Ferran Valls i Taberner pertanyia a una saga del tèxtil originària del Bages que va crear lempresa Manufacturas Valls SA. Els seus germans Josep i Domingo van concentrar-se en els negocis. Domingo va ser president del Consorci Industrial de Tèxtils Cotoners. Josep va presidir la química Cros. Era una família situada en el bàndol vencedor de la guerra, però no va trencar mai del tot el lligam amb el catalanisme cultural.
Manuel Ortínez, en les seves impagables memòries Una vida entre burgesos, explica com va convèncer el consorci cotoner de finançar el president de la Generalitat a lexili, Josep Tarradellas. Era una actitud que va tenir altres exemples en un sector de la burgesia catalana, adherida de grat o per força al règim, mentre donaven suport a activitats catalanistes, com la creació dÒmnium Cultural.
Domingo i Josep van penetrar també en el sector bancari. Josep seria conseller del Banesto i Domingo, del Banco Exterior de España. Però serien els dos fills de Ferran, Luis (1926-2006) i Javier (1930), els que arribarien al cim del poder econòmic. Luis, en concret, seria després lautèntic cap de la família i el més carismàtic. Estudiant a lescola dels Jesuïtes del carrer Casp de Barcelona, lesclat de la Guerra Civil el va agafar amb 10 anys 5 anys, el seu germà Javier. El pare era diputat de la Lliga i, amb la vida en perill, es va endur la família a Itàlia, des don tornarien tots el 1939.
Lhistoriador Ferran Valls i Taberner va morir el 1942. Luis Valls-Taberner i Arnó va començar poc després els estudis de Dret a la Universitat de Barcelona. Molt aviat va entrar en contacte amb un grup religiós que impregnaria tota la seva vida, lOpus Dei, del qual va ser soci numerari, la categoria dels que opten pel celibat i tenen una disponibilitat màxima per a les tasques de la prelatura fundada per Escrivá de Balaguer.
Lascens al poder bancari
Luis Valls va caminar de pressa. Va fer classes dEconomia Política a la Universitat de Barcelona i després es va instal·lar a Madrid, on es va doctorar a la Universitat Complutense. Allí faria algunes amistats de llarg recorregut, com la de leconomista Enrique Fuentes Quintana o el futur ministre del franquisme Federico Silva Muñoz. Tot seguit, va decidir entrar al sector de la banca. Ell mateix explicava que era perquè li semblava làmbit que li permetria dur a la pràctica el que havia après deconomia política. Les condicions no li mancaven, perquè el 1957, amb només 31 anys, ja havia ascendit a vicepresident del banc.
Qui va ser clau en lentrada de Valls al Banco Popular va ser Fèlix Millet i Maristany (pare de qui després va saquejar el Palau de la Música). Millet dirigia lasseguradora Chasyr i afrontava una situació econòmica delicada, raó per la qual es va voler desfer de les accions bancàries, que Valls-Taberner i un grup de persones afins van adquirir.
Una copresidència al Banco Popular
Com a home fort de lentitat bancària, Luis Valls-Taberner va professionalitzar-la i es va envoltar dun equip eficient que va fer del Banco Popular un dels més importants de lEstat i dels més rendibles dEuropa. Va ser president del banc entre 1972 i 2004. A partir del 1989, però, va compartir la presidència amb el seu germà Javier, un fet inhabitual en el sector. Possiblement va ser una manera de blindar-se en un moment de fusions bancàries i quan molts competidors miraven amb avidesa el Banco Popular. No fer fusions i no embolicar-se en el sector immobiliari van ser dues de les seves idees fixes.
Els dos germans van fer del banc una institució de prestigi en el sector, amb un estil clàssic i discret, amb una aversió natural a lestil agressiu i arriscat daltres banquers. Luis, cèlibe, opusdeista i caut, tenia sempre a prop lOráculo manual y arte de prudencia, una obra del segle xvii de Baltasar Gracián que convida a la moderació.
Lany 2004 els membres del consell dadministració del banc es van repartir 2,6 milions deuros. Era una quantitat considerable, però molt inferior a lhabitual en la banca espanyola. Els Valls-Taberner van establir una norma també heterodoxa: els consellers no obtenien cap guany en concepte de dietes o de participació en beneficis. Aquests capítols es derivaven directament cap a diverses obres de tipus social.
Lenfonsament
La seva etapa es va cloure el 2004, quan Luis va abandonar la copresidència i es va quedar com a president del sindicat daccionistes. Va morir dos anys després, el 2006, als 79 anys. En aquell moment, el banc ja havia emprès el camí cap al col·lapse. La seva decisió final de preparar la successió i posar-la en mans dÁngel Ron es demostraria errònia. Pocs mesos després de morir, Ron forçaria la sortida de Javier i començaria a prendre decisions fatals. Una era entrar de ple en el mercat immobiliari.
