Estava dient, però, que no tot era problema de comoditat. En lestira-i-arronsa de subterfugis i de disculpes a què es lliurava lhumanista de Rotterdam descobrim de seguida més motivacions que el simple propòsit dassegurar-se unes rendes irrisòries o destalviar-se molèsties amb els poders que el vigilen. Erasme recela davant els partits disputadors, i recela per allò que és el sentit entranyable de la seva professió. Els seus enemics, de luna banda i de laltra, no sols ataquen, en atacar-lo, una posició ideològica concreta la seva aparentment ambigua philosophia Christi: ataquen, de més a més, les «bones lletres», és a dir, en equivalència moderna, la cultura. Erasme està segur de ser un dels puntals de la restauració humanística, de les litterae humaniores i ningú no satrevia, ni satrevirà a discutir-li-ho; està segur, així mateix, que les «bones lletres» renascudes són, en si, un valor, un dels més alts valors de què la humanitat de la seva època pot gloriar-se. La barbàrie luterana i la barbàrie fraresca posen igualment en perill els guanys de lhumanisme, reviviscències com són del medievalisme ancil·lar i ignorant. El clima de violència en què viu Europa no és tampoc propici a la nova afirmació literària, o almenys als seus projectes de continuïtat expansiva. Totes dues coses simpliquen mútuament, barbàrie i violència. I sens dubte el mot exacte a reportar ací és: llibertat. Lhome de lletres actual mai no ha deixat de pensar-hi. Erasme sentia els sectarismes al seu entorn, aferrissats i a laguait: duna banda, impacients davant el neguit de perfecció que és essencial en la labor creadora de lescriptor pulcre i rigorós, de lhumanista que anhela lelegància de la forma i del pensament; de laltra banda, volent convertir lhome de lletres en un propagandista, en un apòstol de la secta, reduint-lo al seu dogmatisme i a les seves convencions. Erasme sabia que, si triomfava qualsevol dels partits bel·ligerants, es destruiria tot allò que ell havia promogut i patrocinat: justament, lhumanisme, el seu humanisme havia introduït aquella doble novetat, és a dir, el gust pel treball minuciós i subtil, i lalliberació de les traves doctrinals imposades. Avui, lintel·lectual té els mateixos temors. Hi ha la violència: la dels fets materials, i la pròpia dels moments tibants i aspres, en què els temes de gabinet són també temes de col·lisió multitudinària. I hi ha les barbàries, dun signe o daltre. Als ulls de lhumanista del XVI com de lescriptor occidental del XX, «barbàrie» és tot el que posa en perill el quadre de condicions dins del qual es produeix loperació intel·lectual tal com ells entenen que sha de produir: condicions, en un mot, de llibertat. Per molt grans que siguin les seves convergències amb el partit revoltat, lhome de lletres dubta a afiliar-shi: la seva agregació el portaria a dimitir daquella llibertat, per a esdevenir un simple portaveu de la doctrina estatuïda i un servidor lletrat en les seves campanyes. Erasme, més que no pas Luter, és el representant dun veritable «lliure examen», en el sentit que aquesta fórmula adopta en el camp laic de la intel·ligència. DErasme, pràcticament, lha heretat la moderna cultura europea, i lha fet centre de la consciència intel·lectual. Només si té garantida la seva llibertat interior i exterior lhome de lletres es creu en possibilitat de continuar sent home de lletres. Aquesta llibertat, de més a més, avala el seu rendiment professional.
