I del cel van caure tres pomes - Nariné Abgarian

I DEL CEL

VAN CAURE

TRES POMES

Llibre local = Lector compromès

Aquest és un llibre publicat amb el segell Llibre Local, que garanteix que el 100% de lelaboració des del disseny fins a la impressió sha dut a terme per professionals i empreses catalanes.

Visita llibrelocal.cat per conèixer millor aquesta iniciativa.

Títol original: неба упали три яблока

(Astrel imprint, Sant Petersburg, 2015)

Primera edició: novembre del 2021

© Nariné Abgarian, 2015

© de la traducció: Marta Nin

© de la imatge de coberta: Anaïs Vidal Garcia

© daquesta edició: Editorial Comanegra, 2021

www.comanegra.com

Direcció de col·lecció: Jordi Puig

Correcció: Gemma Garrigosa i Jordi Ferré

Maquetació: Irene Guardiola

Producció de lePub: booqlab

Amb el suport del Departament de Cultura

Drets negociats a través de Banke, Goumen & Smirnova Literary Agency

Tots els drets reservats als titulars del copyright.

TAULA

PRIMERA PART

Una per a qui ho va veure

SEGONA PART

Una per a qui ho va contar

TERCERA PART

Una per a qui ho va escoltar

EPÍLEG

GLOSSARI MARANÈS

CAPÍTOL 1

Un divendres, tot just després de migdia, quan el sol ja havia travessat el zenit i lliscava solemnement cap a la punta oest de la vall, lAnatòlia Sevoiants es va ajeure disposada a morir-se.

Abans danar-sen a laltre món, però, va regar lhort amb cura i va escampar pinso per a les gallines amb escreix: ves a saber quan trobarien el seu cos sense vida, els veïns, i laviram no podia pas passar gana. A continuació, va treure les tapadores dels barrils per a la pluja col·locats sota els canalons daigua; daquesta manera, si es desencadenava sobtadament una tempesta, els dolls que ragessin de la teulada no malmetrien els fonaments de la casa. Després va regirar els prestatges de la cuina, va arreplegar les provisions que no shavia acabat (uns bols de mantega, formatge i mel, un bocí de pa i mig pollastre bullit) i ho va desar tot a la fresca del rebost. Va treure de larmari «les coses de morta»: un vestit de llana atapeïda, amb el coll blanc, de randa; un davantal llarg amb butxaques de setí; un parell de sabates planes; uns mitjons (tota la vida havia tingut els peus gelats); la roba interior rentada i planxada amb cura, i també el rosari de la besàvia amb la creu de plata. La Iassaman ja entendria que havia de posar-lhi a la mà.

Va deixar la roba al lloc més destacat de la sala destar, damunt duna feixuga taula de roure revestida amb un cobretaula de lli (si naixecàveu la vora, shi distingirien un parell de marques profundes i diferenciades fruit de dos cops de destral); a dalt de tot de la pila, hi va deixar un sobre amb diners per a les despeses de lenterrament; després, va treure de la calaixera un vell hule de quadres i sen va anar al dormitori. Allà va destapar el llit, va tallar lhule per la meitat, va estendren una meitat damunt del llençol, shi va ajaçar, es va tapar amb laltra meitat, es va posar ledredó per sobre, va encreuar els braços sobre el pit, va recolzar el clatell al coixí i va estar una estona intentant trobar la posició més còmoda, va fer un sospir profund i va aclucar els ulls. Però ben aviat es va tornar a llevar, va obrir de bat a bat la finestra, va assegurar-ne els dos batents amb uns testos de gerani perquè no es tanquessin de cop i es va tornar a ajeure. No li calia amoïnar-se, la seva ànima no vagaria perduda per lhabitació després dabandonar la despulla mortal. Un cop alliberada, sortiria volant per la finestra oberta, a lencontre del cel.

