LOrfeó va ser un èxit social. Dels primers trenta-set socis fundadors es va passar en pocs anys a superar els dos mil. Lentitat necessitava una seu a lalçada de la seva categoria. Daquí va venir el contacte amb larquitecte Lluís Domènech i Montaner, que junt amb Enric Sagnier va fer els plànols del terreny on shavia daixecar la seu de lOrfeó. Si Millet i Vives eren molt més que uns músics, Domènech i Montaner era més que un arquitecte. Patriota ferm, vinculat a la Unió Catalanista i imbuït de lesperit del Modernisme, va construir el Palau de la Música, que es va convertir en un dels exponents del país que retornava. Va ser també dirigent de la Lliga Regionalista durant uns anys.
A la junta del Palau hi va haver sempre membres duna burgesia que apostava per una idea de país i tenia inquietuds culturals, com el mateix Joan Millet, o el segon president, Joaquim Cabot, que també donaria per a un capítol propi com a burgès nexe de la indústria i la cultura. Duna nissaga de joiers del Bages, va ser president de la Cambra de Comerç i Navegació i amic i mecenes de mossèn Cinto Verdaguer.
La història de lOrfeó Català es confondrà amb la del catalanisme polític, especialment en la seva versió més confessional i propera a la Lliga. Emblemes daquests anys defervescència nacional seran El cant de la senyera, amb text de Joan Maragall i música de Lluís Millet, o la mateixa senyera símbol de lOrfeó, beneïda a Montserrat pel bisbe de Vic, Josep Morgades, el 1896.
La primera topada amb la justícia
El músic Lluís Millet tenia sis germans, dos dels quals van morir molt joves. Dels altres, Salvador i Josep eren mariners, i Francesc i Joan, comerciants. Aquest darrer, Joan Millet i Pagès (1860-1911), era lavi del futur saquejador del Palau. Va tenir set fills, Joan, Fèlix, Josefina, Francisca, Maria, Antònia i Salvador. Comerciant (corredor de cotons), viatjava molt per Europa, especialment amb destinació a Liverpool, on hi havia el mercat de cotó més important dEuropa, i va poder acumular certa fortuna. Una dada que ho corrobora és que va ser soci de Gebrüder Volkart, que arribaria a ser una de les grans companyies cotoneres europees.
És curiós com els problemes judicials han caracteritzat la biografia familiar dels Millet des de molt abans de lesclat del cas Palau. Joan Millet va passar per moments complicats en els seus negocis. Cap al 1908, van fer fallida, segons expliquen Núria Vilà i Maria Villanueva en la recerca esmentada, i es va obrir un litigi amb els seus creditors. Joan, que havia convençut un dels germans, Francesc, perquè deixés les seves activitats per treballar al seu costat com a comerciant de cotó, es va trobar atrapat enmig dun mar de deutes. Tots dos germans van fugir a Atenes cames ajudeu-me. És una situació que els va acabar duent a un enfrontament entre ells, malgrat la intervenció del germà músic per posar-hi pau.
Lajuda de Cambó
Finalment, va poder tornar a Catalunya, quan sembla que es va resoldre part del litigi amb els creditors, un afer en què van intervenir en favor seu algunes personalitats rellevants, entre elles el polític de la Lliga Francesc Cambó. Joan Millet moriria poc després, el 1911. Una de les seves decisions dels darrers anys va girar entorn de la compra duna finca que havia estat propietat del periodista Eugeni Xammar a lAmetlla del Vallès. Aquest és un referent important en la història familiar. Davant els problemes econòmics que va haver dafrontar, la va vendre a la família del també cotoner Francesc Sindreu, que la va posseir fins a la Guerra Civil, quan va ser assassinat allà mateix. Els Sindreu sen van anar desvinculant i Fèlix Millet i Maristany, fill de Joan, la va recuperar per a la saga.
Millet i Maristany, el pare
Laltra gran figura de la família és Fèlix Millet i Maristany, fill de Joan Millet, que viu entre 1903 i 1967. Comparteix la ideologia nacionalista familiar i les inquietuds culturals, però podríem dir que és més Joan que Lluís, més prosaic que líric, perquè es decanta per les activitats empresarials. Dirigent de la Federació de Joves Cristians de Catalunya (Fejoc) durant els anys de la República, patirà les contradiccions de molts burgesos catòlics i catalanistes.
Lesclat de la Guerra Civil va suposar un trasbals per als Millet, que van témer els atacs de grups incontrolats. Fèlix Millet va demanar protecció al conseller de Cultura, Ventura Gassol, que li va facilitar que embarqués rumb a Marsella, des don es va traslladar a Trieste, a la costa de lAdriàtic.
Millet compartia amb el seu pare un tret característic de bona part de la saga: una vivor que els feia espavilats per a tot tipus de negocis. Shavia casat als anys vint amb Montserrat Tusell, filla de lindustrial acabalat Xavier Tusell Gost, que dirigia Fábricas Reunidas de Cauchos y Apósitos (Fracsa), i alhora presidia lasseguradora Barcelona. En tots dos àmbits, el gendre hi va penetrar amb força.
