Tanmateix, aquest bon balanç té un problema, que no és atribuible als autors i investigadors esmentats, sinó amb larticulació antifusteriana del camp editorial i acadèmic a Catalunya. En aquest darrer punt, caldria reflexionar sobre lescassa presència de Fuster en els plans docents de filologia catalana. Però el més preocupant és el primer: els llibres de Joan Fuster no es troben de manera regular a les llibreries del Principat, i lexistència de les Obres completes, que ja porten dues temptatives, no ajuda a fer que el públic lector el tingui prou present; de la que està en procés dedició ja consta a les llibreries com a esgotat el primer volum la qual cosa és inversemblant i fa pensar malament del Grupo Planeta en què Edicions 62 sha dissolt. Cal fer les obres completes, evidentment, en edició crítica, i ja està en marxa; però també cal una circulació més àgil dels seus principals llibres, pensada per a un lector format però no necessàriament especialista. Estaria bé tornar a tenir a la disposició dels lectors els Diaris 1952-1960, o Diccionari per a ociosos. Al cap i a la fi, si la primera obligació dun escriptor és fer-se llegir, adaptant la formulació fusteriana, la nostra seria donar-lo a llegir.
Precisament per això, la iniciativa de leditorial de Comanegra és tan important, ja que és una editorial radicada a Barcelona, amb molta implantació a tot el país, bona consideració intel·lectual, respectada per la crítica, dinàmica a les xarxes socials i moderna en tots els seus plantejaments. La nostra proposta de llibre sincorpora a la col·lecció «Autories».
Amb aquest Figura dassaig, una antologia descrits sobre literatura i crítica literària, volem mostrar el caràcter polièdric de la seva obra com a lliurepensador, que abasta la literatura, la història, la crítica cultural, la política i la sociologia, sempre amb una voluntat destil completament assagística i literària, i aquest darrer tret serà el nostre eix.
Aquesta edició també serà una altra manera de donar-li les gràcies, a Joan Fuster, per haver estat, per a mi, un autèntic professor de lectura: de la seva mà vaig començar a llegir Michel de Montaigne, Voltaire, Josep Pla, Erasme de Rotterdam, Albert Camus... Com he explicat en un altre lloc, la lectura de Joan Fuster va ser per a mi tan colpidora que em va convertir en delinqüent em va empènyer a robar un llibre de Josep Pla a la Biblioteca de la Universitat de València, de la mateixa manera que ell havia robat el Glosari dEugeni dOrs a la de Lo Rat Penat. En tots dos casos, era necessari, en la recerca de la pròpia llibertat.
Precisament per això penso que Joan Fuster és el gran comparatista català; fa un comparatisme assagístic. Tot assagista és un creador de llibertat, tal com Jean Starobinski va definir el gènere, com una de les formes més lliure descriptura: «Lassaig és el gènere literari més lliure que existeix. La seva definició podria ser la frase de Montaigne «Jo vaig preguntant i ignorant». Hi afegiríem que només un home lliure, o alliberat, pot preguntar i ignorar. Els règims de servitud prohibeixen preguntar o ignorar, o si més no redueixen aquesta actitud a la clandestinitat. Aquests règims miren de fer regnar pertot un discurs sense fissures ni tan sols fissures de temps i completament segur de si mateix, que no té res a veure amb lassaig. La incertitud, al seu entendre, és un indici sospitós. [] Crec que la condició de lassaig, i també el seu objectiu, és la llibertat de lesperit. La llibertat de lassaig: potser la fórmula sembla una mica emfàtica, però la història contemporània testimonia, dissortadament, que és un bé i que no és pas un bé ben repartit».3 Fuster tenia una idea molt semblant, que també compartia amb Josep Pla, daquesta llibertat assagística que també atribuïen al diari i a la figura de lintel·lectual: «Tot intel·lectual, quan sha parlat de tot, és sempre, per definició, un creador de llibertat. I bé, la llibertat es crea essent lliure».4 Per a Fuster, com a bon seguidor de Voltaire, lhome de lletres és un daquests homes concrets que «només si té garantida la seva llibertat interior, exterior lhome de lletres es creu en possibilitat de continuar sent home de lletres. [] Lhome de lletres actual no és, ni se sent, ni es vol estrany a les qüestions vitals del seu món: sobre elles té una visió, en elles participa i influeix sobre elles en la mesura que li és permès. I, en realitat, no concep la seva literatura desconnectada de les conclusions a què, en aquest aspecte, ha arribat. Literatura i passeu-me la insuficiència de lèxic opinió són una sola i indiscernible entitat, en els seus càlculs. La llibertat, de què tan gelós està, li és radicalment necessària: sense llibertat no hi ha per a ell possibilitat de responsabilitzar-se davant els problemes ni hi ha possibilitat de literatura».5 Sens dubte, lassagista sap posar la llibertat en moviment per escrit.