Aquests preparatius tan escrupolosos i peculiars obeïen a una raó ben significativa i trista: per segon dia consecutiu, lAnatòlia Sevoiants perdia sang. Quan va notar unes incomprensibles taques marronoses a la roba interior, primer es va quedar de pedra, després les va examinar detingudament, i, quan va estar segura que era sang de debò, es va desfer en un plor amarg. Però, avergonyida de la seva pròpia por, es va posar en guàrdia i es va afanyar a netejar-se les llàgrimes amb la vora del mocador de cap. Per què havia de plorar si no podia evitar linevitable? Cadascú té la mort que li toca: a segons qui, la mort li atura el cor, mentre que es burla dalgú altre prenent-li la raó; era clar que la mort havia dictaminat que ella se nanés sagnant.

LAnatòlia no tenia cap dubte que el seu mal no tenia remei, era fulminant. Amb raó havia colpit la part més inútil i incongruent del seu cos: la matriu. Com si li donés a entendre que li enviava aquell càstig per no haver acomplert la seva missió principal: parir.

Després de prohibir-se plorar i rondinar, lAnatòlia es va resignar a linevitable i es va asserenar sorprenentment de pressa. Va remenar dins el bagul de la roba de la llar, en va treure un llençol vell, el va tallar a trossos i en va fer una mena de compresa. Però cap al vespre les pèrdues eren tan abundoses que semblava que dins seu se li hagués rebentat una vena enorme, inesgotable. Va haver de recórrer a les poques reserves de cotó que tenia a casa. Com que el cotó amenaçava dacabar-se-li ben aviat, va descosir la vora de ledredó per una punta, en va treure diversos flocs de llana dovella, els va rentar amb cura i els va posar a lampit de la finestra perquè seixuguessin. Naturalment, podia anar a veure la Iassaman Xlapkants, la veïna, i demanar-li cotó, però lAnatòlia ho va deixar córrer: i si de sobte no sen sabia estar, es posava a plorar i li parlava a lamiga del seu mal funest? La Iassaman prou que salarmaria, i en una correguda aniria a avisar la Satenik perquè telegrafiés a la vall demanant una ambulància... LAnatòlia no tenia cap intenció danar dun metge a laltre perquè la torturessin amb mètodes tan dolorosos com inútils. Havia decidit morir-se amb dignitat i serenor, en pau i tranquil·litat, entre les parets de la casa on havia viscut una vida difícil i estèril.

Sen va anar a dormir tard, després de mirar làlbum familiar durant una llarga estona. Sota la tènue llum del quinqué, els rostres dels membres de la família que ja havien caigut al mític riu de loblit semblaven especialment tristos i absorts. «Fins aviat», xiuxiuejava lAnatòlia tot acariciant cada fotografia amb els dits encallits per la dura feina del camp, «fins aviat». Malgrat les angúnies i el decaïment, no li va costar gaire agafar el son i va dormir fins al matí. Es va despertar amb el cant inquiet del gall, que, tot esverat, feia batibull a dins del galliner mentre esperava amb impaciència que lalliberessin per poder voltar per lhort. LAnatòlia es va sotjar el cos amb deteniment. Va trobar que el seu estat de salut era força passable; aparentment no tenia molèsties, tret del mal de ronyons i un lleu mareig. Es va llevar amb precaució, va sortir per anar a lexcusat i amb una mena de satisfacció maliciosa va corroborar que perdia encara més sang. Va tornar a casa i es va fer una compresa amb uns flocs de llana i un retall de roba. Si les coses continuaven així, lendemà al matí ja shauria dessagnat del tot. Això volia dir que aquella podia ser ben bé la darrera vegada que veia sortir el sol.

