Lúltima part, lepíleg, és dedicada a fer una ullada a la realitat dels Països Catalans posteriors a la mort de Fuster. El final del segle XX i les dues dècades que portem del XXI han aportat uns canvis radicals, que ell segurament ni va poder preveure. Veurem, doncs, el suport internacional de les cultures minoritàries, encara que siga amb força moral i no legislativa, i el lloc de les literatures petites, com la catalana, en aquesta nova era de la mundialització. Ara bé, vull afegir que es tracta dun epíleg dobjectius molt modests, car tan sols pretenc obrir un poc els ulls a les enormes transformacions operades en les últimes dècades, origen duna nova realitat tan diferent a la viscuda per Fuster. Una nova realitat a la qual ell ja no pot enfrontar-shi, però que nosaltres no podem evitar. Tanmateix, torne a insistir-hi, endinsar-mhi amb profunditat mhauria exigit un esforç comparable a lesmerçat en les dues parts precedents, que són lobjectiu real del present estudi. En realitat són unes pàgines encarregades dobrir expectatives més que no dinvestigar-les. Deixe, doncs, el testimoni a nous estudiosos encoratjats a transformar aquest breu apèndix en un nou i minuciós treball.
He intentat precisar què és el llibre. Vull acabar amb una reflexió capital sobre què no és. Crec que sentén, després de la presentació feta, que no té, com a objectiu primer o principal, endinsar-se «críticament», «políticament», en lanàlisi del concepte de nació proposat per Fuster, sinó més aviat «explicar-lo» a partir del seu context europeu. Per això no he entrat a qüestionar lencert o el desencert, la bondat o no, de la seua concepció nacional. Simplement intente detallar-la, amb un èmfasi especial en les implicacions que comporta per als escriptors i el circuit literari català. Això sí, també pose molt dinterès a recordar que la posició ideològica de Fuster no té res dinsòlita, ni dextravagant; al contrari, tots els Estats nació que han pogut, amb lajuda dintel·lectuals i escriptors, han apostat per aquesta definició lingüística. Fuster no viatjava sol, lacompanyava un exèrcit de col·legues del món de les lletres. Ja sé que la seua concepció duna sola nació catalana que engloba tots els territoris catalanoparlants ha motivat i continua motivant discrepàncies. També sé que la definició lingüística de nació no és compartida per tots els estudiosos. Però aquest és un camp on jo no vull, ni puc, entrar. El deixe als historiadors polítics i als sociòlegs. Jo, com a estudiós de la literatura i més concretament com a historiador de la literatura, em limite a explicar la proposta nacional lingüisticoliterària de Fuster, nacionalista malgré lui, per autodefensa, en el context europeu, i la funció atribuïda als escriptors i a la producció literària. Com he dit, la seua concepció de nació literària.
Vull acabar donant les gràcies més sinceres a Ferran Carbó, Carme Gregori i Miquel Nicolás, que van acceptar de llegir loriginal i proposar-me unes reflexions i uns suggeriments que mhan ajudat a millorar-lo. No cal dir que no pretenc fer-los partícips de les deficiències que el lector hi puga descobrir, car, òbviament, són només responsabilitat meua.
1. He optat, dacord amb el criteri de les llengües veïnes, com el francès i lespanyol, per escriure els termes «Estat territorial» i «Estat nació», amb majúscula tant en singular com en plural, per tal de destacar uns conceptes teòrics propis de les ciències socials.
I.
Naixement de les nacions i de les literatures nacionals
La principal característica de la nació, tal com actualment lentenem, és la modernitat. La concepció duna nació natural, primària i permanent no es perd en la història sinó que té el seu origen, recent en termes històrics, datable en el període de canvi del segle XVIII al XIX, en lèpoca en què la sobirania passa a dependre del conjunt del poble i deixa de ser un privilegi diví del rei. A diferència de lEstat territorial de lAntic Règim, constituït per un aplec més o menys divers de territoris i habitants, que fins i tot poden estar situats a milers de quilòmetres de separació, «units» per la figura del rei comú, al qual pertanyen, lEstat nació modern comprèn un territori i uns pobladors que són caracteritzats per posseir uns trets comuns essencials i alhora diferents dels posseïts per les nacions veïnes.
