Mapresso a dir que, tant el qui desitja levasió o el tècnic, com el qui ansia una millor visió de la realitat, tenen alguna cosa prèvia en comú: alguna cosa que, sens dubte, constitueix el gran ressort del mecanisme normal de la lectura literària. En això es diferencien, sobretot, del lector que hem adjectivat de «professional». I aquesta «alguna cosa» és líndole lúdica, amenitzant i fins i tot gratuïta de lacte de llegir. Hom llegeix, efectivament, per «distreures», per «divertir-se». La lectura literària sintercala en el corrent rutinari de les nostres obligacions de cada dia com una pausa confortadora, com un parèntesi per recuperar forces, abans de reintegrar-nos al seu curs.
Hi ha, doncs, un primer moviment de plaer, al qual corresponen, amb matisos peculiars, els atributs usuals del gaudi estètic. Però la literatura saparta, en aquest aspecte, de les anomenades Belles Arts, en posseir, sempre, un contingut lògic si sem permet el terme, que empro amb tota reserva i una referència constant a lesdeveniment humà en la seva cara més explícita. La literatura no pot dissoldres en un pur desplegament formal, ni admet reduccions a un valor tècnic exclusiu. La música, diuen, és un art «abstracte» una arquitectura de sons; les obres plàstiques poden, així mateix, i sense gaire violència del seu sentit essencial, desprendres de tota significació. Però la poesia i la novel·la viuen de lhome, es lliguen a ell, lhan de cantar o narrar: cantar o narrar les seves il·lusions o els seus problemes. Per tant, el lector, alhora que senfronta amb el fenomen estètic en si, sembolica i es compromet amb el fragment dhumanitat que el llibre li ofereix.
És en aquest punt que entra en joc el sistema de preferències al·ludit per fer la distinció inicial. Perquè, donat que la lectura és un solaç el vici impune de Larbaud, cada lector lorientarà segons les seves necessitats morals o psicològiques. Els uns i torno a la simplificació tractaran de trobar en la literatura un suplement de somni; els altres, un suplement de vida. Uns voldran escapar, amb el llibre, de la urgència dolorosa amb què els assalta la vida; daltres li demanaran un contacte més ampli amb lamargor inevitable, voraç i temptadora, daquesta mateixa vida. Convé, però, fer encara un altre aclariment. Tots dos lectors, tots dos tipus de lectors, al meu veure, pel sol fet de ser-ho, de ser lectors, ja suposen una distància entre ells i la vida. Lhome que viu, que viu intensament o que es pensa que viu intensament, no sent el desig de llegir. Teòricament, lhome vital no en sentirà més que qualsevol animal una vaca sa: ell seria lanimal sa. Però aquest home no existeix: lhome és sempre un animal malalt. I quan no busca remei o calmant en la lectura, el trobarà en daltres recursos que solem quantificar dembrutidors: lalcohol, el cinema o el que sigui.
De tota manera, per paradoxal que sembli, el suplement de somni i el suplement de vida, adés esmentats, no es corresponen amb els respectius mancaments. Seria natural que lhome de realitats acudís, com a lector, als llibres devasió, i que lhome abstret o poruc de la realitat anés als llibres que lin donessin notícia. Però, per regla general, la compensació no es dona, en aquest punt. Veiem, en canvi, que cada lector pretén prolongar en la lectura el fil de les seves preocupacions habituals. El qui té por de la vida del carrer segueix tenint-ne de la mateixa vida en els llibres: les repugnàncies no es resignen a desaparèixer perquè el seu objecte es presenti sota lespècie literària. I, al contrari, lamor a les coses i als homes, en la seva tragèdia fatal, es manifesta igualment en el gust del lector. Al capdavall, llegir és seguir vivint, i cadascú ho fa a la seva manera.
