TRES ADVERTIMENTS
INTRODUCCIÓ A DIARIS 1952-1960
«Durant alguns anys, i amb el sol propòsit de fixar sobre el paper les reflexions que lectures, humors o fets em suggerien, he intentat portar un diari, un quadern dapunts assidus i confidencials». Repeteixo ací la declaració. En repensar-la, ara, potser minclinaria a corregir els dos últims adjectius. Les anotacions del meu diari, en efecte, no sempre han estat realment «assídues», i sobretot, mai no han tingut una autèntica vocació diguem-ne vocació «confidencial». L«assiduïtat» no podia no ser sinó ben variable, subjecta a latzar dels estímuls i de la feina, i per tant, amb alternances més o menys marcades. És probable que, en un recompte final, el conjunt representi una certa aplicació, una relativa constància: al cap i a la fi, aquest «diari» mha servit de tot, de memoràndum i dexercici, de lloc per a la digressió i per a lacumulació de materials, i lhe aprofitat amb una freqüència bastant voluntariosa. Però, tot i això, hi ha hagut temporades que lhe deixat de banda, setmanes senceres sense escriure-hi una ratlla. I, particularment, loperació descartava, ja per ella mateixa, dentrada, qualsevol vel·leïtat de «confidència». No es tracta de cap «diari íntim»
Dubto que un «escriptor» arribi mai a produir un sol paper que sigui «íntim» de debò. El simple fet descriure ho comporta: l«escriptor» escriu precisament perquè algú el llegeixi, i tard o dhora algú acaba per llegir-lo. La «intimitat», en canvi, acostuma a ser taciturna, gairebé silenciosa; en tot cas, és ben poc amiga de confiar-se a la lletra. No importa, doncs, que de vegades el tema de lescrit sigui personalíssim, emplaçat en les misèries o en les alegries més secretes de lautor. Des del moment que «redacta», ell ja sap que es projecta de cara al públic: en el fons, el busca. Si en ocasions adopta algunes cauteles, serà per pura fórmula o per evitar-se maldecaps imminents; però el destí últim de la «redacció» és el de caure a mans dun lector. Samuel Pepys que ni tan sols era «escriptor» cal·ligrafià el seu diari amb els signes del sistema Shelton, i emprà un argot enigmàtic, mescla danglès, de portuguès, de francès i de llatí, en els passatges més indecorosos: tanmateix, ¿no pensava que un dia o altre serien desxifrats aquells fulls, i que obtindrien laudiència que provisionalment eludia?
No, no hi ha «literatura íntima»: no hi ha ni «escriptura íntima». Quan escrivim literatura o no, ens lliurem als altres Sigui com sigui, tampoc no anaven per aquí les meves predileccions. En decidir-me a dur un «diari», no em movia la intenció de cultivar els trucs de la «intimitat». «Agenda pública» era el títol que vaig voler donar a la frustrada publicació duna tria de les seves pàgines, fa un parell danys. Però, en definitiva, mel proposava com alguna cosa més que una «agenda pública». Havia de ser, més que res, un instrument de treball, per a mi. Exactament: una mena de dipòsit dapuntacions, calamo currente, directes, a partir de les quals, després, em fos possible desbossar reelaboracions més àmplies o més estudiades. És el procediment que utilitzen la majoria de gent del ram, encara que no li donin la formalitat de «diari». En els meus càlculs, aquesta formalitat es presentava ben temptadora: magrada, per escrúpol, conservar lordre de les dates, i també, una mica, seguir la tradició del gènere. Però, fonamentalment, minteressava el «dipòsit». Daquest bloc de manuscrits podia sortir
En podien sortir articles de periòdic, fitxes per a monografies, un capítol de llibre, fins i tot algun llibre complet. Una bona part de la meva feina impresa, en volum o no, té aquesta procedència. La inscripció en el «diari», és clar, no venia condicionada pel designi duna publicació immediata. Això vol dir que, en prendre la ploma o el bolígraf, puc fer el que em ve de gust: no he de sotmetrem a cap «limitació» greu. Un article de premsa ha de tenir una extensió determinada, un to mesurat, un motiu actual; la monografia presumptament erudita té les seves lleis; els llibres han de construir-se dacord amb unes exigències concretes, segons la clientela els demana. En el «diari» no existeix res de tot això. Hi ha una llibertat prèvia. És una manera descriure «danar per casa»: lescriptura en samarreta, si puc dir-ho així, i al capdavall, aquesta era lúnica «intimitat» viable. A lhora dacudir a la impremta, calia adaptar-se a les regles del joc: larticle, la monografia, el llibre. Mhi he llançat tant com he sabut. I he de confessar que el «dipòsit» mha servit de molt en la tasca.
