En algun moment, Fainé no ha amagat la seva irritació davant les crítiques rebudes per CaixaBank i la Fundació pel trasllat de les seus. Davant del Parlament va sentenciar que «som tan catalans com ho érem abans, o més». En privat, se li ha sentit dir que «de Catalunya, no ens trauran ni a canonades». En defensa daquesta posició, esgrimeix que el canvi va tenir un caràcter tècnic, però que la realitat diària del banc i de la fundació és que segueixen com sempre amb els centres de decisió a Barcelona. Actualment, però, en medis propers al govern de la Generalitat es considera poc probable que lentitat retorni les seves seus a Catalunya ni a curt ni a mitjà termini.
Duna banda, pesava la realitat inquietant que si es consolidava una Catalunya independent i fora de la Unió Europea, el banc quedaria desproveït de labric del Banc Central Europeu i la seguretat de clients i accionistes correria un perill màxim. Des daquesta òptica, shavia argumentat que traslladar la seu a territori de la Unió Europea era inevitable fins i tot des duna estratègia independentista. En aquell moment, en la visió de Fainé i de la cúpula bancària, una idea estava clara: en cap cas es podia posar en risc la pertinença a la zona euro.
Tanmateix, no es podia perdre de vista limpacte social i polític que va tenir aquesta migració, ja que va generar un efecte dòmino que queda per veure si shauria produït o no, segons el que hagués fet CaixaBank. Un corrent que va arrossegar companyies industrials que no tenien cap motiu real per canviar ladreça de la seva seu.
Va ser en la mateixa compareixença al Parlament que Fainé va explicar que «tots els presidents catalans» havien demanat a CaixaBank que esdevingués el primer banc dEspanya. Més dun cop, ha expressat la sorpresa que li han causat algunes crítiques sorgides des del sobiranisme per laposta de lentitat per conquerir el mercat espanyol.
Larquitectura de la Fundació La Caixa, Criteria i CaixaBank
La presidència de la Fundació La Caixa i de CriteriaCaixa, que és la seva font dingressos, està concentrada en la persona dIsidre Fainé, que va deixar la presidència de CaixaBank per incompatibilitat de càrrecs. La Fundació constituïda com a tal el juliol de 2014 és la continuadora de la històrica Caixa de Pensions per a la Vellesa i dEstalvis de Catalunya i Balears (i de la seva Obra Social i Cultural), fundada per Francesc de Moragas el 1904.
La reorganització del seu patrimoni i activitat financera va donar lloc a la constitució dun banc de format clàssic, que és CaixaBank, al qual va traslladar tota la seva operativa financera. Els actius que posseïa lantiga caixa van quedar en mans de la Fundació, que els va agrupar en una societat instrumental que els gestiona, CriteriaCaixa, de la qual posseeix el cent per cent del capital.
La Fundació es finança amb els recursos que li aporta el holding Criteria en concepte de dividends. Els actius de Criteria amb un valor net de 13.024 milions el 30 de juny de 2020 es distribueixen en tres àmbits: el patrimoni immobiliari, les participacions industrials i les participacions bancàries. El primer bloc estava valorat en 2.167 milions. Al segon, el de les accions en altres empreses, destacaven el 99 % de Saba, el 24,4 % de Naturgy, el 5,9 % de Suez, el 5 % de Cellnex o l1,3 % de Telefónica, Servihabitat, Adeslas Al tercer, làrea bancària, hi apareixia el control del 40 % de lactual CaixaBank que li confereix el govern de lentitat i la presència a Inbursa i a The Bank of East Asia. Criteria va firmar el 2019 un balanç amb un benefici consolidat de 1.098 milions deuros.
Per davant del Santander i el BBVA al mercat
CaixaBank, un cop culminada labsorció de Bankia, és el primer banc de lestat espanyol, i ha deixat enrere els gegants Santander i BBVA, campions del procés de fusions i absorcions dels darrers anys. Amb uns actius de 660.000 milions deuros, una plantilla de 51.000 persones, una quota de mercat del 25 % i uns 20 milions de clients, lentitat ha hagut dafrontar un procés de reestructuració que comporta el tancament de sucursals i reduccions de plantilla. Aquesta haurà estat labsorció número 85 que La Caixa en un format o altre du a terme en la seva història.
El repte del nou líder del sector bancari espanyol consistirà a maximitzar leficiència, reduir costos de gestió, aplicar sinergies i situar-se de ple en lèpoca de la banca digital, però sense perdre la connexió directa amb el client que caracteritzava lesperit de les velles caixes. Un repte que no serà fàcil. I que ja no va encapçalar Jordi Gual, president de CaixaBank, que va ser substituït pel seu homòleg a Bankia, José Ignacio Goirigolzarri.
El català de la llista de filantrops
«De Bill Gates a Isidre Fainé». Així va titular un diari barceloní la notícia de laparició dun llibre editat per Forbes sobre deu exemples de filantropia darreu del món. Lúnic català era Isidre Fainé, enmig duna llista que va incloure noms del món global com Warren Buffett, Mark Zuckerberg, George Soros, Carlos Slim i la parella Bill i Melinda Gates. El capítol dedicat al president de la Fundació La Caixa es titulava «Un filantrop darrels humils», i posava molt en relleu que lany 2018 lentitat havia destinat uns 545 milions deuros a la seva Obra Social.