LLIBERTAT
Potser fora excessiu, gairebé una broma, al·legar-hi allò de «la música de les esferes». La venerable opinió de Pitàgores no mereixeria ara massa respecte, ni tan sols com a mera referència metafòrica. Però, així com segons lil·lustre filòsof de lAntiguitat els homes no ens adonem del so «so» més o menys melodiós que lunivers emet en funcionar, hi ha qui assegura que tampoc els veïns de les cascades del Niàgara no «senten» el fragor continu de les aigües en aquests coneguts saltants. La raó de totes dues insensibilitats acústiques seria idèntica: el fet destar acostumats al soroll en qüestió, fins al punt de «ja» no percebrel. Les «esferes» de què es componia el cosmos, en lamena explicació del savi clàssic, giraven des de sempre i sense parar: els nostres timpans en capten la «música», naturalment, dic jo, però no la distingim, ja que hi som «habituats» dençà del moment mateix de la nostra naixença. Una «habitualitat» pareguda condiciona loïda dels habitants de les proximitats del famós accident geològic del Niàgara: ho crec de bona fe. Experiències més modestes en confirmen la possibilitat: les gents que operen amb aparells clamorosos arriben a acomodar-se a la constància de la seva remor, i això la fressa, que per a qualsevol altra persona seria un terrabastall agre i letal, per a elles és només un fons sonor quasi desdenyable. Amplieu la reserva daquest «quasi» tant com vulgueu: lapreciació és vàlida. I si així sesdevé entre els qui es troben sotmesos a la causa horrísona durant les soles hores del jornal, ¿què no sesdevindrà amb els qui laguanten durant les vint-i-quatre del dia al llarg danys i anys?
Sigui com sigui, aquestes consideracions, més aviat indecises i frívoles, miren de subratllar un fenomen que les supera i les inclou, el mecanisme del qual hi queda especificat. Penso en el poder enervant de moltes formes d«habitualitat» que sens imposen o que acceptem, i que mediatitzen infinits aspectes de la nostra vida quotidiana. En un pla diguem-ne privat, hi ha les «rutines»: les petites «rutines» insignificants, domèstiques, banals, condensadament confluïdes en l«anar fent» més vulgar. Immersos en elles, no acabem de veure com condicionen o enterboleixen la desimboltura del nostre comportament. Moltes «rutines», a força de ser-ho, sens converteixen en autèntics tabús, alhora inhibidors i coercitius. Si fa no fa, això passa igualment en làrea de les relacions socials, públiques. Ací, certes «habituds», si duren i si sestableixen amb una penetrant omnipotència cosa no insòlita, arriben a esmussar-nos els «sentits»: els nostres «sentits civils», i valgui lexpressió. La particular «sordesa» que ens impediria de sentir la «música de les esferes», o que impedeix de sentir lestrepitosa caiguda del riu als indígenes del Niàgara, es repeteix i sinstaura en qualsevol de nosaltres davant duna altra mena d«habitualitats». En la pràctica, som «sords» per a tot allò que sens transforma en «costum» aclaparador i atapeït. Correm el risc permanent de trobar-nos en un equívoc paralitzant: que l«habitual» sens aparegui com a «normal», i que aquesta «normalitat» sigui acceptada per nosaltres mateixos unes vegades com a bona i santa, i daltres com a segura i inviolable. Això és obvi.
Podríem reflexionar-ho, a guisa dexemple, amb el problema de la llibertat. O millor: amb els dos problemes, el de la llibertat i el de la manca de llibertat ja que tan «habitual» és en el món davui luna cosa com laltra. Un home que shagi «acostumat» a viure en un ambient on la subjecció i el dictat superior donen el to, pot «ensordir-se» quedar «sord» davant la manca de llibertat que el rodeja i loprimeix. Lhome que, per contra, sha «acostumat» a les dolceses de lopció i del desembaràs, també pot ser «sord» als avantatges de la seva situació. El primer, ensopit per la tirania, probablement no és capaç ni de mesurar la violència de les mutilacions que li infligeixen en la seva dignitat; el segon, confiat en les presumptes garanties legals, probablement oblidarà la responsabilitat i la precarietat del seu benefici el benefici de la llibertat. Aquests dos perills, ben sovint, roseguen o emmetzinen les arrels de la conducta civil dels individus, sigui quin sigui el règim polític en què sinstal·lin. El «costum» adquireix una insidiosa eficàcia anestesiadora. Daquí que, si no saben oposar-hi una resistència lúcida i vigilant, els ciutadans es vegin condemnats a un destí dobnubilada passivitat. La majoria dels súbdits duna dictadura, «acostumats» a ella, no enyoren la llibertat perduda; la majoria dels súbdits dun Estat de dret clima teòric de llibertat, «acostumats» a ell, no en valoren les exempcions. Totes dues espècies de «sordesa» condueixen a prendre pel «natural» just, irremeiable o ferm allò que només és «habitual».
