El vincle dels Vidal-Quadras amb el comerç desclaus és una qüestió coneguda, i no es tracta dun fet excepcional entre els negociants catalans a Amèrica. Sobre lorigen esclavista de bona part del capital indià hi ha molta bibliografia. Josep Maria Fradera va publicar el 1984 lestudi «La participació catalana en el tràfic desclaus» a la revista Recerques. El 2017 va aparèixer lobra Negreros y esclavos. Barcelona y la esclavitud atlántica(siglos XVI-XIX), dels historiadors Martín Rodrigo i Lizbeth Chaviano, de la Universitat Pompeu Fabra.
Lesmentat Martín Rodrigo i Lluís Castañeda van tractar específicament els Vidal-Quadras en larticle «Los Vidal-Quadras, familia y negocios, 1833-1871», on subratllen la importància de la família en el sector bancari (Vidal Quadras Hermanos), desmentint altres historiadors que havien considerat que la banca dels Vidal-Quadras havia estat tan sols una més de la ciutat, sense un paper preponderant.
La necessitat de treballadors per a les plantacions antillanes es va veure incrementada per la prohibició del tràfic de mà dobra esclava imposat per la Gran Bretanya a partir dinicis del segle xix. El transport desclaus des de lÀfrica fins a Cuba podia ser un negoci beneficiós per als que shi dedicaven, però estava envoltat de perills, com ara la vigilància de la marina britànica, lacció dels pirates o la possibilitat duna revolta dels esclaus. Però sembla que devia compensar prou als molts negociants catalans que shi dedicaven.
Segons Fradera, a mitjan segle xix, el capital català controlava el 74 % de la importació desclaus a Cuba. Els Vidal-Quadras van ser uns dells, però no pas els únics i possiblement no dels més destacats. Cognoms com Goytisolo, Comillas, Güell o Samà es van embrutar amb el pitjor dels negocis i van consolidar així la seva fortuna.
Lhereu més conegut
De tota la nissaga, sens dubte la figura més coneguda dels darrers anys és Alejo Vidal-Quadras Roca (1945). El que va ser president del PP català és fill dAlejo Vidal-Quadras Villavecchia i María Gloria Roca Norton. Té tres fills, dos de la seva primera dona, membre duna altra estirp, els Caralt Munné, i un altre dAmparo Fuertes Ferragut.
Doctor en Ciències Físiques i catedràtic de Física Atòmica i Nuclear, ha impartit la docència a la Universitat de Barcelona, la Universitat Autònoma de Barcelona, el Col·legi Universitari de Dublín i el Centre de Recerques Nuclears dEstrasburg. Va ser també eurodiputat (i vicepresident del Parlament Europeu) entre el 1999 i el 2014.
Precisament sent candidat a eurodiputat en les eleccions europees de 2009, Vidal-Quadras va haver de respondre a lacusació desclavisme sobre la seva família llançada per laleshores candidat europeu dERC, Oriol Junqueras. En aquella ocasió, el polític del PP va dir amb ironia: «Darrerament, no parlo gaire amb el meu rebesavi».
La història duna ascensió
Alejo Vidal-Quadras va fer les seves primeres passes en política a linici de la Transició. Va exercir de secretari del Club Prisma, que va aplegar figures que volien tenir un paper destacat en la nova situació, i allí va conèixer Josep Antoni Duran i Lleida, que el va convèncer per entrar a Unió Democràtica de Catalunya. Però, pel que sembla, el partit no li va fer el pes. Ell mateix ha explicat més tard que no suportava veure fotografies de Macià i Companys a les seus dUnió.
Es va acostar als sectors conservadors que intentaven construir una alternativa política en els principis de la Transició. Va formar part de la candidatura de Solidaritat Catalana, encapçalada per lempresari Juan Echevarría, que es va impulsar des de Foment del Treball en les eleccions catalanes del 1980. LAliança Popular de Manuel Fraga era tan feble en aquell moment que no va gosar presentar-se amb les seves sigles. Solidaritat Catalana no va obtenir representació i la CiU de Jordi Pujol va guanyar aquelles primeres eleccions.
Vidal-Quadras es va anar fent un lloc en els rengles del PP català, amb la confiança de qui va ser lhome fort del partit durant molts anys, Jorge Fernández Díaz. De la seva mà, va ser elegit diputat al Parlament en les eleccions del 1988. Aleshores, es va produir una alineació de factors que va aprofitar sense manies.
Portaveu del PP al Parlament, amb un solvent currículum acadèmic, la seva oratòria brillant va seduir propis i estranys. El seu cognom patrici va enamorar un partit que trobava moltes dificultats per fer-se un espai en la política, i també en la societat catalana.
Laltre factor va ser José María Aznar. Arribat al lideratge del PP el 1990, amb fam de poder després de veure com els seus perdien sempre davant un PSOE totpoderós, Aznar va confiar en Vidal-Quadras per donar una embranzida al PP català. Ho va fer de mala manera i sense contemplacions, amb un estil que seria contraproduent a la llarga.
