Sueca, 6 de gener de 1969
ADVERTIMENT A FIGURES DE TEMPS
Durant alguns anys, i amb el sol propòsit de fixar sobre el paper les reflexions que lectures, humors o fets em suggerien, he intentat portar un diari, un quadern dapunts assidus i confidencials. Pensava que, així, en tranquil·la llibertat, absent la pressa duna publicació immediata, podria acumular temes i idees, procurar per la seva creixença, articular-los potser en un pla discret i al capdavall aprofitable. No em sabria queixar de lexperiència, tot i que no lhe ajudada amb les constàncies pertinents. Unes quantes coses, en efecte, nhe pogut extreure, ordenades, de mitjana cohesió, i ja circulen amb maneres i amb voluntat de llibre. Daltres, però, hi romanien a lexpectativa duna aventura semblant, en el cas que el lleure o la matèria em permetessin de reelaborar-les una mica.
Tanmateix, ara, en mirar-me el manuscrit, no estic massa segur que en valgués la pena. Notes disperses, urgides, breus, sovint lligades a una anècdota o al rastre duna impressió personal, probablement no guanyarien gens, ni en interès ni en envergades, si les sotmetia a un desenvolupament metòdic. ¿Què en trauria, ben mirat, dallargassar-les, de parafrasejar unes línies en una pàgina, de convertir tres pàgines en un llibre? Per això mhe decidit a conservar-ne la forma originària: el seu caràcter desbós ràpid, desquema no sempre acabat, darabesc intel·lectual de vegades, sense confirmació i sense encarcaraments. És possible que, en molts punts, si no en tots, el resultat no sigui satisfactori. Confio, en canvi, que no serà del tot ensopit i que tindrà lavantatge de prescindir dinsistències oneroses.
Figures de temps, els textos que he triat per a aquest volum, aspiraven a ser ressonància teorètica de les seduccions, ja oblidades, duna hora qualsevol. Per comprendre-les, i per comprendrem, vaig embarcar-me en la temptativa descriurels. No tenen més importància que això, però tampoc no en tenen menys. I si lessència de lassaig és valgui el sinònim la provatura, aquestes són provatures in statu nascendi, gairebé gèrmens de provatura. Per a mi, quedaven obertes a una revisió posterior, rectificadora o corroborant, a la qual, vull repetir-ho, renuncio, de moment. Magradaria que el lector les acceptés, també, obertes, com una incitació, susceptibles de prolongar-se, pel seu compte, en les seves meditacions. Això fora, en definitiva, un bon senyal, el millor senyal.
Sueca, octubre de 1956
ADVERTIMENT A INDAGACIONS POSSIBLES
Les notes reunides en aquest llibre són extretes dun llarg diari, no massa íntim en realitat, que porto dençà duns quants anys mig per conveniència mig per entreteniment. Es tracta dapunts inconnexos, variats i levíssims, als quals no vull atribuir més pretensió que la dhaver-me servit, a mi, dexercici meditador. En publicar-los ara, els ofereixo amb aquesta mateixa voluntat. Tant o més que el desig dexposar uns punts de vista personals, probablement imprecisos, magradaria que shi veiés lesquema dunes indagacions possibles: perspectives, suggerències i subratllats que encaminessin el qui em llegeixi a preocupar-se dallò que a mi mha preocupat i és clar com a mi mha preocupat. Daquesta mena descrits, jo i els meus amics en diem «assaigs», i em penso que no fem mal a ningú si en això hi ha alguna extralimitació de lèxic. Precisament, el que més matrau de lassaig és la cautelosa modèstia implícita en el seu nom: assajar significa provar, intentar, sense més compromís que el bon propòsit i el bon sentit. No aspiraven a altra cosa els textos que segueixen.