L«habitualitat» o «habituació», en aquest cas com en tants daltres, no fa sinó atarantar i deprimir. Els seus efectes són passatgers o eliminables: normalment, almenys. La «sordesa» en què es concerten no és una sordesa real. Tanmateix, el mal pot derivar en definitiu, endanyat en la pròpia persistència. Els obrers que manipulen màquines horrísones, parcialment immunitzats contra lenrenou que els envolta, poden acabar sords de veres: les seves orelles hi cedeixen, per fi. La nostra «sordesa» a la llibertat o a la manca de llibertat, si és crònica, ens exposa a una deformació irreversible. El «costum», que de moment es limitava a ensopir-nos, a la llarga arriba a erosionar duna manera profunda les nostres millors defenses morals. De «sords» artificials passem a «sords» autèntics. El trànsit no serà, potser, massa espectacular, i lindividu que el sofreix es negarà a confessar-lo i a reconèixer-lo. Però latròfia, o com vulguem dir-ho, es produeix. Per això hi ha tants «sords» a la falta de llibertat, que sencauen en la submissió i en la inèrcia pacient: resignats, mai no en sabran sortir i, el que és bastant pitjor, de vegades ni en voldran sortir. Per això, també, hi ha tants «sords» a la llibertat a la llibertat de què gaudeixen que es troben inermes i perplexos quan algú els lamenaça o ataca. El paral·lel amb els sords físics, en últim terme, no és complet. El sord físic se sap «malalt», i considera que el seu defecte és, vertaderament, un defecte, un dèficit: els altres «sords», en canvi, no tenen consciència de la seva «sordesa». I aquesta inconsciència és una nova circumstància agravant.
No caldrà insistir gaire en la moralitat deduïble de les precedents indicacions. Convé que, de tant en tant, algun Pitàgores ens recordi que les «esferes» tenen la seva «música»; convé que algú sacosti als nadius del Niàgara i els digui per si ho dubten que les seves cascades fan un soroll atabalador. En unes altres paraules: convé que, davant els nostres propis «costums» davant les nostres pròpies «habituacions», espontànies o forçades, ens advertim nosaltres mateixos que no són sinó «costums», «hàbits». Només així escaparem a la suggestió adormidora que nemana. Hem de tenir sempre present que existeix la «possibilitat» contrària: la llibertat, quan no la tenim; la falta de llibertat, quan som lliures. La idea daquesta «possibilitat» ens servirà per a apreciar els límits exactes de la nostra salut «auditiva».
Perquè si no existeixen les «esferes» de Pitàgores ni la seva «música», si tot allò dels veïns del Niàgara és mentida, aquesta realitat de les «sordeses» socials és indiscutible. Val la pena que ho meditem.
