La seducció dels negocis
Isidre Fainé, el poder de transformar La Caixa en el banc més gran
La seva gestió al capdavant de CaixaBank i de la Fundació La Caixa, de la qual és president, ha marcat una era de la història financera del país
València, dijous 3 de desembre de 2020. La junta general daccionistes de CaixaBank avala la fusió amb Bankia. Daquesta manera, sha fet realitat el somni dIsidre Fainé: que CaixaBank es convertís en el primer banc de lestat espanyol, amb uns actius totals de 664.027 milions deuros, dels quals més de 445.000 són aportats per lentitat catalana. Es tracta de la fusió bancària per absorció més important a lestat espanyol en les darreres dècades. Un procés en el qual ha estat determinant la figura dIsidre Fainé, president de la Fundació La Caixa, el professional de les finances que ha acumulat més poder i que haurà deixat impresa la seva acció en una era de grans inestabilitats econòmiques i socials daquest país.
Loperació del pas de ser una caixa destalvis a ser una fundació accionista majoritària del nou banc que va agafar el relleu financer de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i dEstalvis de Barcelona, La Caixa de tota la vida, es va efectuar sota el guiatge dIsidre Fainé. Es posava de manifest amb aquesta maniobra un dels trets de lactual president, en la mesura que per sobreviure i reeixir amb èxit en aquest context es demana una energia i una força resolutiva que se situa més a prop de la duresa que de la condescendència.
Lhome de caràcter afable i que busca la proximitat amb els seus interlocutors és el mateix que guia accions executives amb mà de ferro dins dun guant de seda. Es pot dir que «el món satura quan Fainé entra en un despatx», una frase que en recorda una altra, que diu que lactor irlandès Cillian Murphy «glaça laigua només amb la mirada». No deu ser ni una cosa ni laltra, però el cert és que el lideratge de Fainé sobre el seu entorn és intens i vigorós, dels que es fan notar.
Isidre Fainé Casas (Manresa, 1942) és doctor en Ciències Econòmiques, ISMP en Business Administration per la Universitat Harvard i diplomat en alta direcció per lIESE. Una definició ràpida: és un home que sha construït a ell mateix. A diferència de molts altres cognoms il·lustres que ocupen setials del poder econòmic català, Fainé ha crescut a partir del material aspre duns orígens familiars gens acomodats.
Una infantesa difícil de postguerra
Una frase que Fainé ha repetit en algunes intervencions públiques és que «un es cura de tot menys de la seva infantesa». Nascut en plena postguerra en una família de pagesos sense possibilitats del barri de les Escodines, a Manresa, el futur banquer va ensenyar a llegir i a escriure als seus pares. «Estic orgullós dhaver nascut en una família humil», va testimoniar a la seva ciutat nadiua quan va recollir un premi del diari manresà Regió 7. El periodista Xavier Domènech hi va escriure que els Fainé eren una família dagricultors en un dels barris més antics de la ciutat, un barri de cases modestes, «que dels seus portals encara en sortien carros tibats per mules, uns pocs carrers amb negocis modestos, amb llogaters que treballaven a les fàbriques».
Després van viure al barri obrer de la Torrassa, a lHospitalet de Llobregat, un bastió anarquista dabans de la Guerra Civil, on va fer la primera comunió a lesglésia dels Desemparats. Arran del casament de la seva germana, es van traslladar a Santa Coloma de Gramenet, on amb 13 anys va tenir la seva primera feina en un taller de bicicletes. La següent va ser en una fàbrica de bobines elèctriques, als 19 anys. Sempre ha explicat que els pares li van ensenyar els valors de lesforç i el treball dur, com el que van fer ells per pagar-li els estudis. Quan va assumir la presidència de La Caixa, va remarcar en un discurs que les seves mans són fortes i amb uns dits gruixuts «perquè es van desenvolupar enrotllant bobines».
Un caràcter marcat per la mare
Molt fidel a la memòria dels pares, Maria i Ramon, Fainé està convençut que ha heretat el caràcter de la seva mare, una persona amb esperit de negoci. Que va treballar en tasques de neteja, que va obrir diverses botigues (una lleteria, una altra de plats i olles) i que solia regatejar quan comprava. «El preu el fixa qui compra», deia al seu fill. Però ell, sorprès perquè la mare, en canvi, no rebaixava el preu quan era darrere el taulell de la seva pròpia botiga, li va preguntar per què no accedia al regateig del comprador, i va rebre aquesta resposta: «El preu el fixa qui ven».
Recorda que el seu pare el motivava dient-li que el cognom Fainé (transcripció fonètica del que seria Feiner) significa «que fa feina». Davant dun públic manresà, va rememorar que els seus pares li van transmetre «uns valors molt clars: treballar amb un alt grau dexigència, estimar la justícia, guanyar-se la confiança de les persones, conèixer la gent i ajudar-la, defensar la llibertat, ser desprès i viure amb sobrietat».