I és ací on la llengua i la literatura adquireixen un paper principal. Des de lúltim terç del segle XVIII Johann Gottfried Herder (1744-1803) començà a explicar el seu concepte de nació entesa com una comunitat de parlants de la mateixa llengua. Els seus deixebles, els romàntics alemanys, seran els encarregats dacabar de difondre les idees herderianes i per tot Europa va arrelant la nova idea de la unió indestriable de nació, llengua i literatura, car els escriptors són elevats a la categoria gairebé sagrada de dipositaris i portaveus de lesperit nacional, gràcies a la seua relació privilegiada amb el geni de la llengua. En el moment de la bancarrota de lAntic Règim, quan sobrin les portes al sorgiment de les nacions, als nous Estats nació, les obres dels escriptors duna llengua esdevenen un capital simbòlic impagable en la lluita per la definició nacional i, quan cal, la independència política. Per això és ara quan naix la literatura nacional, concepte innovador, desconegut fins aleshores, i, conseqüència lògica, la història de la literatura nacional. És clar que no tots els nous Estats nació sorgiran duna comunitat «natural» monolingüe, encara que siga aquest el fonament teòric. En realitat, moltes de les noves «nacions» es bastiran al voltant duna llengua, elevada a la categoria doficial, en perjudici dunes altres llengües menys afortunades dun mateix Estat nació. És el cas, per exemple, dEspanya i és el cas de França i el dItàlia. Mentre que uns altres Estats nació moderns saglutinaran al voltant duna sola llengua fins aleshores dispersa en diversos Estats territorials, la majoria dels quals integraran la nova nació, com ara Alemanya (però no Àustria o el cantó suís germanòfon, per exemple). Europa era un trencaclosques lingüístic on lideari herderià era dexecució política complexa. En aquesta lluita per la reestructuració estatal europea algunes nacions, amb la seua llengua, guanyaren i unes altres perderen. Els territoris catalanoparlants, tot i lesforç de recuperació de la Renaixença, amb la seua llengua privativa i els seus escriptors «nacionals», van formar part daquestes últimes.
1. EL QÜESTIONAMENT DE LANTIC RÈGIM I LA CREACIÓ DE LA CONSCIÈNCIA NACIONAL EN EL SEGLE XVIII
Hobsbawm recorda el canvi revolucionari observable en la mentalitat dels intel·lectuals al llarg del segle XVIII. En efecte, la revolució independentista nord-americana, primer, i la revolució francesa, tot seguit, hereves ideològiques de la Il·lustració, van capgirar per sempre la concepció de sobirania i de nació. Thiesse (2019: 26-27) destaca el canvi dràstic, revolucionari, operat a França en el mateix any 1789, iniciat amb la identificació de la nació amb la figura del rei i acabat el 26 dagost amb la Déclaration des droits de lhomme et du citoyen, que en larticle 3 proclama: «Le principe de toute Souveraineté réside essentiellement dans la Nation. Nul corps, nul individu ne peut exercer dautorité qui nen émane expressément».
En aquest sentit és ben reveladora, tal com recorda Hobsbawm (1992: 19), la presentació a la Convenció Nacional per part de labbé Grégoire1 de la Déclaration du droit des gens, primer el 18 de juny de 1793 i, en segon lloc, el 23 dabril de 1795, la qual, encara que no arribà a ser sotmesa a votació, car «Merlin de Douai qui dirigeait la discussion, se contente dune approbation rhétorique, propose limpression et renvoie la discussion au congrès général des puissances européens» (Belissa 2010), explicita els nous aires revolucionaris de canvi de les mentalitats de finals del segle XVIII, tant pel que fa a la sobirania nacional com pel que fa a les relacions. En cite un fragment:
2º Les peuples sont respectivement indépendants et souverains, quel que soit le nombre des individus qui les composent et létendue du territoire quils occupent. Cet souveraineté est inaliénable. [...] 6º Chaque peuple a droit dorganiser et de changer les formes de son gouvernement. [...] 10º Chaque peuple est maître de son territoire. [...] 15º Les entreprises contre la liberté dun peuple sont un attentat contre tous les autres. (Gazette Nationale 217: 296)
Marc Belissa (2010) ha destacat la importància del text presentat per labbé Grégoire com a síntesi representativa de les transformacions filosòfiques, jurídiques i polítiques més avançades del segle de les Llums:
Ce texte peut être considéré, à limage du projet de Kant, comme une conclusion du grand débat philosophique, juridique et politiques des Lumières sur la paix et le droit des gens. Certes, la période du Directoire et du Consulat voit leffacement de la perspective avancée par Grégoire et laffirmation dun positivisme aboutissant à la construction dun droit «inter-national» de convention, mais la nécessité de la proclamation du droit entre les peuples se maintient en tant que projet alternatif au développement des puissances nationales.
La sobirania ara residia en el poble, el poble estava íntimament unit a un territori i tenia dret al reconeixement i respecte internacionals. Lequació nació-estat-poble, i especialment poble sobirà, «undoubtedly linked nation to territory, since structure and definition of states were now essentially territorial. It also implied a multiplicity of nation-states so continued, and this was indeed a consequence of popular self- determination» (Hobsbawm 1992: 19).