Estem, però, ben lluny de qualsevol vel·leïtat diguem-ne «esteticista». Si lescriptor vol sostraures a tota disciplina confessional, no és perquè pretengui desentendres de les qüestions candents, ni perquè estimi el seu art com un fi en si mateix i superior als altres fins de la societat. Erasme repudia, certament, el mal llatí dels seus enemics, però també la mala escolàstica: mal llatí i mala escolàstica són solidaris, enfront del bon llatí i de lhumanisme cristià solidaris que practica el rotterdamès. Erasme no juga a fer el ciceronià: lamor del bon estil, la correcció implacable, la gràcia expressiva, no són mai per a ell un fi; tampoc, potser, un mitjà; els considera indissolubles amb el contingut ideològic que exposen. Ací, com sempre, no resulta discret de fer separacions: tot respon a una sola i profunda resolució inicial. El cristianisme que Erasme predica és la manifestació religiosa duna actitud que, en lordre literari, es manifesta també duna manera concreta. Els atacs contra aquell afecten igualment aquesta, i viceversa. En els nostres dies, el paral·lel pot observar-se sense gaire esforç. Quan lintel·lectual es nega a «comprometres» a «enrolar-se», no ho fa per eximir-se de responsabilitats i tancar-se en la suposada torre divori de «lart per lart». Nhi ha que sí, que busquen aqueixa evasió; però daquests no parlem. Lhome de lletres actual no és, ni se sent, ni es vol estrany a les qüestions vitals del seu món: sobre elles té la seva visió, en elles participa i influeix sobre elles en la mesura que li és permès. I, en realitat, no concep la seva literatura desconnectada de les conclusions a què, en aquest aspecte, ha arribat. Literatura i passeu-me la insuficiència de lèxic opinió són una sola i indiscernible entitat, en els seus càlculs. La llibertat, de què tan gelós està, li és radicalment necessària: sense llibertat no hi ha per a ell possibilitat de responsabilitzar-se davant els problemes, ni hi ha possibilitat de literatura. En el seu criteri, la cultura sha de basar forçosament en les condicions que ha deixat establertes, no tant de fet com en teoria, la societat liberal.
Potser això no és més que un prejudici, o un judici viciat per la mateixa índole petitburgesa de la mentalitat que predomina entre els escriptors dOccident. El testimoniatge de la història vindria a assegurar-nos que hi ha hagut èpoques, no curtes, en les quals la cultura, una cultura tan respectable com la nostra, ha estat possible en condicions ben distintes: en condicions exactament antípodes de les liberals. Naturalment, la prevenció de lintel·lectual va, avui, dirigida a les pretensions dogmatitzants i absolutistes del comunisme. Thierry Maulnier escriptor de dreta, i per tant, gens suspecte no descartava que pogués donar-se un Bossuet comunista. I hem dadmetre que, en el pla de les suposicions, no sols un Bossuet sinó fins i tot un Dant hi és possible. El Dant, en efecte, seria un dels noms genials susceptibles de ser al·legats a favor duna cultura no liberal, perquè lEdat Mitjana, ferma en una ortodòxia i en una jerarquia, el va permetre. La llibertat la llibertat liberal, doncs, no és necessària per al geni, ni per a lescriptor que ni a geni no arriba. Però cal tenir present, amb tot: en primer lloc, que sí que és necessària per a determinat tipus de geni o descriptor, i en segon terme, que és precisament aquest tipus de geni i descriptor el que, per ser el seu, lintel·lectual davui vol preservar enfront del comunisme i enfront de lanticomunisme. El record dErasme retorna a la nostra consideració. Aquesta cultura que hem anomenat liberal té en ell el seu origen. Lhumanista de Rotterdam enceta un període en la vida moral de lOccident, que es caracteritza per la ruptura amb el concepte, perdurat durant lEdat Mitjana, duna cultura eclesiàstica o paraeclesiàstica, subordinada i adjacent. Amb totes les seves astúcies, a desgrat de totes les seves concessions, Erasme escriu ja fora de lEsglésia romana, i es manté igualment fora del luteranisme. Daleshores endavant, lhome de lletres europeu aspirarà a conservar lautonomia, a augmentar-la, erigint-se així davant els poders, les injustícies i les intimidacions. Laspiració ha resultat a la llarga potser una mica petulant. Però, des de langle psicològic, això és un factor que té la seva importància. Mentre en lintel·lectual modern segueixi arrelada aquesta convicció, no abandonarà la seva reserva. Per a bé o per a mal. Covard, i trampejant, tractarà de resistir-shi. Com va fer Erasme, el pobre, malalt, dèbil, previngut, reticent, enginyós, equívoc Erasme de Rotterdam
[ESCRÚPOL BIBLIOGRÀFIC: Lanterior anotació figurava en el manuscrit dIndagacions possibles. Per algun motiu que ara oblidaré, però, no va aparèixer en el volum al·ludit. Més tard, vaig provar dincloure-la en Diccionari per a ociosos, i allà va sortir a la curiositat dels lectors. Avui la reintegro al seu lloc inicial, que és el que li correspon.
