Dels seus quatre fills, Isabel, la tercera (el primer va morir jove i el segon, Claudi López, segon marquès de Comillas, va traspassar sense tenir fills), es va casar amb Claudi Güell i Bacigalupi. Daquest matrimoni va néixer Joan Antoni Güell i López, que seria un dels més brillants comtes de Güell.
El catalanisme de la família
La família Güell es va alinear amb els postulats proteccionistes, que eren la bíblia de la burgesia industrial catalana. Loposició al lliurecanvisme que practicaven alguns governs de Madrid va ser molt forta i els Güell shi van afegir. És així com Eusebi Güell va ser un dels impulsors del Memorial de Greuges, que en realitat es titulava «Manifest en defensa dels interessos morals i materials de Catalunya», i va ser presentat al rei Alfons XII el 1885. El Memorial és considerat la primera reivindicació formal del catalanisme i, sota limpuls de Valentí Almirall, va reunir el consens dun ampli ventall ideològic i social que anava des de societats obreres fins a patronals.
Güell va ser un dels autors de la part econòmica. El Memorial era una reacció contra els tractats comercials que Espanya havia signat amb el Regne Unit i França, i contra lintent del govern espanyol deliminar el dret civil català. Però alhora shi feia una vindicació de la llengua catalana i es criticava el model territorial unitarista. Més enllà de les bones paraules del rei (que moriria uns mesos després), poca cosa es va obtenir. Però el catalanisme ja no aturaria el seu creixement.
El primer comte de Güell ha passat també a la història com lhome que va protegir larquitecte Antoni Gaudí, el geni del qual és present en algunes de les millors obres de lartista, moltes vinculades a la nissaga nobiliària, des del Park Güell fins a la Colònia Güell.
El Güell expatriat i antifranquista
De tota la nissaga, un personatge brilla per la seva coherència liberal i catalanista: Joan Antoni Güell i López, segon comte de Güell i prohom de lalta burgesia catalanista. Vinculat a la Lliga Regionalista dels Prat de la Riba i Cambó, va ser alcalde de Barcelona els mesos anteriors a la caiguda de la monarquia i la proclamació de la Segona República, el 14 dabril de 1931. En una societat catalana molt polaritzada, quan va esclatar la Guerra Civil va marxar a França.
A diferència de molts altres personatges de lentorn de la Lliga, però, va mantenir la distància amb el bàndol franquista i es va negar a tornar durant anys després del triomf de Franco. Dell ha quedat una frase memorable: «Vaig marxar per no aixecar el puny i no vull tornar per no aixecar el braç dret».
Güell va publicar un dietari en francès en què es presentava com a expatriat català. Hi ha un moment especialment emotiu en aquest dietari, quan sassabenta de lafusellament de Lluís Companys. El comte escriu: «Companys va presidir i va governar Catalunya en les hores més tristes i més amargues de la seva història. Déu i la Història jutjaran la seva vida. Nosaltres, catalans, no oblidarem mai la seva mort».
Güell de Sentmenat, la continuïtat il·lustrada
El protagonisme social i polític de la família va rebrotar durant el tardofranquisme i la Transició a través de la figura de Carles Güell de Sentmenat, besnet del primer comte. Empresari important, vicepresident dAsland (que acabaria sent adquirida per la francesa Lafarge), les seves inquietuds polítiques el van dur a ser un dels impulsors del Cercle dEconomia nascut els anys cinquanta a partir del Club Comodín, impulsat com a lobby amb ambició dinfluir en la política econòmica.
A diferència daltres entitats econòmiques, el Cercle sempre va tenir un aire liberal aliè al règim. Paradoxalment, però, persones properes a lentitat van acabar inspirant el Pla dEstabilització i lobertura econòmica del franquisme dels anys tecnocràtics.
Güell de Sentmenat va ser un dels fundadors de la Unió del Centre de Catalunya, partit minoritari i liberal, junt amb altres cognoms burgesos com els Molins. Va ser diputat al Congrés el 1977 i un dels redactors de lEstatut de Sau. Després dacostar-se a la UCD de Suárez, la crisi daquest partit el va apartar de la política. El seu afany dintervenció el va canalitzar aleshores cap al Círculo Ecuestre, que va presidir i va intentar modernitzar.
Un comtat establert a Madrid
Amb lexili del carismàtic Joan Antoni Güell i López, exponent del monarquisme liberal antifranquista, el comtat de Güell fa un gir conservador. El seu fill, Juan Claudio Güell Churruca, instal·lat ja a Madrid i excombatent a la Guerra Civil en el bàndol «nacional», sarrecera en el franquisme.
Els seus hereus adquireixen els títols: Juan Güell Martos, el comtat, i Alfonso, el marquesat de Comillas. De mica en mica, les grans construccions econòmiques aixecades pels primers Güell canvien de mans. El Banco Hispano-Colonial és absorbit pel Banco Central. La Compañía Transatlántica és venuda en els inicis de la Transició a una empresa de lInstitut Nacional dIndústria.
