Perquè, també a partir del Renaixement, la professió de lescriptor comença a «aburgesar-se». La invenció de la impremta i leixamplament de les minories lectores alteren lestatut del literat. Lhome de lletres medieval havia viscut, si era ric, de les seves rendes, i si no, de la beneficència dels mecenes, de ladscripció a la clerecia, o bé a la Villon, més o menys al marge de la llei, vagabund tolerat. Durant molt de temps, podríem dir que fins als nostres dies, aquestes formes de «manutenció» de lintel·lectual perduren encara amb una certa vigència: les famílies benestants segueixen nodrint els seus rebrots lletraferits; el mecenatge adopta asèptics procediments de beques, subvencions, borses destudi o de viatge, premis; ladscripció al clericat és substituïda per la càtedra, el periodisme, la feina editorial; i els bohemis, sacrificats o divertits, no han desaparegut del mapa. Ara: a pesar daixò, lescriptor «modern» i més com més avança el temps depèn del públic. Depèn dun públic extens i difús, que té accés a la seva obra per mediació de la compra i de la lectura. I els seus ingressos part dels seus ingressos, en tot cas i el seu prestigi li provenen de la venda i de la propagació dels seus llibres. Hi ha un «mercat» de la literatura, el qual, ni pel seu volum ni per la seva complexió, no admet de ser equiparat amb cap situació historicocultural anterior. El literat, com el comerciant, ha de pensar ja en una «clientela». I se li encomana lètica burgesa del mercat. El plagi, aleshores, es presenta com un truc innoble. En primer lloc, conculca aquelles «lleis» de què parlava Pla, reguladores del «joc net» i dins les quals els escriptors haurien de disputar-se ladmiració i els diners dels «clients». De més a més, el plagiari ofereix una mercaderia sofisticada. El comprador adquireix tal llibre perquè és de tal autor: hom el defraudaria, si el llibre fos «copiat» daltri. I el plagi, sobretot, és un «robatori»: el plagiari sapropia indecorosament dels béns intel·lectuals del proïsme.
La idea plagi-robatori, més que res, impressiona la bona fe dels indoctes i dels ingenus. Faré observar, de seguida, que el fenomen literari del plagi només ha arribat a apassionar sincerament el públic i la crítica quan el plagiari és un escriptor de gran categoria. De tant en tant, sarma algun rebombori provincià o de capelleta, a propòsit de plagis perpetrats per manobres mediocres: són incidents sense interès. La cosa resulta més picant si el plagiari es diu Alighieri o Shakespeare, Stendhal o Virgili. Hi ha en aquests descobriments una morbosa satisfacció: la que produeix veure denigrades, de sobte, unes figures il·lustres. El ressentiment dels rivals del poeta romà trobava una agradable oportunitat desplaiar-se en la caça dels furta vergiliana; el ressentiment dels pigmeus de la ploma actuals busca sortida, de vegades, en operacions daquesta mena. Però això mateix hauria de posar-nos en guàrdia respecte al fons del problema. La tèrbola alegria que acompanya la denúncia dun plagi ja desqualifica moralment el gest. I si Dant i Shakespeare, si Virgili i Stendhal i tants més! han pogut ser acusats de plagiaris, i amb raó, ¿no serà que el plagi és menys «pecaminós» del que ens imaginem? Algú un plagiari, sens dubte ha dit que el plagi és un «robatori» que sexcusa amb l«assassinat»: quan el «lladre» supera de tal manera la seva víctima, que aquesta queda literàriament anul·lada. Shakespeare, plagiari, no minva en la nostra admiració: aquells qui ell va plagiar resten oblidats, i potser només els recordem justament perquè Shakespeare els va fer lhonor de plagiar-los. De fet, ens empassem molts plagis sense adonar-nos-en. I no ens en podem pas queixar, si hem de ser francs.
No obstant això, cal remarcar que, en algunes èpoques, el plagi era un costum intel·lectual admès i consagrat. Cada escriptor prenia dun altre allò que millor li semblava, sovint literalment en llargs passatges, i ho encastava en la seva pròpia obra, amb la major naturalitat i, és clar, sense citar-ne la procedència. Els historiadors de la literatura, que detecten aquells «lladronicis», solen qualificar-los púdicament de «manlleus». Els especialistes en papers medievals hi troben matèria abundant per a investigacions de policia literària. El plagi, doncs, ha gaudit, si no de lassentiment general, sí de la impunitat més respectable, en el passat. ¿Per què? Podríem creure que llavors lEdat Mitjana, per exemple lescriptor jugava amb avantatge: culte dins una societat que no ho era tant, tenia al seu abast uns textos que desconeixien els seus lectors, de manera que pràcticament podia donar garsa per perdiu i fer passar per seves unes pàgines que els altres ignoraven que fossin daltri. És ben possible que aquest factor contribuís a lexercici del plagi: potser sí. Però lescriptor plagiari no podia evitar que algun col·lega seu, tan versat com ell en textos aliens, constatés la còpia flagrant. I si el plagiari sexposava a aquest risc és perquè no hi veia cap conseqüència vergonyosa. Sembla, doncs, que més aviat hauríem datribuir la indiferència pel plagi a uns altres motius. Lescriptor medieval treballava mogut per la vanitat o per un desig deficàcia social: feia versos o componia llibres per guanyar-se una petita gloriola o per defensar i escampar una doctrina. El fi de la seva obra no era com vol de la seva lescriptor davui «expressar-se» ell mateix: era crear-la de tal forma que fos «admirable» o «convincent» per al públic a què la destinava. És indiscutible que, proposant-se això, el fet de plagiar lobra daltri mancava dimportància, i fins i tot, de vegades, semblava aconsellable o necessari. Ningú no considerava que les idees i les paraules que les formulaven fossin «propietat» de lescriptor que les havia inventades. Si aquest ho havia fet «bé», no valia la pena desmenar-li la plana: bastava reproduir-lo al peu de la lletra. Je prens mon bien où je le trouve, deia encara Rabelais. I els lectors ho acceptaven.
