Director de la col·lecció
FERRAN CARBÓ
(coordinador de la Càtedra Joan Fuster)
Consell Assessor: Neus Campillo, Antoni Furió (UV),
Tobies Grimaltos (UV), Francesc Pérez i Moragón,
Manuel Pérez Saldanya (UV) i Vicent Simbor (UV).
Aquest volum ha comptat amb la col·laboració de
lINSTITUT INTERUNIVERSITARI DE FILOLOGIA VALENCIANA
Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d'informació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de l'editorial.
© Del text: Vicent Simbor Roig, 2022
© De la fotografia de la coberta:
Arxiu Fotogràfic Joan Fuster
Centre de Documentació Joan Fuster, Sueca
© De la present edició:
Universitat de València, 2022
www.uv.es/publicacions publicacions@uv.es
Coordinació editorial: Maite Simón
Disseny de linterior: Inmaculada Mesa
Maquetació: Celso Hernández de la Figuera
Correcció: Enric Izquierdo
Coberta: Celso Hernández de la Figuera
Fotografia de la coberta:
Acte de nomenament de J. Fuster
com a fill predilecte de Sueca (1984)
Edició digital
A Carme
I tot poble portador duna penyora denergia, tot poble ple de facultats anímiques creadores, de vives peculiaritats, i daltres dons de Déu, es distingeix duna forma particular pel propi llenguatge, el qual, en expressar qualsevol objecte, reflecteix en aquesta expressió una part del seu propi caràcter. [] No hi ha paraula amb tanta amplitud i vivesa, com escapada del cor mateix, que bulli i palpiti, com una paraula russa dita amb precisió.
NIKOLAI V. GÓGOL, Les ànimes mortes
Trad. de Josep M. Güell
Índex
Uns mots preliminars
I. NAIXEMENT DE LES NACIONS I DE LES LITERATURES NACIONALS
1. El qüestionament de lAntic Règim i la creació de la consciència nacional en el segle XVIII
2. Llengua i nació
3. Lescriptor i la consciència nacional
4. La literatura nacional
II. LA NACIÓ LITERÀRIA CATALANA SEGONS JOAN FUSTER
1. Llengua, literatura i nació
2. La literatura i la consciència nacional: assimilació lingüística, bilingüisme, història de la literatura i història literària
3. Dèficits de la nació literària catalana: entre «poble excel·lit» i «poble frustrat»
4. Una literatura petita i sotmesa
5. Una cultura satèl·lit
6. Literatura i nació al País Valencià i als Països Catalans
7. Per un programa literari nacional: independència, modernització i internacionalització (intraduccions i extraduccions)
EPÍLEG: MUNDIALITZACIÓ I DIVERSITAT CULTURAL
1. Nou suport internacional
2. Les literatures petites en lèpoca de la mundialització
REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES
Uns mots preliminars
Dacord amb els experts en lestudi de la paratextualitat, el pròleg o prefaci pot acomplir diverses funcions segons la diversa tipologia existent. Ja sé que hi ha lectors que no són gaire fans daquest tipus de text previ que fa de filtre dentrada a la vertadera obra, la lectura de la qual és al capdavall el motiu de la seua compra (o préstec o robatori, no gens recomanable). Una mena dentrebanc que alguns lectors resignadament sempassen i que altres es boten descaradament i tranquil·la. Hi ha, tanmateix, o així ho espere, alguns lectors si, de lectors, nhi ha que agraeixen la informació facilitada al pròleg, el qual llegeixen amb interès no fingit. Per a ells van dedicades aquestes línies escrites per lautor mateix, responsable del prefaci auctorial assumptiu original (Genette dixit). Per a ells i també per als hipotètiques estudiosos daquesta parcel·la de la paratextualitat. Qui sap si dací un parell danys no hi haurà un estudiant que, aconsellat sàviament pel tutor, no farà un treball de final de grau sobre lús dels prefacis acadèmics. Per la meua part amb molt de gust intentaré facilitar-li lestudi cenyint-me ortodoxament a les propostes genettianes.
I començaré per la funció cardinal dun pròleg redactat per lautor mateix: assegurar-se, o almenys intentar-ho, una bona lectura de lobra. És a dir, explicar els motius de «per què» i de «com» ha de ser llegit el llibre, amb lesperança que ben contestats el lector ha de poder seguir el recte camí.
Dins el «per què» destaca la funció de persuasió, la captatio benevolentiae de la retòrica clàssica llatina. I això passa en primer lloc per valorar lobra pel seu objecte destudi. En el present cas lintel·lectual català contemporani més important associat a la problemàtica nacional, des de la perspectiva de la contribució de la literatura al procés de redreçament identitari. Un tema que lautor considera que serà capaç datraure linterès del lector fins a disculpar algun oblit o insuficiència. La captatio benevolentiae o parallamps crític és adduïda de debò, més encara si el lector és conscient que es tracta dun tema enrevessat i molt «sensible».