Joaco Güell Ampuero, el nou capitalisme
El comtat de Güell té com a titular actual Juan Güell Martos, però el membre de la família més rellevant mediàticament és José Joaquín Güell Ampuero (Barcelona, 1968), conegut en els ambients més propers com a Joaco.
Home fort de la banca dinversió espanyola, nebot de Carles Güell de Sentmenat, és fill de Juan Güell de Sentmenat i Isabel Ampuero (filla duna saga burgesa basca vinculada a la fundació del Banco de Bilbao), net dEusebi Güell Jover, besnet dEusebi Güell López i rebesnet dEusebi Güell Bacigalupi i Isabel López Bru. Per línia materna és besnet de Juan de Urruela y Morales, aristòcrata castellà nascut a Guatemala i que va ser un dels noms llegendaris del primer Barça, en qualitat de porter de lequip en el primer partit que va jugar en la seva història.
La xarxa familiar dels Güell dona per a moltes sorpreses. Güell Ampuero és cosí de la dissenyadora de moda Agatha Ruiz de la Prada, exdona de Pedro J. Ramírez, exdirector dEl Mundo i actualment dEl Español, i un dels creadors dopinió de la dreta espanyola. Per part de la mare, estan emparentats amb el desaparegut autor flamenc Paco de Lucía. Els Güell donen per trobar les vinculacions més insospitades.
Llicenciat en Ciències Econòmiques per la Universitat Harvard i en Ciències Polítiques a París, té molta experiència en banca dinversió (director gerent de Lazard a Espanya, després directiu de Santander Investment i Merryl Lynch) i també en gestió empresarial. El vincle amb Lazard que va tenir com a representant a Espanya lexvicepresident Rodrigo Rato va reforçar el seu lligam amb sectors econòmics i polítics conservadors de Madrid. Va ser director general financer del grup Recoletos, que publica, entre altres mitjans, Expansión, Marca i Telva, i va absorbir Unidad Editorial, leditora del diari El Mundo. Ha estat director del fons de capital risc Investindustrial a Londres, controlat per les famílies italianes Bonomi i Benetton, i és conseller sènior del fons dinversió.
Investindustrial té la seu a Milà, però té arrels importants a Londres i Barcelona. Lany 2009, va entrar com a primer accionista a Port Aventura (51 %) i és present també a Transport Sanitari de Catalunya. Joaco Güell viu a cavall de Londres i Madrid. El 26 dabril de 2018, va ser nomenat conseller independent de la constructora Sacyr.
Durant cinc anys, entre el 2010 i el 2015, va ser membre del consell dadministració del Grup Godó. Eren els anys en què Güell era directiu de Lazard i el grup mediàtic volia reforçar el seu vincle amb el món financer.
Durant cinc anys, entre el 2010 i el 2015, va ser membre del consell dadministració del Grup Godó. Eren els anys en què Güell era directiu de Lazard i el grup mediàtic volia reforçar el seu vincle amb el món financer.
El lligam amb Cayetana Álvarez de Toledo
Joaco va conèixer Cayetana Álvarez de Toledo Peralta-Ramos, marquesa de Casa Fuerte, a finals dels anys noranta, quan ella estava fent la seva tesi doctoral en història, fet que lobligava a passar temps a Barcelona. Uns amics comuns els van presentar i el 2001 van contraure matrimoni. Per a ell, segons la premsa rosa, era la tercera relació coneguda. Una va ser amb lactriu i model Inés Sastre. Van conviure durant disset anys, fins que van divorciar-se lany 2018. Tenen dues filles, Cayetana i Flavia.
La parella sentenia ideològicament. Amb motiu de la decisió de lAjuntament de Barcelona de treure el monument dAntonio López dels carrers de la ciutat, el 14 de juny de 2017, Joaco Güell va escriure un article demolidor a LaVanguardia, «El desnonament dAntonio López», on carregava de valent contra Ada Colau. Atacava «aquesta esquerra infantil incapaç de veure més enllà de la caricatura del magnat» i posava en valor el seu mecenatge. Segons ell, va fer més per les lletres catalanes «que el Departament de Cultura en quatre dècades».
Els Millet, de la Renaixença a lensorrament del Palau
Catalanisme, mecenatge cultural i escàndols econòmics caracteritzen el llegat duna de les famílies més representatives de la burgesia catalana
El 23 de juliol de 2009 quedarà fixat per sempre com el dia en què va caure del pedestal un dels cognoms mítics de la burgesia catalana, el més representatiu del lligam entre un sector de les famílies patrícies i lactivisme catalanista: Millet. Lescorcoll policial de la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música, presidida per Fèlix Millet i Tusell, per ordre de la Fiscalia, va obrir la porta a un dels casos de corrupció més impactants dels darrers anys, que es va conèixer com a cas Palau o cas Millet, pel desfalc de la institució i pels vincles amb el finançament irregular de la Convergència Democràtica de Jordi Pujol.
