A partir de Herder totes les nacions europees en busca de reconeixement i independència tindran en la llengua, si poden dispo-sar-ne, larma dialèctica principal del discurs reivindicatiu, car «en instaurât un lien nécessaire entre la nation et la langue, il autorise tous les peuples encore non reconnus politiquement et culturellement à revendiquer unes existence (littéraire et politique) dans légalité» (Casanova 2008: 117). Herder, segons lopinió de Casanova (2008: 156-157), en última instància només fa que explicitar i reforçar la unió llengua-nació, que feia les primeres passes en el tombant dels segles XV-XVI:
Herder ne transforme pas la nature du lien structurel qui unit la littérature (et la langue) à la nation. Au contraire, Herder ne fait que le renforcer en le rendant explicite. Au lieu de taire cette dépendance historique, il en fait lun des fondements de sa revendication nationale. La dépendance structurale à légard dinstances ou de combats politiques-nationaux était déjà, on la montré, le fait des premiers espaces littéraires qui sont apparus à Europe entre le XVIe et le XVIIIe siècle. Le principe de «différenciation» de lespace politique européen à partir du tournant des XVe-XVIe siècles reposait en grande partie sur la revendication de la spécificité des langues vulgaires: les langues jouaient un rôle central de «marqueurs de différence». Autrement dit, les rivalités spécifiques qui se sont fait jour dans le monde intellectuel européen de la Renaissance trouvaient, dès cette époque, à se fonder et à se légitimer dans les luttes politiques, très tôt, le combat pour imposer une langue et faire exister une littérature est le même que le combat pour imposer la légitimité dun nouvel État souverain.
Ara bé, crec que és oportú afegir que la innovació que aporta Herder és ben substancial, revolucionària. Recordem la conclusió a què arriba Baggioni, suara esmentada, en què resumia perfectament el canvi operat ara, en el segle XIX, amb els Estats nació i la nova funció, molt més decisiva, assumida per la llengua: hi ha una relació nova orgànica entre Estat nació i llengua nacional, molt diferent a la de les llengües comunes dels Estats territorials, car aquest lligam es troba interioritzat en cada individu en el sentit que lleialtat lingüística i ciutadania o pertinença nacional ara es troben íntimament unides fins al punt que a partir del segle XIX tots els membres dun Estat nació es veuen impel·lits a compartir la mateixa llengua, objectiu realitzable gràcies a limpuls de lescolarització en la llengua nacional, a diferència dun súbdit qualsevol dun rei, que no tenia per què parlar la mateixa llengua del seu senyor.
No totes les llengües europees, tanmateix, arriben a aquest tombant del segle XVIII al XIX amb igual protecció del poder polític i igual prestigi cultural. Baggioni hi proposa distingir dues etapes des del Renaixement fins a la Primera Guerra Mundial: una primera revolució ecolingüística de les llengües comunes (1550-1560, de conseqüències que sallarguen fins a 1800) i una segona revolució ecolingüística (1800-1918, amb conseqüències també perdurables en els anys següents) de les llengües nacionals, que conclouen el llarg procés històric que ha desembocat en la cristallització de lideal a assolir, abans i, també, després de 1918, sintetitzat en la fórmula «un estat / una nació / una llengua» (Baggioni 1997: 319). Baggioni també apunta finalment el que anomena «Vers une troisième révolution écolinguistique en Europe», última etapa històrica en les relacions problemàtiques de llengua i nació en els temps actuals, que podem definir per ser marcats pel predomini de langloamericà en un món molt més fortament interconnectat per les relacions comercials, els media i internet.