Sueca, 31 de desembre de 1957
SOBRE LESCRIPTURA
(DIARI 1952-1960)
Diumenge, 7 agost de 1955. Sueca
«Tot això no és més que un al·legat», escrivia André Gide, per lany 1925, referint-se al curs sencer de la seva labor literària. I hi afegia: «Cap obra no ha estat més íntimament motivada que la meva, i no hi entendrà res qui no ho vegi així». La declaració, en efecte, era ben clara. Més tard, algú ha destacat aquestes paraules, anotades en pàgines personals, per contraposar-les al criteri que amb una major insistència havia defensat en vida i públicament lautor de La porte étroite: el de lexclusivitat del «punt de vista estètic» per a jutjar la creació artística o literària. En realitat, no calia aquella confessió: un coneixement ni que sigui superficial dels escrits de Gide ja ens induiria, per si mateix, a atorgar-los la significació d«al·legat», o, si més no, a reconèixer la seva «motivació» íntima. No importa que Gide es veiés escrivint al·legat, motivació pensant en la seva muller, com vol fer-nos creure; és coram populo que el veiem, en definitiva, nosaltres.
Mai lobra dart en general, i particularment lobra literària, no podria ser aprehesa amb simples «criteris estètics». En la pràctica, ni tan sols els mateixos crítics que sustenten aquests «criteris» no arriben a substraures a la contradicció que suposa el fet dacudir, adonant-sen o no, a instàncies superiors o anteriors a lestètica. Recordem el Dostoievski del mateix Gide. Recordem el seu amic Charles Du Bos, que parlava ara i adés duna «vida extrínseca de lexpressió», duna «autonomia de lestil», i que en canvi En el fons, el «punt de vista estètic» havia de conduir, inflexiblement, en la literatura, a una mera «crítica destil». I si alguna vegada la «crítica destil» ha estat taxativament impracticable, és avui ja ho era el 1925, quan tota idea «canònica» és refusada, quan no existeix cap suport sòlid per a predicar una objectivitat de judici, en aquest terreny.
Certament, Du Bos ja capgirava la fórmula clàssica «lestil és lhome» i la convertia en «lhome és lestil» I confesso que, fins ara, no he trobat un terme més exacte, en la designació del fenomen artístic i literari, que el proposat per aquest crític francès: «encarnació». Lart és una encarnació, diu. «Una encarnació de lemoció en la forma». Du Bos, en reduir el «fons» a la substància «emotiva», incorre en psicologisme. Lobra artística conté molt més que això: millor dit, «és» molt més que emoció informada. I em sembla que Gide, sense voler, hi aportava un element complementari, fonamental: la part d«al·legat» que mou la creació artística arrodoniria la definició. Lartista s«expressa» o es «comunica» a través de la seva obra: sexpressa prefereixo aquest mot en la seva obra. Però shi expressa tot ell, ell complet. És ell qui s«encarna» en allò que escriu o en allò que pinta. Amb les seves emocions i les seves intencions, amb el seu cos i la seva ànima. Lestil no és sinó la carn, o potser només lepidermis, daquesta misteriosa «encarnació». I si sent això com un «al·legat», és perquè, de tota manera, el fet d«expressar-se», de «comunicar-se», implica com a premissa la presència dels «altres», i per tant, es constitueix en acte dafirmació personal, en professió de singularitat. De cara als «altres», precisament.
¿Quin paper hi jugarà la «crítica», en conseqüència? ¿Com «jutjarem» ja que, segons sembla, jutjar és lofici del crític, quan davant nostre hi ha, primer que res, la nua humanitat de lartista o de lescriptor, això sí, «encarnada» en un «estil» més o menys estimable? La temptació immediata, sobretot quant a la literatura, serà derivar cap a la valoració ètica o política. Tot i que no parteix del concepte d«encarnació», però refusant igualment el criteri «estètic» per incompatible amb els seus principis, la crítica marxista ens ofereix un bon exemple daquesta derivació. I el mal és que no veig com sigui possible devitar, almenys, lescull de l«ètica». Valéry deia que tota crítica es limita a una constatació en el fons de «jo no soc tu». Però, ¿què li importarà, a un escriptor «blanc», el judici que de la seva obra faci un crític des de la posició «negra»? La valoració ètica solament servirà com un indicador semblant al parroquial de cartelera cinematogràfica. I la valoració política, igual. La crítica, si no vol adoptar una disposició de censura despectacles, haurà de buscar uns altres camins.
