Però si és de veres que els crítics sequivoquen lícitament o no, són així mateix els crítics els qui corregeixen les equivocacions. La posteritat literària està constituïda per la tradició de la crítica, més que no pas per la fidelitat dels lectors. Al cap i a la fi, les predileccions dels lectors o bé, tractant-se de la massa mig lletrada, no tenen res a veure amb la valoració literària, o bé, si ens referim als sectors de públic amatent i conscienciós, estan sota linflux directe o indirecte dels crítics. És la constància de la crítica, en lestudi, en lexegesi, en la reflexió, projectats sobre uns autors i unes obres, el que és, en última instància, la glòria literària. A través daquesta labor incessant i acumulada, la sensibilitat del públic lector es prepara en un sentit concret. Si avui continuem llegint Balzac és degut valgui lexageració, i recordant de passada lequivocació de Sainte-Beuve a propòsit del gran novel·lista a la insistència de la crítica. Però si no es vol passar per això ni tan sols com a exageració, ningú no em negarà que avui hi ha dues maneres de llegir Balzac: una, la corrent, desprevinguda, amb perills de desencant o dadmiracions desviades, i una altra, la de llegir-lo al costat dAlain, verbigràcia, o al costat dun altre comentarista il·lustre, que en potencia les virtuts, les il·lumina i ens ajuda a un enteniment complet i segur
INTEL·LECTUAL/ERASME
(DIARI 1952-1960)
Dijous, 23 febrer de 1956. Sueca
¿Què en perdura, avui, dErasme? El nom, solament. O quasi solament el nom. Amb prou feines un parell descrits seus aconsegueixen encara fer-se llegir. Loblit del llatí i loblit del cristianisme han significat també loblit per a lobra del rotterdamès, que tenia les seves arrels en la vigència de lun i en leficàcia de laltre. El lector actual, si és curiós i no disposa de textos més urgents, sempassarà sense esforç, potser amb interès, lElogi de la follia, perquè la sàtira, fins i tot quan va adreçada contra fantasmes, sempre resulta entretinguda. I no serà infructuós de fullejar, de tant en tant, lanimosa Querela pacis, ara, en temps inclinat a lexcitació bèl·lica, puix que hi trobaríem com en algun opuscle, així mateix postergat pels anys, del nostre Vives una lliçó venerable i ponderada. Ja no sé, però, si lEnchiridion sabria retenir la nostra atenció: la meva, almenys, no. Dels altres llibres erasmians glosses i traduccions bíbliques i patrístiques, epistolari, papers de polèmica, els títols i els temes serien suficients per a apartar-nos-en, per a descoratjar-nos de la seva lectura, a les persones com jo, transeünts senzills i inerudits. Amb tot, el nom dErasme perdura, i perdura amb una mig gloriosa seguretat. No és únicament la fama pròpia i de mera inèrcia, que sol prolongar en la memòria de les generacions un prestigi abans viu però ja caducat; es tracta dalguna cosa més: duna fama, present i directa, viva, dexemplaritat. Lhome, lhome Erasme, lactitud intel·lectual que identificà amb la seva vida, és el que nosaltres seguim admirant. En el santoral laic del món contemporani, lhumanista de Rotterdam ocupa un lloc concret, i hi rep les devocions més o menys apressades dels seus companys de professió en el segle XX: vull dir, daquells intel·lectuals que, no compromesos del tot amb un partit o una església, es reserven, amb no pocs escrúpols, ladjectiu de «liberals».
Una primera raó que ens fa dErasme un veritable germà de destí és el drama mateix de la seva activitat descriptor. Sens dubte, en una altra època, més tranquil·la o sòlida que la nostra, això no hauria estat tan evident. No sempre lintel·lectual sha vist en la immediata necessitat doptar i de decidir-se entre les faccions combatents que escindeixen la seva societat. Els començos del XVI sassemblaven, en això, als nostres dies. Erasme hagué denfrontar-se amb un moment de revolució de revolució religiosa aleshores com lintel·lectual davui amb una revolució social, i en tots dos casos el mateix fet de la revolució i de les seves conseqüències, estrany en part als plantejaments que en pogués fer lescriptor, se li imposa durament. Roma i Luter, cadascú per la seva banda, exigiran dErasme una adhesió declarada a favor, és clar, de la pròpia posició, i Erasme sap que la seva consciència li dicta, simultàniament i parcial, simpatia i animositat per cada costat de la pugna: veu en el frare rebel una esperança purificadora, i veu alhora en lEsglésia romana la garantia institucional del cristianisme. Erasme no vacil·la ni shi inhibeix: vol conciliar, que és una cosa ben distinta; aspira a la síntesi que integri els valors positius positius al seu criteri detinguts per cada contendent. Quan, en els últims temps, sha llançat la consigna de lengagement, la situació moral de la majoria descriptors contemporanis nostres ha esdevingut, dalguna manera, paral·lela a la dErasme. Invitats a comminats pels bàndols en guerra, o pels interessos i les coercions que hi juguen, els intel·lectuals dara repeteixen laventura erasmiana, salvant com és natural les distàncies de tremp i de circumstància.