Joan Fuster té una trajectòria literària, intel·lectual i personal que marca una època de les lletres catalanes. Als anys quaranta siniciava, primer en poesia i poc més tard en diaris i assaig humanista, una de les obres intel·lectuals i assagístiques més influents del segle XX, es fixen els fonaments duna de les principals propostes històricocrítiques de la literatura catalana, i es plantegen els reptes polítics i culturals de futur per als Països Catalans, tot resseguin la seva història unitària i diversa.
Sens dubte, el seu llibre més conegut és Nosaltres, els valencians, un llibre redactat en molt poques setmanes però lefecte del qual encara perdura. Seva és, en aquell llibre, lenunciació duna consciència històrica per als valencians i dels principis fonamentals del catalanisme politicocultural modern, i no només del País Valencià, sinó del conjunt dels Països Catalans; de vegades es pensa, segurament amb mala fe, que la idea de Països Catalans és una vel·leïtat imperialista sorgida de lEixample de Barcelona, quan en realitat el magí que la va proposar vivia a Sueca, una petita ciutat al costat de lAlbufera de València.
Es tracta duna formulació política que ha estat molt sovint qüestionada, però contra la qual lEstat espanyol ha reaccionat de manera molt furiosa, amb disposicions legals i administratives de tota mena pensem en autopistes, trens, no reciprocitat entre mitjans de comunicació audiovisuals, impediments burocràtics i parlamentaris a la unitat de la llengua que entorpeixen la fluïdesa de comunicacions i relacions entre Barcelona, València i Palma, i que les seves clavegueres van traduir en accions violentes de tota mena que van començar amb la crema duna efígie en una falla, les pintades amenaçadores o insultants, i que culminen amb dues bombes amb les quals van intentar matar lescriptor. Són coses que passen quan es comença cremant llibres... que en realitat voldrien cremar les persones que els han escrit.
El fet que Fuster es defineixi fonamentalment com a assagista és molt important per comprendre larticulació cívica del seu pensament, el seu tarannà de lliurepensador. Si Nosaltres, els valencians no hagués estat un bon llibre, un assaig de gran amenitat, amb una voluntat destil molt personal, a banda duna intel·ligent articulació de lerudició, no hauria pogut mobilitzar la consciència col·lectiva del país. Joan Fuster és el detonant de la forma que ha pres, en el darrer mig segle, la cultura catalana. I ho fa tant en escrits de circumstàncies o periodístics com en estudis i investigacions erudites. I tot plegat sense abandonar la seva forma mestressa: lassaig.
El fet que Fuster es defineixi fonamentalment com a assagista és molt important per comprendre larticulació cívica del seu pensament, el seu tarannà de lliurepensador. Si Nosaltres, els valencians no hagués estat un bon llibre, un assaig de gran amenitat, amb una voluntat destil molt personal, a banda duna intel·ligent articulació de lerudició, no hauria pogut mobilitzar la consciència col·lectiva del país. Joan Fuster és el detonant de la forma que ha pres, en el darrer mig segle, la cultura catalana. I ho fa tant en escrits de circumstàncies o periodístics com en estudis i investigacions erudites. I tot plegat sense abandonar la seva forma mestressa: lassaig.
Per això, en aquesta proposta de relectura de la seva obra, hem intentat mantenir un equilibri entre la reflexió sobre lassaig com a forma i la seva concreció en virtut dels interessos puntuals del seu autor, siguin sobre literatura, història o política. El resultat serà una imatge de Joan Fuster que pot interessar tant al públic general com als especialistes, i que tornarà a posar a labast dels lectors alguns textos fonamentals de la seva literatura, que és la nostra. Lordre dels escrits triats no és pas indiferent: «una forta coherència íntima ho ordenarà tot. Lobra tota lobra, la sola obra serà la més exacta constància dell mateix. Amb aquesta confiança vam començar a escriure, un dia», va escriure ell mateix en les conclusions a un dels seus primers llibres.6 Amb aquestes contradiccions, amb aquestes esperances, vaig començar a rellegir-lo, un dia.
_______________
1. FUSTER, Joan: Escrits de combat. València: 3i4, 2020.
2. ALIAGA, Xavier: Fuster per a ociosos. València: Sembra, 2017.
3. STAROBINSKI, Jean. «Peut-on-définir lessai?», dins Jean Starobinski. Cahiers Pour un temps. París: C. Georges Pompidou, 1985, pàg. 194.
4. X.Y.Z.: «Mitja hora amb Josep Pla», en el número de juny del 1927, p. 582.
5. FUSTER, Joan. Obres completes II. Diari. 1952-1960, ed. cit, pàg. 227-229. Vegeu també lentrada «Llibertat» de Diccionari per a ociosos, ed. cit, pàg. 86-89.
