No inclouré en aquesta recreació la projecció sencera, que si vols pots visionar aquí; només et mostraré lescena clau que, en el meu cervell, va enllaçar les paraules del pare aquell dia de Reis amb la futura tesi de lAlbert.
El vell Roth únic suport del policia interpretat per Heston en la seva desigual lluita contra el destí a la fi claudica i sacull al programa governamental de suïcidis assistits. Al mostrador de la casa mortuòria tria els paisatges i les músiques amb què vol acomiadar-se daquest món i tot seguit és acomodat en un llit al bell mig dun espai blanc i diàfan, un mena de planetari en la volta del qual comencen a projectar-se imatges bucòliques de cérvols pasturant en un bosc verdíssim, salts daigua, un prat esquitxat de roselles, idíl·liques postes de sol, un mar que trenca contra les roques mentre sona la Pastoral de Beethoven. A mig programa, quan la música vira cap al Peer Gynt de Grieg, lamic policia irromp a la casa i exigeix parlar amb ell, cosa que només li deixen fer a través dun vidre. «Desemmascarals», li demana el vell com a última voluntat. «Ho faré, en pots estar segur.» Aquestes paraules, intueix lespectador, més que no pas tota la imatgeria enllaunada, el fan feliç un instant i la lleu esperança de futur que contenen li permet morir en pau.
Acabada la projecció, lAlbert ve a trobar-me expectant, i a mi em surt de dir-li:
Noi, ja tenim encarrilada la tesi.
Tinc gravada la cara que va fer, barreja dalegria i orgull pel meu to optimista i la familiaritat amb què el tractava, amb un cert recel perquè no sabia com interpretar la referència a la tesi. Els seus ulls traslluïen el dubte de si jo ironitzava o bé estava atorgant rang acadèmic a la ciència-ficció, que tant lapassionava. No sho podia creure. Però el recel es va esvair de seguida, ja que aquesta escena va marcar un abans i un després en la nostra relació i, sobretot, en el rumb que prengueren les nostres vides.
Aquell vespre del 1987 el destí era per a mi encara un concepte abstracte, una certesa lògica tan allunyada de les meves sensacions i vivències del moment, que semblava més una paradoxa que no lamenaça que ara macorrala. Si Aquil·les no podia atrapar la tortuga a base descurçar sempre a la meitat la distància que els separava, el destí tampoc no ens atraparia mai. Quina fal·làcia. Ara que lespasa de Dàmocles està a punt de caurem al damunt veig amb total claredat les causes i les conseqüències, el que cal fer i on hem danar a parar. No ens podem permetre malbaratar més clarividència. Fins ara la transmissió del coneixement ha estat dallò més pedestre: transmissió oral, escrita, i punt. No hi havia alternativa. Ara sí. Però mhe dafanyar si vull fer el traspàs en condicions.
3
Malgrat que hauria de preparar la reunió de Robots a lAula que té daquí dues hores a lescola, el primer que fa la Júlia en arribar al despatx és teclejar spider al cercador. Sense prestar gaire atenció a laforisme que li ha deixat escrit el cargol:
«Sigues tu mateix; tots els altres ja estan agafats»
Oscar Wilde, (1854-1900).
I tot i agrair que, per variar, avui destil·li més humor que mala bava, clica amb avidesa enllaços i subenllaços a la recerca no ja de lorganització o el projecte en qüestió, sinó almenys duna pista, un indici que lentitat existeix.
De seguida sadona que és una paraula molt socorreguda, que ha donat nom a diversos jocs de rol i solitaris, també a una empresa dassegurances, una agència de viatges i un programari de gestió de projectes. Després de visitar encara els webs duna companyia russa de consultoria i duna associació per a la desintoxicació de drogoaddictes, li crida latenció la utilització de «spider», així en minúscula com a nom genèric, per designar les aplicacions informàtiques que indexen pàgines web a fi de detectar enllaços trencats i ordenar la documentació per poder oferir-la més de pressa en resposta a les cerques dels usuaris.
Senretira una mica de la pantalla contenta dhaver trobat un fil don estirar i, en ampliar el camp de visió, sadona que a la cantonada superior laranya està inflada un altre cop, com si estigués prenyada. La clica i, en efecte, dóna a llum un nou text:
Tho vaig advertir:
Deixat conduir i no vulguis cremar etapes. Els darrers dies he detectat alguns moviments improcedents. Has fet diverses incursions sense solta a la Glob, ahir es va produir un intent sospitós daccés remot a la meva icona i ara estàs fent cerques inútils. No perdis el temps. No trobaràs absolutament res sobre spider a la xarxa. Ja et vaig dir on era la informació que primer et calia assimilar, però només has obert la carpeta documents clau tres vegades, amb un temps total dutilització duna hora i dinou minuts, sense que hi hagi constància que nhagis imprès cap document. Del tot insuficient per adquirir el coneixement necessari en el temps disponible. Això és un avís, no et descarto encara perquè les proves no són concloents.