En pocs dies, mentre el símbol sesfondrava i era arrossegat pel fang, el personatge Fèlix Millet (Barcelona, 1935) vivia en pròpia carn el destí dels caiguts en desgràcia a lalta societat. En unes hores, el buit i lallunyament van substituir els aplaudiments i reconeixements de tota mena que havia acumulat al llarg de tota la vida.
La caiguda de Millet va fer impossible lhomenatge que estava convocat just per a lendemà, quan tenia previst anar a lAjuntament de Barcelona per recollir la Medalla dOr de la Ciutat al Mèrit Cultural. Era un guardó que havia estat aprovat, naturalment, per unanimitat. La sessió en honor al gran patrici es va haver de suspendre.
Labril de 2020, el Tribunal Suprem va confirmar la condemna de lAudiència de Barcelona a Fèlix Millet a nou anys i vuit mesos de presó i a una multa de 4,1 milions deuros, i a set anys i sis mesos de presó i multa de 2,9 milions deuros a la seva mà dreta, Jordi Montull. També va ratificar que haurien de retornar 23 milions deuros a les estructures del Palau (Consorci, Fundació i Associació) que havien desviat en profit propi.
El Tribunal Suprem va confirmar també que va existir finançament irregular de CDC en el cas Palau, refermant el comís de 6,6 milions deuros al partit pels beneficis obtinguts mitjançant tràfic dinfluències. El juny de 2020, onze anys després de lesclat del cas, Millet entrava a la presó amb condemna ferma. Daquesta manera queia una llosa sobre el llegat duna de les nissagues més importants del país.
El cognom Millet és indestriable de la història de lOrfeó Català, una de les institucions culturals que van fer possible la represa de la Catalunya contemporània a finals del segle xix, després de la Renaixença. Segurament va ser lentitat més emblemàtica de la cruïlla que es va produir entre una nova classe dirigent i la represa cultural i lingüística. Una saga lligada a la figura del mestre de música Lluís Millet i Pagès. Del cas Palau es disposa duna bibliografia i un aparell documental potents. Ens centrarem, per tant, a seguir levolució de la nissaga en el transcurs de la història, que dona moltes claus de com es desemboca en el personatge Fèlix Millet. Anem primer a les arrels familiars.
Orígens occitans
Sembla que els cognoms Millet i Pagès són dorigen occità, arrelats a Bèthvéder de Comenge, on el llinatge Millet continua sent present en el municipi del territori gascó. Els Millet haurien format part de lemigració occitana a Catalunya que es va produir els segles xvi i xvii, fugint de les penúries i les guerres religioses que somovien les terres de la Corona francesa. Establerts al Masnou, entre els ancestres del mestre Millet van predominar navegants i patrons mariners. Com el seu pare, Salvador Millet Estapé, que va ser capità «de la carrera dAmèrica» al capdavant del vaixell Araucana. Extraiem les dades sobre els orígens familiars del documentadíssim estudi Lluís Millet i Pagès. Retalls de vida, de Núria Vilà i Maria Villanueva.
Casat amb Francisca Pagès, de qui se sap ben poc, Salvador Millet Estapé va ser el besavi de qui va saquejar el Palau. Quan el músic era encara un nen, la família es trasllada a Barcelona, una decisió en què va tenir un paper la inestabilitat política i lèpoca dinseguretat que es vivien a la població (Revolució de Setembre de 1868, Primera República, lluites de faccions polítiques, tercera carlinada). Però van mantenir el vincle amb el Masnou, lloc desbarjo i estiueig, on conservaven la casa familiar, Cal Xiquet, aleshores al carrer del Lavadero i que avui du el nom de Lluís Millet.
Una institució símbol de la represa cultural
LOrfeó Català sha de situar en el context de lèpoca, defervescència patriòtica i recuperació de la història, després dels anys del Romanticisme. Una època en què es va produir una eclosió de la música coral (que, en el cas de Catalunya, ja havia vist fundar-se els Cors de Clavé). El jove Lluís va sentir ja de ben petit lafició musical, cosa que va sorprendre inicialment els pares. Un cop a Barcelona, va consolidar la seva formació al Conservatori del Liceu.
Vindria tot seguit un altre moment dinflexió. LExposició de Barcelona de 1888 va suposar un nou impuls a la reconstrucció del país. Una de les activitats que es van fer a lentorn de la mostra internacional va ser un concurs de cors, que va motivar que moltes corals europees vinguessin a Barcelona. Lluís Millet i un altre personatge que seria clau en els orígens del Palau, el mestre Amadeu Vives, van quedar impactats per la qualitat de les corals que venien de fora i van decidir engegar lOrfeó, que va néixer el 1891. El model van ser les corals que triomfaven a Europa, amb cantaires amb una sòlida educació musical.
El cotoner Joan Millet en va ser el primer president. Shi va estar durant vuit anys, cabdals per a la consolidació gràcies als enormes contactes que havia sabut teixir en la societat barcelonina. La fundació de lOrfeó, però, seria només el primer pas duna història que convertiria el que era una modesta entitat en una gran institució cultural, gens aliena a un component ideològic i nacional en què el catalanisme era troncal, com també el religiós, a lescalf de la fe catòlica de Vives i Millet.