[DESCÀRREC: Les reflexions anteriors són puerils, i en última instància, circumstancials. Per aquells dies, llegia jo els assaigs de Charles Du Bos: ho lamento, però una vegada havia de llegir-los, no? De més a més, aleshores estava de moda tot allò de «la poesia és comunicació» i de lengagement, que tanta forrolla van fer. És comprensible, doncs, que el paper sen ressentís.
No men dono vergonya, però, de lafecte que momentàniament vaig experimentar per la paraula «encarnació», aplicable al resultat del treball creador dun artista o dun literat. Du Bos, catòlic, havia pres el terme de la seva teologia. En una accepció una mica més metafòrica encara, ¿per què no emprar-lo? El vocabulari dels capellans, sediment de tants segles de cultura, sempre es presta a un ús «laic» relativament potable. I les especulacions generalitzadores que solem embastar sobre el procés «creador» de les arts i de les lletres, tenen un punt de vaguetat tan visible que només podem parlar-ne amb mots igualment vagues. ¿Quin poeta, quin crític de poesia no ha escrit mai el clixé «misteri poètic»? Qui estigui net de pecat, que llanci la primera pedra. I això és un exemple. El mot «encarnació» em semblava, i encara em sembla, útil per al cas. Un poema, un quadre, una partitura, una novel·la, són «coses» tangibles, en les quals es «realitza» diguem-ho així una «idea». De fet, la «idea» pren cos en la «forma». Etcètera. ¿No podíem anomenar-ho «encarnació»? No mhi faré fort, és clar. Daltra banda, avui ja no em preocupa gaire, aquest tema.
Tampoc no era desdenyable el subratllat que intentava posar, en la meva nota, al problema dels «criteris» de la crítica. En un pla teòric, sempre hi ha hagut molt a discutir, sobre això, i ara mateix, a França, nhi ha debat obert: els curiosos pamflets de Raymond Picard, Nouvelle critique ou nouvelle imposture, i de Jean-Paul Weber, Néo-critique et paléo-critique, que he mirat últimament, en recullen el ressò. Però, a lhora de fer «crítica» concreta, sobre llibres o sobre autors concrets, la majoria de crítics no poden evitar el judici «de continguts»: continguts ètics o polítics, particularment. Hi ha excepcions, sens dubte. La regla general és, tanmateix, decantar-se pel dictamen «ideològic». Duns anys ençà, sobretot, sha accentuat la propensió a dictar sentències més o menys acolorides de prevenció política. Entre nosaltres, si més no. A mi, aquesta actitud, no em sembla gens malament. Crec que tota obra literària, qualsevol obra literària, fins i tot la més «neutra», transporta unes valències polítiques, que li són consubstancials i que cal aclarir si volem entendre-la. Però això no és suficient, com a crítica. ¿A què hem datenir-nos, doncs? Els qui fem com si féssim crítica, optem per sumar-hi una mica de cada «criteri», o almenys, una mica de cada un dels «criteris» que han arribat a interessar-nos. Potser en la «suma», i més com més densa sigui, hi ha la petita possibilitat dencertar
Agost, 1968]
CRÍTICA, CRÍTICS
(DIARI 1952-1960)
Dimarts, 10 gener de 1956. València
És prou trist, en efecte, lofici de crític literari. De totes les professions que sintegren en la república de les lletres, aquesta resulta, a fi de comptes, la més desagraïda. Des del punt de vista del prestigi, tant com sota laspecte econòmic o el de la simpatia, fer de crític ve a ser evidentment un mal negoci. Els qui, amb major o menor assiduïtat, ens hi hem volgut dedicar, ho sabem i ho hem acceptat, no sé per què, amb una certa conformació irònica. Cal, en principi, una mena especial de temperament per a decidir-se a assumir una labor tan grisa i menystinguda. Però, sobretot, cal també una bàsica disposició a renunciar als atractius i als avantatges que solen reportar, per poc que sigui lèxit que shi aconsegueixi, les altres activitats literàries. El crític, per exemple, no desperta mai, o quasi mai, admiracions; la seva funció, encara, apareix com a subsidiària i a la saga de laltra, de la veritable literatura; els criteris que investiga o que aplica són automàticament mirats amb recel, perquè ningú no acaba de veure clar don li ve lautoritat. Hi ha vegades, sí, que arriba a fer por a fer por als literats que judica o que pot judicar: quan és implacable en la censura, quan és virulent en el dir, quan la tribuna des don sexpressa és poderosa, el crític es converteix en un enemic irreductible per als escriptors en general, i per als escriptors mediocres en particular. El genus irritabile salarma davant la perspectiva dalgú que no té inconvenient, sinó al contrari: la missió, datacar la seva vanitat. Però la por és, si bé se sospesa, un ròssec incòmode, una fama molesta.
