Lintèrpret de somnis va sospirar sorollosament amb una ranera llarga i molesta. La Voské es va aturar en sec i va mirar-lo de fit a fit, espantada.
Escolta, noia va dir el vell a cridets, no texplicaré pas el somni, no trauria cap a res. Només et dono un consell: no et tallis mai els cabells, mai de la vida. Deixa que tarribin sempre per sota de la cintura. Tothom té el seu amulet. El meu és aquest i li va posar la mà dreta davant dels ulls, lungla del dit petit. El teu seran els cabells.
Entesos va xiuxiuejar la Voské. Va trigar a bellugar-se; esperava alguna altra instrucció, i lintèrpret de somnis guardava un silenci absolut. Aleshores ella es va aixecar per anar-sen. Ara bé, abans es va armar de valor i li va preguntar: I no sap per què els cabells, precisament?
Doncs no ho sé. Però en llançar-te el vel de núvia, tha indicat que el vel pot protegir-te de la maledicció va contestar el vellet sense apartar la mirada de lespelma que fumejava.
La Voské va sortir de la tenda amb sentiments contraposats. Per una banda, ja no estava tan angoixada, perquè una part del seu neguit shavia quedat amb lintèrpret de somnis. Però alhora no podia deixar de donar voltes al fet que, si bé ella havia actuat sense malícia, la germana difunta havia quedat gairebé com una bruixa als ulls dun desconegut. La tieta fremia dimpaciència a lentrada de la tenda i, quan la Voské li va relatar la profecia del vell, va ser evident que es posava contentíssima:
Limportant és que no hi ha res de què hagis de tenir por. Tu fes-ho tal com ell tha aconsellat i tot anirà bé. Als quaranta dies lànima de la Tatevik abandonarà aquesta vall de llàgrimes i et deixarà en pau.
La Voské va tornar a la taula nupcial, vora el seu flamant marit, i li va somriure amb timidesa. Torbat, ell li va retornar el somriure i es va posar vermell de cop; als seus vint anys, una edat daltra banda força respectable en aquella societat patriarcal, en Kapiton era un jove molt tímid i reservat. Tres mesos enrere, quan a la família es començava a comentar que ja li havia arribat lhora de casar-se, el marit de la seva germana gran li va fer un regal: el va portar a la vall i li va pagar una nit en un bordell. En Kapiton va tornar a Maran tot trasbalsat. No pas perquè li desagradés la nit de plaer passada als braços duna dona pública amb flaire daigua de roses, clavells i suor. Més aviat al contrari: havia quedat atordit i encisat per aquelles carícies delicadament caloroses que ella li havia prodigat de manera tan generosa. Però laclaparava una vaga sensació de fàstic, aquella nàusea incipient que havia sentit tan bon punt havia copsat lexpressió del rostre della: mentre la dona es recargolava com una serp, emetia gemecs somorts i lacariciava amb ofici i passió, era capaç de mantenir un posat indiferent, de pedra, com si fes no lamor, sinó una altra cosa del tot rutinària. Amb la urgència temerària pròpia de la seva edat, va decidir que un comportament tan calculador i desvergonyit al llit era inherent a totes les dones, raó per la qual ja no esperava res de bo del matrimoni. Vet aquí per què en Kapiton es va limitar a fer un silenciós gest dassentiment quan, després de la mort de la filla gran den Garenín Agulissants, el pare li va dir que havia de casar-se amb la filla petita. Quina diferència hi havia? Per a ell totes les dones eren mentideres i incapaces de sentiments sincers.
Cap a la nit, quan els cambrers van començar a servir a les taules uns suculents talls de pernil rostit en espècies i farinetes de mill esmicolades amb llardons i ceba fregida, els artífexs del casament, un xic trompes, van portar els nuvis al tàlem sota ludol estrident de la zurna5 i el murmuri daprovació dels convidats; els van tancar a dins del dormitori amb pany i forrellat, i els van prometre que els alliberarien lendemà al matí. Un cop es va quedar a soles amb el marit, la Voské es va posar a plorar amargament, però quan en Kapiton se li va apropar per abraçar-la i consolar-la, no el va apartar; al contrari, es va estrènyer al seu pit i de seguida es va calmar, només sanglotava i aspirava laire pel nas duna manera molt graciosa.
Tinc por va aixecar el cap amb la carona plena de llàgrimes.