Les funcions del «com», molt més sucoses, estan al servei de la informació i de la guia de la lectura. I en aquest cas són les que més minteressa explicitar. Començaré per exposar la gènesi daquest estudi. Lany 2019, el mateix de la seua publicació, va caure a les meues mans el llibre La fabrique de lécrivain national. Entre littérature et politique, dAnne-Marie Thiesse, especialista dhistòria cultural, directora de recerca al CNRS (Centre National de la Recherche Scientifique), un organisme públic de recerca pluridisciplinar dependent del Ministeri de lEnsenyament Superior, de la Recerca i de la Innovació francès, considerat un dels més prestigiosos del món. Ja li coneixia el seu anterior llibre titulat La création des identités nationales. EuropeXVIII-XX, de 1999, estudi brillant, que es pot considerar com una mena dantecedent de lactual. La lectura de La fabrique de lécrivain national. Entre littérature et politique, encara més apassionat que la del llibre anterior, va ser la guspira, immediata, que va despertar el meu interès destudiar la contribució de lescriptor català a la creació de la nació catalana contemporània. Lescriptor català com a agent primordial del procés de redreçament col·lectiu des de la Renaixença, com a figura dividida entre lartista de la paraula i el polític, conscientment o inconscient. La relació tan estreta entre literatura i nació, fonamental a tot Europa, tenia una evolució particular en una comunitat políticament no reconeguda com la catalana. Només em faltava un guia per acompanyar-me en el camí i aquest només podia ser Joan Fuster, lintel·lectual català més sòlid, més inquiridor i més influent. Ningú no es va acostar a la problemàtica esmentada de la relació escriptor-nació com ell ni va saber interpretar-ne els dèficits i les solucions com ell. Amb el seu ajut, gairebé tot seguit després dhaver acabat la lectura del treball de Thiesse, vaig iniciar aquest llibre que el lector té a les mans.
I entrem en la funció que més minteressa: la declaració dintencions o interpretació de lobra. En poques paraules, què és La nació literària de Joan Fuster. Resumit a lextrem, el llibre és lestudi del paper atorgat i que ells mateixos, en molts casos, sadjudiquen als escriptors catalans, vull dir que escriuen en català, en el procés de reivindicació nacional encetat en el segle XIX, com arreu dEuropa, a partir de lanàlisi fusteriana. Des que en lúltim terç del segle XVIII Herder començà a difondre el seu projecte de lencarnació duna nació en la seua llengua i a reivindicar la unió indestriable de nació, llengua i literatura obria les portes a un replantejament global dels Estats territorials europeus que els seus deixebles romàntics confirmarien i divulgarien al llarg del segle XIX. En realitat, el lligam de llengua, literatura i estat arranca de molts segles enrere, des de finals del segle XV en aquella Europa repartida entre els diversos Estats territorials propietat dels reis. Ara Johann Gottfried Herder fa una passa més, laprofundeix i el revesteix duna càrrega política nacional nova, immediatament aprofitada per les nacions sotmeses dins els Estats territorials. Senceta una cursa en cerca de lalliberament nacional en què els polítics tindran en els escriptors els companys de viatge imprescindibles. Herder els havia atribuït la funció de dipositaris i portaveus privilegiats del geni de la llengua i productors del capital simbòlic nacional mitjançant les seues obres.
Com en tantes altres nacions europees sotmeses, els escriptors catalans del segle XIX, agrupats al voltant del moviment renaixencista, alcen la veu col·lectivament en defensa de la llengua i la personalitat pròpies (entesa la personalitat pròpia no necessàriament, o almenys majoritàriament, en el sentit dindependència política, sinó duna nova concepció més plural de lEstat nació) i inauguren un procés que ha tingut en la proclamació lany 2017 de la frustrada República Catalana lúltima etapa per ara. Des daleshores fins a lactualitat la literatura catalana ha sigut la fidel aliada del combat polític. No vull dir ni que tots els escriptors dels territoris catalanoparlants sadherissen a ladopció de la llengua catalana, en detriment de loficial castellana, ni que tots els escriptors en català fossen partidaris de la concreció nacional independent, però sí que progressivament i a mesura que entràvem en el segle XX la majoria dels escriptors en català compartien laliança llengua-nació. Joan Fuster, que afirmava, sense ambigüitats, que «la nostra pàtria és la nostra llengua» nés un exemple i no una excepció. Ací i a tot arreu. Langlo-nord-americà T. S. Eliot, tan admirat per Fuster, sense cap problema nacional pendent i usuari duna llengua tan poc necessitada dajuda, corroborava que el fet de parlar la mateixa llengua significa pensar, sentir i tenir emocions de manera diferent a la gent que nusa una altra. I així tots o gairebé tots els intel·lectuals i escriptors europeus, des dels espanyols fins als francesos, italians, alemanys, russos...