Per altra banda, hi ha el destí obscur, silenciós i auxiliar, a què està condemnada la crítica. No crec que hi hagi cap crític que es faci il·lusions vull dir les il·lusions, fundades o no, però humaníssimes, que té dret de forjar-se un poeta, un novel·lista, un dramaturg respecte a les possibilitats de satisfacció implícites en el seu treball. Un poeta, un novel·lista, un dramaturg, prou pot ser insignificant o estúpid; tanmateix, sempre té al seu davant el somni dimaginar-se un futur Petrarca, un Tolstoi, un Shakespeare, amb tot el que aquests noms suposen de perennitat i duniversalitat; el crític, en el millor dels casos, solament pot aspirar a romandre en el lloc secundari, humil i escondit, que avui ocupen, en la memòria literària de la gent, un Sainte-Beuve, un De Sanctis, un Thibaudet, un Du Bos. Una bona obra de creació, fins i tot una obra que només passi una mica de discreta, trobarà tothora lectors, molts i preparats; una bona obra de crítica, en canvi, no sol·licita sinó una breu minoria curiosa i, al seu torn, crítica. La gestió del crític ve cenyida per aquests límits connaturals a la seva matèria i al seu designi: literatura sobre la literatura, i encara més, literatura tècnica, linterès que és capaç de suscitar queda condicionat per moltes circumstàncies òbvies, que no valdrà la pena de consignar ací.
Seria magnífic, almenys dins aquest àmbit reduït, si el crític pogués lliurar-se, ja que no amb exclusió, amb preferència, a la feina de teoritzador. Problemes que a cada moment acudeixen a les seves reflexions són, precisament, els de lentitat i labast de la literatura. La més lleugera recensió de llibres els duu implícits. Quan discerneix el valor duna obra, posa en joc uns recursos de coneixement, de gust i de responsabilitat que impliquen com a prèvies aquelles qüestions. En el fons, tota crítica tendeix a esdevenir una filosofia de la literatura. Potser, en la majoria dels crítics, les conclusions a què hom arribés no serien sempre estimables o sòlides; però ací només mimporta líndole de la propensió: de la vocació, per dir-ho exactament. El crític voldria abandonar-se a aqueixa tasca elucubradora, a la qual limpulsa el seu estudi seguit i puntual del fenomen literari tal com es desplega al seu voltant. La consciència dun deure més urgent li ho impedeix: si més no, li impedeix de fer-ho amb plena llibertat. El crític té obligacions més immediates. En els nostres dies segle XIX i el que portem del XX, la crítica literària ha pres consistència com a modalitat individuada del periodisme: és el periodisme literari per antonomàsia. A les pàgines dels diaris, dels magazines, de les revistes, té el seu lloc indeclinable. Com que, altrament, el crític veu en això lúnica avinentesa apropiada per a ser doctrinalment eficaç, no vacil·la a sotmetre-shi, i a ajornar si cal el propòsit despeculació.