Ce qui nous intéresse ici, cest tout ce qui contribue à la transformation des langues communes en langues nationales et permet daller dans le sens dune homogénéisation de lespace social et du territoire national. On sait que ce qui caractérisait les langues communes dans les siècles précédents cest quelles étaient réduites de fait, dans leur diffusion sociale, à une couche minoritaire de locuteurs actifs, et dans leurs fonctions sociales aux situations de communication les plus formelles. Le projet sociopolitique des États-nations modernes fixe à la langue nationale comme objectif, à terme plus o moins lointain, sa diffusion à lensemble des membres de la formation sociale répertoriés dans lespace national. Mais aussi, pour ce qui concerne les fonctions langagières, doccuper toutes les situations de communications, formelles ou non, publiques ou privées, écrites et orales.
Però no tots els Estats nació en lactualitat tenen una llengua nacional que culmina litinerari iniciat amb la llengua comuna dun Estat territorial precedent. En el moment en què aquests nous Estats nació han adquirit lautogovern han vist la necessitat dimposar una llengua i un model estandarditzat daquesta a tota la comunitat i han activat els mitjans per a fer-ho possible. No cal dir que, sense laval i les etapes ja avançades per la llengua comuna (estandardització acomplerta), ara les mesures han de ser molt eficaces i, de vegades, francament coercitives, per tal dassolir la uniformització lingüística territorial. Entre aquestes noves llengües nacionals trobem, per exemple, lirlandès o gaèlic, el romanès, lucraïnès, el noruec, el txec, lalbanès, lestonià, el croat i serbi (on el factor polític es veu amb tota nuesa, ja que cada Estat nació reivindica la seua llengua nacional, mentre els lingüistes prefereixen aglutinar-les sota el nom de serbocroat, llengua única que inclou a més a més els parlars de Bòsnia i Hercegovina i de Montenegro) i un llarg etcètera representat sobretot per les llengües dels nous Estats nació nascuts en ple segle XX a lEuropa oriental. Cal insistir a remarcar que les diferències entre el paper exercit per cada llengua són molt considerables i complexos. Així, per exemple, el gaèlic irlandès aportava el capital simbòlic dantiga llengua pròpia, però de vitalitat ja molt reduïda, enfront de langlès, mentre que en el cas del serbocroat són motius estrictament polítics, estimulats pels enfrontaments religiosos, els responsables de la divisió duna llengua segons cada nova nació creada.
Abans, però, dendinsar-nos en el paper de lescriptor i la seua obra, actius culturals i polítics imprescindibles en aquest programa de definició nacional, crec que serà oportú de recordar quina ha sigut la situació, ben peculiar, de la llengua catalana durant aquests llargs segles de conformació de les llengües comunes i nacionals. Em sembla imprescindible per a entendre la posició de Fuster, objecte principal daquest llibre i al qual serà dedicada la segona part.
He parlat de peculiaritat i no crec que sem puga objectar ni el més mínim dubte. La llengua catalana va ser durant ledat mitjana una de les llengües vernacles més avançades de tot lEuropa en el procés de creació dun model de llengua cancelleresc unificat, també acceptat pels escriptors, i formava part del selecte nucli de llengües destinades a convertir-se en llengües comunes, primer, i en llengües nacionals, finalment. Però la brillant i esperançadora primera etapa històrica no va tenir la continuació i culminació esperada. Per causes polítiques? Sens dubte. I de manera molt especial a partir de lestabliment de lEstat nació. No puc entrar de ple ací a proposar una història de la llengua catalana, cosa que ens allunyaria de la finalitat daquest estudi. Però sí que considere molt convenient recordar les fites clau del seu recorregut històric a partir de la informació que ens han subministrat els nostres historiadors de la llengua, per tal de poder entendre millor el paper exercit pels nostres escriptors i el capital literari generat en benefici de la defensa i definició de la nació catalana. La qüestió davant la qual shaurà de situar Fuster, com a estudiós de la literatura catalana i com a intel·lectual preocupat per la problemàtica nacional.
La Cancelleria de la Corona dAragó mantenia dues llengües «oficials»: laragonès i el català, les dues llengües territorials. Però, encara que els reis respectaven la llengua pròpia en cada àmbit geogràfic, el català va esdevenir la seua llengua preferent, la globalment dominant. Larribada de la casa dels Trastàmara lany 1412, en ser elegit Ferran dAntequera rei de la Corona dAragó en el Compromís de Casp, va capgirar la fins aleshores opció preferent dels reis pel català en els usos personals i institucionals en favor del castellà, la llengua materna dels nous reis i de les respectives esposes. Només les protestes de consellers i jurats van contenir lús «oficial» del castellà, si bé Ferran II, lúltim rei Trastàmara, casat amb Isabel I de Castella, i artífex de la unió de les dues corones (1479) i la creació de lEstat territorial dEspanya, ja no dubtava dadreçar-shi indistintament en català o en castellà, sense oposició, fins a optar per lús cada vegada més freqüent daquest últim en les relacions amb els seus súbdits catalanoparlants, amb totes les conseqüències sobre laristocràcia, que es mirava en lespill del rei. A pesar daquest canvi de la dinastia del casal de Barcelona per la dinastia castellana dels Trastàmara i les conseqüències anotades, la situació institucional del català no canvià i continuà sent la llengua de lAdministració (Ferrando i Nicolás 2005: 148-149; Ferrando 2018: 30-31).