Jo també en tinc va contestar en Kapiton amb simplicitat.
Ho havien dit tots dos amb un xiuxiueig tímid, i aquest diàleg, tan espontani com colpidor per la seva sinceritat i emotivitat, va unir indissolublement, per sempre, els seus cors joves i àvids damor. Més tard, al llit, abraçant la jove esposa i copsant-ne amb gratitud cada gest, cada alenada, cada tendra carícia, en Kapiton bullia de vergonya per haver gosat comparar-la amb la dona de la vall. Entre els seus braços la Voské brillava amb esplendor, com una pedra preciosa, lescalfava i donava significat a tot el que lenvoltava.
Des daquell moment la Voské va esdevenir allò que més sestimava a la vida.
Al cap duna setmana, quan en Gareguín Agulissants i els seus gendres, amb el cap descobert, sense badar boca, vestits de negre de dalt a baix, van immolar tres vedells de pura sang, van bullir-ne la carn sense sal i la van portar pel poble en grans safates, la gent els obria la porta i cadascú agafava en silenci la porció assignada a la seva llar; no es pot dir mot quan us porten la carn dun animal sacrificat. La Voské va tapar les finestres del dormitori amb una roba opaca i va decidir que fins a lúltim dels seus dies aniria de dol per la seva germana. Es torturava amb un dejuni interminable i al vespre passava llargues estones a lesglésia, pregant pel descans de lànima de la Tatevik i demanant perdó. Un cop a la setmana, acompanyada de lendolada mare, les cunyades i les tietes, anava al cementiri per tenir cura de la tomba de la seva germana.
Era com si per a ella les hores clares i fosques del dia i la nit shaguessin capgirat: a la nit era amorosa i escalfava com el sol, però durant el dia es tornava una criatura llòbrega, consirosa. La Tatevik ja no va tornar a visitar-la i això la va entristir molt. «Mai no mho ha perdonat, si no segurament hauria tornat en somnis». Empassant-se les llàgrimes, compartia el seu desconsol amb el marit.
Amb la finalitat que la seva dona no sencaparrés amb aquells tristos pensaments, en Kapiton li va proposar que socupés del mobiliari de la casa que havien rebut com a regal de noces. Anteriorment en aquella casa hi havia viscut làvia, la iaia Mané, amb una tieta soltera, però després es van traslladar a viure amb el pare den Kapiton i van deixar als joves una llar sòlida, de parets gruixudes, i fosca, però habitable i còmoda, amb un gran porxo de fusta, golfes altes i un hort ben cuidat. La Voské es va negar rotundament a anar-hi a viure perquè la casa estava ubicada a laltra punta de Maran. Però en Kapiton va insistir-hi: si vivia lluny dels parents endolats, es recordaria menys de la seva germana i es resignaria abans a lamarga pèrdua.
Després de cedir a contracor a les insistències del marit, la Voské es va sorprendre a si mateixa deixant-se arrossegar per la nova ocupació i dedicant-se amb tant fervor a aquella tasca que fins i tot va encarregar diverses revistes de decoració a la vall. Un cop les va haver estudiat detingudament, va decidir-se per un menjador de roure de torbera amb una taula ovalada, quatre àmplies otomanes entapissades de vellut verd fosc, trenta-sis cadires (no podia faltar-hi lloc per seure perquè la casa sempre estaria plena de convidats) i diverses vitrines entallades minuciosament amb unes altes portes de vidre per poder-hi desar una filigranada vaixella per a vint-i-quatre persones i molts altres plats, obsequi dels convidats al casament. El fuster Minàs, que shavia compromès a reproduir tots els mobles fins a lúltim detall, va haver de contractar dos aprenents més perquè juntament amb els tres que tenia enllestissin la feina abans del termini: la Voské estava embarassada del primer fill i volia ocupar-se del mobiliari abans que nasqués. Al llarg de lembaràs, amb lajut de la seva mare, es va dedicar a brodar un parell destovalles i de vànoves, dos jocs de llençols, la bolcada de néixer i el vestit de bateig del nadó. Un cop a la setmana, després de la visita ritual al cementiri, anava a la fusteria den Minàs per supervisar-ne la feina. El fuster rondinava i arrufava el nas, suportava en silenci les inspeccions de la Voské, i lacompanyava de seguida a casa amb largument que una dona, sobretot una dona embarassada, no havia destar-se en un taller que feia olor de vernís tòxica barrejada amb pudor de suor. Sigui com sigui, les visites al fuster no van ser en va: els mobles van estar a punt al moment oportú i la Voské amb prou feines va tenir temps de deixar la casa en ordre per celebrar-ne la inauguració, que es va posar de part. Al cap de vint-i-quatre hores va donar al seu Kapiton una filla a la qual van posar de nom Naselí. Al cap de dos anys, va néixer la Salomé, i un any i mig després, la petita, lAnatòlia.