«Vostè serà director general»
Lentrada de Fainé en el món financer va ser una mica casual. La seva vocació inicial era la destudiar Física. Però la comoditat de lhorari laboral matinal a la banca li va fer pensar que això li permetria ampliar els seus estudis a les tardes. Es va presentar com a aspirant per a una plaça al Banco Atlántico. Aquesta és una anècdota coneguda, però que il·lustra molt del seu caràcter: el jove candidat va passar prop de dotze hores tot esperant el seu torn per a lentrevista, i ja era el vespre quan el va rebre un dels directius. En sortir-ne, tenia la feina i senduia una frase premonitòria: «Daquí a vint anys vostè serà director general daquest banc».
Aleshores va canviar Física per Econòmiques. Va entendre molt bé loperativitat de la banca, fet que li va donar la seguretat per decidir-se a emprendre aquest camí. També va ser aleshores quan, dentre totes les àrees del negoci, va interessar-se pel front més delicat: el contacte directe amb el client, la feina doficina, una primera trinxera, la de la finestreta, que sempre ha considerat essencial perquè una entitat arreli en el territori. «Si pogués, posaria una oficina a cada cantonada», ha dit.
Banco Atlántico, Riva y García, Banca Jover, Bankunión
El 1964, als 22 anys, va entrar de director dinversions al Banco Atlántico, propietat de la Rumasa de la família Ruiz-Mateos. El 1970 va establir-se al Paraguai per intentar remuntar la fallida del Banco Asunción, des del càrrec de director general, en plena dictadura del general Alfredo Stroessner. De tornada a Catalunya, li arribarien noves destinacions: director de personal a la Banca Riva y García, director general de la Banca Jover i, a partir del 1978, la direcció general de Bankunión, del qual va impulsar una política de creixement.
Un dia de 1981, durant un vol davió, Josep Vilarasau artífex de lespectacular creixement de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i dEstalvis entre 1976 i 2003 li va proposar anar a aquesta entitat, a la qual va accedir directament amb grau de sotsdirector general. A partir daquí, lascens dIsidre Fainé a la cúpula del que seria la futura CaixaBank va ser gradual i sostingut. I va tenir com a aliat una circumstància política: la llei financera aprovada pel Partit Popular a Madrid establia la jubilació obligatòria dels màxims directius de les caixes en complir els 70 anys, una mesura que afectava directament Vilarasau.
En aquell moment, el president de lentitat tenia encara una sortida: una modificació de la llei catalana de caixes per facilitar la seva continuïtat en el càrrec. Però Artur Mas, home fort del govern de Jordi Pujol com a conseller dEconomia, es va negar a modificar-la. El 1999 Vilarasau va passar de director general a president i va deixar una direcció general desdoblada en dos successors: Isidre Fainé i Antoni Brufau.
Ricard Fornesa va acabar substituint Vilarasau a la presidència el 2003, i poc després seria Brufau qui abandonaria La Caixa per assumir la presidència de Repsol. Fainé quedava com a director general amb totes les atribucions del càrrec únic, i quatre anys després, el 2007, amb la jubilació de Fornesa, ascendia a la presidència de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i dEstalvis de Barcelona.
La presència de Fainé al capdavant del complex financer i social Fundació La Caixa-Criteria Caixa i CaixaBank ha marcat una era en la història del sector a Catalunya. La llista dels càrrecs directius que ha ocupat en empreses i en patronats i entitats seria inacabable. En virtut de la participació de La Caixa, ha estat als consells dadministració dAbertis (president), Telefónica (vicepresident), Gas Natural (president), Repsol i altres companyies. Ha accedit a la presidència de la Confederación Española de Cajas de Ahorro i daltres institucions espanyoles i internacionals. Entre els guardons rebuts, destaquen la Creu de Sant Jordi i el títol de Cavaller de lOrde Nacional de la Legió dHonor francesa, tots dos lany 2010.
Decisions transcendentals
El mandat de Fainé al capdavant de lentitat ha presenciat grans operacions estratègiques. La més decisiva ha estat la transformació de lentitat financera en un banc: CaixaBank SA. Una altra ha estat lexpansió de la Fundació Bancària La Caixa, que gestiona lObra Social, la nineta dels ulls del dirigent financer i que és un factor clau en la seva trajectòria.
Una dada essencial en la seva visió de la banca va ser el convenciment, ja des de mitjans dels vuitanta, que saniria cap a la gran concentració dentitats. Per això va intentar impulsar una Unió de Caixes Catalanes, un projecte que no va ser factible en el seu moment. Però la idea de la creació dun gran empori financer la tenia ben fixada.
Un precedent que no va poder dur-se a terme va ser la fusió amb la Caja Madrid que dirigia Rodrigo Rato, el 2010. La caixa de la capital espanyola emprendria després una via de fusió amb altres caixes entre les quals hi havia la catalana Laietana que donaria lloc a Bankia. Per la seva banda, La Caixa absorbia Caja de Guadalajara, Banca Cívica, Caixa de Girona, Caja de Burgos i Caja Canarias.