Naturalment, no tot admetia la solució rigorosa i mudada. Una nota de quatre línies podria convertir-se en un article de quatre folis, i hi guanyaria en claredat i persuasió; una cita o una dada, un esborrany dhipòtesi històrica o literària, serien susceptibles de derivar en investigació lenta i madura; mitja dotzena de planes despeculació, ben explotades, esdevindrien un llibre regular. Però ha calgut renunciar-hi. Per falta de temps o per sobres de mandra, o perquè la cosa no sho valia. Afegim-hi, encara, els apunts condemnats a quedar-se en apunts, curts o llargs, inclassificables, difícils dencabir en les rutines editorials. Tot plegat era un romanent o un residu que no gosava sacrificar. Ben al contrari, sempre he cregut que tenia el seu camí a fer. En el 1956, quan jo tot just «començava», ja vaig reunir una sèrie de textos del «diari», i els vaig posar en mercat. El llibre es deia Figures de temps. Després en vaig preparar un altre amb la mateixa estructura: Indagacions possibles. Darrerament hi he reincidit: Causar-se desperar un cop fracassada lAgenda pública en recollia més fragments.
En el programa daquestes Obres completes, no hi havia més remei que afrontar la perspectiva duna publicació global del «romanent», del «residu», a què mhe referit. En Figures de temps, que abraça el període 1952-1955, no vaig incloure, per raons diverses, molts papers escrits durant aquells anys. I entre el 1956, incorporat a Indagacions possibles, i el 1963, que aspirava a ser Agenda pública i es resignà a ser «només» Causar-se desperar, hi havia un paquet dinèdits bastant gruixut. Ara ens trobem, els editors i jo, davant loportunitat de restituir un mínim de coherència i damplitud a la idea del «diari». És el que ací mirarem de fer. El present volum contindrà els diaris corresponents a letapa 1952-1960. Com el lector podrà comprovar, dos terços del tom, o més, són «novetat». És cert que hi hem prescindit de les «Tres notes marginals» que complementaven Figures de temps, les quals tindran el seu lloc en un volum ulterior. Però Indagacions possibles hi venen intercalades sense retalls, he ampliat considerablement els anys de Figures de temps, i els 1957-1960 apareixen ara per primera vegada a la llum pública. Laugment, doncs, té la seva entitat.
Dic «per primera vegada». Tot és relatiu, en aquest món. En el procés incessant d«aprofitament de materials» a què lescriptor professional es veu obligat, jo he hagut dextraure moltes planes del «diari» per a vendre-les als altres diaris, als «vertaders» diaris. Refets en forma darticles, han seguit la fugacitat intrínseca del vehicle que les acceptava. Potser, més endavant, procurarem salvar-ne una selecció, per si de cas encara saguanten davant lamistosa curiositat dels lectors. Però unes quantes, deu o dotze, mhan semblat inseparables del «context» implícit del «diari», i les hi he reintegrades. Com que la seva publicació inicial fou en periòdics dabast municipal, em penso que puc atribuir-los tranquil·lament la connotació d«inèdits». I si no, tant me fot. La bona voluntat meva és òbvia. Daltra banda, tampoc no vull que cap dòmine de la crítica, sigui en tertúlia sigui en lletra de motlle, macusi de restrenyiment mental. Una trentena de notes per any és, si bé es mira, una quantitat irrisòria, i ací, com a màxim, no ultrapasso la xifra. Tanmateix, això només és el «romanent», el «residu». La resta ha tingut una aventura a part. En rescatar el que resultava rescatable probablement atenuo el possible mal efecte.