Tinc por va aixecar el cap amb la carona plena de llàgrimes.
Jo també en tinc va contestar en Kapiton amb simplicitat.
Ho havien dit tots dos amb un xiuxiueig tímid, i aquest diàleg, tan espontani com colpidor per la seva sinceritat i emotivitat, va unir indissolublement, per sempre, els seus cors joves i àvids damor. Més tard, al llit, abraçant la jove esposa i copsant-ne amb gratitud cada gest, cada alenada, cada tendra carícia, en Kapiton bullia de vergonya per haver gosat comparar-la amb la dona de la vall. Entre els seus braços la Voské brillava amb esplendor, com una pedra preciosa, lescalfava i donava significat a tot el que lenvoltava.
Des daquell moment la Voské va esdevenir allò que més sestimava a la vida.
Al cap duna setmana, quan en Gareguín Agulissants i els seus gendres, amb el cap descobert, sense badar boca, vestits de negre de dalt a baix, van immolar tres vedells de pura sang, van bullir-ne la carn sense sal i la van portar pel poble en grans safates, la gent els obria la porta i cadascú agafava en silenci la porció assignada a la seva llar; no es pot dir mot quan us porten la carn dun animal sacrificat. La Voské va tapar les finestres del dormitori amb una roba opaca i va decidir que fins a lúltim dels seus dies aniria de dol per la seva germana. Es torturava amb un dejuni interminable i al vespre passava llargues estones a lesglésia, pregant pel descans de lànima de la Tatevik i demanant perdó. Un cop a la setmana, acompanyada de lendolada mare, les cunyades i les tietes, anava al cementiri per tenir cura de la tomba de la seva germana.
Era com si per a ella les hores clares i fosques del dia i la nit shaguessin capgirat: a la nit era amorosa i escalfava com el sol, però durant el dia es tornava una criatura llòbrega, consirosa. La Tatevik ja no va tornar a visitar-la i això la va entristir molt. «Mai no mho ha perdonat, si no segurament hauria tornat en somnis». Empassant-se les llàgrimes, compartia el seu desconsol amb el marit.
Amb la finalitat que la seva dona no sencaparrés amb aquells tristos pensaments, en Kapiton li va proposar que socupés del mobiliari de la casa que havien rebut com a regal de noces. Anteriorment en aquella casa hi havia viscut làvia, la iaia Mané, amb una tieta soltera, però després es van traslladar a viure amb el pare den Kapiton i van deixar als joves una llar sòlida, de parets gruixudes, i fosca, però habitable i còmoda, amb un gran porxo de fusta, golfes altes i un hort ben cuidat. La Voské es va negar rotundament a anar-hi a viure perquè la casa estava ubicada a laltra punta de Maran. Però en Kapiton va insistir-hi: si vivia lluny dels parents endolats, es recordaria menys de la seva germana i es resignaria abans a lamarga pèrdua.