La creació de la Cancelleria reial, dotada dun conjunt de funcionaris encarregats de la gestió dels afers destat, pren embranzida amb Jaume I, que shavia preocupat dordenar la documentació reial concentrant-la i custodiant-la en un arxiu, i que ordenà lany 1276 el pas del llatí al romanç en lescriptura de la documentació del Regne de València i dotà el càrrec de primer conseller de nou prestigi i noves atribucions, de tal manera que en el regnat del seu fill, Pere el Gran (1276-1285) ja hi ha documentació en català conservada a lArxiu de la Corona dAragó. Jaume II va seguir reformant la institució, que va rebre la constitució definitiva lany 1344 amb les Ordinacions palatines, promulgades per Pere el Cerimoniós (Sanchis Guarner 1980: 162; Ferrando i Nicolás 2005: 119).
Ferrando adverteix la conveniència de distingir dos conceptes molt íntimament lligats però no identificables: la llengua cancelleresca (un registre concret de la llengua) i la norma cancelleresca (concepte gestat en el segle XX i usat ara amb la necessària flexibilitat per a referir-se a unes determinades convencions lingüístiques). Amb la primera ens referim «a la modalitat lingüística culta emprada en els diversos àmbits de les més altes instàncies representatives i administratives dun país». És, doncs, la llengua utilitzada pel rei i la Cort, la llengua de lAdministració i les relacions diplomàtiques, però també la seguida pels escriptors i les classes altes. Amb la segona, la norma, fem referència «als criteris gràfics, gramaticals i lèxics pels quals es regeix la llengua cancelleresca». És el conjunt de convencions lingüístiques recomanades, la norma oficial, identificada amb «la scripta i la grammatica que preconitzaven el poder i ladministració sobirana dun país i que, pel seu prestigi, era imitada i seguida pels organismes administratius del mateix reialme i pels lletraferits cortesans» (2018: 16).
El resultat de lesforç del rei per dignificar i unificar la llengua escrita a la seua Cort va desembocar en lelaboració daquest model de referència, que tots els historiadors de la llengua han coincidit a definir com a altament uniforme i unitari, gairebé sense varietats diatòpiques. Sanchis Guarner (1980: 164) ho remarca, tot citant la conclusió de Coromines que «el català és la llengua més unificada de totes les llengües romàniques». Així com també Ferrando i Nicolás (2005: 110): «des del punt de vista gràfic, morfològic i sintàctic, els funcionaris cancellerescos van elaborar una koiné lingüística unitària, que no coincideix amb cap varietat parlada». I Ferrando (2018: 23), després duna acurada anàlisi de la documentació cancelleresca, confirma lexistència daquesta scripta unitària:
Doncs bé, examinats sense apriorismes els criteris lingüístics dels textos cancellerescos, es constata que la norma catalana no es bastí exclusivament sobre cap dialecte, sinó que fou una construcció culta, molt influïda pel llatí, escrita i, efectivament, supradialectal, elaborada pels curials de la Cancelleria reial, que procedien de les més diverses contrades de làrea lingüística catalana, si bé amb un notable pes fins al segle XV dels barcelonins.
En aquesta koiné cancelleresca van ser redactats gairebé tots els documents oficials de lAdministració: Generalitat de Catalunya, Generalitat del Regne de València i del Gran i General Consell del Regne de Mallorques. A més de la documentació de tots els municipis i de la dels notaris (Sanchis Guarner 1980: 162). Però, a més a més, demostrà la seua força i validesa en ser acceptada pels escriptors i fins i tot penetrar en làmbit educatiu, sobretot en el de les incipients universitats (Ferrando i Nicolás 2005: 112). Un daquests escriptors, Ramon Muntaner, autor de la Crònica, escrita de 1325 a 1328, ens dona una impagable mostra del factor cohesionador daquesta koiné emanada de la Cancelleria reial en afirmar la gran unitat que presentava la llengua catalana, escrita però també parlada. Sanchis Guarner la té ben present (1980: 164). No podem obviar en les seues paraules un possible i raonable apassionament patriòtic, però també semblen assentar-se en una realitat lingüística:
Daltra part, vos diré cosa de què us meravellarets, emperò si bé ho encercats, així ho trobarets: que dun llenguatge solament, de negunes gents no són tantes com catalans. Que si volets dir castellans, la dreta Castella poc dura e poc és, que en Castella ha moltes províncies qui cascun parla son llenguatge, qui són així departits com catalans daragoneses. E si ben catalans e aragoneses són dun senyor, la llengua no és una ans és molt departida. E així mateix trobarets en França, e en Anglaterra, e en Alemanya, e per tota Itàlia i per tota Romania. (Muntaner 1979: 58)
Nadal i Prats (1982: 359) recorden que lhistoriador francès Pierre Vilar, en el magne estudi Catalunya dins lEspanya moderna, troba en Muntaner mateix una primerenca i sorprenent prova de la identificació de la nació amb la llengua: «Però un fet, rar a ledat mitjana, és colpidor. El signe més clar de reconeixement és la llengua. Existeix un patriotisme lingüístic del qual Muntaner és el millor representant; quan vol dir dun home o dun país que forma part de la comunitat catalana, diu que parla o que hom hi parla el pus bell catalanesc del món». I així ho reafirmen Ferrando i Nicolás (2005: 115-116) en recordar un fragment del capítol divuitè en què Muntaner identifica com a vertaders catalans els sicilians En Corral de Llança (Corrado Lancia) i En Roger de Lòria o Llúria (Ruggero di Lauria) perquè han après i parlen el «pus bell catalanesc»: