Lassaig és això, una provatura. Una provatura que ha tingut algun resultat positiu. En realitat, un capítol del tractat que lautor duu, en un projecte implícit, dins de si. Amb el temps lanirà acabant. Cada línia que escrigui serà una nova peça que vindrà a ajustar-se a les anteriors. Una forta coherència íntima ho ordenarà tot. Lobra tota lobra, la sola obra serà la més exacta constància dell mateix. Amb aquesta confiança vaig començar a escriure, un dia.
Sueca, 1955
LES ORIGINALITATS
La cosa és, ben mirat, decisiva, daquelles que determinen el color i la guisa duna època. Us bastarà, per comprovar-ho, parar latenció entorn vostre, dins vosaltres mateixos. Entre totes les obsessions, més o menys secretes, que van patint lhome i la societat actuals, nhi ha una de profundament tenaç; lobsessió daixò que sanomena originalitat. Podrà variar la dosi en cada cas, però tothom viu posseït per la dèria de distingir-se, de fer sentir la seva presència, de vèncer lanònim i el nivell. Un impossible supervivent de qualsevol segle passat veuria el nostre com una pul·lulació angoixosa, com un domini de la febre: no solament perquè la gentada es belluga sense atur, ocupada per la velocitat, pel negoci, pels múltiples estupefaents diaris; més encara que això, el fraparia lànsia de singularitzar-nos, que ens manté sempre en tensió. Lhome davui, quan arriba a escapar daquelles formes, una mica banals, i utilitàries, de sabêtir la velocitat, el negoci: lestupefaent que sigui, sesforça a convertir la solitud en què se sent, el simple fet de la seva existència, en un valor, potser en lúnic valor. I ho fa sense adonar-sen massa, quasi duna manera irreflexiva, responent a un instint més que no pas a una vocació. Diríeu, no obstant, que es tracta dun valor que, per a ser-ho, demana lassistència embadalida del proïsme. En cert aspecte, viure és sorprendre el proïsme. La nostra solitud només ens resulta suportable si la potenciem, o lexcusem, com una singularitat: enmig o enfront de la presumpta compacitat dels altres, només lorgull ens consolarà.
Marxant en aquesta direcció, shan tocat extrems heroics. La brillantor, lextravagància, lescridassament, ens han servit dajuda contínua per a promoure, consolidar i justificar el nostre aïllament. No shi han plangut ni shi planyen mitjans ni aparences. Anar pel carrer passejant una tortuga o tintar-se els cabells de verd són dues anècdotes tan conegudes com simptomàtiques, que encara trobem emulades per exemple en les divertides incidències de la vida pública dun Dalí, a hores dara. (Un incís: no cal dir que, comptat i debatut, tota la vida de Dalí és vida pública i recordem que la seva autobiografia es titulava, amb més malícia que paradoxa, Vida secreta; totes les nostres vides, en tant que endegades per la singularització obsessiva, tendeixen a ser vides públiques.) Fins i tot una calculadíssima vulgaritat hi aprofita, per a alguns: que no falta qui ha descobert que un mode de singularitzar-se és aparèixer que som com tots, vull dir, que som com se suposa que tots hauríem de ser si no hi hagués pel mig la follia de loriginalitat. Però en aquest cas la causa i els efectes són idèntics. Josep Pla, que entre nosaltres sosté, esplèndidament, els drets de la vulgaritat, blasmava en un dels seus darrers llibres «les inútils i estèrils temptatives per arribar a una originalitat salvatge i primigènia». Deixant de banda el problema de si són o no «inútils i estèrils», no hi ha dubte que Pla accentua la vulgaritat, com els altres, que ell acusa, accentuen lexcentricitat: amb el mateix propòsit. Parodiant una etiqueta aplicada als irlandesos, es podria afirmar que ser vulgar constitueix la seva manera de ser excèntric.
