Però amb això no volem perdre lhoritzó. El municipi de València es troba inserit en una societat feudal i és, també, un municipi feudal. Aleshores, lestudi económic de lAjuntament volem fer-lo destacant dues peculiaritats de lantic règim: el municipi feudal i les tensions entre el poder monàrquic i el poder local.
I, per últim, volem estudiar la problemàtica que ocasiona leconomia local: què defensen els regidors les solucions als problemes económics esdevenen la política econòmica davant els plets i els esdeveniments polítics i econòmics que es presenten al llarg del segle XVIII. Es tracta, al capdavall, darribar a veure més enllà de les xifres, veure les qüestions que plantegen.
Aquesta investigació naix com a tesi doctoral dirigida pel professor José Miguel Palop Ramos que, com a bon coneixedor de la problemàtica municipal i econòmica de la ciutat de València en el segle XVIII, ens ha donat útils suggeriments a banda de la seua amistat, que ha estat un factor dencoratjament per realitzar el treball.
Les converses entre els companys que coincidíem en els arxius sobre qüestions històriques de diferents èpoques han enriquit els meus coneixements. Així Manuel Ruzafa García, Rafael Narbona Vizcaíno i Andrés Díaz Borrás mhan brindai informació i mhan mostrai la problemàtica medieval. Amb Jorge Català Sanz, Pablo Pérez García, Vicent Vallés Borràs, Jaume Pastor Fluixà i Pascual Marzal Rodríguez he compartit moltes xarrades sobre aspectes moderns.
Carlos López Rodríguez, aleshores director de lArxiu del Regne de València, no sols mha donat a conèixer larxiu sinó que mha ajudat a aprendre les institucions valencianes, i les seues converses mhan servit per a tenir una postura critíca cap a les fonts arxivístiques. Igualment Vicent Pons Alós, a més dhaver estat el meu professor de paleografia, via daccés al mon medieval, mha tramés els seus coneixements darxius i de bibliografia. A tots dos els agraesc les informacions rebudes i la seua amistat. La direcció de lArxiu Municipal de València mha facilitat la font documental bàsica, els comptes de la hisenda, en aquest sentit la meva gratitud a la directora, NEncarna Furió, i a En Gonzalo Gil, que sempre ha demostrat disponibilitat per a buscar tota la documentació que li heplantejat. En lArxiu del Regne de València lantiga directora, Na Desamparados Pérez Pérez, ha estat qui mha oberi les portes del fons documental més valuós del nostre País. Dincalculable valor ha estat el recolzament de la meua dona, Maria Lluïsa Ribes, per lànim que mha donat per a concloure la tesi, per la pa-ciència a lhora de compartir els problemes municipals, per la lectura i les observacions apuntades. I el meu agraïment pels suggeriments dels membres del tribunal que ha jutjat la tesi, els doctors Ernest Belenguer Cebrià, Enrique Giménez López, Carmen Pérez Aparicio, Fernando Andrés Robres i Jaume Dantí i Riu.
1. Antoni Furió i Ferran Garcia-Oliver, «La història local: un itinerari preliminar», en Lespai viscut. Col·loqui Internacional dHistòria Local. València, 1989, pp. 7-24.
2. M. Ángeles Monturiol González, «El ingreso en la hacienda municipal de Madrid: su estructura y evolución (1454-1497)», en La ciudad hispánica durante los siglos XIII al XVI. Madrid, 1985, vol. II, pp. 1027-1057.
3. A Piedrahita els propis i el domini senyorial suposen la major part dels ingressos entre 1413 i 1517, i no hi havia deute, Carmelo Luis López, La comunidad de villa y tierra de Piedrahita en el tránsito de la Edad Media a la Moderna. Àvila, 1987, pp. 287-302.
4. Hom pot observar el fenomen del deute municipal en Antoni Furió i Ferran Garcia, «La economía municipal de Alzira a fines del siglo XIV según un libro de cuentas de 1380-1381», en La ciudad hispánica..., vol. III, pp. 1611-1633; Vicent Olaso Cendra, «Lendeutament censal a la vila de Gandia durant la Baixa Edat Mitjana», Ullal, Revista dHistòria i Cultura, 1987, pp. 51-64; Francese Cortiella i Òdena, Una ciutat catalana a darreries de la Baixa Edat Mitjana: Tarragona. Tarragona, 1984, pp. 216-238; Yvan Roustit, «La consolidatión de la dette publique à Barcelona au milieu du XIVe siècle», Estudios de Historia Moderna, 4 (1954), pp. 13-156.
