COMPTE I RAÓ
LA HISENDA MUNICIPAL
DE LA CIUTAT DE VALÈNCIA
EN EL SEGLE XVIII
COMPTE I RAÓ
LA HISENDA MUNICIPAL
DE LA CIUTAT DE VALÈNCIA
EN EL SEGLE XVIII
Vicent Giménez Chornet
UNIVERSITAT DE VALÈNCIA
2002
Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació dinformació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de leditorial.©Lautor, 2002
© Daquesta edició: Universitat de València, 2002
Producció editorial: Maite Simon
Fotocomposició i maquetació: Inmaculada Mesa
Correcció: Pau Viciano
Disseny de la coberta: Celso Hernández de la Figuera
Dipòsit legal: V-1724-2002
Impressió: Grupo CARDUCHE
Tirant lo Blanch, 11
Polígon Industrial La Lloma
46960-Aldaia (València)
ÍNDEX
Introducció
I. LHERÈNCIA DEL MUNICIPI FORAL
1. Formació del territori jurisdiccional
2. Origen del patrimoni i de la fiscalitat municipal
3. La hisenda foral
4. La ciutat de València foral. Característiques i problemes
4.1 Característiques de la ciutat de València
4.2 Problemes
II LADMINISTRACIÓ MUNICIPAL EN EL SEGLE XVIII: ENTRE LA DEPENDÈNCIA I EL FEUDALISME
1. El nou ordenament municipal
1.1 El corregidor
1.2 Lintendent
1.3 L alcalde
1.4 El capítol municipal
2. Ladministració fiscal
2.1 Els òrgans municipals
2.2 Els càrrecs municipals
2.3 Els càrrecs privats
3. La fiscalització reial de ladministració
III. LA HISENDA DE LA CIUTAT EN EL SEGLE XVIII
1. Patrimoni immoble
2. Impostos i rendes
3. Despeses
3.1 Administració
3.2 Festes i Església
3.3 Beneficència
3.4 Amortització del deute
3.5 Obres i manteniment
3.6 Educació
3.7 Plantacions i jardins
3.8 Sanitat
3.9 Abastament
3.10 Fiscalitat reial
3.11 Daltres despeses
4. La hisenda local al País Valencià i a Espanya
4.1 La hisenda local al País Valencià
4.2 Els impostas reials sobre les rendes municipals
4.3 La hisenda local a Espanya
5. La hisenda de València en els primers any s del segle XVIII
6. Estructura i conjuntura dels ingressos. Valors absoluts
7. Conjuntura dels ingressos. Valors relatius
8. Estructura i conjuntura de les despeses
9. El deute
IV. PROBLEMES ECONÒMICS I POLÍTICA MUNICIPAL
1. Rendes impagades
2. La frontera fiscal
3. El transport i la pastura del ramat
4. La crisi dels abastadors
5. Drets municipals forals sota els Borbó
6. El pes de la fiscalitat reial
7. Reformes fiscals
8. La política censal
CONCLUSIÓ
FONTS I BIBLIOGRAFIA
INTRODUCCIÓ
Linterés per la història local no és recent. És al segle passat quan proliferen els erudits que esbrinen notícies soltes i inconnexes per tal de narrar uns fets curiosos o característics de la població. Apareixen les cròniques locals. Relaten les dates de diferents construccions significatives o els esdeveniments socials destacáis. En algunes cròniques locals hi ha interés per lestudi del govern municipal, quins han estat els funcionaris alcaldes i regidors i, de vegades, es fa esment de la hisenda municipal.
Aquestes cròniques locals dinovenes encara estan molt vigents en lactualitat: hi ha una descripció de fets o de dates, mai no una interpretació, una anàlisi ni una comprensió dels esdeveniments locals. Ès a dir, no shi dóna la història local sinó la crònica. Però no sols això, en qüestió dhisenda ha ocorregut el mateix. Sovint els estudis dhisendes locals shan limitat a una descripció dels tipus fiscals quins imposts hi ha, quan es van establir, quant shi recapta, quant sen gasta i a una descripció de les oficines recaptadores nom de les dependències administratives, oficials que hi treballen, etc. Això és, es fa una crònica de la hisenda local, no pas un estudi històric científic.
Tot i que és necessari el coneixement dels fets, la descripció dels esdeveniments, la descripció de la hisenda, i això és el primer pas, cal, després, anar més enllà i fer una anàlisi de les dades.
No hi ha dubte que aquestes històries-cròniques locals han ajudat a crear unes connotacions pejoratives de tot allò que tracte sobre temes locals, tot recolzat per localistes que els ha interessat, com diuen Antoni Furió i Ferran Garcia-Oliver, una fenomenologia particular de dubtosa eficàcia científica.1
La nostra voluntat ha estat, de partida, fugir del que podria resultar una crònica de la hisenda local. Però, evidemment, en un estudi hisendístic hi ha xifres, i, potser, massa xifres. La tasca no consisteix a localitzar-les, a saber quines són i prou. Lestudi de la hisenda no es redueix a verificar quants són els ingressos i quantes són les despeses. Els nombres no estan aïllats sinó que reflecteixen una problemàtica i són conseqüència duns fets històrics. I en el cas local tampoc no volem separar les xifres de la hisenda de València dels problemes del municipi i de la societat.
Llavors, en el segle XVIII, quin problema té la ciutat de València? La resposta: la crisi, traduïda en la manca de recursos, en el deute heretat. No és una qüestió que afecta sols València, sinó que afecta també molts municipis de la monarquia hispànica, i tampoc no és una novetat del segle XVIII, sinó que, com demostren els carregaments dels censals, ja succeeix a lèpoca medieval.