En política i en literatura, igualment quan pintem que quan ens triem una moda o un enemic, nosaltres, individus i col·lectivitats daquest temps, busquem, primer que res, refermar-nos en la nostra personalitat, destacar-la, fins i tot simular-ne més de la que tenim. La qüestió qüestió de principi és enlluernar els altres, imposar-nos-hi: imposar-los, almenys, que acceptin la nostra distinció, que ens la reconeguin. Totes les exhibicions semblen factibles i lícites, en aquest designi. La nuesa, la prestidigitació, la violència, la farsa, el suïcidi, han esdevingut procediments literaris, artístics i filosòfics. Hem glorificat, per sistema, el no conformisme, i el no conformisme, que era una de les difícils i belles virtuts de la nostra cultura, ha perdut així, en sentit de la responsabilitat i en eficàcia, el que guanya en extensió.
I nés una conseqüència la susceptibilitat gairebé histèrica que hem adquirit envers tot allò que significa cànon o idea generals. La qual cosa ens repugna no en tant que és cànon o idea, sinó perquè és general. La prevenció contra el lloc comú sha transformat en el sol lloc comú que deté, encara, alguna vigència. Si no fos per miraments historicoides, els intel·lectuals contemporanis no vacil·larien a escandalitzar-se de la senzillesa i la naturalitat amb què els autors medievals es plagiaven els uns als altres i depredaven, tots, els antics: els erudits parlen, a propòsit daixò, usant el terme benèvol i polit de «manlleus». El plagi, avui, és tingut per un pecat intolerable, i la imitació per un senyal degradant. Notis bé, tanmateix, que la nostra estructura moral rebutja una tal actitud literària, no perquè implica el robatori i el pendís cap al trivial, sinó perquè significaria admetre, i després fer passa com a pròpia, alguna cosa genèrica o comparable. Lhorror de la repetició característic de lesperit, segons observa Valéry ha acabat per superar el mateix horror del buit En làmbit de la cultura, sobretot, lafany de singularitzar-se es presenta en tota la seva gravetat, veritablement dramàtica: si en daltres manifestacions humanes, de mera superfície, pot reduir-se a un espectacle gesticulant, en lordre de les creacions espirituals shi complica una bona part de la problemàtica de lart i de la literatura moderna. En realitat, la situació actual no fa més que evidenciar, amb una exageració dels trets permanents, lesquema del mecanisme creador.
Una de les arrels de la nostra inquietud per singularitzar-nos i prescindirem, per ara, del mot «originalitat» la trobaríem en totes i en cada una de les filosofies en ús. Històricament i en la història va incursa la filosofia, les filosofies, crec que no fora arriscat de relacionar-la amb la incessant acceleració de «lindividualisme» que es produeix a través dels últims sis-cents anys de pensament i de vida europeus. Lhumanisme, recolzat sobre il·lusions clàssiques, va insistir, de primer, en lHome, amb majúscula. Oposava al teocentrisme medieval un antropocentrisme igualment abstracte. Aquest antropocentrisme, però, desembocà a la llarga en allò que per necessitat havia de ser: la reivindicació de lhome amb minúscula, de cadascú. Quan Maritain, parlant de Luter, al·ludeix a l«egoisme metafísic» del reformador, ens dona una fórmula bastant exacta per a representar-nos lessència daquell gir especulatiu i vital. Egoisme metafísic: deixant de costat els humanistes pròpiament dits, veiem que a partir del segle XVI la filosofia comença a poblar-se de pronoms personals. En línies generals, la postcartesiana ha estat subjectivista, i després del curt parèntesi del positivisme, la centralitat de lhome ha quedat més afermada encara. Nietzsche, Kierkegaard, Dilthey, Bergson, els fenomenòlegs, els existencialistes, no sen surten, ans eixamplen i profunditzen el corrent que diríem antropologista de la filosofia.
