Ésta no es una granja normal li havia dit la Goja la primera setmana que va començar a treballar allà. Ja ho aniràs veient.
Llavors encara no hi havia la Montse. Quan va arribar la Montse, aquella granja encara es va tornar més estrafolària. I era estrafolària perquè les vaques tenien noms, i les ovelles també, i també en tenien les gallines. I era estrafolària perquè el bestiar era manyac com un gos, i fins i tot aquell coi de gall que tenien, en Camarón, et venia sempre al darrere perquè li tiressis blat de moro. Però sobretot era estrafolària perquè les vaques no es començaven a munyir fins un mes després dhaver parit, i també perquè la granja era plena danimals improductius que només portaven despeses.
Aquests animals eren vaques que, com lAtthis, tenien algun problema greu i ja no podien fer llet. Per exemple la Penélope, que tenia gairebé divuit anys. Estava xuclada, tenia els ulls enfonsats a la closca i li penjaven pelleringues pertot arreu. Havia estat la vaca preferida de lavi de la Goja. Era ell qui li havia posat el nom, així que això de posar noms a les bèsties era una mena de tradició familiar. El cas és que la Goja i la Montse havien acordat guardar-la i lhavien posat al pati de les nodrisses.
També hi havia la Chavela. La Chavela no era tan vella, només tenia set anys, i era dòcil com un xaiet. La Montse a vegades es passejava muntada sobre la seva gropa; la vaca vaguejava i pellucava brins dherba pel camp mentre ella se li estirava de bocaterrosa al damunt de lesquena i obria els braços en creu per gratar-li a banda i banda de les costelles. Tenien un vincle molt fort, la Montse i la Chavela. Però la pobra vaca només tenia una meta bona. Havia patit molts problemes de mastitis que li havien deixat tres metes completament improductives. Ja no la inseminaven, però la Montse no havia volgut sacrificar-la de cap manera. I també hi havia lOlympia, que havia fet només dos vedells i tots dos per cesària. El veterinari els havia aconsellat no inseminar-la més perquè tenia el canal del part massa estret i, en aquests casos, és molt probable que el part es compliqui. Els ho havia dit ben clar: el risc de distòcia de lOlympia és molt alt, els havia dit. I prou que ho sabien, elles, que ho era, perquè després de lúltima cesària havia estat a punt de morir, i la Goja i la Montse nhavien tingut cura com si fos una criatura. Quan es va haver recuperat, la Montse no va voler ni sentir a parlar de sacrificar-la. I encara és allà, grassa com un elefant. Com la Penélope, la Chavela i lOlympia viuen al pati de nodrisses. La Goja els diu «les tietes».
Si fos per la Montse, pensa en Lamine, aquella granja semblaria una ONG. La mestressa i ella senfaden gairebé sempre que shan de sacrificar animals. En Lamine pensa que, fet i fet, la mestressa també és massa tova. Però, per sort, és més pragmàtica i li agrada aparentar una rudesa pròpia de la gent aguerrida del camp. Odia els drames. En Lamine no lha vist mai plorar.
Si ens hem de posar romàntics li diu a la Montse tot sovint, jo no en vull saber res. Prou de collonades.
«Prou de collonades» és una de les seves frases preferides.
La Goja sescarxofa al sofà. Fa un vespre clar i aromàtic, amb una temperatura molt suau. Té les finestres obertes per sentir els rossinyols. Els seus refilets, de nit, són més brillants que de dia, reverberen i omplen tots els racons del paisatge esborrat per la foscor. En Kropotkin no hi és i ella aprofita per acaparar coixins i acomodar-se com una reina.
Alguna cosa li ronda pel cap. Fa ballar el comandament a distància entre els dits, indecisa. La quietud de laire no aconsegueix amansir-li els nervis, ni tan sols els refilets aguts i potents dels rossinyols, i tampoc els raucs de les granotes que sescampen per lhoritzó dolçament. Hauries dapagar els llums i sortir a mirar el cel, es diu, però encén el televisor.
Tota la setmana que veu anunciar un documental que sha destar emetent ara mateix. Al principi es mirava lanunci amb recel; després, amb incomoditat. Ara busca entre els canals com si no recordés exactament on lha vist. Va a poc a poc, fent-se la distreta. Si no el trobes és igual, pensa, total deu ser una bona merda. Però el troba.
Una veu en off parla mentre diverses dones i alguns homes sesperen a lentrada dun col·legi. La càmera es fixa sobretot en una de les dones, una de prima i llargaruda amb cara de cavall que vesteix una dessuadora verda. Parla amb una altra dona. La conversa gira al voltant dels seus fills. Laltra dona li diu que no sap com sho fa. Si essent dos a casa ja és complicat, li diu, no em vull ni imaginar com seria si fos jo sola. Tadmiro, li diu. Llavors sona un timbre i la mainada surt xisclant en estampida per la porta de lescola i sescampen per lentrada. La gent es mou, els adults petonegen les cares brutes dels nens i nenes, els agafen les mans greixoses, van desfilant per la porta i pugen als cotxes. La dona de la dessuadora verda abraça un nen gras i pigallat amb el nas arromangat. Després es veu la mateixa dona en un supermercat, empenyent un carretó amb el nen dabans ficat a dins. El nen potineja els productes que ella hi llança i es fica els dits a la boca. Llavors apareix la mateixa dona fent la bugada, cuinant, plegant roba. Però també surt maquillant-se o llegint un dossier interminable. El reporter diu que està estudiant per fer oposicions. Després es veuen més dones de diferents edats amb més nens i nenes també dedats diferents. Totes van de cul. Totes diuen que és dur però compensa. És dur però compensa, repeteix la Goja, i deixa escapar una rialla que és quasi un sospir. Hi ha nens que criden i fan rabietes. Les dones petonegen les seves cares plenes de mocs. A vegades els renyen. Cuinen i trastegen. Moltes treballen i tenen feines precàries. Daltres no, nhi ha una que té una bona feina i paga una mainadera. Sort dels meus pares, diuen algunes, sort que els tinc a ells, si no, no sé com mho faria. Però hi ha dones que no tenen pares, hi ha nens sense avis que shan de quedar sols a casa, tot i que a la Goja això no li sembla pas tan greu. El reporter diu que és inqüestionable el mèrit daquestes dones tan valentes. La Goja absorbeix aquesta frase violentament, i li fa la impressió que no li cap dins el cos.
Es deixa caure enrere al sofà. La Ginzburg i en Balzac dormen profundament i, de tant en tant, mouen una orella en direcció a la finestra. Se senten els lladrucs feixucs i llunyans de la Zenobia. Hi deu haver senglars, potser. Els rossinyols i les granotes segueixen cantant i omplint la nit. La Goja treu el volum del televisor i respira fondo, com si volgués aspirar tota la foscor amb tots els rossinyols i totes les granotes bronquis avall. Desquitllentes, segueix captant les siluetes de colors de les dones que van amunt i avall, del reporter amb el micròfon a la mà, dels nens movent-se sense parar. Un pensament se li ha clavat com una fiblada. Simagina que ella també surt al reportatge. El reporter li atansa el micròfon i ella el mira avergonyida. No sabia si compensaria, li diu. El reporter saproxima el micròfon als llavis: també hi ha dones que no han estat prou valentes, diu mirant a la càmera. I centenars de milers de persones, des de casa seva, desaproven amb el cap i es compadeixen della, pobra desgraciada.
Tan sola.
Tan sola.