En letapa dels ismes, que és la del màxim desig de singularització estètica, la novetat era un mitjà habitual per a aconseguir-la. Tanmateix, convé desfer la confusió entre novetat i originalitat, no sentides aleshores com a distintes, i apropar-nos, així, a un concepte vàlid de cadascuna delles. Observant el que sesdevé en èpoques no intoxicades per la pruïja de la novetat, ens adonem que tota originalitat implica una porció de novetat. Hi ha novetat en Dant, en Chaucer, en Ausiàs March, a despit de pertànyer, tots tres, a la més atapeïda i consistent tradició medieval. Però aquesta novetat és, per dir-ho dalguna manera, inevitable, accessòria, una cosa que, evangèlicament, els era donada per afegidura. La novetat dels ismes, al contrari, fou buscada en primer lloc. Precisant el problema, i eixamplant-ne làmbit, jo afirmaria amb una ben patent lapalissada que sés nou respecte a lanterior, i sés original respecte a tot. La novetat té una vinculació històrica: depèn de la circumstància, satisfà una necessitat espiritual interina, i queda subjecta a la condició rebus sic stantibus. Loriginalitat es vincula al permanent humà dins la relativitat que tota permanència suposa, en ésser referida a lhome: ens afecta en els nostres mateixos orígens, com a homes, i els testimonia; per això pot resistir, sense més armes que la seva pròpia virtut, els canvis i les vacil·lacions del temps. Ausiàs March per reprendre un exemple ja posat representava novetat de cara a lambient provençalitzant, en llengua i en tòpics, de la nostra poesia medieval: la novetat italianista, la incipiència del Renaixement; però, degut a la seva humanitat pregona, a la seva riquesa de dons personals, directa i palpitant, no es queda en un mer accident literaturístic com Boscà en la literatura espanyola, i subsisteix valuós, viu, «actual», per a nosaltres com per a la totalitat de la nostra història literària.
La novetat, fins i tot quan va lligada a loriginalitat, és un ingredient passatger, que sevapora de seguida un de seguida més curt o més llarg, però de seguida al capdavall. Només la poden copsar, i aprofitar-sen, els qui viuen, cronològicament o espiritualment, en la situació particular en què es produeix. Causada per una equació dexigències contingents, desapareguda aquesta, desapareix ella també: sesbrava. Les pintures dels fauves eren «noves» per a la gent que shavia nodrit en el realisme o en limpressionisme; són «noves» encara per a aquells qui, per la raó que sigui, segueixen nodrint-sen; però ja no fan gens de sensació de novetat, ni pels colors, ni per les formes, ni per la intenció, a qui hagi experimentat lefecte de Picasso, Kandinski o Miró sense anar a investigar, ara, el pes doriginalitat que posseeixi lobra dun Matisse o dun Dufy, posem per cas.
Interessa assenyalar que, després del Romanticisme, la novetat estètica sha manifestat acompanyada, quasi sempre, de lescàndol espectacular i de la polèmica aferrissada. No sé si les innovacions que, referents a èpoques més antigues, recull la història, van tenir un ressò equivalent. És segur que el to de discrepància i de lluita que adopta la novetat en lúltima centúria ve accentuat per la major publicitat que tenen, modernament, lart i la literatura, i per la participació activa en ells de sectors socials més extensos. Tothom ha sentit parlar de lestrena de lHernani, dHugo, com dun esdeveniment èpic que consolidà el Romanticisme a França. Avui lHernani no desperta cap commoció en lespectador normal, com no sigui la que ens produiria qualsevol altra peça romàntica daquells anys; potser sens fa una mica insuportable i tot, si el comparem amb alguna comèdia de Musset o fins i tot amb algun drama de Dumas. I tanmateix, lHernani tingué un èxit i una eficàcia que a nosaltres sens escapen. Només imaginant-nos la mentalitat dun francès de 1830, educat en les disposicions i en la rutina del XVIII, o ja contaminat pel jove Romanticisme, podríem reconstruir labast sensacional de lobra de Victor Hugo. La reconstrucció, no obstant, seria un pur treball darqueologia. Sabem que allò fou una batalla, però nosaltres no hi podem intervenir com a combatents, sinó que som mers lectors de la història que la conta. La novetat, que aleshores es revelà explosiva potser simbòlicament només, davant nostre a penes sona com una escaramussa anecdòtica.