Es va quedar al porxo absorbint la sol·lícita llum del matí amb cada porus de la pell. Va anar a veure la veïna per saludar-la i saber com estava. Per a la Iassaman era dia de bugada: just en aquell moment col·locava un feixuc cossi daigua damunt lestufa de llenya. Mentre laigua sescalfava, van enraonar de tot una mica comentant les coses de cada dia. Aviat la morera maduraria, caldria batre-la, collir-ne els fruits, amb una part fer-ne almívar, una altra shauria de posar a assecar i una tercera part caldria introduir-la en una bota de fusta per després fer-ne aiguardent de mora. També era el temps de lagrella; calia collir-la perquè al cap dun parell de setmanes ja seria massa tard: el tòrrid sol de juny nassecaria lherba ben de pressa i només seria bona per llençar. LAnatòlia va marxar de casa de la seva amiga quan laigua del cossi començava a bullir. Ara ja no li calia amoïnar-se, la Iassaman no tornaria a pensar més en ella fins lendemà al matí. Mentrestant, la veïna estaria ben enfeinada: havia de rentar la roba, emmidonar-la, blanquejar-la amb blavet, estendre-la al sol, recollir-la i planxar-la. No plegaria fins al vespre, cap al tard. Per tant, lAnatòlia tenia prou temps a disposició per retirar-se en pau i tranquil·litat a laltre món.

Com que es va desencaparrar gràcies a aquesta circumstància, va passar el matí dedicant-se sense pressa a les tasques quotidianes, i, només després de migdia, quan el sol travessava la volta del cel i lliscava solemnement cap a la punta oest de la vall, es va ajeure disposada a morir-se.

LAnatòlia era la més petita de les tres filles den Kapiton Sevoiants i lúnica de tota la família que havia aconseguit arribar a una edat madura. Era un fet inaudit: al febrer havia complert cinquanta-vuit anys, una autèntica fita a la seva família.

Als set anys se li havia mort la mare; no la recordava gaire bé però tenia els ulls ametllats, amb uns reflexos daurats molt particulars, i uns espessos rínxols de color mel. El nom li casava molt bé amb la seva fisonomia: Voské.1 La mare es lligava els seus preciosos cabells fent-se una trena ben estreta, i després se la recollia just per sobre del clatell en un feixuc monyo que fixava amb unes agulles de fusta, per això caminava tirant el cap un xic enrere. Sovint es passava els dits pel clatell queixant-se que el tenia balb. Un cop lany, el pare la feia seure vora la finestra, la pentinava amb suavitat i li tallava els cabells amb precisió, arran de la part baixa de lesquena; la mare no consentia que els hi tallés més curts. I tampoc va tallar mai les trenes de les seves filles: la llarga cabellera les havia de protegir de la maledicció que planava damunt seu des de feia dotze anys, justament des del dia que shavia casat amb en Kapiton Sevoiants.

En realitat era la seva germana gran, la Tatevik, qui havia de casar-shi. Aleshores la Tatevik tenia setze anys, i la Voské, que en tenia catorze i era la següent a qui tocava maridar-se dins la gran família den Gareguín Agulissants, participava activament en els preparatius de la celebració. Segons una tradició secular que a Maran tothom respectava des de feia generacions, després de la cerimònia religiosa, les bodes shavien de celebrar primer a casa de la núvia i després a casa del nuvi. Però tots dos patriarques de les famílies den Kapiton i de la Tatevik, dos llinatges rics i respectables de Maran, van decidir unir-se i celebrar una única gran boda al maidan.2 La festa prometia ser duna grandiositat mai vista. El pare den Kapiton, amb la intenció dimpressionar els nombrosos convidats, va enviar els seus dos gendres a la vall perquè contractessin els músics de cambra dun teatre. Van tornar cansats però satisfets i van anunciar que shavien ficat a la butxaca els músics melindrosos (en un poble, quan shi havien convidat els músics dun teatre?) en fer-los saber la generosa remuneració: dues monedes dor a cadascun i un estoc de provisions per a una setmana que els gendres den Kapiton van prometre lliurar en un carro directament al teatre després de la celebració. El pare de la Tatevik també tenia preparada una sorpresa: va convidar a la boda lintèrpret de somnis més conegut de la vall. Per uns honoraris de deu monedes dor va acceptar prestar els seus serveis al llarg de tot el dia; lúnic que va demanar va ser un ajut en la tramesa de lequip necessari per a la feina: una tenda, una bola de vidre sobre un enorme suport de bronze, una taula dendeví, una àmplia otomana, dos testos amb una planta duna espècie desconeguda que desprenia una forta olor i unes espelmes en espiral raríssimes, fetes amb una varietat especial de fusta en pols, que cremaven durant diversos mesos i escampaven una aroma de gingebre i mesc, sense consumir-se. A més de la gent de Maran, van ser convidats al casament cinquanta veïns de la vall, la majoria persones respectables i riques. Fins i tot els diaris van escriure sobre aquella pròxima celebració que prometia convertir-se en un esdeveniment memorable, cosa que va ser especialment falaguera perquè fins aleshores la premsa no havia fet mai cap referència a celebracions familiars fora de les de la noblesa.