5. Madrid tenia a finals de segle uns 180.000 habitants i Barcelona uns 93.000. Antonio Domínguez Ortiz, Sociedad y estado en el siglo XVIII español. Barcelona, 1976, p. 200; Manuel Ardit, Albert Balcells i Nùria Sales, Història dels Països Catalans. De 1714 a 1795. Barcelona, 1980, p. 48.
6. Fernando Díez Rodríguez, «La población de la ciudad de Valencia en el siglo XVIII. Censos y vecindarios», en Estudis sobre la població del País Valencià. València, 1988, pp. 517-535. José Manuel Pérez García i Manuel Ardil Lucas, «Bases del crecimiento de la población valenciana en la Edad Moderna», en Estudis sobre la població del País Valencià. València, 1988, pp. 199-228; aquests autors assenyalen com a causa del creixement del divuit la precocitat de la dona en ledal daccés al matrimoni, una petita elevació de la fecunditat respecte al segle anterior, malgrat les altes taxes de mortalitat infantil i el caràcter generalment endogen de les poblacions valencianes.
7. Els tres cossos eren: 1) la matrícula de comerciants; 2) la Junta de dotze persones elegides entre els matriculats, i 3) el Consolat, i els membres del qual també formen part de la Junta de Comerç. Pere Molas i Ribalta, Camerç i estructura social a Catalunya i València ais segles XVII i XVIII. Barcelona, 1977, p. 319.
8. Ricardo Franch, Crecimiento comercial y enriquecimiento burgués en la Valencia del siglo XVIII. València, 1986, p. 22.
9. Vicent Ribes, Los valencianos y América. El comercio valenciano con Indias en el siglo XVIII. València, 1985.
10. Ricardo Franch, El capital comercial valenciano en el siglo XVIII. València, 1989.
11. Andrés Díaz Borrás, Anaclet Pons i Pons i Justo Serna Alonso, La construcción del Puerto de Valencia. Problemas y métodos (1283-1880). València, 1986, pp. 42-57.
12. Femando Díez, Viles y mecánicos. Trabajo y sociedad en la Valencia preindustrial. València, 1990, p. 19.
I. LHERÈNCIA DEL MUNCIPI FORAL
1. FORMACIÓ DEL TERRITORI JURISDICCIONAL
Les ciutats que assoleixen una importància política i econòmica ho fan al mateix temps que sasseguren al seu voltant un territori sobre el qual exercir jurisdicció. És un fenomen bastant generalitzat a la Península Ibèrica.1 La raó predominant és tractar dassegurar lavituallament a la nombrosa població concentrada en el nudi urbà. Moltes ciutats disposen daquest territori jurisdiccional ja des de la baixa edat mitjana. En aquest sentit hem de considerar-les com a vertaderes detentores dun domini senyorial. Presenten dues característiques semblants a la propietat senyorial: exerceixen jurisdicció sobre la població mitjançant els oficials de justícia i, a més, sostenen una administració fiscal. Comparar la ciutat amb un senyoriu ens possibilita comprendre alguna de les característiques dels municipis amb propietats feudals.
En el senyoriu laic les decisions les pren un òrgan unipersonal el senyor, en el senyoriu eclesiàstic ho fa un òrgan pluripersonal el convent, lorde, etc., encara que, per regla general en la jerarquia eclesiàstica hi ha una persona que predomina sobre el conjunt a lhora de resoldre les qüestions. En el cas de les ciutats, és un òrgan col·legial el Regiment el que delibera sobre els afers patrimonials i polítics. Aquesta és la principal característica de la relació de la ciutat amb el seu territori, un òrgan col·legiat dirigeix un patrimoni feudal.
Si posteriorment en aquesta ciutat sinstal·len institucions reials i sobre el seu territori naixen nuclis senyorials, el fenomen es fa més complex.
La Singularitat del cas de la ciutat de València rau en el fet de ser la seu dinstitucions reials, que augmenten la població administrativa, al mateix temps que creix el veïnat per diversos factors polítics i socioeconòmics franquícia de certs impostos, residència de nobles, activitat comercial i artesanal, etc.
La importància de la territorialitat de la ciutat de València és decisiva per a comprendre millor la magnitud que assolirà el sistema de la seua hisenda durant lèpoca moderna.