Quan Baggioni parla de models ecolingüístics sestà referint a models dorganització despais de comunicació, amb centres de difusió, dirradiació, que només poden ser els nuclis urbans. Els intercanvis comunicatius sorganitzen en llengües donades que es reparteixen lespai social i els llocs denunciació (tot entenent el seu suport material, els seus «canals» i els seus media en el sentit que els dona McLuhan) (Baggioni 1997: 49-50). LEuropa anterior al Renaixement era de cultura bàsicament oral, essent lescriptura reservada a una minoria selecta aglutinada al voltant de les corts (tasques administratives) i dels monestirs, els usuaris duna lingua franca, que ningú no parlava, però que era el mitjà de relació universal: el llatí. És clar que, al costat daquesta llengua culta del saber i de la fe (universitats, Administració i estudis filosòfics i científics) van anar sorgint cada vegada amb més força les llengües vives de la comunicació oral, les llengües parlades pel poble, que van obrint-se un camí cada vegada més ampli en la creació literària i àdhuc de lAdministració. La Cort del rei sencarregava de la formació duna koiné dúctil i apta per a tots els usuaris de lAdministració i que també acceptaven els escriptors. Era un model de llengua prestigiat i reconegut arreu del domini territorial, però sens dubte el llatí, aquella llengua del reduït nucli dels doctes, dominava lalta cultura.
Tot canviarà de manera revolucionària a partir del Renaixement, car aleshores les llengües vernaculars es gramaticalitzen, és a dir, sestandarditzen gràcies a les gramàtiques, diccionaris i, fins i tot en alguns Estats territorials, amb la creació de les acadèmies, com ara lAcadémie Française, de 1635, o la Real Academia Española, de 1713. Esdevenen «llengües comunes» (la llengua del rei, la kings language), aptes per a rivalitzar amb el predomini del llatí. A més, larribada de la impremta multiplicà la possibilitat de lectura i reafirmà leclosió daquestes llengües comunes renascudes per a lalta cultura. Val la pena recordar les paraules de Baggioni (1997: 53), amb una precisa síntesi daquesta redefinició de les llengües apareguda en el tombant del Renaixement:
Au terme du «tournant de la Renaissance» (Réforme et Contre-Réforme comprises), lEurope occidentale voit son espace communicatif complètement redéfini dans son écologie communicative. La présence de langues communes, issues des vernaculaires «grammatisés», concurrentes du latin dans un certain nombre de domaines dénonciation réservés jusque-là à la lingua franca latine (administration, prose, écrits savants, fonctions officielles), lusage de lécrit et de la lecture étendu à de nouvelles couches de lettrés, et surtout la diffusion du livre, démultipliée prodigieusement avec limprimerie, bouleversent totalement le paysage culturel. Autrement dit, lécolinguistique (cest-à-dire léconomie et lécologie des échanges linguistiques) de lespace européen en sort proprement «révolutionnée». Il en sera de même pour la «deuxième révolution écolinguistique», que nous situons au début du XIXe siècle, lorsque les États-nations, mobilisant plus activement les populations territorialisées (par la scolarisation de masse, la politisation, lencadrement administratif), cherchent à homogénéiser linguistiquement lespace national au moyen dune langue commune, devenue de ce fait langue nationale.