En el moment de fugir de Catalunya i anar a Trieste, el 1936, va entrar en contacte amb la companyia dassegurances Assicurazioni Generali, que havia absorbit lasseguradora del sogre, i va treballar durant un temps a lempresa.
De fugit dels republicans a processat pels franquistes
Així que va poder, Fèlix Millet i Maristany va tornar a la Península i va entrar en zona franquista. Es va convertir així en un català de Burgos, i es va establir un temps a Sevilla, on va arribar com a delegat de Generali. A la capital andalusa coneixia un personatge rellevant des dels temps de la Fejoc: ni més ni menys que el cardenal Pedro Segura. Quan algú va denunciar Millet per catalanista i el van sotmetre a un consell de guerra, Segura va intervenir en favor seu i el procés va quedar interromput. Segura, un eclesiàstic monàrquic i ultraconservador, shavia enfrontat amb la República i anys després ho faria amb Franco, a qui detestava.
Després de lensurt amb les noves autoritats, va ser lhora de refer els contactes i la reubicació professional. Gràcies a la companyia italiana va entrar al Banco Vitalicio, mentre ell sobria pas en el camp de les assegurances amb una marca nova, la Compañía Hispanoamericana de Seguros y Reaseguros, lligada a Assicurazioni Generali. Més endavant, va entrar de ple al Banco Popular de los Previsores del Porvenir, petita entitat creditícia que es va convertir en el Banco Popular.
Millet va ser president del banc entre 1945 i 1956, des don facilitaria lentrada duns importants cosins seus, destinats a responsabilitats molt altes en el poder financer espanyol, Luis i Javier Valls-Taberner, com recorden Andreu Farràs i Pere Cullell a Loasi català. Els Valls-Taberner van acabar dirigint el banc, que estava resistint-se a un intent dabsorció per part del Banco Central dIgnacio Villalonga.
Entre els negocis i el mecenatge
Fèlix Millet i Maristany va ser també un gran mecenes i un protector de nombroses activitats catalanistes. El seu oncle, Lluís Millet, va morir el 1941, i fins al 1946 lOrfeó no va poder reprendre les seves actuacions. Però ell en va ser un impulsor i va presidir lentitat, mentre que la coral era dirigida pels hereus del músic fundador. Va ser el fundador de la Benèfica Minerva, entitat que va fer de paraigua de moltes iniciatives que només podien fer camí al marge dels canals oficials.
Fèlix Millet i Maristany va ser també un gran mecenes i un protector de nombroses activitats catalanistes. El seu oncle, Lluís Millet, va morir el 1941, i fins al 1946 lOrfeó no va poder reprendre les seves actuacions. Però ell en va ser un impulsor i va presidir lentitat, mentre que la coral era dirigida pels hereus del músic fundador. Va ser el fundador de la Benèfica Minerva, entitat que va fer de paraigua de moltes iniciatives que només podien fer camí al marge dels canals oficials.
En aquells anys difícils, Millet i Maristany va ajudar a obrir-se pas a molts joves catalanistes. Potser el més rellevant va ser ladvocat Josep Benet, que durant un temps va ser secretari particular seu. Va acollir Jordi Maragall pare de Pasqual Maragall i va subvencionar algunes de les millors traduccions de Carles Riba i Josep Maria de Sagarra. El seu vessant més conegut en làmbit de la represa cultural és el dhaver estat un dels fundadors dÒmnium Cultural, que va presidir.
Plàtans, cacau i saxos a Guinea
A la seva mort, el 1967, va deixar cinc fills, i el lideratge efectiu de la família va passar al seu fill Fèlix Millet i Tusell. Joan i Xavier, que eren els més grans, van dirigir els seus interessos cap al negoci dassegurances i el Banco Vitalicio.
I Fèlix Millet? Acabats els seus estudis denginyeria tècnica, el pare va decidir enviar-lo a Guinea Equatorial. No era un cas aïllat en aquells anys, on algunes famílies de lalta societat havien fet arrels sobretot econòmiques en la que era una colònia espanyola. La magnífica exposició Ikunde que es va poder veure fa uns anys al Museu Etnològic ho contextualitza molt bé.
El pare de Fèlix Millet havia establert negocis a Guinea Equatorial i el futur president del Palau hi va passar uns anys, on va ser gerent de la Compañía Agrícola e Industrial de Fernando Poo (CAIFER). Però el 1968, Guinea va assolir la independència després dun referèndum i les relacions amb Espanya van entrar en crisi.
Lestada a Guinea Equatorial va donar temps per a tot, també per a moments desplai. No tot havien de ser els negocis. Aficionat a les nits de Bata, va impulsar la creació dun grup de saxos, anomenat Banana Boys, que va tenir cert èxit a la colònia. Després de la independència, però, Millet, com molts altres colons, va haver de tornar a la metròpoli. Qui va prendre el poder a Guinea va ser Francisco Macías, que era el més nacionalista i antiespanyol dels joves dirigents guineans.
