En els anys anteriors a la guerra, hi havia diverses visions o concepcions ideològiques de la festa, però sempre dins un context de pugna plural i democràtica. Ambdues concepcions podien competir i alternar-se, com lexercici del poder; però, amb lesclat de la guerra i tota la intransigència i uniformització didees que aquesta va comportar, la festa va ser redefinida totalitàriament. Aquest procés implicava la desqualificació rotunda de la visió alternativa, acusant-la precisament dactituds totalitzadores que lacusador també estava posant en marxa. Dit duna altra manera: amb la totalització festiva, la festa es posa al servei de la guerra, i en la postguerra passarà a subratllar la victòria. Sols a partir de les transformacions socioeconòmiques dels anys seixanta i setanta, la totalització festiva anirà deixant pas al pluralisme, consolidat en el temps de la transició.
3 EL NOU CALENDARI FRANQUISTA
Com ja sha vist, el nou calendari oficial que va sorgir en lEspanya nacional condensava el fruit de tot un procés totalitzador que es va anar desplegant des del 1936. De fet, Ribó Durán assenyala que «uno de los terrenos más removidos por esa primera etapa del nuevo Estado es el del calendario, donde se reflejan, además, los cambios y novedades que afectan a las zonas de la religión, del trabajo y la política».23 Amb tot, sha de tenir sempre present la distinció entre el calendari oficial que es va constituint (vegeu el quadre l) i el calendari viscut (quadre 2), que sestructura en cicles provinents del món tradicional.
Lestabliment del nou calendari es pot seguir gràcies a les dades aportades pel Boletín Oficial del Estado (BOE), òrgan alternatiu dels insurrectes a la Gaceta de la República i successor del Boletín de la Junta de Defensa Nacional. El BOE reflecteix amb exactitud les disposicions oficials sobre el calendari festiu, dictades pel govern de Burgos de primer, i ja posteriorment pel de Madrid.
Mitjançant ledició de decrets, ordres i circulars, es va establir legalment el nou calendari. Loficialització començà amb un decret de 6 de desembre de 1936 que ja declarava festiu el 8 de desembre com a Dia de la Immaculada Concepció de Maria, feriat a tots els efectes. Amb posterioritat, una ordre de 3 de febrer de 1937 va suprimir la festa del carnaval, «en atención a las circunstancias excepcionales por que atraviesa el país, momentos que aconsejan un retraimiento en la exteriorización de las alegrías internas, que se compaginan mal con la vida de sacrificios que debemos llevar, atentos solamente a que nada falte a nuestros hermanos que luchan en el frente». Per contra, un decret de 22 de març de 1937 declarà també festius el Dijous i Divendres Sant.
QUADRE 1
El calendari oficial (1939-1975)
1932-19361939-751 de generCap dany / Circumcisió del Senyor6 de gener: Epifania / Pasqua Militar19 de març: Sant Josepmòbil: Dijous Sant i Divendres Sant14 dabril19 dabril: Unificación1 de maigSant Josep Artesà (1956)(suprimida el 1939)2 de maig: Independènciamòbil: Corpus Christimòbil: Ascensió29 de juny: Sant Pere i Sant Pau8 de juliol: Trabajo Nacional25 de juliol: Sant Jaume Apòstol15 dagost: Assumpció1 doctubre: Día del Caudillo12 doctubreDía de la Raza / Hispanidad1 de novembre: Tots Sants20 de novembre: Día de José Antonio8 de desembre: Immaculada Concepció25 de desembreNadalFont: elaboració pròpia
Tot i que amb aquestes tres primeres disposicions ja es podia esbrinar la línia restauracionista del nou calendari, la disposició més ambiciosa en aquest sentit, la va constituir el decret de 12 dabril de 1937, que en el preàmbul indicava: «El calendario oficial del nuevo Estado Español tendrá las conmemoraciones destacadas que sinteticen los diversos jalones de esta època de resurgimiento patrio». Com que es veia que allò encara no era possible, es va concloure que shavien de suprimir «las fiestas que revisten un marcado caràcter marxista, o que se fijaron para mediatizar páginas de nuestra historia, que lentamente trataba de borrar en la auténtica conciencia de nuestro pueblo». Després daquesta declaració de principis, es van establir els que serien considerats «días hábiles y laborables», és a dir, les dates de l Il de febrer (aniversari de la proclamació de la Primera República), el 14 dabril (proclamació de la Segona República) i 32 Il de maig (Festa del Treball). A més, a imitació del nou calendari feixista italià, sordenava que el lapse de temps comprès entre el 17 de juliol de 1936 i el 17 de juliol de 1937 es denominaria Primer Año Triunfal, fixant-se el 2 de maig com a festa nacional. També sanunciava la introducció de la Fiesta de la Amistad de los Pueblos Hermanos i la Fiesta del Trabajo Nacional.