Lobra era el primer volum de la col·lecció Forbes Books. Amb el títol Filantropia i progrés leditorial de la prestigiosa revista econòmica presentava aquesta activitat com un servei necessari a la comunitat que ha de ser publicitat per generar un efecte contagi al món dels diners. La preocupació social i lacció filantròpica són uns dels elements clau per dibuixar el personatge. En el seu discurs el dia que va recollir el Premi Forbes a la Filantropia 2018, va recordar de nou els seus orígens tot dient que tenia molt present la «misèria col·lectiva» de la postguerra: «Li demanava a Déu que em permetés ajudar aquelles persones, i mha donat aquesta gràcia».
Més enllà de la multitud de projectes als quals dona suport i lidera la Fundació, hi ha espais sensibles. Un daquests és la Fundació de lEsperança, creada el 2015, ubicada a Ciutat Vella de Barcelona, per ajudar persones en situacions vulnerables i lluitar contra lexclusió i per la inserció laboral, amb una especial atenció als infants. La Fundació està presidida per Fainé. Sobre lactivitat de la Fundació, nha dit que «ens permet avançar-nos, pensar a guarir les ferides abans que aquestes no siguin irreversibles i treballar pensant en el futur amb esperança».
És clar que sense diners aquestes intervencions no són possibles. A partir daquest raonament, Fainé va reclamar davant la cimera de la CEOE del juny de 2020 que havia de ser aixecada la limitació de dividends imposada a les empreses per la pandèmia de la covid-19. I va esgrimir xifres concretes, com que el programa contra la pobresa infantil en què treballa ha invertit 60 milions en 125 municipis i que ha ajudat 318.000 infants i les seves famílies. Una dada recent és que Criteria, el holding en què la Fundació La Caixa agrupa les seves participacions accionarials, ha aportat a aquesta uns 175 milions deuros.
Fainé no forma part de la direcció de CaixaBank, però a la seva edat es troba en forma i planeja possibles accions per incidir en la visió del negoci bancari del segle xxi. Segurament passen per repensar molt a fons la relació amb el client i superar algunes etapes en què sha apuntat un allunyament de les idees mestres que van inspirar la creació de la institució fa més dun segle.
Els que el coneixen tenen clar que la seva obsessió, en aquest moment, és deixar-ho tot llest per perpetuar per cinquanta anys més, almenys, el compromís social fundacional de La Caixa, amb més de 500 milions deuros de pressupost anuals, i sent la tercera fundació del món daquestes característiques.
Sha teoritzat sovint cal recordar el que va escriure lhistoriador Jaume Vicens Vives sobre la dificultat dels catalans per exercir el poder. I potser fins i tot per copsar-ne la naturalesa. Segles sense hegemonia no passen en va. Però hi ha hagut i hi ha catalans amb un sentit indiscutible del poder. En tot cas, des de dalt de tot duna de les Torres Negres de la Diagonal, Isidre Fainé sembla desmentir la tesi.
Josep Oliu, el banquer de Sabadell que volia un Podem de dretes
El president del Banc Sabadell va ser un dels principals crítics del Procés i va rebre amb satisfacció lascens dAlbert Rivera
El 25 de juny de 2014, el president del Banc Sabadell, Josep Oliu, va cometre un greu error. Desmentint els manuals clàssics que exigeixen dels bons banquers ser discrets i evitar les polèmiques, el financer vallesà va parlar de política. En un acte públic al costat de la presidenta del Cercle dEmpresaris de Madrid, Mónica de Oriol, Oliu va sorprendre per la seva franquesa o desvergonyiment. El president del Banc Sabadell va admetre que el nou partit «Podem ens fa una mica de por» i que calia «una espècie de Podem de dretes».
Davant lemergència del moviment del 15-M i del que es va anomenar la «nova política» enfront del desgast dels grans partits (PSOE i PP), va insinuar sense concretar més que calia respondre a lembat plantejat per Podem amb una força política de nova formació, jove, de marca liberal i que tranquil·litzés el gran diner. Més explícit no podia ser.
Com veurem, els vincles entre Ciutadans i Oliu es van plasmar en actuacions ben concretes. Aquella intervenció empaitarà per sempre més el banquer, un dels rostres del poder financer a Catalunya i a lestat espanyol, i que ha conduït amb mà de ferro una entitat com el Sabadell enmig de la crisi de 2008 que va ferir el sistema bancari arreu.
Una successió dinàstica
Josep Oliu Creus (Sabadell, 1949) és economista. La llicenciatura la va fer a la Universitat de Barcelona, però va ser dels primers fills de la burgesia catalana a treures el doctorat a la Universitat de Minnesota, on va fer amistat amb Andreu Mas-Colell i va conèixer qui seria la seva primera dona, Lynn Barton. Oliu es va tornar a casar el 1998 amb Victòria Quintana. Retornat a casa, fet un «minnesoto», va saber triomfar també en lacadèmia i va exercir durant un temps com a catedràtic de Teoria Econòmica a la Universitat dOviedo. Va ser director destudis i estratègies de lInstitut Nacional dIndústria (1982) i després director de Planificació (fins al 1986).