En podien sortir articles de periòdic, fitxes per a monografies, un capítol de llibre, fins i tot algun llibre complet. Una bona part de la meva feina impresa, en volum o no, té aquesta procedència. La inscripció en el «diari», és clar, no venia condicionada pel designi duna publicació immediata. Això vol dir que, en prendre la ploma o el bolígraf, puc fer el que em ve de gust: no he de sotmetrem a cap «limitació» greu. Un article de premsa ha de tenir una extensió determinada, un to mesurat, un motiu actual; la monografia presumptament erudita té les seves lleis; els llibres han de construir-se dacord amb unes exigències concretes, segons la clientela els demana. En el «diari» no existeix res de tot això. Hi ha una llibertat prèvia. És una manera descriure «danar per casa»: lescriptura en samarreta, si puc dir-ho així, i al capdavall, aquesta era lúnica «intimitat» viable. A lhora dacudir a la impremta, calia adaptar-se a les regles del joc: larticle, la monografia, el llibre. Mhi he llançat tant com he sabut. I he de confessar que el «dipòsit» mha servit de molt en la tasca.
Naturalment, no tot admetia la solució rigorosa i mudada. Una nota de quatre línies podria convertir-se en un article de quatre folis, i hi guanyaria en claredat i persuasió; una cita o una dada, un esborrany dhipòtesi històrica o literària, serien susceptibles de derivar en investigació lenta i madura; mitja dotzena de planes despeculació, ben explotades, esdevindrien un llibre regular. Però ha calgut renunciar-hi. Per falta de temps o per sobres de mandra, o perquè la cosa no sho valia. Afegim-hi, encara, els apunts condemnats a quedar-se en apunts, curts o llargs, inclassificables, difícils dencabir en les rutines editorials. Tot plegat era un romanent o un residu que no gosava sacrificar. Ben al contrari, sempre he cregut que tenia el seu camí a fer. En el 1956, quan jo tot just «començava», ja vaig reunir una sèrie de textos del «diari», i els vaig posar en mercat. El llibre es deia Figures de temps. Després en vaig preparar un altre amb la mateixa estructura: Indagacions possibles. Darrerament hi he reincidit: Causar-se desperar un cop fracassada lAgenda pública en recollia més fragments.
En el programa daquestes Obres completes, no hi havia més remei que afrontar la perspectiva duna publicació global del «romanent», del «residu», a què mhe referit. En Figures de temps, que abraça el període 1952-1955, no vaig incloure, per raons diverses, molts papers escrits durant aquells anys. I entre el 1956, incorporat a Indagacions possibles, i el 1963, que aspirava a ser Agenda pública i es resignà a ser «només» Causar-se desperar, hi havia un paquet dinèdits bastant gruixut. Ara ens trobem, els editors i jo, davant loportunitat de restituir un mínim de coherència i damplitud a la idea del «diari». És el que ací mirarem de fer. El present volum contindrà els diaris corresponents a letapa 1952-1960. Com el lector podrà comprovar, dos terços del tom, o més, són «novetat». És cert que hi hem prescindit de les «Tres notes marginals» que complementaven Figures de temps, les quals tindran el seu lloc en un volum ulterior. Però Indagacions possibles hi venen intercalades sense retalls, he ampliat considerablement els anys de Figures de temps, i els 1957-1960 apareixen ara per primera vegada a la llum pública. Laugment, doncs, té la seva entitat.