Les mateixes conclusions que, en línies generals, es dedueixen de lHernani, sacoblen perfectament als casos de Beethoven, de Wagner, dels pintors impressionistes i cito només, dun passat prou acostat, les que, en termes de René Grousset, diríem «figures de proa». Totes elles són admeses ja, de manera unànime, pels nostres públics. En perduren loriginalitat, els valors suprems i personals que ens aportaren. Aquesta originalitat, poca o molta, se sosté sense discussió. Les novetats posteriors hauran aparentat declipsar-la per un instant, i malparlar de Wagner, per exemple, subestimar-lo, menysprear-lo, haurà estat inevitable, necessari, en alguna ocasió. Però, com que aquestes altres novetats també passen, o han de passar, Hugo, Beethoven, Wagner, els impressionistes, queden incorporats, definitivament, al gran patrimoni, a laire cultural que respirem, a un present perenne.
El mateix es pot afirmar dels artistes més recents, originals i innovadors, que encara no han perdut la seva aurèola de soroll i de bel·ligerància: Debussy, Picasso, Stravinski, els surrealistes, els abstractes; ja he esmentat, abans, els fauves. (És curiós que Debussy, impressionista en música, trobi encara resistències que, al contrari, no afecten ja els quadres de Pissarro, de Renoir o de Degas.) La novetat que tots aquells introduïen no sha dissipat del tot: continuen essent «nous», dalguna manera. Amb ells podem reviure, sobre la marxa, el que probablement sesdevingué en les altres conjuntures de crisi estilística. I veiem que lacceptació dun estil que sinicia divergent de lestil anterior comença per un petit grup de convençuts i desnobs, i sescampa a poc a poc, si té, en si, la viabilitat i la conveniència que els temps demanen. Tenint-ne, el nou estil persistirà, suscitarà adhesions successives, shi establirà. La rapidesa o la lentitud amb què això es produeixi depèn només de circumstàncies subalternes.
Aquesta primera constatació mereix de ser reflexionada per la llum que pot projectar sobre el desenvolupament de les arts i les lletres contemporànies. La novetat, precisament per ser això, novetat, té seduccions portentoses per a alguns, per als clarividents, que endevinen en ella la resposta estilística immediata a la seva inquietud i a la inquietud del seu temps. Però alhora la novetat es presenta com un obstacle per als altres, per a la majoria: per als qui encara no senten aquelles inquietuds o, sentint-les, shi neguen. Dací que les tendències estètiques que solem anomenar «modernes», en les quals la novetat és un ressort primordial, hagin tingut una difícil difusió, un avenç ardu. La novetat sempre troba resistències: a major novetat, major resistència.
Contribueix a enterbolir la qüestió el fet que, a la novetat, sagregui, en els ismes, una deliberada gana dépater. I consti que, en consignar aquest propòsit, no pretenc assenyalar-los una falla. La virulència de les arts i dels artistes daquells anys està a bastament justificada, es miri des don es miri. Fou, en part, una operació de neteja, prèvia i indispensable. Ella ens permet, a més a més, de suposar la importància que factors daquesta mena accidentals, quasi arbitraris han pogut assolir en moments semblants, de llarg a llarg de la història. Épater i innovar encaixaven estratègicament: amb ells es volia, tant o més que construir un altre estil, enderrocar lestil anterior, minar-ne el prestigi un prestigi ja incongruent amb la seva insuficiència.