6. FUSTER, Joan: «Pròleg» a Les originalitats. Barcelona: Publicacions de La Revista, 1952, p. 8.
FIGURA DASSAIG
INFORME AUTOBIOGRÀFIC DE JOAN FUSTER A JOSEP PLA
(FRAGMENT DE CORRESPONDÈNCIA)
Vaig nàixer a Sueca el 23 de novembre del 1922. Com que lendemà, dia 24, era la festa de sant Joan de la Creu, unes parentes remotes conques i molt inclinades als carmelites, van fer que em bategessin amb el nom daquell distingit poeta castellà. Avui encara!, a la porta de casa, tinc una placa de llautó que diu: «Juan de la Cruz Fuster, abogado». Però en decidir-me a fer literatura vaig optar pel simple i anodí «Joan». Vaig començar fent versos, i hauria estat perillós firmar «Joan de la Creu». Daltra banda, la família i la gent del poble em diu «Juanito».
La meva ascendència és pagesa pels quatre costats. El meu avi patern era un bracer sense més patrimoni que els seus braços. El meu pare va desertar el camp, però; se nanà, ben jove, a València i hi va aprendre un ofici. Es va fer tallista, imaginer. Ha confeccionat molts «sants», en aquesta vida, el pobre. Estil Olot, naturalment. Per aquesta raó ben professional, en definitiva, han desfilat sempre per casa meva considerables quantitats de capellans. El meu avi matern descendia duna família de propietaris rurals bastant acomodats, però que ja feia temps que havia dissipat els seus béns. Ell es dedicava a comprar i vendre cavalleries per compte daltri. De manera que, malgrat tot, larrel agrària ja marriba una mica mistificada.
El meu pare és carlí: el carlí més important de la comarca. La família de la meva mare era liberal. O potser eren conservadors. La veritat és que el senyor per al qual treballava el meu avi matern era el cacic conservador del poble. Gràcies a ell, el senyor Peris Mencheta «don Paco», que li deien va sortir diverses vegades diputat a corts pel districte de Sueca. «Don Paco» va començar la seva carrera periodística a Sueca: en 1868 i 1869 hi publicà un parell de setmanaris en dialecte La Chicharra i El imparcial suecà, segons sembla. Quan va tenir ja més influència a Madrid, Peris Mencheta obsequià el poble amb un pont sobre el riu Xúquer, que sosté la carretera de Sueca a Alzira. La gratitud del diputat arribà a lextrem de fer coincidir la situació del pont en línia recta del carrer on vivia el seu cacic, situació que, dit sigui de passada, no semblava la més lògica. En fi (Ara que hi penso: potser el senyor Peris Mencheta no era «conservador». No ho sé. Hauria estat raonable que ho fos, si caciquejava Sueca. Sueca és terra darròs, i els arrossers han estat fatalment proteccionistes. Sempre he sentit a dir que en els pobles darròs guanyaven les eleccions els conservadors, perquè eren proteccionistes, i que en els pobles de taronja les guanyaven els liberals, perquè eren lliurecanvistes. Aquesta definició tan neta i tan idíl·lica mai no ha deixat dadmirar-me.)
No he tingut germans només un, que va morir abans de nàixer jo. A casa van decidir donar-me el batxillerat. El meu pare feia de professor de dibuix a un col·legi local de Segona Ensenyança, i allà vaig anar a parar. Era un antre curiosament deplorable, proveït dun professorat trist i pintoresc alhora. El dirigia un senyor de Tortosa que parlava el castellà més pulcre que recordo: explicava matemàtiques (no gaires, potser) i ens tenia atemoritzats amb la seva destresa a distribuir clatellades diriments. Quan esclatà la guerra del 36, jo feia el segon curs o el tercer.
La guerra fou, per a mi, una etapa boirosa i exasperada. No vull entrar-hi en detalls. A la fam i la por sunien les anomenades crisis de ladolescència. Per un pèl, no em van portar al front: potser no ho hauria suportat, ni físicament ni moralment. Aleshores jo era un noi anèmic, nerviós i obsedit. Va ser el temps en què em vaig aficionar a la lectura.
Els llibres que hi havia a casa eren, exactament: un Quijote, una traducció castellana de la Divina Comèdia de leditorial Maucci, dos volums de Discursos Parlamentarios de Vázquez de Mella, i unes Obras escogidas de Donoso Cortés. Vaig alterar-los amb els Vernes, els Salgari i els Agatha Christie que em deixaven els amics. No sé per què, el primer llibre que em vaig comprar amb diners que ara no sabria dir don els vaig treure va ser Las ruinas de Palmira. També, en aquella època, em vaig empassar els Episodios de Galdós, les novel·les de don Rafael Pérez y Pérez, sis o set volums dEliseu Reclus, i una pila de textos anarquistes que llavors segregaven les impremtes valencianes. Després del 39 la desorientació en les meves lectures no va amainar. No men planyo, certament. Però la meva cultura davui reposa sobre lhàbit dincoherència si puc dir-ho així que aleshores vaig contreure. És, en efecte, una cultura dèbil i caòtica.