La moderna preocupació per l«originalitat» vindria a disculpar paradoxalment el plagi, vista des dun cert angle. Pla creu que l«originalitat» és «merament una forma de pedanteria i com a màxim un desordre momentani». Potser ni pedanteria ni desordre; però sí una tortura inútil. La pretensió de no assemblar-nos a ningú, a lhora descriure o de pensar, duu el fracàs en el seu mateix origen. No senganyava el tètric i avorrit Eclesiasta. Tot està ja dit, tot està ja pensat. ¿Qui serà capaç descriure un vers «inèdit»? Lexperiència personal de cada escriptor demostra que, fins i tot quan més segur es creu dhaver arribat a una realització estètica o teòrica pels seus sols mitjans, Adam posant nom a les coses, Colom descobrint continents incògnits, sempre està en el perill de trobar-se amb algú que se li ha avançat en això mateix. No és insòlit que un poeta adverteixi un dia, en la lectura dun poeta anterior, imatges, frases, versos sencers, que ell havia escrit, rigorós ignorant del precedent. No hi ha hagut plagi: hi ha hagut una simple coincidència. Aquestes coincidències ben freqüents, molt més freqüents en el camp de les idees solen ser descoratjadores per a aquell qui les «sofreix»: un es pensava ser «original», i resulta que podria ser titllat de «plagiari», tot i que el plagi era impossible. No hi ha cap escriptor, per «original» que sigui, al qual no se li puguin endossar «precursors». Aquest és un fet inevitable i fatal. I això hauria dinduir-nos a ser més indulgents amb el plagi deliberat.
Objectivament, no ens faltarien arguments per defensar, no ja la licitud, sinó també la utilitat del plagi. Un dells, el més seriós, fora el que argüeix el mateix Pla: lantiprimarisme. Cal fer allò que fa «tot home culte en trobar-se amb una ploma en la mà»: «continuar», «prosseguir», «deixar una petita aportació en el fons de sensibilitat segura, antiga i contrastada del seu nucli social». Lescriptor abandona qualsevol ambició versàtil i infantil d«inventar la pólvora». Un treballador més en la tradició de treballadors que fa créixer un tema dins una literatura, ell assumeix el llegat dels qui lhan antecedit i, amb una modèstia alegre i innocent, es limita a afegir-hi allò que bonament pot: la seva aportació de novetat. Mínima o grossa, aquesta ofrena se sedimenta sobre els guanys i les aportacions anteriors. El literat, en certa manera, «reescriu» allò que havien «escrit» els seus predecessors. Dir-ne «plagi», per tant, és excessiu. Ell no «copia»: «empra» com a material literari el que els altres positivament hi han posat a contribució. Algú vindrà després que repetirà la maniobra. Si tot ha estat ben fet, honestament fet, no hi haurà res a dir. Perquè lacumulació cultural, en si, és indefectiblement un esforç de depuració, de suma, de rectificacions successives. Segons Pla, el «primarisme» dels «originals» aboca sempre a la vacuïtat. I, sobretot, cal «continuar»: només la «continuïtat» és profitosa
La moderna preocupació per l«originalitat» vindria a disculpar paradoxalment el plagi, vista des dun cert angle. Pla creu que l«originalitat» és «merament una forma de pedanteria i com a màxim un desordre momentani». Potser ni pedanteria ni desordre; però sí una tortura inútil. La pretensió de no assemblar-nos a ningú, a lhora descriure o de pensar, duu el fracàs en el seu mateix origen. No senganyava el tètric i avorrit Eclesiasta. Tot està ja dit, tot està ja pensat. ¿Qui serà capaç descriure un vers «inèdit»? Lexperiència personal de cada escriptor demostra que, fins i tot quan més segur es creu dhaver arribat a una realització estètica o teòrica pels seus sols mitjans, Adam posant nom a les coses, Colom descobrint continents incògnits, sempre està en el perill de trobar-se amb algú que se li ha avançat en això mateix. No és insòlit que un poeta adverteixi un dia, en la lectura dun poeta anterior, imatges, frases, versos sencers, que ell havia escrit, rigorós ignorant del precedent. No hi ha hagut plagi: hi ha hagut una simple coincidència. Aquestes coincidències ben freqüents, molt més freqüents en el camp de les idees solen ser descoratjadores per a aquell qui les «sofreix»: un es pensava ser «original», i resulta que podria ser titllat de «plagiari», tot i que el plagi era impossible. No hi ha cap escriptor, per «original» que sigui, al qual no se li puguin endossar «precursors». Aquest és un fet inevitable i fatal. I això hauria dinduir-nos a ser més indulgents amb el plagi deliberat.