La ciutat tenia el seu terme dividit a dos nivells, lun anomenat contribució general, més extens, i laltre, contribució particular, que comprenia els nuclis urbans pròxims a la capital. La contribució general fou establerta per Jaume I i arribava fins al terme de Sagunt, que parteix amb Puçol i segueix pels termes dOlocau, Xiva, Bunyol i Torís, i per Montserrat fins als termes, al sud, dAlzira i Cullera; pel mar li van ser concedides cent milles.2 Més o menys, comprenia una circumferència de quatre llegües, sobre la qual la ciutat exercia tota la jurisdicció, alta i baixa, mer i mixt imperi, a través del justícia civil i del justícia criminal. El terme «general» incloïa diversos nuclis urbans, alguns dels quals van ser alienats progressivament pel rei i concedits a senyors territorials amb diferents graus de jurisdicció. Alguns la posseien baronial o màxima, i gaudien del mer i mixt imperi, alta i baixa jurisdicció la civil i la criminal, i altres posseïen la jurisdicció alfonsina que permetia el mixt imperi o jurisdicció baixa segons els Furs satorgava als senyors que tenien a partir de quinze cases. Amb labolició dels Furs aquests senyors perdran la màxima jurisdicció i sols conservaran lordinària o baixa.
En el segle XVIII la ciutat de València distingia entre tres classes de jurisdicció, la baronial i lalfonsina, ja esmentades, i aquella denominada de Títol governatiu, que consistia en la concessió del mer imperi, per part del governador general, i durant lèpoca foral, als amos de la jurisdicció alfonsina per tal que la utilitzaren en el seu nom.3
La relació de pobles de la contribució general amb el nom del propietari i la jurisdicció escaient per a lany 1765, és la següent:
CONTRIBUCIÓ GENERAL (1765)4
PoblesPropietari jurisdiccionalJurisdiccióAlaquàsDuquessa de Sto. GeminiBaronialAldaiaConvent de PobletAlfonsinaAlbalat d. SorellsComte dAlbalatT. governatiuAlfara d. PatriarcaCol·legi del PatriarcaAlfonsinaAlmussafesConvent de la ValldignaBaronialAlbalCapítol de ValènciaAlfonsinaAlcàsserEn Josep de la FigueraBaronialAlginetComte dAlcazalBaronialBonrepòs i MirambellEn Joaquina MontoliuBaronialBenifaraigEn Josep PallarésAlfonsinaBéteraMarqués de DosaigüesBaronialBenimámetConv. S. Miquel dels ReisAlfonsinaBorbotóOrde de MontesaAlfonsinaBenaguasilDuc de SogorbBaronialBenifaióEn Víctor FalcóAlfonsinaBeniparrellEn Joan EscrivàBaronialCatarrojaComte del ReialT. governatiuCarpesaOrde de MontesaAlfonsinaFoiosReialencReialGodellaNIgnasi JuliàAlfonsinaMassalfassarEn Joaquim ValeriolaAlfonsinaMassamagrellMarqués de DosaigüesAlfonsinaMassanassaMarqués de DosaigüesAlfonsinaManisesMarqués de lEscalaAlfonsinaMelianaReialencReialMislataEn Josep CebriánAlfonsinaMontcadaOrde de MontesaAlfonsinaMuserosOrde de SantiagoAlfonsinaNàqueraEn Josep FiguerolaBaronialPaternaComte de VillapaternaBaronialPicanyaOrde de S. JoanAlfonsinaPicassentMarqués de DosaigüesBaronialPobla de FarnalsCiutat de ValènciaBaronialPobla de VallbonaDuc de SogorbBaronialPuçolArquebisbeAlfonsinaEl PuigCiutat de València i Marqués de BenavitesBaronialQuart de PobletConvent de PobletAlfonsinaRafelbunyolMarqués de BèlgidaT. governatiuRiba-rojaComte de RevillagigedoBaronialRocafortNIgnasi JuliàAlfonsinaSaguntReialencReialSillaOrde de MontesaAlfonsinaSollanaDuc dIxarBaronialTorrentOrde de S. JoanAlfonsinaVilamarxantDuc de GandiaBaronialVinalesaConv. Vall de CristAlfonsinaXirivellaMarqués de DosaigüesAlfonsinaDins de la contribució general estava la contribució particular, també anomenada sisat, a tocar de la ciutat i amb una distància duna llegua al seu voltant, aproximadament. Aquesta zona, sotmesa a la fiscalitat municipal, estava dividida administrativament en quatre quarters o districtes: Benimaclet, Campanar, Patraix i Russafa, en els quals també shavien format nuclis senyorials amb la jurisdicció alfonsina, encara que la ciutat conservava lalta jurisdicció. Junt amb els quarters hi havia alguns ravals i llogarets que depenien administrativament de la ciutat, és a dir, estaven sotmesos al mateix regiment, mentre que la resta de les poblacions posseïen el seu propi ajuntament per al govern local.