et podrà convèncer.
Barcelona, 28 de maig de 1987, dos quarts de vuit del vespre. Sala dActes de lEscola dEnginyeria Industrial. A dalt de la tarima uns estudiants acaben de fixar una pantalla gegant mentre daltres fan senyals cap a la cabina de projecció ubicada al fons de la sala. A banda i banda, sengles riuades de gent davallen pels passadissos laterals inundant de color les rengleres de butaques. El club de ciència-ficció ha aconseguit el quòrum que les reunions del claustre universitari poques vegades aconsegueixen. Als professors els tira més especular que no pas picar pedra acadèmica, els recrimino per dins, mentre alhora tracto damagar-me dells i de levidència que jo també sóc aquí. Però el seient discret que he triat esdevé focus de tota latenció quan lAlbert, només veurem, salta de la tarima i ve com un llamp a trobar-me.
Gràcies per venir. Els ulls li brillen dentusiasme just abans dabaixar-los, circumspecte.
Veig que no me nhas fet propaganda només a mi...
És que la pel·lícula sho val, ja veurà. Espero que no semporti una decepció.
Pobre de tu...
«He fet sort amb el meu primer doctorand i mafalaga que sentesti a correspondre al meu guiatge científic fent-me de cicerone en aquest submón», penso mentre observo com amb dues gambades es torna a enfilar on era. Talment hagués començat la projecció, la imatge es fon en un flashback.
Ara sóc jo qui puja a lestrada per llegir la tesi doctoral. Els cinc membres del tribunal, solemnement enciriats i encarats cap a mi, esperen que la gent sacomodi i es faci per fi el silenci. Ha vingut tothom, fins alguns professors daltres departaments. Els pares, mudats igual que per al casament de la meva cosina mexicana, sasseuen a mitja sala, mentre a primera fila el doctor Riverol, el meu tutor, em dedica un imperceptible cop de cap per transmetrem que tot anirà bé.
La pantalla on projecto las transparències, malgrat ser més petita, està situada al mateix lloc. Començo lexposició llegint gairebé literalment el que he escrit, per si de cas em quedo en blanc. Però no, ben al contrari, la màgia de la meva veu, que no sé don em surt tan ferma i persuasiva, simposa i subjuga no ja lauditori, sinó sobretot a mi. Les mans em deixen de tremolar i, lliure de tota la pressió, mescolto explicar el model predictiu desenvolupat a la tesi que, per obra i gràcia dun discurs contundent, agafa rang de teoria incontestable a ulls dels presents. També del tribunal, que només gosa fer quatre preguntes de compliment. Tanmateix, lúltima em donarà tema de meditació per a anys:
Integrar models físics de causa-efecte amb lanàlisi estadística de patrons temporals, com vostè ha fet, millorarà les prediccions en làmbit de la meteorologia o de la medicina, no ho dubto, però el repte continua sent làmbit social, en què el factor humà és determinant alhora que, si creiem en el lliure albir, ens aboca a lindeterminisme, i perdonin el joc de paraules.
Moltes gràcies pel comentari, professor Serraté. Si em permet especular sobre la qüestió, perquè difícilment puc gosar aventurar una resposta científica, matreviria a dir que bona part del factor humà també és modelable, potser no a escala individual, però sí de col·lectivitats. Les persones som molt influenciables. A parer meu, el que fa impredictibles els humans no són les emocions i els humors, com se sol pensar, sinó la capacitat tecnològica. És aquesta capacitat la que interfereix amb les lleis naturals i és impossible predir on ens durà.
Comparteixo aquesta visió que situa els enginyers al capdavant de lactivitat humana i, de passada, posa els físics al lloc que els pertoca diu trencant el protocol i mirant sorneguer al catedràtic daquesta disciplina que té al costat: mers desxifradors de les lleis naturals.
Amb aquesta intervenció tan seva, el president dóna per acabada la sessió pública i inicia la discussió més distesa a porta tancada del tribunal. El petit detall no és només que la porta sigui oberta, sinó que tothom és dins la sala. Quan el secretari li ho fa notar amb discreció, el professor Serraté, exhibint el seu característic somriure de fumador de pipa, sentencia mirant-nos ara al meu tutor ara a mi:
Millor ser imprevisibles en les formes que no pas en la qualificació atorgada a la tesi, veritat?
Amb la qual cosa transgredeix de nou les regles avançant el resultat de lavaluació a la preceptiva discussió en el si del tribunal. Però jo ni me nadono, pendent com estic de la mirada que el doctor Riverol creua amb ell, no ja de sintonia, sinó de rendida devoció, i de com després es gira buscant-me i el cop de cap que em dedica és aquesta vegada ple dorgull, incloent-me així en aquesta selecta cadena de complicitats.
Fa només tres anys daixò; llavors ell em devia veure com ara jo veig lAlbert, i a mi em sembla que va succeir en una època remota i en un entorn ben diferent. Però la sala és la mateixa, per bé que tant de pòster li dóna una aparença informal. Sóc jo qui ha canviat. El salt de ser fill a ser pare, en làmbit acadèmic, es fa dun dia per laltre, i ja no és possible tornar enrere. Com si ser investit doctor timprimís caràcter i et fes créixer de cop.
Retorno del flashback amb la imatge den Charlton Heston clavada a la retina: corre espaordit davant duna excavadora que envesteix una manifestació i duu empalades un bon grapat de persones com si fossin rocs duna pedrera. Ja havia vist el cartell replicat per tota la universitat, però és ara que em fixo en els detalls. Sobreimprès hi llegeixo «Soylent green» i, malgrat no entendre el títol anglès, madono que no té res a veure amb com lhan traduït: «Cuando el destino nos alcance». En comptes de decidir nosaltres cap on anem, ara és aquest futur tecnificat en forma dexcavadora que sens tira al damunt. Trobo suggeridora la imatge i, amb les encoratjadores paraules del meu doctorand, fa que em miri la pel·lícula amb la millor predisposició.
No inclouré en aquesta recreació la projecció sencera, que si vols pots visionar aquí; només et mostraré lescena clau que, en el meu cervell, va enllaçar les paraules del pare aquell dia de Reis amb la futura tesi de lAlbert.
El vell Roth únic suport del policia interpretat per Heston en la seva desigual lluita contra el destí a la fi claudica i sacull al programa governamental de suïcidis assistits. Al mostrador de la casa mortuòria tria els paisatges i les músiques amb què vol acomiadar-se daquest món i tot seguit és acomodat en un llit al bell mig dun espai blanc i diàfan, un mena de planetari en la volta del qual comencen a projectar-se imatges bucòliques de cérvols pasturant en un bosc verdíssim, salts daigua, un prat esquitxat de roselles, idíl·liques postes de sol, un mar que trenca contra les roques mentre sona la Pastoral de Beethoven. A mig programa, quan la música vira cap al Peer Gynt de Grieg, lamic policia irromp a la casa i exigeix parlar amb ell, cosa que només li deixen fer a través dun vidre. «Desemmascarals», li demana el vell com a última voluntat. «Ho faré, en pots estar segur.» Aquestes paraules, intueix lespectador, més que no pas tota la imatgeria enllaunada, el fan feliç un instant i la lleu esperança de futur que contenen li permet morir en pau.