És lògic que la fricció es produeixi, sobretot a partir dun punt determinat: quan allò que per a lintel·lectual era simple qüestió didees o de conducta personal, passa a ser substància i mòbil de reajustaments col·lectius. En general, mai una proposició teòrica no està desproveïda de possibilitat de convertir-se en causa dagitació social, si aquest és el seu sentit respecte de lstatu quo establert. Però la perillositat varia, jutjada objectivament, segons siguin les condicions de lambient en què sinsereix. Una filosofia com la philosophia Christi dErasme, apareguda dos-cents anys abans o dos-cents anys després si puc permetrem aquestes hipòtesis absurdes, hauria estat inofensiva, o en tot cas hauria estat més inofensiva: hauria passat potser desapercebuda, ningú no se nhauria preocupat amb tant de rigor ni amb tanta ànsia. A principis del segle XVI, al contrari, havia de prendre fatalment proporcions i funció de fulminant decisiu. Lalta categoria del personatge i latractiu de la seva doctrina podien ser factors de pes en aquella crisi religiosa: podien influir estentòriament en el debat que sentaulava entre lortodòxia i el reformisme. Tothom desitjava la incorporació incondicional dErasme a la seva colla, perquè guanyant-se Erasme guanyaven un reforç valuós dautoritat intel·lectual, un col·laborador sagaç i el públic escollit dadmiradors que tenia escampat per tot Europa. Erasme sespantà en descobrir la perspectiva que sobria al seu davant precisament al seu davant. Ell, en les seves cambres provisionals dhumanista, dhome de lletres transhumant, escrivia i escrivia, perquè escriure era el seu ofici i la seva missió; però, a fora, dos exèrcits encontrats rebien els seus escrits preciosos com si fossin ajuts o sabotatges; si més no, estaven disposats a rebrels a considerar-los així.
La postura dErasme de Rotterdam era, però, insostenible. Les faccions en lluita aleshores com ara es volen absolutes, encarnacions exclusives i totals de la veritat, quant a la teoria i quant a la tàctica. Ladhesió, per consegüent, suposava haver de sotmetre-shi. I és el que Erasme es negà a fer. No es decantava pels uns ni pels altres, ja que als uns i als altres tenia objeccions a argüir. La seva convicció personal, en part, o de vegades, coincideix amb la dels germànics revoltats, i en part, o de vegades, amb la tradicional de Roma. A aqueixa convicció restarà fidel: només a ella. Però és això que els altres, els combatents, no acaben de comprendre: ells no conceben els termes de la qüestió religiosa del moment sinó en una fórmula primària i expeditiva, el «qui no està amb mi està contra mi» traduït del vocabulari pràctic de la política. El resultat fou que lhumanista hagué de ser tingut, ineluctablement, per sospitós, als ulls dels dos partits: sospitós de fer el joc a lenemic. I el cas és que tothom encertava en la sospita. Erasme no era un adversari declarat, ni neutral adversari vergonyant; era una cosa pitjor: un aliat traïdor. Per a lEsglésia catòlica romana, continua sent un súbdit seu mai no labandonà formalment, però tocat dheterodòxia; per als luterans, un esperit afí, sovint un mestre, un inspirador, però incapaç de trencar amb lobediència papista.
Les complicacions se li multiplicaven, a Erasme, quan volia i necessitava compaginar aquest designi tossut i integrador dindependència amb els seus problemes personals: amb uns problemes personals que li venien, encara, del fet de proclamar i de practicar aquella ambició. Erasme, ai!, ha de menjar, i en general ha de menjar a costa de reis i de senyors eclesiàstics o seglars, que li passen pensions i subsidis. Els mecenes dErasme estan, i era natural, directament interessats, mesclats, en el plet religiós. Lhumanista no sols ha devitar els paranys i les persecucions que de tot arreu lassalten: ha de salvar-se, també, un mínim de calma i de confiança materials per tal de poder seguir treballant. A fi de conservar lassistència dels poderosos, i de fornir-se algun recer mitjanament segur, el rotterdamès es veié obligat a un funambulisme, aparent si es vol, perpetu, arriscat: intentava preservar-sho, i això li exigia una actitud incessant dautodefensa, dinacabable excusa enfront dacusacions que lexposaven a perdre aquells benifets. Les incidències de la seva relació amb el sector catòlic en són ben significatives. Titllat dheterodox per teòlegs primmirats i feroços, Erasme no es cansa descriure justificacions de les seves idees en entredit: no para dargumentar per provar-ne lortodòxia. Daltra banda, Erasme acaba sumant-se a la campanya antiluterana. En tot moment, sembla, lescriptor cedeix probablement a pressions externes, o a temors propis, més que no pas a cap voluntat de puntualitzar. Sens dubte, ell hauria preferit dedicar-se a una obra major, en comptes de replicar a frares ergotistes, i hauria preferit també callar, en comptes dagregar-se al cor antiluterà. Però hagué de fer-ho, luna cosa i laltra, per un imperatiu de raonada conveniència. Importa, tanmateix, de recordar que Erasme, en aquests moments forçats, no fou insincer. Posat a simular, hauria pogut adoptar la condició militant que els catòlics li demanaven, desbaratant així les suspicàcies dels religiosos i de la cúria. A ell, li repugnaven la comèdia i la submissió. I es manté, malgrat tot, i fonamentalment, en el seu lloc de sempre: sap que la sospita no sesvaeix perquè escrigui llibres contra Luter; es limita a escriurels, però, amb lesperança única datenuar la fúria dels seus enemics i, de retop, retenir la complaença dels seus protectors proromans.