QUADRE 2
El calendari efectivament viscut (1939-1975)
CicleActes i festejos tradicionalsNadalNit de NadalNadalFiraNit de Cap dAnyCap dAnyVigília de ReisReisPorratsSant Antoni AbatSant Vicent MàrtirFallesSetmana FalleraSetmana SantaDijous Sant i Divendres SantDissabte de GlòriaPasquaTres dies de berenarsDilluns de Sant Vicent FerrerMaigCreus de MaigMare de Déu dels DesemparatsCorpusCorpus i vuitava en parròquiesSant JoanSopars, jocs, banys i ballsSant JaumeFira de JuliolRomeriesAssumpció i Sant Roc (15 i 16 dagost)Festes de carrerDurant diversos mesos en dates diferentsSant DionísMocadorà9 dOctubreTots SantsVisites als cementerisFont: elaboració pròpia
Les autoritats nacionals procediren, en un nou decret de 22 de maig de 1937, a declarar feriada la data del 27 de maig daquell any, festa del Corpus Christi, celebració que, segons el BOE, apareixia «vinculada a páginas gloriosas de nuestra historia y con marcada influencia en la literatura española del Siglo de Oro». Però no molt més temps després, un nou decret, amb data de 15 de juliol de 1937, establia com a festa nacional la data del 18 de juliol, que apareixia subratllada com a inici del Segundo Año Triunfal.
Sant Jaume o Santiago Apóstol fou instaurat com a patró dEspanya pel decret de 21 de juliol de 1937, adduint-se que representava el ressorgiment de les més profundes tradicions espanyoles. El decret disposava que cada 25 de juliol seria festa nacional, i es reconeixia que es farien ofrenes a sant Jaume en la quantia i forma assenyalades en la reial cèdula de 17 de juliol de 1643 i el decret de 26 de gener de 1875. Mesos després, una ordre de 28 de setembre de 1937 instaurà la Fiesta del Caudillo per a ll doctubre, amb motiu del primer aniversari del nomenament de Franco com a cap de lEstat.
Segons Ribó Durán, a partir del 30 de gener de 1938 i fins a ll dabril de 1939, les disposicions sobre el calendari tingueren per objecte consolidar les modificacions provisionals efectuades. Allò suposava el trencament definitiu amb el calendari republicà, fent-ne taula rasa des de la imposició duna nova tendència marcada per la recuperació de les festivitats tradicionals de signe catòlic, i per la incorporació daltres commemoratives de lordenament polític que sacostava.
En aquest període final de la guerra encara sintroduïren noves festivitats, «cuya total abundancia es una de las características del nuevo régimen».24 Daquesta manera, lordre de 5 de febrer de 1938 declarava festiu el 7 de març, dia de Sant Tomàs dAquino, al·legant-hi raons dentroncament de la cristiandat medieval amb el Movimiento Nacional. Daltra banda, lordre de 22 de febrer de 1938 confirmava la supressió del carnestoltes i la de 18 de març de 1938 declarava festiu el dia de Sant Josep. En el preàmbul daquesta segona ordre, precedent de la justificació de la festa de Sant Josep Artesà instituïda el 1956, sunia el nacionalcatolicisme de la «nueva Bspaña» amb la vessant nacionalsindicalista.
Posteriorment, lordre de 7 dabril de 1938 establí les vacances escolars de Dilluns Sant a Dimarts de Pasqua, i es deixava el Dijous i Divendres Sant com a festa, segons ordre de 9 dabril de 1938. A més, per ordre de 29 dabril de 1938 es va declarar inhàbil a efectes oficials el 2 de maig. Poc després, lordre de 14 de juny de 1938 establí definitivament la festa del Corpus Christi, justificant-se amb els més genuïns motius i expressions del ja esmentat nacionalcatolicisme franquista.
Per al període posterior a aquestes disposicions, sha dacudir a les informacions oficials aparegudes en el BOE després de ll dabril de 1939. Com ja sha vist, paral·lelament al que ocorria en el bàndol republicà, en loposat es construïa un nou Estat i, en conseqüència, un nou calendari que el legitimara i celebrara, que lestructurara i dotara de significat. És així com el nou calendari franquista acabà sent expressió simbòlica i pràctica dunes ideologies discursos i estratègies polítiques que acompanyaren les forces que, unides, lluitaren contra la «revolución roja». Des dun principi es volgué inculcar la creença cega en la victòria final, raó per la qual sinventaren les noves efemèrides que commemorarien en el futur les gestes del nou ordre. Així, després de la total conquesta del territori espanyol i labolició de la legislació republicana, fou igualment abolit el calendari anterior, i ratificat amb noves disposicions aquell que havia anat configurantse en els tres anys de guerra.