Heus ací lobjectiu del llibre: lestudi, com he dit, de les relacions literatura-nació en les terres catalanoparlants a través de la mirada de Fuster. Lestudi comença amb una primera part titulada «Naixement de les nacions i de les literatures nacionals», que considere imprescindible, dedicada a contextualitzar el cas català dins el món europeu, des dels orígens medievals fins a lactualitat, amb apartats específics per a la definició lingüística de la nació, la consciència nacional dels escriptors i el naixement de les històries nacionals de la literatura. Al final del recorregut per aquestes pàgines espere haver pogut demostrar la «peculiaritat» catalana, molt singular en el seu context europeu, a hores dara la nació sense estat més forta i de literatura més important entre les llengües no oficials, provinent, a més a més, dun territori reial medieval dominant a la Mediterrània, capaç de «col·locar» dos papes i la llengua catalana a Roma, conquerir territoris a Itàlia i Grècia, tenir un pes específic en el comerç marítim i portar la llengua catalana als ports més importants i als referits dominis itàlics i hel·lènics. Un passat gloriós que semblava obrir-li les portes dun potent Estat territorial, però que es va truncar en el segle XV.
La part central és ocupada per lestudi de laportació de Fuster al coneixement del que propose anomenar la nació literària catalana. Des del seu concepte de nació, entesa com una comunitat unida per lús de la mateixa llengua i el paper determinant de la literatura, fins a la dissecció rigorosa, amb el seu agut bisturí, dels dèficits inherents a un circuit literari sotmès o simplement tolerat, però desprotegit dels beneficis del suport dun Estat nació. Fuster, fidel al seu concepte de nació, va esdevenir el teòric i impulsor més influent i decisiu de la creació dels Països Catalans, nom que ell mateix va imposar, entenent, doncs, la nació catalana com el conjunt de tots els territoris que comparteixen lidioma català, és a dir, Catalunya (amb la Catalunya Nord), el País Valencià i les Illes. La diversitat del vigor actual de la llengua en cada territori, la demografia constitutivament petita, el problema del bilingüisme, el perill desdevenir una cultura satèl·lit de la castellana, els regionalismes dissolvents, la literatura i la consciència nacional (història de la literatura i història literària) van passant sota els seus ulls escrutadors abans de centrar-nos en el programa regenerador del circuit literari català, basat en laposta per la independència, la modernització i la internacionalització.
Lúltima part, lepíleg, és dedicada a fer una ullada a la realitat dels Països Catalans posteriors a la mort de Fuster. El final del segle XX i les dues dècades que portem del XXI han aportat uns canvis radicals, que ell segurament ni va poder preveure. Veurem, doncs, el suport internacional de les cultures minoritàries, encara que siga amb força moral i no legislativa, i el lloc de les literatures petites, com la catalana, en aquesta nova era de la mundialització. Ara bé, vull afegir que es tracta dun epíleg dobjectius molt modests, car tan sols pretenc obrir un poc els ulls a les enormes transformacions operades en les últimes dècades, origen duna nova realitat tan diferent a la viscuda per Fuster. Una nova realitat a la qual ell ja no pot enfrontar-shi, però que nosaltres no podem evitar. Tanmateix, torne a insistir-hi, endinsar-mhi amb profunditat mhauria exigit un esforç comparable a lesmerçat en les dues parts precedents, que són lobjectiu real del present estudi. En realitat són unes pàgines encarregades dobrir expectatives més que no dinvestigar-les. Deixe, doncs, el testimoni a nous estudiosos encoratjats a transformar aquest breu apèndix en un nou i minuciós treball.
He intentat precisar què és el llibre. Vull acabar amb una reflexió capital sobre què no és. Crec que sentén, després de la presentació feta, que no té, com a objectiu primer o principal, endinsar-se «críticament», «políticament», en lanàlisi del concepte de nació proposat per Fuster, sinó més aviat «explicar-lo» a partir del seu context europeu. Per això no he entrat a qüestionar lencert o el desencert, la bondat o no, de la seua concepció nacional. Simplement intente detallar-la, amb un èmfasi especial en les implicacions que comporta per als escriptors i el circuit literari català. Això sí, també pose molt dinterès a recordar que la posició ideològica de Fuster no té res dinsòlita, ni dextravagant; al contrari, tots els Estats nació que han pogut, amb lajuda dintel·lectuals i escriptors, han apostat per aquesta definició lingüística. Fuster no viatjava sol, lacompanyava un exèrcit de col·legues del món de les lletres. Ja sé que la seua concepció duna sola nació catalana que engloba tots els territoris catalanoparlants ha motivat i continua motivant discrepàncies. També sé que la definició lingüística de nació no és compartida per tots els estudiosos. Però aquest és un camp on jo no vull, ni puc, entrar. El deixe als historiadors polítics i als sociòlegs. Jo, com a estudiós de la literatura i més concretament com a historiador de la literatura, em limite a explicar la proposta nacional lingüisticoliterària de Fuster, nacionalista malgré lui, per autodefensa, en el context europeu, i la funció atribuïda als escriptors i a la producció literària. Com he dit, la seua concepció de nació literària.