La Júlia ha de llegir el missatge dues vegades per donar crèdit al que els seus ulls estan veient. Això representa un salt brutal, una escalada salvatge de control i intimidació. Ja no és que intentin influenciar-la, pretenen imposar-li directament el que ha de fer i, a més, li fan patent que la tenen vigilada. Tot i que tampoc no cal exagerar prova de tranquil·litzar-se, no controlen els seus moviments més enllà de lordinador... i daquest ordinador en concret, ja que no saben que fou ella lautora de laccés remot. Deuen tenir-lo punxat. Però qui? Ha de ser algú de la universitat. Algú que té a labast registres dutilització de cada programa i comptadors dimpressió. Als de serveis informàtics no els veu capaços descriure amb aquesta retòrica i, a més, quin interès podrien tenir-hi? Deu ser un peix més gros, que té accés a les dades. Sospitava den Rull, però potser obeeix algú de més amunt, de lequip rectoral. Qui sap si el mateix rector, amb qui sembla tenir tanta sintonia, li ha encarregat que la vigili. A què venia si no, tant dinterès en la qüestió econòmica del projecte Robots a lAula? Però és peccata minuta, sestà atribuint massa importància. El més probable és senzillament que un hacker hagi aconseguit infiltrar-se a la xarxa de la universitat, cosa gens difícil daltra banda. Però què persegueix? ¿I si no es tractés duna persona sinó dun programa automàtic, una spider en minúscula daquelles que ha trobat abans que van recopilant informació?
Passa la vista per damunt del text buscant els tics políticament correctes de missatges anteriors com ara «els candidats/es» o «descartat/ada», però no en troba cap. No sembla que hagi estat generat de manera automàtica, doncs; potser sí que va dirigit específicament a ella o, pel que fa al cas, a lAriadna. Encara que, fixant-shi millor, el missatge continua sent impersonal: no hi ha ni un sol gir que requereixi el desdoblament per gènere. Torna a estar al cap del carrer, sense la més mínima evidència en un sentit o en un altre.
Hi hagi una persona al darrere o no, tantes prohibicions la irriten igual: «no perdis el temps», «no vulguis cremar etapes», nos i més nos, «no trobaràs res». Dençà que era petita ningú no havia gosat parlar-li amb tants imperatius. Si llavors ja tenia problemes dobediència i els pares havien recorregut al psicòleg perquè «no podien amb ella», compta ara! El més fàcil seria deixar que la descartessin, però no és de les que sarronsen. Que es prepari qui sigui que vol dominar-la. El desemmascararà i arribarà fins al final. De cap manera es quedarà amb la incògnita de saber de què va tot plegat.
Obre decidida la carpeta documents_clau i repassa les subcarpetes: decisió, educació, identitat, predicció, robòtica, i social, uns títols pesants i acadèmics que tiren enrere. Les vegades que hi ha entrat, només ha obert la deducació i la de robòtica, que semblaven més properes als seus interessos professionals, però picotejant aquí i allà no nha tret gran cosa. Ara es proposa revisar-les de manera sistemàtica. Comença per la primera, decisió, i sen descarrega a la tauleta les subcarpetes que, ves per on, tenen títols igual de pretensiosos, però més atractius: creativitat, influenciadors i tests_morals. Sobretot el segon li crida latenció en ressonar amb aquest malestar seu de sentir-se bombardejada tothora per una miríada dinformacions, pretesament seleccionades per facilitar-li la vida, però que en realitat lhi restringeixen. I, quan intenta raonar-ho, és encara pitjor, ja que es veu atrapada en un cercle viciós on el model digital de la seva personalitat i interessos determinen la informació que rep, i aquesta, al seu torn, la condiciona a continuar sent com és, a ser ella mateixa. Ella mateixa... No és això el que li ha deixat escrit el cargol? Comprovar que sí, li augmenta encara més el desassossec. El cercle és asfixiant: més enllà de tenir coartada la llibertat, la seva ment no és ni tan sols capaç de sortir del bucle, tenir un pensament no suggerit, i fer ús de lengruna de capacitat de decisió que li queda. Si és que nhi queda alguna. Decisió... una altra paraula que troba eco dins el seu cap. Potser aquestes carpetes li interessen més del que es pensava!
Comprova alleujada que la còpia de fitxers sha completat amb èxit; temia que hagués dimprimir-los i així donar gust al retrògrad aquest que la vigila. És de suposar que les descàrregues també han quedat enregistrades; si no, haurà dempescar-se la manera de mostrar que ha llegit els documents, en cas que valguin la pena, esclar.
Tantes coses com havia de preparar abans de la reunió i aquesta història se li ha menjat el temps. Amb prou feines ha aconseguit conjuntar les aportacions dels diferents partners en una mínima presentació quan és gairebé lhora danar cap a lescola i rep la trucada de lAleix:
Que no véns?
Sí, ja sortia. Com ho tenim?
Magradaria que ho veiessis abans de marxar. Gairebé tot el programari de Nottingham està funcionant en el nostre robot, però hem hagut de retocar alguns protocols de comunicació, i necessitarem una estoneta a lescola per fer els mateixos canvis també en els seus robots.
Cap problema. Mentre avaluem lexperiència amb el primer prototip i quines dificultats shan trobat, vosaltres podeu anar fent. Ara baixo.