Ja lordre de 16 de maig de 1939 establia en el primer article la denominació de Día de la Victoria per al 19 de maig de 1939, i en larticle segon es disposava que, durant la vigília del 18 de maig, en totes les províncies es farien desfilades, festejos religiosos i festes populars «en las que participen todos los hombres». A més, sordenava que el 19 de maig es llegira en totes les places majors tant el bàndol de Franco del 19 de juliol de 1936 com lúltim comunicat de guerra, i que els governadors civils i caps provincials del Movimiento havien de vetlar pel compliment daquests actes, seguint les instruccions oportunes de la Jefatura Nacional de Propaganda. Finalment, larticle tercer establia que els governadors civils i els delegats de treball dictarien les ordres pertinents sobre obertura i tancament destabliments, jornades de treball, abonament de jornals i excepcions justificades a aquesta disposició. Pocs dies abans, lordre de 12 de maig de 1939 regulava les anomenades «conferencias patrióticas», que shavien de pronunciar amb motiu del Día de la Victoria en tots els centres docents entre el 15 i 17 de maig. Els alumnes havien danotar els resums de les lliçons impartides sobre la cruzada española i la figura del Caudillo com a artífex de la victòria. En recollir-se els treballs, savaluarien i satorgarien mencions honorífiques. Alhora, es declaraven festius els dies de docència nomenats com a celebració de la victòria.
Una altra ordre, de 15 de juliol de 1939, recomanava encaridament la commemoració del 18 de juliol, i es recordava el decret de 7 de juliol de 1937 i lordre de 16 de juliol de 1938, pels quals es va disposar que la data del 18 de juliol fóra declarada festa nacional. En lesmentada ordre de lany 1939 sindicava que, segons el Fuero del Trabajo, es consideraria la data com a Fiesta de Exaltación del Trabajo, entès aquest com a «trabajo nacional», és a dir, supraclassista i corporatiu, raó per la qual sinstava les autoritats a atendre com calia les necessitats de la festa.
Finalment, lordre de 12 de gener de 1940 procedia al manteniment de la suspensió del Carnaval: «Suspendidas en años anteriores las Ilamadas fiestas de Carnaval, y no existiendo razones que aconsejen rectificar dicha decisión, este Ministerio ha resuelto mantenerla y recordar, a todas las Autoridades dependientes de él, la prohibición absoluta de la celebración de tales fiestas».
Després daquesta sèrie dordres més o menys provisionals que shavien anat emetent des del 1936, el 9 de març de 1940 aparegué una ordre decisiva que fixava el calendari definitiu de festes que, amb Ileugeríssimes variacions, estigué en vigor durant tot el franquisme. De fet, la mateixa ordre contenia en el seu preàmbul una clara justificació del nou calendari festiu:
Por varios motivos, el espiritual primero, el administrativo y civil, el económico después, importa que el Poder público sujete a una ordenación adecuada las festividades de caràcter oficial, determinando los días que puedan considerarse tales, así como el alcance y efectos de esta declaración.
Han de pesar en dicha ordenación los preceptos de la Iglesia Católica, que no pueden ser desconocidos por un Estado católico; las tradiciones nacionales y populares, y las ceremonias que el Movimiento ha introducido en conmemoración o celebración de dichos signos de ello.
Tot seguit, es procedia a la declaració dels dies festius en virtut dels apartats 3 i 4 de la declaració segona del Fuero del Trabajo, deixant-se ben clar que no havia doblidarse la reconstrucció de la nació, la qual exigia als seus contemporanis «hoy, más que nunca, la multiplicación de los esfuerzos de los españoles y la fortifïcación de nuestra economía». El consell de ministres, segons aquesta ordre, va disposar com a dies festius, duna banda, tots els diumenges de lany, en segon lloc, les festes religioses, i en tercer lloc, les festes nacionals. En larticle 2 sespecificava que, pel que feia al treball i lobertura i el tancament destabliments en diumenge, sestaria a mercè de la legislació especial sobre descans dominical.
Lordre de 1940 va considerar «fiestas religiosas oficiales» les següents: Circumcissió del Senyor (1 de gener), Epifania del Senyor (6 de gener), Sant Josep (19 de març), Corpus Christi (mòbil), Ascensió del Senyor (mòbil), Dijous i Divendres Sant (mòbils), Sant Pere i Sant Pau (29 de juny), Sant Jaume (25 de juliol), lAssumpció de la Mare de Déu (15 de agost), Tots Sants (1 de novembre), la Puríssima (8 de desembre) i Nadal (25 de desembre). També hi apareixen com a festejos del mateix rang, tot i que circumscrit als termes municipals, les festivitats religioses locals en les quals, per disposició de les autoritats eclesiàstiques, sobligava al precepte de missa i a labstenció de treballs «forenses y serviles». A més, sinsistia constantment que, en el transcurs de totes aquestes festes, els governadors civils i les autoritats eclesiàstiques podien autoritzar, segons el costum del lloc, lobertura destabliments mercantils. Larticle 5 de lordre afirmava que, mitjançant les bases de treball o a través del delegat de Treball, es fixarien els dies en els quals el descans proscrit comportara lobligació de satisfer el jornal o la recuperació dhores perdudes, per la qual cosa es fixava que almenys la meitat de les festivitats esmentades sinclourien en aquest apartat.