El Banco Popular va començar a fer compres dalt risc. Va adquirir TotalBank, de lestat de Florida, per prop de 300 milions de dòlars. La jugada més costosa va ser la compra lany 2011 del Banco Pastor per més de 1.300 milions deuros incorporant els actius immobiliaris, que era un preu superior al valor real de lentitat gallega. El banc va perdre la fortuna i ja no la recuperaria, i va quedar amb greus problemes de liquiditat i amb unes accions caient en picat. Va entrar en una deriva que culminaria el 2017 amb la seva compra pel Santander per un euro.
Monàrquic i amb bona sintonia amb el PSOE
Amb la desaparició de Luis Valls-Taberner, se nanava també un banquer que sorprenia per la seva heterodòxia. Durant el franquisme, no va amagar el seu monarquisme, heretat del seu pare, i va estar a prop de Joan de Borbó, que residia a Portugal, i després, de Joan Carles. Els anys seixanta, va ser un dels impulsors del diari Madrid, creat amb suport del sector més oberturista de lOpus Dei i que va acabar tenint seriosos problemes amb el govern, fins que va desaparèixer el 1974.
Valls-Taberner era un home de conviccions catòliques i conservadores, però es va comprometre amb la Transició. Va ser el primer banquer a finançar una campanya del Partit Comunista dEspanya. Després, durant el govern socialista de Felipe González, entre 1982 i 1996, hi va mantenir una relació cordial. De fet, el Banco Popular gaudia duna relació fluida amb la majoria dels partits, als quals concedia crèdits. Loficina madrilenya del carrer de Cedaceros, 9, a tocar del Congrés dels Diputats, era ben coneguda pels responsables de finances dels partits.
Francesc Cabana, al seu llibre Set despatxos, parla de Luis Valls-Taberner i el defineix com un dels homes més fins que va conèixer en la banca. És un fet que el Banco Popular va mantenir una actitud respectuosa i gens bel·ligerant davant la fallida de Banca Catalana.
Un empresari amb inquietuds
Els dos fills de Javier Valls-Taberner i Arnó són avui els hereus més coneguts de la saga. Luis Valls-Taberner Muls té 37 anys i la seva dedicació professional és lluny del món de la banca. Va començar en el sector immobiliari, treballant a la multinacional nord-americana Hines. En aquests moments es dedica a la inversió i transformació a través de la seva societat Elevete Invest Group. En el món immobiliari, ha consolidat un perfil com a promotor inversor.
També està impulsant una empresa de coaching executiu (és coach certificat per lInstitut dEmpresa). Està casat amb Carla Palou, barcelonina, directora de màrqueting de la companyia suïssa IWC Iberia. Tenen un fill, Javier, que és lúnic noi que manté el cognom Valls-Taberner.
També està impulsant una empresa de coaching executiu (és coach certificat per lInstitut dEmpresa). Està casat amb Carla Palou, barcelonina, directora de màrqueting de la companyia suïssa IWC Iberia. Tenen un fill, Javier, que és lúnic noi que manté el cognom Valls-Taberner.
Luis Valls-Taberner és un empresari que no amaga les seves inquietuds culturals i intel·lectuals. Les influències de lavi historiador i del seu oncle banquer han estat determinants en ell, que se sent atret pel món editorial. Com a autor, ha escrit un llibre que és molt útil per entrar en el món dels Valls-Taberner, Desapego y libertad, un perfil de lexpresident del Banco Popular que destaca el seu estil discret i la saviesa en el lideratge.
i una confident de la reina
Cristina, 42 anys, va muntar la seva empresa de regals i complements, Chris&Cris, que va fundar amb la seva mare, Christina Muls. Està casada amb Francisco Reynés, conseller delegat de Naturgy, i té dos fills, Cristina i Borja.
Abans havia estat parella de Cayetano Martínez de Irujo i dIsak Andic, propietari de la tèxtil Mango. Actualment viu a Madrid. Cristina es va casar en una estació desquí de Suïssa, un gest que explica coses sobre el canvi de patrons culturals entre la jet. També té un vessant dinquietuds culturals i és col·leccionista dart.
Lempresària forma part del cercle de relacions de la reina Letícia i ha estat esmentada sovint en la premsa social com una bona amiga i fins i tot confident de la monarca. Daquesta manera, continua el vincle que van tenir el seu oncle i el seu avi amb la família reial.
Els Güell, la burgesia girada cap a Madrid
La nissaga, històricament vinculada al catalanisme conservador i al mecenatge cultural, viu ara desquena a Catalunya
Hi ha pocs llinatges que siguin per ells mateixos un fil conductor que permeti seguir la història contemporània de Catalunya com els Güell, un nom que és sempre present en moments cabdals dels segles xix i xx al país. A diferència daltres nissagues, sobre els Güell disposem dun bon estudi, a cura del periodista i historiador Andreu Farràs, autor dEls Güell, un treball rigorós del qual extraiem algunes dades biogràfiques.