Però crec que l«individualisme» i no solament el que es revela en la filosofia i en lart es pot explicar des dun altre angle de visió. Si dun cantó obeeix a una voluntat de rebel·lar-se contra les imposicions tradicionals, de laltre es corrobora en la reacció contra noves imposicions que sacosten. La tendència sorgida en el Renaixement propugna lesforç alliberador: es tracta de rompre les antigues coercions, a profit duna llibertat cada vegada més exigent. I lhome que, a lhora romàntica, semblava haver-se guanyat lansiada desimboltura, es trobà, de seguida, a la vora de caure en la trampa dun sistema que duia implícita la negativa de la seva victòria. Lindustrialisme, en efecte, comportava el predomini dideologies i dinstitucions socials i econòmiques de caràcter massiu, uniformadores, absorbents, sustentades en criteris o en ambicions impersonals, i el món contemporani sha conformat dacord amb aquests estímuls neutres. El seu producte és lhome-massa, que, almenys a Europa, no és encara lhome col·lectivitzat, lhome engolit per lestandardització material i intel·lectual. No ho és encara, però se sent en la imminència de ser-ho. Som a mitjans del segle XX, i el poder de luniformisme, del més baix dels uniformismes, que és el de les necessitats diàries, ens amenaça pertot amb mil diverses, subtils i terribles pressions. Tot allò que ens és usual, els vestits, la gastronomia, els espectacles, la música i les lectures corrents, les organitzacions, els mobles, les coneixences, tot, és idèntic per a tots, en totes les latituds, en totes les situacions. Una igualtat que no sabem, ni podem, defugir. ¿I com no hauria derigir-se, enfront de lexasperació uniformista, lexasperació singularitzadora? La uniformitat saccepta perquè no hi ha més remei; però el seu territori està ben delimitat. És al marge daquest, en la petita zona lliure lliure de moment, que comença la singularització. Ser «jo», jo per damunt de tot, jo dallò més jo, rabiosament jo, procurar ser-ho, representa lúnica eixida que ens queda, el sol espai no mediatitzat, reducte de confiança i de respir.
Això, aquest estat de coses, produeix una tensió, sovint una escissió, tràgica en molts casos, entre els dos mons que shi perfilen: líntim, personal, i lexterior, social. Lartista, el literat, el pensador, registren duna manera més sensible aquella bipolaritat. No són pocs els suïcidis famosos que se li poden atribuir, ni els hostes de manicomi que en provenen. Lhome mitjà, en canvi, no comparteix aquesta urgència dautoafirmar-se, sinó en moments excepcionals. Des del seu punt de mira, aquells esperits-antenes lartista, lescriptor, el pensador arriben a tenir un no sé què de delirant i dincomprensible. Però els moments excepcionals hi són. Lhome mitjà viu presa de la necessitat, i per a ell, més que per a ningú, luniformisme de lestàndard té uns avantatges adormidors. Quan el sobta la intuïció del seu desarrelament humà, no pot evitar un calfred despant. I si aleshores opta per retraures, per sumir-se en la vaga «massa» don, per un instant, havia eixit tot és qüestió de lucidesa, ho fa perquè la perspectiva de ser permanentment lúcid li produeix un vertigen insofrible.
Si examinem amb cura la història de les arts plàstiques durant els anys dentreguerres, observarem que la nota més llampant que sen desprèn ve donada pel fet dhaver-se convertit la novetat en categoria estètica. El Final de Segle havia preparat aquest viratge. No sé si de Verlaine, però estic segur que dun poeta maudit, fou la consigna precursora, segons la qual «le rare cest le bon». I Baudelaire, en lúltim vers de Le voyage, diu allò danar al fons de la mort, de lInconegut, pour trouver du nouveau. Ja que no en la mort, que hauria estat una experiència probablement intransferible, sí a través duna variada gimnàstica formal, lartista modern ha intentat la conquista del nou, daquells suposats dominis com deia Apollinaire, màxim propagandista de laventura où le mystère en fleur soffre à celui qui veut le cueillir. Es considerà llavors que un primer que un sol precepte obligava lartista: el de no assemblar-se als seus predecessors ni, si podia, als seus contemporanis. Això significava ladopció, com a punt de partida, del principi de la novetat permanent: ser sempre nous, infatigablement nous, nous sobre totes les coses.