Com Baggioni mateix remarca (1997: 74), es tracta duna «revolució», que esclata entre 1550 i 1650 per a les principals llengües de lEuropa occidental, que a partir dara competiran amb el llatí en els usos formals; al domini del llatí succeeix la coexistència daquest medi universal amb les diferents llengües comunes territorialitzades, és a dir, «une nouvelle écologie, organisée par le multilinguisme, où coexistent les langues communes en voie de grammatisation dans des espaces découpés plus o moins statonationalement». Són aquestes llengües comunes les que segles després esdevindran algunes de les llengües nacionals en el procés sociopolític que transformarà durant els segles XVIII-XIX els Estats territorials o nacionals dEuropa en els Estats nació. Per això és oportú de distingir «une phase langue commune, qui concerne les plus anciennes langues européennes, dune phase langue nationale, qui ne commence quà la fin du XVIIIe siècle» (1997: 84). La difusió daquestes llengües comunes sota la protecció del rei en cada Estat territorial va originant en molts casos comunitats progressivament més monolingües, encara que la imposició duna sola llengua en làmbit de les relacions quotidianes serà molt més problemàtica. Un cas que no pot ser més esclaridor és el de França, on la kings language, el francès, rep tot el poder del sobirà per convertir-la en la llengua oficial única de lAdministració a tots els seus territoris, amb la promulgació per part de François I lany 1539 de lOrdonnance de Villers-Cottêrets, entre els 129 articles de la qual hi ha el 111, que tot seguit copie (LEM):
Com Baggioni mateix remarca (1997: 74), es tracta duna «revolució», que esclata entre 1550 i 1650 per a les principals llengües de lEuropa occidental, que a partir dara competiran amb el llatí en els usos formals; al domini del llatí succeeix la coexistència daquest medi universal amb les diferents llengües comunes territorialitzades, és a dir, «une nouvelle écologie, organisée par le multilinguisme, où coexistent les langues communes en voie de grammatisation dans des espaces découpés plus o moins statonationalement». Són aquestes llengües comunes les que segles després esdevindran algunes de les llengües nacionals en el procés sociopolític que transformarà durant els segles XVIII-XIX els Estats territorials o nacionals dEuropa en els Estats nació. Per això és oportú de distingir «une phase langue commune, qui concerne les plus anciennes langues européennes, dune phase langue nationale, qui ne commence quà la fin du XVIIIe siècle» (1997: 84). La difusió daquestes llengües comunes sota la protecció del rei en cada Estat territorial va originant en molts casos comunitats progressivament més monolingües, encara que la imposició duna sola llengua en làmbit de les relacions quotidianes serà molt més problemàtica. Un cas que no pot ser més esclaridor és el de França, on la kings language, el francès, rep tot el poder del sobirà per convertir-la en la llengua oficial única de lAdministració a tots els seus territoris, amb la promulgació per part de François I lany 1539 de lOrdonnance de Villers-Cottêrets, entre els 129 articles de la qual hi ha el 111, que tot seguit copie (LEM):
Art. 111. Et pour ce que telles choses sont souvent advenues sur lintelligence des mots latins contenus esdits arrests, nous voulons doresnavant que tous arrests, ensemble toutes autres procédures, soient de nos cours souveraines et subalternes et inférieures, soient de registres, enquestes, contrats, commissions, sentences, testaments, et autres quelconques, actes et exploits de justice, ou qui en dépendent, soient prononcés, enregistrés et délivrés aux parties en langage maternel françois et non autrement.
Ara bé, cal remarcar-ho una altra vegada: es tracta de llengües comunes, no encara de llengües nacionals. Són les llengües del rei (Administració, i classes dominants i cultivades), no de tots els súbdits. Seguint amb lexemple de França, no pot ser més illustratiu daquest fet la constatació que a la fi del segle XVIII menys de la meitat dels súbdits eren francòfons (Baggioni 1997: 137):
Selon le rapport présenté à la Convention par labbé Grégoire en 1793, la pratique généralisée du français ne concernait que quinze départements sur une centaine environ; sur 26 millions de Français, environ 10 millions étaient véritablement francophones et 3 millions utilisaient le français aussi. Car dans la plupart des cas, les «francophones» utilisaient alternativement, et suivant les situations, la «langue du roi» et la variété régionale doïl (normand, picard), doc (gascon, provençal) ou autre (breton, basque, alsacien, flamand). Le français ne servait donc quà lexercice de certaines fonctions sociales et plus de la moitié de la population ne le parlait pas.2
També cal no oblidar que el fet dhaver aconseguit una llengua durant ledat mitjana la categoria de llengua literària o scripta (Administració, comerç) no garantia per si sol lèxit desdevenir llengua comuna, i menys encara llengua nacional posteriorment, car el factor polític hi és determinant (Baggioni 1997: 86). El cas del català en pot donar un testimoni ben contundent, com de seguida veurem. Casanova (2008: 90-91), al seu torn, esmenta el cas italià com a exemple de la necessitat de lajut del poder polític per a transformar una llengua literària del màxim prestigi en llengua comuna efectiva, perquè ni tan sols en un cas de conreu literari del màxim reeiximent, si no hi ha concreció dun estat, no hi ha procés de legitimització de la llengua vulgar:
LItalie, et singulièrement la Toscane, est les pays où la production littéraire en langue vulgaire est à la fois la plus précoce et la plus prestigieuse: consacrés classiques de leur vivant même, les trois grands toscans (dits les «trois couronnes»), Dante, Pétrarque et Boccace, représentent le moment daccumulation de la plus grande richesse littéraire non seulement en Italie, mais aussi dans toute lEurope. Leur oeuvre est investie du double prestige de loriginel et de la perfection. Mais cet énorme capital littéraire originel, en labsence de lémergence concomitante dun État centralisé, dun royaume italien unifié, et du fait de lemprise de lÉglise qui sexerce plus fortement quailleurs, ne permet pas la constitution dun espace littéraire. Les cours italiennes restent divisées et aucune nest assez puissante pour adopter et autoriser pleinement lusage du «vulgaire illustre», prôné par Dante, ou de toute autre langue: le latin resta la langue commune et dominante.