Objectivament, no ens faltarien arguments per defensar, no ja la licitud, sinó també la utilitat del plagi. Un dells, el més seriós, fora el que argüeix el mateix Pla: lantiprimarisme. Cal fer allò que fa «tot home culte en trobar-se amb una ploma en la mà»: «continuar», «prosseguir», «deixar una petita aportació en el fons de sensibilitat segura, antiga i contrastada del seu nucli social». Lescriptor abandona qualsevol ambició versàtil i infantil d«inventar la pólvora». Un treballador més en la tradició de treballadors que fa créixer un tema dins una literatura, ell assumeix el llegat dels qui lhan antecedit i, amb una modèstia alegre i innocent, es limita a afegir-hi allò que bonament pot: la seva aportació de novetat. Mínima o grossa, aquesta ofrena se sedimenta sobre els guanys i les aportacions anteriors. El literat, en certa manera, «reescriu» allò que havien «escrit» els seus predecessors. Dir-ne «plagi», per tant, és excessiu. Ell no «copia»: «empra» com a material literari el que els altres positivament hi han posat a contribució. Algú vindrà després que repetirà la maniobra. Si tot ha estat ben fet, honestament fet, no hi haurà res a dir. Perquè lacumulació cultural, en si, és indefectiblement un esforç de depuració, de suma, de rectificacions successives. Segons Pla, el «primarisme» dels «originals» aboca sempre a la vacuïtat. I, sobretot, cal «continuar»: només la «continuïtat» és profitosa
I, posats a parlar per parlar, encara seria factible una altra irònica propugnació del plagi. Hi ha molta gent que escriu. El públic consumeix molta «literatura», i cada dia ha dhaver-hi més proveïdors de substància llegible. Obsessionats per l«originalitat», la majoria dels escriptors malden per donar a la seva clientela papers dolorosíssimament segrestats des de la seva «personalitat». En bloc, aquesta producció és una pura bestiesa. Des dun punt de vista seriós i utilitari, és preferible que sescriguin plagis de coses sensates que no que sescriguin ximpleries originals. Serà millor que el públic llegeixi repeticions profitoses, en comptes dineptituds imprevistes. André Gide, que no era inclinat als optimistes idiotes, ho puntualitzà: «Tot està ja dit; però, com que ningú no escolta, cal tornar-ho a dir». La tediosa displicència de lEclesiasta nihil novum sub sole hi queda redimida. Cal tornar-ho a dir tot, perquè «ningú no escolta». Els «originals» de totes passades, il·lusos, no seran sinó una anècdota contraproduent. Més val un «plagiari» positiu que no un «original» superflu. Un dels secrets de la didàctica és la repetició, i si atribuïm a la literatura una funció activadora i responsable, no desdenyarem aquest recurs.
La contrapartida és imaginable. Per a plagiar, per a plagiar «bé», cal molt de talent. Potser per això, tant com per qualsevol altra raó, no es produeix avui el plagi a gran escala. Plagiar, a aquestes altures, és una operació aproximadament tan difícil com inventar inventar «bé» pel propi compte. Es necessita un tacte especial per a saber escollir un passatge digne de ser plagiat. No tothom el té. El «bon plagi» només es justifica per la seva utilitat. Convé «repetir», és clar: però segons què. Sempre he pensat que el pitjor del plagi no és que sigui un robatori, sinó que sigui una redundància. Matiso ara: el pitjor del plagi és que sigui o pugui ser una redundància sense valor. De més a més, la «repetició» no serà mai «escoltada» si es redueix a pura i taxativa «repetició». Una «repetició» és honorable i eficient quan no solament reitera una idea o una advertència ja feta, sinó quan la reitera amb uns al·licients nous, que la refresquin i la restitueixin a una esplendor suggestiva i fragant. El plagiari ha de «dissimular» que plagia, posat que vulgui ser acceptat pels seus lectors. No hi ha cap «plagiari» decidit que confessi els seus plagis. Habitualment, quan ens apoderem de conceptes o de paraules aliens, ens afanyem a citar les nostres fonts. El plagiari defuig la menció dels seus materials bàsics; però, com que vol fer-los passar per seus, ha dassimilar-sels i daugmentar-los, a fi que la «repetició» tingui un atractiu particular. I en aquest punt crec jo, «plagi» i «originalitat» es reuneixen i sacorden. Limportant dels «plagis» de Stendhal és que els llocs plagiats semblen ser un Stendhal autèntic. Des del moment que Stendhal aconsegueix que la «confusió» sacompleixi, el «plagi» queda cohonestat. Cal el geni dun Stendhal, la intel·ligència dun Stendhal, perquè això sigui factible. No, no és senzill de «plagiar»