1968]
LECTURA, LLIBERTAT, PLAGI
(DICCIONARI PER A OCIOSOS)
LECTURA
Jo no hi entenc, però em sembla que hi ha dhaver un cert tipus de neurosi caracteritzada, precisament, per la por actual. I dic que deu tractar-se duna neurosi dun complex o cosa per lestil perquè, en realitat, el fet no pot admetre cap altra explicació: almenys, jo no lin trobaria. Problema distint és el desbrinar si aqueix temor a afonar-se en el remolí quotidià de les sorpreses i les tragèdies és o no és justificat des dalgun punt de mira. Potser ens trobem davant una malaltia típica del nostre temps, o, en tot cas, davant una malaltia pròpia de temps, com el nostre, en els quals fan crisi les seguretats essencials duna societat. Sigui com sigui, importa destacar que hi ha, evident, una tendència a levasió, a la fuga, que busca evitar la cara inamistosa de la realitat immediata.
Així sesdevé, per exemple, amb les lectures. Sesdevé igualment en daltres ordres de coses, en tots; però minteressa considerar, ara, només, les lectures. Abunda la gent, i entre aquella que solem anomenar «culta», que defuig el contacte amb els llibres recents. Qualsevol autor, qualsevol obra, que no vinguin avalats per una pàtina, si més no, de lustres, són rebutjats amb escarafalls virtuosos. I si alguna excepció fan en aquest costum, ja se sap que és a favor de linnocu, de la filigrana, de lhistòric: dallò que, en suma, i en si, ja és inactual. ¿Qui no ha conegut infinits exemplars daqueixa mena de senyor, infal·lible en tota tertúlia, que, desdenyós, «es refugia en els clàssics»? En un altre pla, encara que amb el mateix abast, hi ha els qui no llegeixen el diari: els torba el tràfec de lactualitat, que exigeix reflexió solidària; baden en canvi, i estan en totes les seves glòries, amb un relat referent a Wamba o a les sogres de Napoleó.
I és curiós que, com sesdevé sempre, si els deixen parlar no els pengen. El lector anacrònic esgrimeix, per justificar-se, raons dindiscutible envergadura. Es referiran, sens dubte, a les dimensions, fabuloses, del patrimoni cultural de què som, és clar, hereus, el qual sol·licita la nostra atenció amb el peremptori ars longa, vita brevis entès duna manera molt estranya. Ens diran, encara, que la comprensió exacta de lactual només pot aconseguir-se a través de la comprensió prèvia del passat. Afegiran, per fi, que un clàssic és, naturalment, un valor segur, amb la garantia concorde dels segles, mentre que sobre els escrits dúltima hora plana el risc perpetu de lequivocació. ¿Quants literats, cèlebres per uns anys, no shan esvaït en loblit més irremeiable? Altrament, la història davui solament sil·lumina des de la perspectiva de lahir
Sí. Tot això és veritat. Però no tota la veritat. I encara matreviria a precisar que és més veritat el contrari. Perquè, en el fons, lhome que llegeix i que viu ara, no és un ser abstracte, deslligat del temps del seu temps, susceptible de cedir, impunement, a vagues temptacions de convertir-se en una estàtua. Si la cultura, acceptada com un patrimoni, i si el clàssic, consagrat com a valor innegable, continua tenint sentit, és, en definitiva, per la seva permanència en lordre de les vigències actuals. Al cap i a la fi, tots distingim clarament el que és «arqueologia» i el que no ho és. Una obra literària de fa cinc, deu, vint o més segles, pot conservar, més o menys íntegres, els seus al·licients, i això la redimeix de qualsevol titlla dancianitat. El clàssic no és clàssic per ser antic, sinó perquè segueix sent «modern», «actual». Quan el lector davui se li acosta en demanda de «refugi», mal senyal: mal senyal per al presumpte clàssic, perquè potser no ho és autènticament; o mal senyal per al lector, que només sabrà entretenir-se en la seva escorça, en el seu reducte anecdòtic o trivial.