Per al pas de llengua comuna a llengua nacional encara serà més imprescindible comptar amb un poder polític amb la força suficient per a imposar una llengua com a oficial obligatòria per a tots els ciutadans, tant en els usos oficials i formals com en els familiars i col·loquials. I és obvi que quan esmente la «força suficient» no mestic referint a la força física o militar, encara que també, sinó a la força derivada del control del govern, amb capacitat per a imposar lús duna llengua gràcies a lusdefruit de tots els mitjans. Començant pel sistema educatiu, ara que lescolarització progressa amb eficàcia, control que comporta lentrada exclusiva a les aules de la llengua nacional oficial, acompanyada de ladoctrinament polític i cultural en clau patriòtica, amb una atenció especial per la història de la literatura nacional, que en el punt següent centrarà la nostra atenció, més el catàleg dartistes i herois nacionals oficials, etc.
A més a més, Baggioni (1997: 214-215) també esmenta uns altres factors que cooperen en alt grau en la tasca nacionalitzadora de la llengua, com ara la revolució operada en els nous mitjans de comunicació i distracció (des del tren fins al cinema, la ràdio i la televisió, als qual hui en dia cal afegir la nova arribada de la comunicació en xarxa), el servei militar, obligatori fins fa uns pocs anys, que participava de forma ben directa en ladoctrinament patriòtic i en laprenentatge de la llengua nacional, i la urbanització massiva aportada per la industrialització, que impulsava la concentració en les grans urbs dun percentatge progressivament major de la població en centres més aptes per a la socialització en la llengua oficial. La transformació dels Estats territorials en Estats nació arrossega com a objectiu prioritari la imposició i difusió efectives de la llengua nacional a tots els membres emmarcats dins les fronteres territorials de lestat. No és per atzar que lEstat nació francès nascut de la Revolució de 1789 no tarde a proclamar la llengua francesa, fins aleshores llengua comuna o kings language, com a llengua nacional de la nova república. Naixia la llengua nacional amb la missió de cohesionar uns territoris, en molts casos de marcades diferències, fins aleshores només units per la figura del senyor compartit, el rei. La llengua és un, si no «el», factor clau dhomogeneïtzació política i social (Baggioni 1997: 213):
Ce qui nous intéresse ici, cest tout ce qui contribue à la transformation des langues communes en langues nationales et permet daller dans le sens dune homogénéisation de lespace social et du territoire national. On sait que ce qui caractérisait les langues communes dans les siècles précédents cest quelles étaient réduites de fait, dans leur diffusion sociale, à une couche minoritaire de locuteurs actifs, et dans leurs fonctions sociales aux situations de communication les plus formelles. Le projet sociopolitique des États-nations modernes fixe à la langue nationale comme objectif, à terme plus o moins lointain, sa diffusion à lensemble des membres de la formation sociale répertoriés dans lespace national. Mais aussi, pour ce qui concerne les fonctions langagières, doccuper toutes les situations de communications, formelles ou non, publiques ou privées, écrites et orales.