Les condicions de lintel·lectual davui no són ja les de lèpoca dErasme. Davant el conflicte actual, lhome de lletres almenys, lhome de lletres dOccident es troba en una posició prou semblant: de tota manera, ara no depèn de la generositat de mecenes que calgui acontentar, ni està tan aventurat a repressions inquisitorials. En certa mesura, subsisteix la vinculació econòmica entre lescriptor i una classe social concreta la dominant, que li compra els llibres i lafalaga, i encara hi ha sistemes coercitius, declarats o no, que reprimeixen les seves activitats en profit daquella mateixa classe (la qual és, no cal dir-ho, una de les faccions en armes, en la dissidència actual). Però si els riscos que hi corre no són tants ni tan greus com els que corria lhumanista del XVI, també els tem. Labast simbòlic que, en els nostres dies, assoleix la figura dErasme, prové daixò: que els intel·lectuals contemporanis, com ell, es neguen a la servitud implícita en tot engagement, i, com ell també, manquen de gallardia, de coratge, per a plantar cara a les inclemències duna societat adversa. Lescriptor occidental té por de comprometres rotundament amb el comunisme més o menys oficiós, perquè no desconeix laplicació «funcional» que se li assignaria; té por, a més, de trencar tots els seus lligams amb els mecanismes burgesos que combat però que, en última instància, el protegeixen i lalimenten. Ell, sí, està per dir-ho dalguna forma en loposició: sobretot, en oposició íntima (o potser en contradicció) a lestat de coses constituït. Una bona part dels nostres homes de lletres els que inspiren aquesta reflexió sofenen si sels retrau la seva filiació burgesa; fins i tot quan no gosen renegar-ne, safanyen a distingir-la, a exceptuar-la de les responsabilitats sinistres que recauen sobre la societat capitalista. Es preocupen, però, com es preocupava Erasme, de no associar-se amb laltra oposició, la militant i veritable, la del partit revolucionari, a pesar de totes les coincidències possibles. I es preocupen, al mateix temps, de conservar els avantatges que dins el món burgès tenen reservats, sense per això abdicar les seves conviccions dantagonistes, ni deixar denunciar-les, encara que sigui cautelosament. Lequilibri, tan precari, en què Erasme es volia sostenir, es repeteix ara a gran escala i en una diversitat dencarnacions prou torbadora.