Qualitats objectives a banda, és evident el factor dinàstic per explicar la seva arribada al cim del banc. El seu pare, Josep Oliu Pich, va ser director general del Sabadell, on va entrar el 1940. Quan es va retirar de la direcció, el 1990, va cedir el lloc al seu fill, que acabaria obtenint la presidència executiva el 1999.
El Banc Sabadell va néixer el 1881 gràcies a lesforç dun seguit de burgesos del Vallès un total de 127 prohoms, molts dells vinculats al tèxtil, que volien reforçar el que ara en diríem els emprenedors locals. Noms com els de Joan Sallarès i Pla (un dels dirigents més intransigents contra els drets dels treballadors), Joan Gorina o Pau Llonch (un hereu del qual era membre del consell fins no fa gaire) van ser-ne fundadors.
La lluita per la primacia
La història del Sabadell de lera Oliu és la de lambició per deixar enrere un banc local que el seu pare ja havia consolidat dins la xarxa bancària espanyola i convertir-lo en un poder financer global. La internacionalització i la sortida a borsa requerien disposar daliats, és a dir, accionistes de pes, i alhora calia dotar-lo duna major dimensió. La llista de bancs cruspits pel Sabadell ja comença a ser llarga: Netwest Group, Banco Herrero, Banco Atlántico, Caixa dEstalvis de la Mediterrània (CAM), Banco Mare Nostrum
Amb tot, el banc ha patit diversos ensurts per la caiguda de les accions i ha hagut dafrontar diverses sacsejades que shan reflectit en els canvis que hi ha hagut en el consell dadministració. Lentrada el 2001 dun grup potent dempresaris en laccionariat del banc (amb José Manuel Lara, de Planeta, i Isak Andic, de Mango, al davant) va ser una operació amb un desenllaç nefast, ja que la crisi bancària va atrapar-los de ple. Els Lara van acabar abandonant el banc i, no només això, van haver de vendre ledifici del Grup Planeta a lavinguda Diagonal de Barcelona. Andic va abandonar el banc el 2015.
Dels anys en què els Lara eren al cor del Sabadell sexplica (hi fa referència José Martí Gómez a Los Lara. Aproximación a una familia y a su tiempo) una operació dIsidre Fainé, aleshores president de CaixaBank, amb suport de lamo de Planeta, per fusionar el banc vallesà amb La Caixa. Josep Oliu va moure cel i terra per impedir-ho i va aconseguir aturar la maniobra.
Una sortida important del consell es va produir el 2014, amb la marxa de Sol Daurella, la propietària de lempresa embotelladora de Coca-Cola, per anar al Banco Santander. Aquest salt va caure molt malament al Sabadell, que encara no ha perdonat a lempresària la seva «fugida».
Capital llatinoamericà al rescat
El Sabadell ha aconseguit mantenir-se enmig dun seguit de transformacions en el sector bancari que en més duna ocasió han sacsejat el transatlàntic vallesà, que ha intentat protegir-se amb successives acumulacions de capital. Mentre els Lara i els Andic buscaven la porta de sortida, el 2013 van entrar amb força a lacccionariat dues grans fortunes llatinoamericanes. Ho explica Roger Vinton a La gran teranyina: Jaime Gillinski Bacal, un dels grans capitalistes de Colòmbia, i el financer mexicà David Martínez Guzmán van subscriure el 2013 una ampliació de capital de 600 milions deuros. Van ser impulsats a fer-ho pels mateixos gestors del banc. Tres anys més tard, però, Gillinski va plegar i va vendre la seva participació.
Martínez Guzmán continua al Sabadell. Al seu costat, hi ha noms interessants, com José Javier Echenique (present als consells dACS, Telefónica i Ence, del sector energètic), que és el vicepresident; Pedro Fontana (Indukern, del sector químic, i representant del grup inversor Emesa, creat per Emilio Cuatrecasas); Manuel Valls Morató (Renta Corporación); María José García Beato (consellera de Red Elèctrica); Teresa Garcia-Milà (directora de la Barcelona Graduate School of Economics i consellera de Repsol); Aurora Catà (sòcia de Seeliger y Conde), com a consellera independent, i David Vegara (conseller de Subcapital i exsecretari destat dEconomia durant el govern de Rodríguez Zapatero). Com a secretari, hi trobem ladvocat Miquel Roca i Junyent, un altre dels omnipresents en molts àmbits del patriciat. La burgesia local ja fa anys que sha rendit als fons dinversió i els vells telers són menys que un record.
El banc va guanyar el 2020 només dos milions deuros, és a dir, 766 menys que lany anterior. Les dades presentades per lentitat van mostrar el cop de la pandèmia, així com el cost que van implicar les pèrdues de la filial britànica TSB. Superada aquesta fase, lentitat va reprendre el vol el 2021, ja que en els tres primers trimestres de lexercici presentava uns beneficis de 370 milions.