Lexperiència africana li devia resultar de profit, al jove Fèlix Millet, ja que de seguida va entrar a lIESE a culminar la seva formació com a directiu dempreses. La seva primera aventura emprenedora, però, no va anar del tot bé i ja apuntava maneres.
Una primera estada a la presó
Molt abans de lesclat del cas Palau, Millet va conèixer la presó. Lany 1983 va ser acusat destafa per la seva gestió de la inversora immobiliària Renta Catalana. Només hi va estar unes setmanes, condemnat per imprudència administrativa i falsedat documental després de la denúncia dun grup daccionistes. En aquell cas van ser processats també dos noms il·lustres més de la burgesia, Joaquim Molins i Josep Maria Trias de Bes, però aquests van ser absolts. Finalment, un nou judici va absoldre Millet destafa, però no pas de falsedat i dimprudència, i el van sentenciar a dos mesos de presó i una multa de 30.000 pessetes.
El cert és que la «relliscada» de Renta Catalana no va ser cap entrebanc en lascens de Millet en lescalafó patrici de Barcelona. El 1978, havia estat elegit president de lOrfeó Català, un càrrec que semblava destinat a la família, com si duna dinastia es tractés. I només un any després de trepitjar la Model ja es va posar al davant del consorci dadministracions que gestionaria el Palau. Lany 1990, es va crear la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música.
Potser encara més que el seu pare, Millet es va convertir en un dels pocs omnipresents en tots els organismes imaginables. Gairebé no hi havia guardó que se li resistís: el grup de dones empresàries Set li va concedir la distinció «Ciutadà que ens honora»; va obtenir la Creu de Sant Jordi, La Clau de Barcelona, el títol de Senyor de Barcelona i la Creu dOr de lAssociació Espanyola de Foment Europeu. I càrrecs i més càrrecs: president de Bankpime, dAgrupació Mútua, vicepresident tercer de la Fundació del Barça, patró de la Fundació Pau Casals, Cavaller de lOrde dIsabel la Catòlica Diuen que només un objectiu cobejat se li va fer inaccessible: el Príncep dAstúries de les Arts.
Una altra de les entitats presidides per ell en què va esclatar una forta crisi va ser lAgrupació Mútua, però val a dir que havia entrat en turbulències molt abans que Millet accedís a la presidència, que va ocupar durant tres anys (2006-2009), després duna gestió arriscada per part de diversos consellers delegats, que van apostar per inversions costoses que no es van poder mantenir. Tot i així, Millet va estar al capdavant de la mútua fins a lesclat del cas Palau. Agrupació Mútua va acabar sent adquirida per la francesa Crédit Mutuel.
De cara al negoci i pocs escrúpols
Millet va saber teixir complicitats amb tothom. Va demostrar també no tenir manies a lhora daconseguir ajudes de les institucions. Una de les aliances que va sorprendre més va ser la que va fer amb José María Aznar quan aquest era president del govern espanyol. Per a molts altres exponents del catalanisme, que consideraven Millet com un dels seus, algunes decisions del president del Palau van deixar-los en estat de xoc. Quasi ningú no sospitava. Potser Albert Manent era dels pocs que, en els cercles del pujolisme cultural, es malfiava de la seva manera de fer.
La veritat és que quan Aznar va crear una filial de la fundació FAES a Catalunya, lInstitut Catalunya Futur, Millet es va avenir a entrar al seu patronat. Per a ell, tot era molt senzill: el projecte dampliació del Palau de la Música requeria suports econòmics sòlids i necessitava la complicitat del Ministeri de Cultura. I la va obtenir en forma de 15 milions deuros.
Una frase de Millet es va fer famosa perquè explica molt bé lentramat de les famílies bones del país: «Som uns quatre-cents, i sempre som els mateixos». Millet va ser un cas molt elaborat del que es podria anomenar la transversalitat de lamiguisme, que ajuda a entendre els lligams, alguns insospitats, que sestableixen en les llotges del patriciat. Un dels noms que simbolitza això és Rosa Garicano, figura important de lestructura del Palau com a directora general.
El lligam amb els Garicano
Casada amb lempresari Xavier Ribó, germà del Síndic de Greuges i exdirigent dIniciativa per Catalunya Rafael Ribó, era filla de Tomás Garicano Goñi, militar franquista, exgovernador civil de Barcelona durant els anys seixanta i més tard ministre de la Governació, on es va guanyar una certa aurèola doberturista. Rosa Garicano unia burgesia barcelonina, esquerra antifranquista i dirigents de la dictadura que ja pensaven en la Transició.
La crònica del saqueig del Palau és incomprensible sense conèixer la història llunyana i la recent de Catalunya, i els molts anys de règims i hegemonies polítiques sense contrapesos. Al fet de ser una peça clau en el finançament irregular de CDC, Millet va afegir a laventura viscuda al Palau aquells anys un estil de cacic i uns excessos que només fan la sensació dimpunitat. Això va generar irregularitats a dojo i episodis de sultà oriental, anècdotes enmig del gran robatori, com els 164.269 euros que la sentència de lAudiència acredita que van ser espoliats del Palau per pagar el casament de dues filles seves.