Dençà que lAleix se nocupa, el laboratori ha fet una millora espectacular, quant a ordre, organització i, de retop, també a recursos humans i materials, cosa que no ha passat desapercebuda a en Briggs. Sel troba assegut entre dos becaris, assenyalant de manera alternativa la pantalla i el robot, com si estigués al seu lloc habitual de treball, tan bé shi sent. Quan la veu entrar, salça i, després de saludar-la amb correcció britànica, linforma que ja ho tenen tot a punt.
Aquests xicots són true hackers. No pensava acabar tan de pressa. I teniu molt equipment...
No em queixo, però la distància respecte al que tenia a Brown és abismal. Si sabés la quantitat de papers que ha hagut domplir per aconseguir els quatre sensors i el dispositiu hàptic que assenyala amb tanta alegria... Però la Júlia no està per a converses genèriques i mirant la pantalla va al gra: Magrada el nou disseny dinterfície per al mestre, veig que hi heu incorporat totes les funcionalitats que vam suggerir. Com ha quedat la interfície multimodal amb lalumne?
LAleix sha apropat i li mostra amb rapidesa les millores introduïdes en la conjunció de la veu del robot amb les imatges de la pantalla que té incrustada al tors, així com els moviments de braços, càmeres i làsers que ho acompanyen.
Molt bé aprova la Júlia, a lescola agrairan més aquest petit guany en velocitat de resposta, que tota la complexitat que hem afegit en la percepció del que succeeix a laula i la gestió de prioritats per part del robot.
Dentrada és el més aparent, però ja ens hem encarregat nosaltres que a la llarga ho apreciïn tot. En aquesta finestra diu assenyalant un racó de la interfície, se li van suggerint noves utilitats al mestre perquè aprofiti tot el ventall de prestacions del sistema, i també se li ressalten les actuacions meritòries del robot al llarg del dia.
Així que, al final, has tingut temps dincorporar-ho. És que quan set fica una idea entre cella i cella...
La Júlia somriu. Amb aquests col·laboradors pot anar tranquil·la a lescola, a Europa i on calgui. Tantes angúnies com passa de vegades. De manera fugaç, li ve al cap laranya i es pregunta si el tomb que ha donat el laboratori pot haver desfermat lenveja dalgú. Per poc que hi rumiés, segur que se li acudirien uns quants candidats, però ara no és el moment dentretenir-shi.
El trànsit va estranyament fluid avui i en un tres i no res es planten a lescola. Tal com havien parlat, mentre els becaris dirigits per lAleix fan els retocs pertinents als robots, la Júlia i en Briggs es reuneixen amb el director del centre, els dos mestres encarregats del programa pilot, i una quarta persona que els és presentada com el tècnic assignat des de la Conselleria dEducació per al seguiment del projecte. Lhome, corpulent i de mirada inquieta, li resulta vagament familiar, cosa que es deu traslluir perquè en estrènyer-li la mà sapressa a dir-li que té dos fills a lescola i és possible que hagin coincidit en algun moment. Es diu Marcel Comes, i prefereix avisar-los que, en qüestions pedagògiques, no podrà ser-los de gaire ajut, però en canvi posa a disposició la seva expertesa en sistemes de supervisió i anàlisi de grans quantitats de dades multimèdia.
Tenia entès que venia del Departament dEnsenyament... sestranya el director.
No ben bé. Pertanyo a lAgència de Tecnociutadania, que és transversal a diverses conselleries. Coordinem lús de les tecnologies de la informació en els diferents àmbits: trànsit, seguretat, energia, transport... i també educació. Aquest projecte minteressava especialment, pels motius que us podeu imaginar, i com que sassignen els projectes buscant la màxima motivació...
És una bona política el talla el director, amb ganes danar per feina. Si us sembla, començarem explicant-vos com ha anat lexperiència amb els dos robots i després ens presenteu les millores que hi heu fet, tal com vam quedar. Potser abans convindria posar en situació el senyor Comes afegeix de sobte, dirigint-se a la Júlia.
Nestic força al corrent, he llegit la memòria del projecte diu brandant-la i guanyant-se un cert respecte della. De fet, volia comentar-vos una proposta dintercanvi que hem rebut del govern de Corea del Sud. Si pretenia atraure latenció, ho ha ben aconseguit, ara tots cinc lescolten expectants. Fa uns anys van endegar un programa nacional densenyament danglès i música mitjançant robots a les escoles, en deveu haver sentit a parlar. En Briggs i la Júlia assenteixen. Els faltaven professors daquestes dues matèries i reconvertir-los o formar-los ben de pressa era impossible, ja que requereixen unes habilitats que shan dhaver adquirit de joves. Lúnica solució era importar-los daltres països, però resultava molt car. Així que van decidir posar a les aules assistents robòtics que fessin les demostracions de dicció i so pertinents. Els primers prototips danglès van ser teleoperats per professors des de les Filipines, però a poc a poc han anat dotant-los dautonomia i ara són capaços no només de corregir la pronunciació dels alumnes, sinó també de conduir una classe, plantejar exercicis i contestar preguntes. Nestan molt orgullosos i voldrien exportar lexperiència a altres països.