Un imperatiu daquesta mena, però, duu a la fugacitat radical de qualsevol teoria i pràctica estètiques que sancorin en ell. La conseqüència immediata del principi de la novetat havia de ser, com fou, una successió rapidíssima descoles i de modalitats, d«ismes». Els ismes no ens importa ara el seu contingut concret nasqueren i moriren obedients a una inflexible exigència de novetat. I és natural: tot el nou està destinat a deixar de ser nou lendemà mateix de la seva producció. Tècnicament, si filem prim, en arribar aquest endemà, el nou ja hauria passat, ja seria «vell» dalguna manera. No oblidant això, calia tenir sempre a punt una novetat per tal de substituir la novetat anterior, la que estava caducant. El resultat era previsible, o sigui, com a final sense solució, el trucatge, el cansament, els retorns.
En letapa dels ismes, que és la del màxim desig de singularització estètica, la novetat era un mitjà habitual per a aconseguir-la. Tanmateix, convé desfer la confusió entre novetat i originalitat, no sentides aleshores com a distintes, i apropar-nos, així, a un concepte vàlid de cadascuna delles. Observant el que sesdevé en èpoques no intoxicades per la pruïja de la novetat, ens adonem que tota originalitat implica una porció de novetat. Hi ha novetat en Dant, en Chaucer, en Ausiàs March, a despit de pertànyer, tots tres, a la més atapeïda i consistent tradició medieval. Però aquesta novetat és, per dir-ho dalguna manera, inevitable, accessòria, una cosa que, evangèlicament, els era donada per afegidura. La novetat dels ismes, al contrari, fou buscada en primer lloc. Precisant el problema, i eixamplant-ne làmbit, jo afirmaria amb una ben patent lapalissada que sés nou respecte a lanterior, i sés original respecte a tot. La novetat té una vinculació històrica: depèn de la circumstància, satisfà una necessitat espiritual interina, i queda subjecta a la condició rebus sic stantibus. Loriginalitat es vincula al permanent humà dins la relativitat que tota permanència suposa, en ésser referida a lhome: ens afecta en els nostres mateixos orígens, com a homes, i els testimonia; per això pot resistir, sense més armes que la seva pròpia virtut, els canvis i les vacil·lacions del temps. Ausiàs March per reprendre un exemple ja posat representava novetat de cara a lambient provençalitzant, en llengua i en tòpics, de la nostra poesia medieval: la novetat italianista, la incipiència del Renaixement; però, degut a la seva humanitat pregona, a la seva riquesa de dons personals, directa i palpitant, no es queda en un mer accident literaturístic com Boscà en la literatura espanyola, i subsisteix valuós, viu, «actual», per a nosaltres com per a la totalitat de la nostra història literària.
La novetat, fins i tot quan va lligada a loriginalitat, és un ingredient passatger, que sevapora de seguida un de seguida més curt o més llarg, però de seguida al capdavall. Només la poden copsar, i aprofitar-sen, els qui viuen, cronològicament o espiritualment, en la situació particular en què es produeix. Causada per una equació dexigències contingents, desapareguda aquesta, desapareix ella també: sesbrava. Les pintures dels fauves eren «noves» per a la gent que shavia nodrit en el realisme o en limpressionisme; són «noves» encara per a aquells qui, per la raó que sigui, segueixen nodrint-sen; però ja no fan gens de sensació de novetat, ni pels colors, ni per les formes, ni per la intenció, a qui hagi experimentat lefecte de Picasso, Kandinski o Miró sense anar a investigar, ara, el pes doriginalitat que posseeixi lobra dun Matisse o dun Dufy, posem per cas.