Contribueix a enterbolir la qüestió el fet que, a la novetat, sagregui, en els ismes, una deliberada gana dépater. I consti que, en consignar aquest propòsit, no pretenc assenyalar-los una falla. La virulència de les arts i dels artistes daquells anys està a bastament justificada, es miri des don es miri. Fou, en part, una operació de neteja, prèvia i indispensable. Ella ens permet, a més a més, de suposar la importància que factors daquesta mena accidentals, quasi arbitraris han pogut assolir en moments semblants, de llarg a llarg de la història. Épater i innovar encaixaven estratègicament: amb ells es volia, tant o més que construir un altre estil, enderrocar lestil anterior, minar-ne el prestigi un prestigi ja incongruent amb la seva insuficiència.
Hi ha qui proclama el minoritarisme essencial dels ismes, basant-se en aquesta tardança a convertir-se en habituals per a tothom. Hi ha qui, encara, trau daixò la conseqüència que els ismes foren, i són, simples boutades. Jo no crec en aquell minoritarisme absolut. Sels acusa de dirigir-se a sensibilitats especialitzades. Tampoc no crec en especialitzacions de la sensibilitat. Els ismes del segle XX són minoritaris en la mesura que ho han estat tots els altres ismes el classicisme, verbigràcia, però no més. Sadrecen a lhome, senzillament. Algú ha dit que lart és per a tots, encara que no tots són per a lart. Potser: això en fora una explicació discreta, universalment apta. El minoritarisme actual em sembla, en concret, un minoritarisme relatiu, provisional: un minoritarisme que minva a mida que passen els anys. El temps juga a favor dels ismes: a favor, és clar, daquella parcel·la de veritat estètica que els ismes detenen. Aquesta, efectivament, sinstaurarà, va instaurant-se com a estil total; i, en tant que els seus artistes són, o poden ser, originals, perdurarà.
Ja avui mateix podem comprovar fins a quin punt insospitat els ismes alguns dells sinfiltren en la nostra vida corrent, a desgrat de la repulsió que molta gent els acorda. Basta tenir en compte lempremta del cubisme i dels seus derivats en els objectes dús diari, en els anuncis, en lornament dels nostres escenaris familiars. En aquest aspecte, lExposició de les Arts Decoratives celebrada a París lany 1925 nés un indici ben respectable. Més dun cubistòfil, partidari del minoritarisme voluntari, ha designat aquella mostra com el principi de la decadència cubista, de la decadència de tot lavantguardisme I no solament lestilització de formes o la contundència dels colors, sinó també la metàfora arriscada que arriba a influir en la literatura banal, i la violència rítmica que caracteritza les musiquetes ad usum plebis, demostren que la vinguda dels ismes ha deixat rastre. Demostren que alguna cosa dels ismes sha imposat, sha generalitzat, ha esdevingut comuna. Ens hi hem anat acostumant, que és, en resum, signe de ser tot allò les solucions expressives proposades pels ismes coses necessitades. Mai no adoptem un costum perquè sí.
Cada temps té sa manière à lui, li costi poc o molt de definir-se: una manera que gravita sobre tots els ordres de la seva activitat expressiva de les més altes a les més vulgars. Una manera: un estil. Lartista nés el peoner. Però un peoner molt estrany: perquè alhora que ajuda a suscitar, estendre i perfilar lestil col·lectiu, se naparta, cercant una seva més estricta singularitat. La novetat és passatgera: acaba per esdevenir ús, patrimoni de tots. Lartista, en ser nou, compleix una part de la seva missió. Laltra, la més noble, consisteix a descobrir-se i a dir-nos la seva originalitat.