Aznar va imposar una gestora defenestrant un Jorge Fernández Díaz que tenia darrere un ampli suport de la militància. Ho va fer, a més, coincidint amb una intervenció quirúrgica de laleshores líder dels populars catalans, un fet que no seria oblidat mai pel que ja sanomenava el sector fernandista de la formació.
La caiguda
Vidal-Quadras va obtenir el lideratge del partit a Catalunya amb el suport dAznar i va ser candidat a la Generalitat el 1992 i el 1995, quan va obtenir 17 diputats al Parlament, un rècord històric. En aquell moment, ja shavia convertit en un dels principals enemics de Jordi Pujol, mentre sabocava a un discurs intransigent i espanyolista que feia forat tractant el tema de la llengua. Vidal-Quadras va ser, en part, el precedent de lunionisme més identitari, que després va trobar en Ciutadans el seu referent.
El Pacte del Majestic va ser el seu final. La necessitat dAznar de pactar amb CiU per arribar a la Moncloa el va deixar fora de joc. Vidal-Quadras va seguir la notícia de lacord del Majestic des de casa seva. Poc després, veia que li feien a ell justament el mateix que ell havia ajudat a fer a Jorge Fernández. Així de desagraïda és la política quan queda tenyida pel cinisme.
Vidal-Quadras va acabar en aquell moment el seu camí cap a la glòria. El que vindria després seria un llarguíssim premi de consolació. Aznar, que hi estava en deute, el posaria a les llistes europees. Es va estar quinze anys a Estrasburg, convertint-se en un maldecap suportable per als seus. Però no va tornar a manar mai al PP català. Amb Rajoy a Génova, el físic nuclear era vist com una figura aliena.
El seu darrer capítol va ser Vox. Entre gener i agost de 2014 va ser un dels fundadors del partit ultradretà espanyol, una aventura que va posar un epíleg encara més estrambòtic a la seva trajectòria. Fins i tot va exercir com a president de la formació, fins que se li va acudir proposar una confluència amb Ciutadans i UPyD. Santiago Abascal va exigir aleshores que abandonés Vox. I així va acabar aquell viatge.
Amb motiu de les eleccions espanyoles del 28 dabril de 2019, es va produir un fet sorprenent: la candidata per Barcelona, Cayetana Álvarez de Toledo, va convidar Vidal-Quadras a intervenir en un acte del partit, i lexdirigent no va defraudar, regalant a lauditori una més de les seves intervencions brillants i furibundes contra lindependentisme. Va ser, per un instant, un retorn del passat.
Quan Vidal-Quadras va cantar Els segadors
Ara ja no sen recorda ningú, però hi va haver un temps en què Alejo Vidal-Quadras era un altre (i es feia anomenar Aleix). Quan el jove catedràtic va aterrar al Parlament de Catalunya, el 1988, el seu discurs no tenia res de lespanyolisme radical que aviat el caracteritzaria.
Hi ha diversos discursos seus en què es refereix a Catalunya com a nació i intenta no desvincular-se del catalanisme, fent sempre, això sí, un esforç per subratllar el vincle amb Espanya. Un daquests discursos el va pronunciar davant el ple el 17 de febrer de 1993, quan el PP va votar a favor de la llei que establia Els segadors com a himne nacional de Catalunya.
En aquella ocasió, Vidal-Quadras va recordar la ironia que va suposar que el rei Joan Carles entrés a lEstadi Olímpic el dia de la inauguració dels Jocs del 1992 mentre sonava lhimne que havia representat una revolta contra el monarca, va citar Salvador Espriu i es va referir al concepte de nació com un espai comú per compartir i per oblidar aspectes que poguessin dividir. Com li passa a molta gent, hi ha un moment en què tots podem haver estat un altre.
Laposta pels fons dinversió
Un dels seus fills, Alejo Vidal-Quadras Caralt, va optar per una carrera en el món de les finances i el capital risc, en una línia que ha trobat molts exemples dins de la burgesia catalana. Va dirigir durant cinc anys el fons dinversió nord-americà KKR (Kohlberg Kravis Roberts & Company) a Espanya, però el maig de 2019 va ser cessat després dunes decisions que van resultar costoses per a la firma, com lintent duna opa sobre Telepizza que no va reeixir, i una operació per entrar a Naturgy que tampoc no va fructificar.
Amb anterioritat, havia treballat a la delegació de Rotschild a Madrid com a assessor en adquisicions i fusions, i després va ser director general de 3i a Espanya, companyia multinacional de capital risc amb seu a Londres.
Els altres Vidal-Quadras
La saga dona per a molt. Els seus empresaris i banquers han conviscut amb artistes i pintors. Segons el web familiar, totes les branques de la nissaga juntes apleguen pràcticament nou-centes persones.
Un oncle de lexpresident del PP català, José María Vidal-Quadras y Villavecchia, va ser un pintor reconegut. Un cosí seu, Alejo Vidal-Quadras Veiga (1919-1994), va ser també pintor, fill de Francisco Javier Vidal-Quadras y Villavecchia i Pilar Veiga de la Cuesta. Va ser retratista de lalta societat barcelonina i protegit de grans noms com els Comillas i els Güell. Instal·lat a París, amb un estudi a Montmartre, davant seu van posar grans noms de les arts i de les famílies reials europees, de la princesa Sofia al xa de Pèrsia, i de Marilyn Monroe a Maria Callas. Per cert, el retrat de la cantant dòpera apareix a la pel·lícula Bohemian Rhapsody, i per això el nom del pintor consta en els crèdits del film. Una fundació creada per la vídua té cura del seu llegat.