PLAGI
«Mai el plagi no havia estat considerat una cosa criticable. Avui ho és, perquè lescriptor que ho fa és considerat pels seus companys com un home que trenca les lleis de la cavalleria comercial». Trobo aquestes paraules en un vell paper de Josep Pla (Revista de Catalunya, IV [1927], 570). Pla, segons la fama, ha estat sempre un gran defensor del plagi, i fins i tot si hem de creure alguns dels seus crítics i determinades semiconfessions dell mateix un gran practicant del plagi. No nhi ha per a tant, és clar: Pla, més que plagiar, ha enyorat la possibilitat de plagiar; més que defensar el plagi, sha burlat de la pretensió «originalista» que caracteritza lactivitat literària i artística de la nostra època. De tota manera, frases com les citades exposen idees molt assenyades sobre el problema. Idees que, no cal dir-ho, han escandalitzat discretament aquelles honorables persones que sinscriuen en el ram de la ploma amb il·lusions sacerdotals. És ben comprensible que lescriptor empordanès reaccioni així davant la qüestió del plagi: en la seva concepció de la literatura, exempta de manies transcendents, lescrúpol de copiar no passa de ser una histèrica «collonada». Dues raons, potser, constitueixen el fons de la justificació que Pla dona al plagi: una, històrica «els antics no feren altra cosa sinó plagiar-se mútuament sense treva»; laltra, empírica que cal aprofitar el que daprofitable tingui lesforç aliè, ja que «entre tots ho fem tot». Daltra banda, entre bastidors, la veu fatigada de lEclesiasta no para de recordar-nos que no hi ha res nou sota el sol
Tanmateix, el text reportat al principi daquesta nota té un dring insinuant, que hauríem de prendre en compte. El plagiari, diu Pla, és un escriptor que «trenca les lleis de la cavalleria comercial». ¿No serà això, en realitat, una de les causes més vives de la repugnància al plagi que predomina en les literatures modernes? No lúnica, evidentment. Factors i circumstàncies intrínsecs a levolució cultural contemporània vindrien a coincidir-hi. Laccentuació progressiva de lindividualisme, que Europa contempla a partir del Renaixement, ha afectat profundament la moral professional de lhome de lletres. Sempre, sens dubte, lobra literària ha estat o ha tendit a ser «creació personal», treball irreductiblement expressiu de lhome que el fa. Però també no sempre això sha manifestat o ha tendit a manifestar-se de la mateixa manera ni amb idèntica intensitat. Lofici descriure ha tingut, al llarg de la història, molt diverses i divergents implicacions socials, i resulta dun anacronisme notori suposar que lactitud «literària» dHoraci era igual a la dun Victor Hugo, la dun Kafka similar a la dun goliard o un trobador, la dun piadós hagiògraf medieval comparable a la dun Rimbaud. En contrast amb els hàbits intel·lectuals de lEdat Mitjana, el Renaixement parlo en general, és clar introdueix un sentit nou de valoració de la personalitat, que saguditza en el cas de lescriptor laic. El poeta, el narrador, el filòsof, ja no es limiten a fer «una» obra que sovint podia circular com a anònima, vàlida per ella mateixa, sinó que aspiren a fer la «seva» obra: una obra que porti lempremta singularíssima del seu autor, inconfusible amb qualsevol obra de qualsevol altre autor. Laspiració a l«originalitat» saccentuarà amb el temps: el Romanticisme subjectivista, primer, letapa fin-de-siècle, després, leufòria anàrquica dels «ismes», finalment, marquen successives embranzides en aquella direcció. El procés de lindividualisme en el camp de la cultura ha de relacionar-se necessàriament amb un procés paral·lel que es consuma en lordre de les realitats econòmiques socioeconòmiques del nostre món. La trajectòria seguida per la burgesia en els darrers sis-cents anys prou que ho il·lustra. Lindividualisme econòmic, que constitueix la força renovadora daquesta classe en el seu període ascendent, havia de traduir-se en un «altre» individualisme, artístic, literari, filosòfic, i així fou. En una primera etapa, des dErasme a Voltaire, des de Montaigne o Descartes a Diderot, la ideologia burgesa mena un generós combat alliberador, preparatori del 1789. Del Romanticisme fins avui, en el món occidental, les arts, les lletres i el pensament han continuat reflectint els avatars crisis i contradiccions que la classe dirigent imposa al conjunt del cos social. Lintel·lectual, submís o rebel, tant hi fa, queda atrapat en lengranatge del sistema. L«originalitat», la pruïja d«originalitat», podria ser analitzada sota aquesta llum. Però Josep Pla apuntava a una altra motivació, parcialment lligada a això que vinc dient, i ja restringida al mecanisme propi de la labor literària en un veritable context mercantil.