Llegir no és fugir. Encara que hi hagi molts que no cerquin en la lectura sinó el succedani honorable dun estupefaent, llegir és tot el contrari dembriagar-se o densopir-se. Es llegeix per comprendres un mateix, per comprendre el passat, el qual, en última instància, és també passat «nostre», passat d«avui». Acudim a lobra literària a la recerca de noves o millors dades, dopinions, de coratge, respecte al món que ens envolta, respecte al món de què som part. I el que no sigui això, serà perdre el temps; és a dir, perdre el nostre temps.
Però convindrà reprimir, per un moment, aquesta inclinació al consell o a lanatema. Intentem, també ací, comprendre, primer que res. I lobservació més superficial ens assabenta que no tots demanem les mateixes coses a la literatura. Fonamentalment, es podrien distingir dos tipus bàsics de lector bàsics i extrems: el que busca en el llibre en el llibre de creació, és clar: poesia, conte, novel·la un viatge al món de les grans fantasies humanes, i el que pretén, a través dell, i a través de lescriptor, acostar-se a un enteniment més subtil i net del món que lenvolta. Existeix, també, el lector professional: el que llegeix per vocació o per obligació, crític o historiador de les lletres, que, per bé que en el fons participa del caràcter dun dels altres dos, es veu embarcat en una aventura distinta, moltes vegades encegadora de la sensibilitat ingènua i de lentusiasme espontani del lector corrent.
Mapresso a dir que, tant el qui desitja levasió o el tècnic, com el qui ansia una millor visió de la realitat, tenen alguna cosa prèvia en comú: alguna cosa que, sens dubte, constitueix el gran ressort del mecanisme normal de la lectura literària. En això es diferencien, sobretot, del lector que hem adjectivat de «professional». I aquesta «alguna cosa» és líndole lúdica, amenitzant i fins i tot gratuïta de lacte de llegir. Hom llegeix, efectivament, per «distreures», per «divertir-se». La lectura literària sintercala en el corrent rutinari de les nostres obligacions de cada dia com una pausa confortadora, com un parèntesi per recuperar forces, abans de reintegrar-nos al seu curs.
Hi ha, doncs, un primer moviment de plaer, al qual corresponen, amb matisos peculiars, els atributs usuals del gaudi estètic. Però la literatura saparta, en aquest aspecte, de les anomenades Belles Arts, en posseir, sempre, un contingut lògic si sem permet el terme, que empro amb tota reserva i una referència constant a lesdeveniment humà en la seva cara més explícita. La literatura no pot dissoldres en un pur desplegament formal, ni admet reduccions a un valor tècnic exclusiu. La música, diuen, és un art «abstracte» una arquitectura de sons; les obres plàstiques poden, així mateix, i sense gaire violència del seu sentit essencial, desprendres de tota significació. Però la poesia i la novel·la viuen de lhome, es lliguen a ell, lhan de cantar o narrar: cantar o narrar les seves il·lusions o els seus problemes. Per tant, el lector, alhora que senfronta amb el fenomen estètic en si, sembolica i es compromet amb el fragment dhumanitat que el llibre li ofereix.