Quan el Dimoni preguntà a sant Andreu segons la narració de Voragine quina era la cosa més admirable que Déu havia fet en un més petit espai, el benaventurat va contestar-li: «La varietat i lexcel·lència de les cares; perquè entre tants homes com han existit dençà de la creació del món, i com nexistiran fins a la consumació dels segles, no en trobareu dos les cares dels quals presentaran una semblança perfecta». I si això pot dir-se, amb una ingènua, irrefutable veritat, de les cares, molt més es podria dir dels esperits. Lhome és irrepetible: cada un de nosaltres és un exemplar únic. No nhi ha dos que, «superposats», coincideixin, com no hi ha, diu la brama, dues fulles darbre en el mateix cas. «Únic», és el mot adequat. Tots som únics. Poc o molt, cadascú se sent distint dels altres. Allò que dèiem, en començar, del paroxisme a què ha arribat, avui dia, aquesta convicció, reposa sobre els imperatius de la circumstància històrica. La consciència de ser únics, però, sens apareix com a consubstancial amb lhome, gairebé com una condició dhumanitat com la pura i estricta condició humana. Ara minteressa aquest «uniquisme» en tant que transcendeix els dominis de lesperit objectivat: lart, les lletres, el pensament. Tothom tothom qui nés conscient té alguna cosa a dir: alguna cosa que no podrà dir mai altri per ell. I, precisament, es tracta de dir-nos.
Si afirmo que lart incloent-hi la literatura és dicció, em sembla que hauré situat lobra en un lloc al mateix temps vinculat i separat de lartista que la «crea» i de lespectador que la «rep». Lartista es comunica amb lobra amb, més que no pas a través, i és lobra també en i no a través que lespectador capta la seva comunicació. Lobra té una entitat autònoma, però alhora manté arrels en lhome de què procedeix i en lhome que, en assumir-la, torna a donar-li vida actual. Pel que fa a lartista, la idea art-dicció serà, si es vol, una concepció subjectivista, però no necessàriament psicologista. Trobo magnífica i justa la fórmula que Charles du Bos aplica al misteri de lobra literària, al fenomen creador, extensible a totes les formes dart: encarnació. Tanmateix, a diferència del que opina el crític francès, jo no crec que allò que sencarna en lobra sigui una emoció: almenys, que sigui exclusivament una emoció. Ni una emoció, ni, com daltres proposen, una experiència. Al meu veure, no és això emoció, experiència el que es revela o diu en lobra dart, sinó una cosa més segura i constant, més profunda, que, pel seu compte, pot abraçar emocions i experiències: tot lhome. En lobra sexpressa, es comunica, es diu tot lhome, tot lhome junt: lhome sencer, en la seva integritat metafísica, si puc emprar aquest mot.
Loriginalitat «estètica» consistirà, doncs, en la manifestació daquell fet natural de la nostra singularitat: en la manifestació en la dicció de no ser com els altres, de no ser els altres, de ser únics. Un element de supèrbia resulta, per tant, imprescindible en els mòbils de lartista i de lescriptor: només lorgull del propi jo lorgull consolador, al·ludit al principi, dut, si cal, fins a la insolència, pot servir de manutenció a lactivitat creadora. Però afegirem que si lart és un llenguatge, com a tal llenguatge té una índole específica dins lòrbita de la comunicació humana. Pensem, per exemple, en la comunicació verbal: lidioma de la poesia extrem màxim, però del qual participen les altres modalitats literàries discrepa radicalment de lidioma de les ciències i de lidioma col·loquial, perquè allò que shi intenta comunicar no és una veritat abstracta ni les relacions superficials. Cada home que sexpressa afaiçona el seu llenguatge per tal que respongui, ajustadament, a limpuls que ha dencarnar-shi. Daixò sen diu estil. El meu estil serà tan distint com lestil dels altres, com jo soc distint dells. No hi ha dues cares iguals no hi ha dos estils exactament iguals. Les «semblances» familiars i fins i tot les més intenses semblances de bessons no exclouen els matisos diferencials, sinó que els fan més palesos dins lafinitat biològica. Hi ha, en efecte, en cada home, un residu irreductible, una part irrepetida i irrepetible: però també hi ha la matèria comuna, la comunió en les maneres humanes totals. Les diferències sorgeixen sobre un fons genèric. Cada estil és distint, i alhora concordant amb daltres estils: en la mesura que els homes duna època sassemblen ells amb ells, existeix un estil col·lectiu. I encara, a linterior de cada època, podrem identificar daltres parentius més concrets, per raons de cultura, de nacionalitat, de formació.