Una branca dels Vidal-Quadras es va emparentar amb un altre llinatge il·lustre, els Trias de Bes, i té vincles amb lOpus Dei. Javier Vidal-Quadras Trias de Bes (1961) és advocat, fundador del despatx Amat&Vidal-Quadras, professor de la Universitat Abat Oliba i sotsdirector de lInstitut Superior de la Família, vinculat a la Universitat Internacional de Catalunya. Tant ell com un germà seu, Miguel, són professors de Dret daquesta mateixa universitat.
Un altre membre de la saga és Manuel Vidal-Quadras, empresari del sector de lhostaleria i fundador de 1840 Group, dedicat al sector immobiliari. La joia de la corona del negoci és el que va ser el palauet per a les vacances familiars a Sitges. Els Vidal-Quadras senorgulleixen dels seus ancestres i llueixen el seu cognom, però el llinatge no ha recuperat mai la brillantor dels temps passats.
Els Valls-Taberner, banca, Opus i Corona
La família inclou un dels grans historiadors catalanistes, que es va adherir a Franco el 1939, i dos expresidents del Banco Popular
«Catalunya ha seguit una falsa ruta i ha arribat en gran part a ser víctima del seu propi desvari. Aquesta falsa ruta ha estat el nacionalisme catalanista». Qui escrivia això no era un espanyolista acèrrim, sinó un home que havia estat un dels intel·lectuals més representatius del catalanisme, Ferran Valls i Taberner, destacat dirigent de la Lliga, el partit de Francesc Cambó i Enric Prat de la Riba.
La frase formava part dun article que es titulava precisament així, «La falsa ruta», i va aparèixer publicat a La Vanguardia el 15 de febrer de 1939. Encara amb la por al cos després dels anys de guerra i exili, en una Catalunya vençuda, Valls i Taberner va prendre partit per la causa de Franco.
En larticle, considerava un error la història de Catalunya de les dècades anteriors i titllava el catalanisme en bloc de ser un dels principals focus de la «subversió» en què havia caigut la societat catalana. Advocava per una renúncia a la nació i ladhesió a «lobra grandiosa de reconstrucció de la pàtria espanyola». Aquest article que va esdevenir de referència i que passats vuitanta anys encara és objecte de cites va formar part després dun llibre amb títol expressiu: Reafirmación espiritual de España.
Un nacionalista romàntic
El cas de Valls i Taberner (1888-1942) va ser, dentre lantiga elit de la dreta catalanista, dels més clars a lhora de deixar enrere el seu passat i buscar la integració en el nou règim. En el seu cas, a més, es tractava dun personatge que pertanyia al nucli dintel·lectuals de la Lliga i era considerat un exponent de la historiografia romàntica.
Dotat també duna sòlida formació jurídica, va ser director de lArxiu de la Corona dAragó i va destacar en els estudis sobre dret medieval i les institucions de lèpoca comtal. El 1922, va publicar una Història de Catalunya, conjuntament amb Ferran Soldevila.
Durant la dictadura de Primo de Rivera, sent membre de la junta de govern del Col·legi dAdvocats, va ser represaliat i exiliat a Morella. Però els anys de la República en què va ser diputat al Parlament i a les Corts espanyoles per la Lliga el van sacsejar i va evolucionar cap a posicions més conservadores i proclius a lautoritarisme.
Pocs llinatges han tingut el vincle amb Catalunya dels Valls-Taberner. Tampoc no hi ha gaires precedents dintel·lectuals del nacionalisme català que hagin fet una abjuració com la seva del propi passat. Mai no sabrem si Ferran Valls hauria canviat de posicions si hagués viscut més anys en comptes de desaparèixer el 1942, quan lambient feixista ho amarava tot. Sí que sabem que va declarar com a testimoni de la defensa en favor de persones jutjades pels tribunals franquistes després del 1939. Per exemple, en el cas de lexcap de lArxiu Històric de Barcelona, Duran i Sanpere, o de lexconseller de Treball, Francesc Xavier Casals.
També se sap que va mantenir una relació intensa amb Joan de Borbó, fill dAlfons XIII i pare de Joan Carles I. Fins i tot va fer classes de català a Joan de Borbó durant la seva estada a Roma en plena Guerra Civil.
Del tèxtil a la banca
Ferran Valls i Taberner pertanyia a una saga del tèxtil originària del Bages que va crear lempresa Manufacturas Valls SA. Els seus germans Josep i Domingo van concentrar-se en els negocis. Domingo va ser president del Consorci Industrial de Tèxtils Cotoners. Josep va presidir la química Cros. Era una família situada en el bàndol vencedor de la guerra, però no va trencar mai del tot el lligam amb el catalanisme cultural.