Tant a la Corona de Castella com a la Corona dAragó les dificultats financeres locals ja apareixen a ledat mitjana. La ciutat de Madrid, entre 1464 i 1497, de vegades havia de recórrer al préstec, sobretot per a costejar les despeses de les obres públiques i les dels plets,2 però sembla que, en general, el recurs a la renda dels propis dels municipis castellans retarda lendeutament municipal.3 No així a la Corona dAragó, on normalment els municipis no disposen de propis, les càrregues fiscals són escásses per a cobrir les despeses, i hi apareix el deute.4 La mancança financera de ladministració local continua a lèpoca moderna.
Ara bé, si lendeutament és un problema dels municipis, i particularment de la ciutat de València, té les mateixes caractéristiques en tots els segles?, és lúnic problema económic dels governats locals? És, evidemment, una qüestió important a resoldre.
La ciutat de València al segle XVIII és una de les més grans de la monarquia espanyola. És, a les darreries del segle, després de Madrid i de Barcelona, la més populosa, amb uns 70.000 habitants dins de les murarles i amb uns 100.000 si comptem la contribució particular.5 La població de València va créixer significativament en el segle XVIII, així com la resta del País Valencià,6 però, a diferència daltres localitats valencianes, degué una part del seu creixement a la immigració exterior del País, prop dun 30 %. No és estrany, doncs, que aquest nucli urbà, tan important demogràficament, no ho siga també en altres paràmetres socioeconòmics.
Així, lactivitat comercial es reactiva clarament en aquest segle. Amb això, i per lacció dels comerciants valencians, el 1762 es creen els tres cossos de comerç de València, entre els quals hi ha un Consolat o Tribunal de Comerç.7 Ricardo Franch ha estudiat aquesta activitat i mostra com el valor fiscal de les importacions passa dun índex 37,09 el període 1725-1729 a un índex 197,60 el quinquenni 1788-1792.8 Fins i tot sobri un comerç dexportació cap a América, sobretot de seda i paper valencià.9 Apareix una important burgesia valenciana dedicada a lactivitat comercial, tot i que alguns burgesos són dorigen francés nacionalitzats, i amb lligams familiars a València.10 En aquest indret, la voluntat per adequar el port al Grau és patent durant tot el segle, encara que les obres, dirigides per Manuel Mirallas, foren represes molt tard, el 1792.11
Al nudi urbà té també importància el sector gremial. Les famílies dartesans són les més nombrases al segle XVIII,12 encara més que les de jornalers, llauradors o comerciants, i dentre els artesans cal destacar lactivitat del Col·legi de lArt Major de la Seda, tant pel creixement en nombre de mestres de 544 mestres el 1700 a 1.889 mestres el 180113 com pel volum de lactivitat productora, encara que a les darreries del segle entra en crisi.14
Tot i això, la ciutat de València és, sobretot, un centre administratiu, seu de moltes institucions, herència dhaver estat la capital dun regne, i com a tal residència dun important sector terciad i duns grups socials privilegiats: nobles i eclesiàstics. A nivell polític i institucional el canvi més signifïcatiu és la pèrdua de la Identitat política amb els decrets de Nova Planta. La desfeta de la Corona dAragó per la Guerra de Successió15 no sols té importància perquè sintrodueixen les lleis castellanes al Regne de València, sinó també perquè perd definitivament el seu autogovern polític virrei amb el Consell Reial, i representació política dels estaments. Amb els canvis institucionals,16 dos organismes tenen força importància per tal com són entitats que posseeixen diners: el municipi i la Diputació de la Generalitat. La Diputació de la Generalitat és un organisme que perdura en el segle XVIII, amb canvi de la nominació dels gestors, encara que sols per a realitzar la seua liquidació econòmica17 ja que ha desaparegut la institució de la qual depenia: el govern dels estaments en les corts o fora de les corts. El municipi és lúnic que perdura, i no sols com a organisme de govern polític local sinó també com a organisme econòmic que gaudeix duna rellevància considerable.
Ès rellevant perquè el pressupost que maneja és molt elevat, amb diferència, el més elevat del País Valencià, però sobretot és important perquè aquest pressupost incideix en els àmbits social i econòmic del veïnat de la ciutat. Molts grups socials compten amb unes rendes derivades de les pagues de les pensions dels censos que efectua la ciutat, especialment lesglésia i la noblesa; uns altres grups treballen en el comerç de lavituallament de la ciutat i altres grups socials gaudeixen del sistema benèfic Casa de les Repenedides, Hospital General, Universitat. A nivell económic, la política municipal repercuteix en el mercat local, en els preus dels productes, en la fïscalitat, etc. LAjuntament de València és, doncs, una institució integrada en la societat, i ací rau precisament el seu interés.
Abans de començar lestudi de la hisenda de la ciutat en el segle XVII teníem clara una qüestió: el principal cavall de batalla de la hisenda és el deute heretat, per això la primera qüestió que hem de resoldre és esbrinar perquè es produeix aquest fenomen.
Atés açò, cal començar el segle XVIII aclarint com funciona ladministració local, quines són les competències de la ciutat. Especialment, quan hi ha hagut un canvi en el funcionament amb la introducció de les lleis castellanes, que modifiquen lorganigrama governatiu respecte a lèpoca foral.
Tot seguit cal passar, i així volem fer-ho, a la crònica de la hisenda de la ciutat, és a dir, a la descripció de quines són les propietats i les rendes i, daltra banda, quines són les despeses. No obstant això, no cal aturar-se en aquesta crònica, essencial per altra part, sinó que shan danalitzar els elements económics estructures i conjuntures, i comprendrels dintre daltres elements económics de la ciutat de València, i analitzar, en definitiva, el seu problema hisendístic preeminent. Totes les dades económiques indicades als quadres estan expressades en lliures.