El nom Güell es conserva ben viu en limaginari català. Molts indrets del país estan vinculats a aquesta saga. I gairebé es podria fer un itinerari per la Catalunya contemporània a través de llocs lligats al cognom, des del Park Güell, originàriament una finca adquirida per la família, el Vapor Vell de Sants o la Colònia Güell de Santa Coloma de Cervelló (on els Güell van traslladar la seva fàbrica tèxtil de Sants per allunyar-la duna ciutat obrera en conflicte), fins al Palau Güell, del carrer Nou de la Rambla de Barcelona, on van residir un temps.
Els orígens indians de la fortuna
La biografia familiar comença amb el primer Güell que va fer fortuna, Joan Güell i Ferrer (1800-72), que, a diferència del seu pare, un indià que no va tenir sort, es va obrir pas a Cuba començant com a dependent duna casa de comerç i aconseguint el control del comerç portuari de lHavana, en una Cuba que no podia comprar a altres països que no fossin la metròpoli.
Treballador i molt intuïtiu, Joan Güell tenia un olfacte nat per veure venir el negoci. Això és el que el va fer apostar, en tornar a Barcelona, per la fabricació de pana de cotó i obtenir-ne lexclusiva, comprant les màquines a la Gran Bretanya i aixecant el Vapor Vell de Sants, on es feia el tissatge de les panes, mentre que a Martorell, a tocar del Llobregat, es feien les filatures. Güell i Ferrer va ser també un dels impulsors de La Maquinista Terrestre y Marítima, referent dels inicis de la indústria pesant.
Aliances matrimonials
Per arrodonir la seva fortuna, es va casar amb una filla de la família del genovès Bacigalupi, un banquer que shavia instal·lat a Barcelona. La política daliances matrimonials constitueix un element essencial de lestratègia de les grans nissagues catalanes. Es dona el cas que lesposa de Güell va morir del part en què va néixer el seu fill Eusebi, i anys després Joan Güell es va casar amb una altra Bacigalupi, la seva cunyada.
Eusebi Güell Bacigalupi, a diferència del pare, va cursar estudis, va aprendre idiomes i es va dotar duna cultura clàssica. Va ampliar els negocis de la família, i va fundar la fàbrica de ciment Asland, a la Pobla de Lillet. Va continuar amb la «política matrimonial» del pare, casant-se amb Isabel López Bru, filla duna fortuna castellana.
Es tracta dun altre cognom que també va fer la primera pesseta amb el comerç americà, fundant la Compañía Transatlántica, el Banco Hispano-Colonial i Tabacos de Filipinas. Els Comillas, originaris de Cantàbria, es van instal·lar a Barcelona, al Palau Moja del carrer de Portaferrissa, a tocar de la Rambla. El cap de la família, pare dIsabel, era Antonio López y López, que seria el primer marquès de Comillas. Laliança matrimonial va donar fruits. Sembla que tots dos clans eren destil molt diferent: més aparatosos, desitjosos de lluir riquesa, els López; més austers, els Güell.
Antonio López i Joan Güell es van conèixer a Cuba. López va fer créixer la Compañía Transatlántica a partir duna concessió per organitzar el trànsit marítim entre Guantánamo i Santiago de Cuba. Lhabilitat per moures pels despatxos de lAdministració va fer créixer el negoci fins a obtenir, als anys cinquanta del segle xix, la llicència dels vapors correu entre la Península i Cuba i Puerto Rico. Després lesclat de la guerra a Cuba, el 1869, va suposar un cop de sort per a López, que es va fer dor transportant soldats i material bèl·lic.
Lesclavisme, la taca negra
Una taca esquitxa el llinatge dels Güell i López, que afecta bàsicament el primer marquès de Comillas, un dels burgesos que es va enriquir en part gràcies al comerç desclaus, que comprava a baix preu a Santiago de Cuba i enviava a treballar a lHavana. Ho recull Farràs en el llibre citat, fent referència al testimoni dun cunyat del marquès, Francesc Bru, que ho va explicar en un llibre, La verdadera vida de Antonio López y López.
En lanimadversió del cunyat hi va tenir un paper clau el fet que Comillas va maniobrar per aconseguir tota lherència del sogre, Andreu Bru, a la seva mort. Però això no treu veritat al testimoni. Com també és cert que, potser per blanquejar el seu origen esclavista, Comillas va mostrar, daltra banda, un vessant de filantropia i mecenatge. Va finançar una edició de luxe de LAtlàntida de Verdaguer. Encara més: el poeta i sacerdot va ser capellà de la família i va ser protegit per Comillas fins que la seva evolució mística i els excessos com a almoiner de la família van provocar una ruptura. El xoc de mossèn Cinto amb les autoritats eclesiàstiques arribaria de seguida i generaria una de les grans divisions viscudes en la societat catalana.
Comillas va entrar fort en el negoci bancari, creant el Banco Hispano-Colonial, que després de la seva mort va penetrar en el sector immobiliari, obtenint la concessió de lobertura de lavinguda que havia dunir lEixample amb el port: la Via Laietana. Tant el banc com la Transatlántica serien venuts al llarg del segle xx.