Seria, tanmateix, erroni, a més dinjust, creure que shi ventila només un problema de comoditat, de salvaguarda confortable. En realitat, aquest no és ni tan sols el principal. Jo he preferit anotar-lo en primer lloc, destacar-lo, solament per llevar-li dantuvi, a la qüestió, tot lèmfasi previsible en el cas. La raó és clara. Lintel·lectual, ja se sap, acostuma a rodejar el seu ministeri duna aurèola gairebé religiosa: la qual, de fet, no és gratuïta, ja que al cap i a la fi el seu rol dins la societat supleix algunes funcions de lantic i decaigut magisteri sacerdotal o dels esporàdics intents de profetisme: guitatge i revulsiu. Però també és cert que no queda al marge de les sol·licitacions que assetgen qualsevol altra mena dhome: passions i febleses personals, incentius i interessos socials. Lògicament, lintel·lectual tendeix a ocultar aquest darrer aspecte, per pur instint de decència. Convenia, de tota manera, ressaltar la importància del factor a què mhe referit, abans de seguir endavant. Convenia dir sense embuts que Erasme no era un heroi. I insinuar, de passada, que lheroisme és un talent totalment estrany a la família literària. Entre els homes de lletres no trobarem mai un heroi. Hi ha hagut, i hi ha, descarats com Villon, Juan Ruiz o Jean Genet, senyorets com Goethe, Ausiàs March o Shelley, boigs com Llull o Léon Bloy, covards, tímids o assalariats com la majoria. Ni els tipus estil Rimbaud, ni els infinits suïcides, ni tan sols els qui es moren de gana, no hi tenen res a veure, amb lheroisme: amb lheroisme de què ara parlo. Perquè jo vull referir-me especialment a la resistència inflexible que el literat hauria dalçar enfront dels requeriments arters o amenaçadors de la societat, per tal de mantenir i propugnar, sense concessions, tant els seus punts de vista doctrinals i els judicis inherents, com el dret que té a sustentar-los, i tot això, a costa del que fos i dins la més estricta coherència ètica i psicològica. Erasme no era un heroi així. Tampoc no ho és cap dels intel·lectuals en què avui es reprodueix el seu drama. Potser, doncs, caldria rectificar allò que he escrit al principi: diguem millor, ara, que la significació dErasme no és exemplar sinó merament representativa. Si li som una mica «devots» a la seva biografia, insisteixo, no als seus llibres és perquè resulta consolador pensar que hi ha hagut algú ell en qui reconeixem la imatge de les nostres inquietuds i les nostres desorientacions, suportades per una vegada amb tanta dignitat com era possible.
Estava dient, però, que no tot era problema de comoditat. En lestira-i-arronsa de subterfugis i de disculpes a què es lliurava lhumanista de Rotterdam descobrim de seguida més motivacions que el simple propòsit dassegurar-se unes rendes irrisòries o destalviar-se molèsties amb els poders que el vigilen. Erasme recela davant els partits disputadors, i recela per allò que és el sentit entranyable de la seva professió. Els seus enemics, de luna banda i de laltra, no sols ataquen, en atacar-lo, una posició ideològica concreta la seva aparentment ambigua philosophia Christi: ataquen, de més a més, les «bones lletres», és a dir, en equivalència moderna, la cultura. Erasme està segur de ser un dels puntals de la restauració humanística, de les litterae humaniores i ningú no satrevia, ni satrevirà a discutir-li-ho; està segur, així mateix, que les «bones lletres» renascudes són, en si, un valor, un dels més alts valors de què la humanitat de la seva època pot gloriar-se. La barbàrie luterana i la barbàrie fraresca posen igualment en perill els guanys de lhumanisme, reviviscències com són del medievalisme ancil·lar i ignorant. El clima de violència en què viu Europa no és tampoc propici a la nova afirmació literària, o almenys als seus projectes de continuïtat expansiva. Totes dues coses simpliquen mútuament, barbàrie i violència. I sens dubte el mot exacte a reportar ací és: llibertat. Lhome de lletres actual mai no ha deixat de pensar-hi. Erasme sentia els sectarismes al seu entorn, aferrissats i a laguait: duna banda, impacients davant el neguit de perfecció que és essencial en la labor creadora de lescriptor pulcre i rigorós, de lhumanista que anhela lelegància de la forma i del pensament; de laltra banda, volent convertir lhome de lletres en un propagandista, en un apòstol de la secta, reduint-lo al seu dogmatisme i a les seves convencions. Erasme sabia que, si triomfava qualsevol dels partits bel·ligerants, es destruiria tot allò que ell havia promogut i patrocinat: justament, lhumanisme, el seu humanisme havia introduït aquella doble novetat, és a dir, el gust pel treball minuciós i subtil, i lalliberació de les traves doctrinals imposades. Avui, lintel·lectual té els mateixos temors. Hi ha la violència: la dels fets materials, i la pròpia dels moments tibants i aspres, en què els temes de gabinet són també temes de col·lisió multitudinària. I hi ha les barbàries, dun signe o daltre. Als ulls de lhumanista del XVI com de lescriptor occidental del XX, «barbàrie» és tot el que posa en perill el quadre de condicions dins del qual es produeix loperació intel·lectual tal com ells entenen que sha de produir: condicions, en un mot, de llibertat. Per molt grans que siguin les seves convergències amb el partit revoltat, lhome de lletres dubta a afiliar-shi: la seva agregació el portaria a dimitir daquella llibertat, per a esdevenir un simple portaveu de la doctrina estatuïda i un servidor lletrat en les seves campanyes. Erasme, més que no pas Luter, és el representant dun veritable «lliure examen», en el sentit que aquesta fórmula adopta en el camp laic de la intel·ligència. DErasme, pràcticament, lha heretat la moderna cultura europea, i lha fet centre de la consciència intel·lectual. Només si té garantida la seva llibertat interior i exterior lhome de lletres es creu en possibilitat de continuar sent home de lletres. Aquesta llibertat, de més a més, avala el seu rendiment professional.