Però va passar una cosa que ningú no sesperava: quatre dies abans de lenllaç nupcial, la Tatevik va haver dallitar-se amb una febrada, va estar delirant durant un dia i una nit, i va expirar sense haver recobrat els sentits.

El dia del seu enterrament ves a saber quina tenebrosa portalada es va obrir de bat a bat desfermant una força hostil al cel: només un seny enterbolit podia ser la raó del comportament dels caps de família. Tot just després del funeral, van parlar-ho breument i els dos patriarques van decidir no anul·lar el casament.

No engeguem a rodar les despeses va anunciar durant làpat funerari lestalviador Gareguín Agulissants. En Kapiton és un bon jan, treballador, respectuós, qui no estaria content de tenir un gendre com ell? Nostre Senyor es va endur la Tatevik al seu si, vol dir que era aquest el seu destí, i és un pecat murmurar contra la voluntat de Déu. Però nosaltres tenim encara una altra filla per maridar. Per això en Hannés i jo hem decidit que la Voské es casi amb en Kapiton.

Ningú no va gosar portar la contrària als dos homes, i la Voské, inconsolable després de la pèrdua de lestimada germana, no va tenir altre remei que casar-se amb en Kapiton sense badar boca. El dol per la Tatevik es va ajornar una setmana. Van fer una celebració en gran, sense estar-se de res, una boda sorollosa i carregada de menjar: van córrer rius de vi i daiguardent de mora, les taules servides a laire lliure estaven plenes a vessar amb tota mena de plats possibles i imaginables, lorquestra vestida amb levita negra i botins radiants tocava polques i minuets. Durant una bona estona la gent de Maran va escoltar amb atenció aquella inusual música clàssica, però després, ben trompes, van dir adeu a qualsevol decència i es van posar a ballar a la manera normal dels pobles. Poques persones van visitar la tenda de lintèrpret de somnis, però ningú no pot responsabilitzar-ne els convidats del casament, perquè, cuits de tant menjar i beure, ni hi van pensar. La Voské hi va anar de la mà duna tieta que lhi va portar quan la noia, aprofitant lavinentesa, li va explicar en poques paraules el somni que havia tingut la vigília del casament. Lintèrpret era un vell menut, escardalenc i espantosament lleig. Amb la mà dreta li va indicar a la Voské on shavia dasseure, i la noia es va quedar de pedra en veure-li el dit petit: hi tenia una ungla llarga i negra corbada com una urpa que no es devia haver tallat des de feia una pila danys; arquejant-se al tou del dit, lungla sallargava pel palmell, tota torta, fins al canell, cosa que li limitava els moviments de la mà. El vellet va fer fora de la tenda la tieta sense gaires contemplacions i li va manar que fes guàrdia a lentrada. Tot seguit es va plantar davant la núvia i es va asseure amb els seus excèntrics salwars, les cames eixarrancades i les mans, llargues i primes, penjant-li entre els genolls. Va fitar la Voské en silenci.