Ben cert que els Estats territorials monàrquics no van desaparèixer ipso facto arran de laparició de les noves idees sobre la sobirania, però, com assenyala Anderson (2006: 32-34), de la justificació de lestat pel dret de conquesta bèl·lica o lligams matrimonials i de la legitimitat del tron per designació divina, «bon nombre de dynastes recherchaient depuis un cert temps un cachet national, tandis que le vieux principe de légitimité dépérissait en silence» (2006: 34). Però això en molts casos no era gens senzill, car la legitimitat de la majoria de les dinasties no tenia res a veure amb la nació: els Habsburg dominaven un conjunt ben divers de nacions: austríacs, magiars, croates, eslovacs, ucraïnesos i italians. Els Romanov: russos, finesos, armenis, alemanys, letons i tàrtars. I una mateixa família dinàstica, com ara els Borbó, governava sobre estats diferents, que alhora podien integrar al seu si diverses nacions (Anderson 2006: 93). Tanmateix, pertot arreu largumentari ha canviat: el nou mot dordre és la sobirania popular, tant per a les monarquies constitucionals (única forma de supervivència de les monarquies europees) com per a les repúbliques. Baggioni (1997: 205) sintetitzava el procés amb aquestes paraules:
monarchies constitutionnelles à participation populaire plus o moins élargie, républiques plus o moins démocratiques, régimes plus o moins autoritaires, tous se mettront en quête de légitimité populaire là où autrefois le principe dautorité de droit divin ou de tradition suffisait. Cest bien là que réside la nouveauté radicale de la nouvelle Europe. Elle se répand partout, dun bout du continent à lautre, depuis le mouvement précurseur de la révolution américaine au XVIIIe siècle jusquaux dernières nationalités opprimées de lEurope balkanique.
Anne-Marie Thiessen (2001: 161-162) recorda un altre factor necessari per a lexplosió de nous Estats nació: leconomia capitalista i la industrialització, encara que paradoxalment les noves nacions defensen la seua legitimitat en lexistència dunes arrels culturals pròpies i definitòries que es perden en el temps i mantenen les essències nacionals. La nació, el nou Estat nació, va intrínsecament unida a lexpansió i el triomf de la nova teoria política de la sobirania popular, que al seu torn compta amb la col·laboració necessària duna antiga cultura identitària diferenciadora:
Le lien entre la formation des États-nations, léconomie capitaliste et lindustrialisation est évident. La construction culturelle tient dans ce dispositif un rôle particulier: celui de sa dénégation. La nation relève de la modernité libérale, politique et économique, mais sa légitimité est fondée sur une antiquité et un déterminisme absolu. Elle se constitue en même temps quapparaissent de nouvelles classes, mais cest la pérennité dune paysannerie définie par son seul rapport privilégié aux ancêtres et à la Terre qui est alors constamment mise en avant.
Ara bé, lexplosió dels Estats territorials plurinacionals i el sorgiment de les nacions independents o Estats nació serà el resultat dun llarg procés històric. De fet, lús del terme «nacionalisme», apunta Anderson, basant-se en Kemiläinen (2006: 18, n. 7), només es generalitzarà cap a finals del segle XIX. I, en efecte, Hobsbawm, analitzant el Diccionario de la Real Academia Española ho corrobora, car «does not use the terminology of state, nation and language in the modern manner before its edition of 1884» (1992: 14). En aquesta edició lentrada «nación» conserva les accepcions anteriors: «Conjunto de los habitadores en una provincia, país ó reino. // El mismo país ó reino // [...] Cualquier extranjero». Però a més introdueix en primer lloc la nova accepció que ara ens interessa: «Estado ó cuerpo político que reconoce un centro común supremo de gobierno. // Territorio que comprende, y aun sus individuos, tomados colectivamente» (Diccionario de la Real Academia Española 1884: 731). El Govern central que regeix el conjunt dhabitants és ara la clau de la nació. Però, com també observa Hobsbawm (1992: 15), la versió acabada de «nació» no arribarà fins a ledició de 1925, des don passarà a les edicions següents fins a lactualitat: «Conjunto de los habitantes de un país regido por el mismo Gobierno». // Territorio de una nación. // Conjunto de personas de un mismo origen y que generalmente hablan un mismo idioma y tienen una tradición común» (Diccionario de la Real Academia Española, edició del Tricentenari [2014], actualització 2020).
Al Govern central sadjunta ara la parla de la mateixa llengua, que esdevé així element central de la cultura identitària de la nació. De fet, ja en ledició de 1884 la «lengua nacional» era presentada com «la oficial y literaria de un país y más generalmente hablada en él, á diferencia de sus dialectos y de los idiomas de otras naciones (Diccionario de la Real Academia Española 1884: 637). I la concepció de «dialecto» acabava darrodonir la concepció de la llengua oficial: «Lenguaje que, sin ser realmente diverso de otro ú otros, difiere de ellos en algunos accidentes analógicos y sintácticos, y con especialidad en lo que atañe a los sonidos. // Cada uno de los lenguajes particulares de esta índole que se hablan en determinados territorios de una nación, á diferencia de la lengua general, oficial y literaria del mismo país» (Diccionario de la Real Academia Española 1884: 382). Loperació «nació» era acabada: conjunt de ciutadans dun territori units per un govern central i una llengua «general, oficial y literaria».