El primer contacte amb lOpus Dei
La fe cristiana és un altre element essencial en la vida de Fainé. La seva proximitat a lOpus Dei es considera una certesa que ha estat assenyalada algunes vegades. En tot cas, ell no amaga que és un ferm creient catòlic. El seu primer contacte amb lObra fundada per Escrivá de Balaguer el va tenir de ben jove, quan treballava per ajudar els de casa i estudiava. Persones properes expliquen que va ser en una parròquia del barri de Fondo, a Santa Coloma de Gramenet. Un sacerdot el va asserenar amb una frase que va fer seva: «Una hora de treball és una hora doració». Més tard sabria que el sacerdot en qüestió a qui va visitar en el darrer tram de la seva vida pertanyia a lOpus Dei.
Lanècdota té elements de categoria per entendre la seva personalitat perquè aplega tota una visió del món i denota una concepció de la feina gairebé mística. De la feina i, per extensió, del poder que acabi creant aquesta feina. Hi ha un fil conductor entre els ensenyaments de la mare («A la vida has vingut a servir», però també «cal força de caràcter en els moments difícils») i el que aprèn de lentorn de lObra.
Els que han treballat amb Fainé han sentit frases com «el poder és servir» i «un gandul no pot ser un bon cristià». Recorden també quines són les tres qualitats que diu que valora en les persones i, en concret, en els que volen treballar en un banc: intel·ligència, ganes de menjar-se el món i bones relacions personals.
Davant el procés independentista: negocieu, negocieu
«La vida són grans acords», va assenyalar Fainé quan la periodista Mònica Terribas li va preguntar pel procés independentista el 2014. I va afegir que això sempre «implica una negociació». En la mateixa entrevista, va negar categòricament que ell estigués compromès en cap operació per fer de pont entre el govern espanyol i la Generalitat. «No faig lobby en aquest tema», va deixar dit.
El cert és que el seu nom va aparèixer de manera insistent en els mitjans com un actor entre les institucions polítiques per trobar una sortida que evités el temut xoc de trens. En les seves converses amb els presidents Artur Mas, Carles Puigdemont i Quim Torra, sempre va insistir en el poder de la negociació. Aquest va ser un element constant. Un dels consells que els va donar era que defensessin un sostre dautogovern com el del País Basc i que no senroquessin en una cosa que lEstat no voldria concedir mai: un referèndum dautodeterminació.
Fainé sembla estar convençut que Catalunya pot trobar el seu espai dins de lestat espanyol i dins de la Unió Europea, «però ha de saber negociar». També ha defensat que quan la unió fiscal no només la bancària sigui una realitat, donarà moltes oportunitats a Catalunya, si les sap i les vol aprofitar.
Tardor del 2017: decisions que shan hagut dexplicar
La decisió de CaixaBank i de la Fundació Bancària La Caixa de traslladar les seves seus oficials fora de Catalunya després del referèndum de l1 doctubre de 2017 va ser una mesura controvertida que va generar fortes crítiques en amplis sectors de la societat catalana. Fainé sempre ha negat que fos impulsor o inspirador del famós decret Guindos que va facilitar el trasllat dempreses sense passar per les juntes daccionistes. Des del seu entorn sassegura que la seva participació en el polèmic decret «va ser zero».
Una altra cosa és la decisió del trasllat de CaixaBank a València, i de la Fundació a les Illes. El mateix Fainé, en la seva compareixença davant la comissió del Parlament de Catalunya sobre els efectes de laplicació de larticle 155, el febrer de 2020, després de negar que existissin pressions del poder polític, va advertir: «O els temes de confiança es maten ràpidament o el problema es fa cada vegada més gran. Els estalvis de la gent són sagrats i shan de prendre decisions difícils en moments difícils, i això va ser suficient per tallar una sortida de dipòsits que anava en majúscula».
Jordi Gual, aleshores president de CaixaBank, va xifrar en uns 7.000 milions deuros els fons retirats pels clients en la setmana posterior al referèndum. «Ho havíem de tallar en sec», va assegurar. En aquesta línia, Fainé ja havia explicat al Financial Times labril de 2015 en un extens treball que el mitjà va dedicar a CaixaBank que «jo no tinc cap obligació política a Catalunya, excepte garantir que els estalviadors catalans no perdran els seus diners».
En algun moment, Fainé no ha amagat la seva irritació davant les crítiques rebudes per CaixaBank i la Fundació pel trasllat de les seus. Davant del Parlament va sentenciar que «som tan catalans com ho érem abans, o més». En privat, se li ha sentit dir que «de Catalunya, no ens trauran ni a canonades». En defensa daquesta posició, esgrimeix que el canvi va tenir un caràcter tècnic, però que la realitat diària del banc i de la fundació és que segueixen com sempre amb els centres de decisió a Barcelona. Actualment, però, en medis propers al govern de la Generalitat es considera poc probable que lentitat retorni les seves seus a Catalunya ni a curt ni a mitjà termini.