Després de cedir a contracor a les insistències del marit, la Voské es va sorprendre a si mateixa deixant-se arrossegar per la nova ocupació i dedicant-se amb tant fervor a aquella tasca que fins i tot va encarregar diverses revistes de decoració a la vall. Un cop les va haver estudiat detingudament, va decidir-se per un menjador de roure de torbera amb una taula ovalada, quatre àmplies otomanes entapissades de vellut verd fosc, trenta-sis cadires (no podia faltar-hi lloc per seure perquè la casa sempre estaria plena de convidats) i diverses vitrines entallades minuciosament amb unes altes portes de vidre per poder-hi desar una filigranada vaixella per a vint-i-quatre persones i molts altres plats, obsequi dels convidats al casament. El fuster Minàs, que shavia compromès a reproduir tots els mobles fins a lúltim detall, va haver de contractar dos aprenents més perquè juntament amb els tres que tenia enllestissin la feina abans del termini: la Voské estava embarassada del primer fill i volia ocupar-se del mobiliari abans que nasqués. Al llarg de lembaràs, amb lajut de la seva mare, es va dedicar a brodar un parell destovalles i de vànoves, dos jocs de llençols, la bolcada de néixer i el vestit de bateig del nadó. Un cop a la setmana, després de la visita ritual al cementiri, anava a la fusteria den Minàs per supervisar-ne la feina. El fuster rondinava i arrufava el nas, suportava en silenci les inspeccions de la Voské, i lacompanyava de seguida a casa amb largument que una dona, sobretot una dona embarassada, no havia destar-se en un taller que feia olor de vernís tòxica barrejada amb pudor de suor. Sigui com sigui, les visites al fuster no van ser en va: els mobles van estar a punt al moment oportú i la Voské amb prou feines va tenir temps de deixar la casa en ordre per celebrar-ne la inauguració, que es va posar de part. Al cap de vint-i-quatre hores va donar al seu Kapiton una filla a la qual van posar de nom Naselí. Al cap de dos anys, va néixer la Salomé, i un any i mig després, la petita, lAnatòlia.
Afectuosa i atenta amb el marit, la Voské era lacònica i esquerpa amb les filles; lAnatòlia no recordava que els adrecés paraules tendres i amoroses ni que les omplís tothora de moixaines, com feien les altres mares. Mai no les elogiava, però tampoc no les renyava. Si hi havia res que no li agradava, serrava els llavis, callava, o bé aixecava una cella. A les nenes els imposava més aquella cella amunt que no pas els renys constants de la iaia Mané. Làvia, que tenia una pila danys, era lúnica persona de la família que havia sobreviscut a lesfereïdor terratrèmol que havia ensorrat el vessant oest del Manix-kar. Aquella tragèdia va tenir lloc lany que havia de néixer la Salomé. La iaia Mané shavia traslladat a casa den Kapiton per donar-los un cop de mà amb la petita Naselí: la Voské patia contínuament un fort basqueig i amb prou feines podia tenir cura de la menuda, un belluguet. La desgràcia va succeir un dia gelat de desembre tocades les dotze: el terra va tremolar, va començar a trontollar, a bramar llargament amb un udol que sotragava lànima. Un vessant del Manix-kar es va esqueixar i es va esfondrar en labisme arrossegant cases, coberts i eres, juntament amb persones que sofegaven enmig de crits, i bèsties que en pressentir que sacostava una catàstrofe havien embogit als corrals i als estables, escarrassant-se endebades a cridar latenció dels amos.
La part del poble que en va sortir indemne va entomar el cop dels elements amb coratge i dignitat. La gent va celebrar els funerals en una capella minúscula (perquè lesglésia de sant Gregori lIl·luminador, situada en una punta del poble, va ser la primera cosa que es va ensorrar dins labisme) i sen va tornar cap a casa: a apuntalar les parets plenes fins dalt de profundes esquerdes, a reforçar les teulades enrunades, a posar en ordre les estacades de fusta que shavien desplomat de costat. En aquell moment ningú no va esmentar la possibilitat danar-sen a viure a les terres baixes, relativament segures; daixò no en van dir una paraula fins al cap de molt de temps. Després del terratrèmol, el maidan va quedar desert: ja no shi van tornar a celebrar aplecs ni festes sorolloses. De tant en tant, en honor als vells temps, des de la vall arribaven gitanos i contaven que algunes cases esllavissades en labisme havien estat arrossegades molt lluny per una colada de fang, cap a ponent, fins a pobles desconeguts, i les persones daquelles cases estaven sanes i estàlvies, però ja no tornarien mai més perquè la por els havia manllevat la memòria i no sabien que en altre temps vivien al cim duna muntanya coberta de boscos centenaris i pastures fèrtils. La gent escoltava els gitanos agraïda, els obsequiaven amb tota mena de draps i andròmines i sacomiadaven dells; dins el cor tothom esperava que diguessin la veritat i que els malaurats veïns de lala oest del Manix-kar estiguessin vius. I no hi feia res si ara parlaven altres llengües i portaven roba diferent; al cap i a la fi, a tot arreu el cel és de color blau i el vent hi bufa talment com a la terra on vas tenir la sort de néixer.