Dic «per primera vegada». Tot és relatiu, en aquest món. En el procés incessant d«aprofitament de materials» a què lescriptor professional es veu obligat, jo he hagut dextraure moltes planes del «diari» per a vendre-les als altres diaris, als «vertaders» diaris. Refets en forma darticles, han seguit la fugacitat intrínseca del vehicle que les acceptava. Potser, més endavant, procurarem salvar-ne una selecció, per si de cas encara saguanten davant lamistosa curiositat dels lectors. Però unes quantes, deu o dotze, mhan semblat inseparables del «context» implícit del «diari», i les hi he reintegrades. Com que la seva publicació inicial fou en periòdics dabast municipal, em penso que puc atribuir-los tranquil·lament la connotació d«inèdits». I si no, tant me fot. La bona voluntat meva és òbvia. Daltra banda, tampoc no vull que cap dòmine de la crítica, sigui en tertúlia sigui en lletra de motlle, macusi de restrenyiment mental. Una trentena de notes per any és, si bé es mira, una quantitat irrisòria, i ací, com a màxim, no ultrapasso la xifra. Tanmateix, això només és el «romanent», el «residu». La resta ha tingut una aventura a part. En rescatar el que resultava rescatable probablement atenuo el possible mal efecte.
Una de les coses que tal vegada sorprenguin en la lectura daquest recull serà labsència de comentaris a fets de lactualitat «política». Entre el 1952 i el 1960 hem assistit a esdeveniments importants: Sierra Maestra i les seves conseqüències, Dien Bien-Phu, la defunció de Stalin, els principis de la guerra dAlgèria, la revolta dHongria, i tants daltres, sense comptar-hi els domèstics. A les meves llibretes, el reflex i la glossa daquestes efemèrides omplen molt despai. I molt despai, també, la referenciació danècdotes i dincidents igualment «polítics» dabast reduït, locals. De moment, però, ho he postergat, tot això. Ni sé si mai matreviré a publicar-ho, fins i tot en la suposició de poder-ho fer in extenso. Són pàgines irritades, sovint duna ingenuïtat clamorosa, mediocres, sense gaire interès. He preferit restringir-me a la part de temàtica essencialment «intel·lectual», que, de tota manera, és la que hi predomina. Corro el perill, així, de semblar un senyor que escriu tancat en la seva torre de marfil, i que, a tot estirar, guaita el món des duna finestra. Què hi farem! Lavantatge serà, almenys, duna notòria evidència: elimino bestieses, ira i puerilitat
Per últim, diré que, en ordenar els originals, ara, no he sabut reprimir-me les ganes de «revisar», en alguns casos, les idees que hi exposo. Aquesta «revisió» no podia ser del text primitiu, el qual, per principi, havia de publicar-se com fou escrit, i com fou escrit el publico, si nexceptuem petites esmenes destil o de puntuació. Mhe limitat a afegir-hi annexos, prolongacions més o menys divagatòries, unes vegades per rectificar i daltres per ratificar Avui, en molts punts, em sento bastant lluny del que aleshores pensava o confiava, i encara que no sempre ho he fet constar, no he pogut estar-me de fer-ho de tant en tant. Les addicions van entre claudàtors i datades, a fi de suprimir equívocs. No magrada denganyar la clientela. Potser la preocupació és inútil, i tot plegat constitueix una pèrdua de temps bastant consternadora. Faig esforços per creure que no. ¿Resulta «encara» llegible, la paperassa ací acumulada? ¿No farà riure, o somriure, a hores dara, tal cita de Koestler o de Malraux, tal altra al·lusió a Unamuno, aquest o aquell problema, primàriament plantejat? Temo que sí. Però «això» era la trama de les meves obsessions, de les meves candoroses il·lusions «intel·lectuals», de fa deu, quinze, disset anys. No les renego, no cal dir-ho. Però tampoc no les exhumo amb orgull. Simplement, són el que són. Paciència!
Sueca, 6 de gener de 1969