DIA 52
Si no et trobes bé, ves a casa. Ja ho faré jo.
La Goja estira les mugroneres dun dels vuit braguers de la sala. La Montse sospira i encreua els braços.
Estàs ben blanca. Fes el favor de mirar-me.
Ja casi estic. De veritat. No passa res.
Una vaca clava una coça i les dues dones se sobresalten. La Goja renega en veu alta i venta un cop de puny al braguer de la vaca, i després un altre, i un altre, i la vaca balla nerviosa amb les potes del darrere, a punt per clavar una altra coça. La Montse baixa les escales i sapropa a la Goja, li agafa suaument un braç. Li diu, ei, ei, Goja. La Goja respira amb agitació, les galtes se li han posat vermelles. Sasseu als esglaons i recolza el cap a les mans. Sestà així tota lestona que la Montse tarda a acabar de munyir.
Allà hi ha la llista de les vaques per inseminar murmura finalment, assenyalant el petit despatx annexat a la sala de munyir. Ho podràs fer tu?
Un altre cop aquells xisclets desconcertants. El cel sencer xiscla «au, au, au». Un altre cop els gavians argentats taquen de blanc i plata les teulades del veïnat.
Un altre cop el mar al llindar de la casa.
La Goja sels mira captivada des de la finestra del menjador. És tan aclaparador com fascinant veure tot aquest escampall de gavians des de casa. Li fa la impressió que són unes bèsties dallò més estrafolàries, com una mena de miratge. Com si el veïnat, avui, shagués vestit desconjuntat.
Els gavians argentats no desperten gaires simpaties. Són cridaners i tenen gustos difícils dentendre, per exemple la seva afició a les escombraries. Els abocadors són, per a ells, com un bufet lliure. Per si no fos prou la seva mida i la seva agressivitat encara els fan més impopulars. Van pel món amb el posat altiu i la mirada provocadora, com si en fossin amos i senyors. La Goja torna a recordar els grups de nens que portava de colònies. Però també pensa en els executius afamats de Wall Street que surten a les pel·lícules americanes. Quin món de bojos. Sens dubte ella es queda amb els gavians i tot el salnitre que els acompanya. Fins i tot si són, com diuen alguns, les rates del mar. Com les rates, els gavians argentats han après a treure profit de la convivència amb els éssers humans, en comptes de sortir-ne perjudicats, que és el que els passa a la majoria despècies salvatges. I això és intolerable, diuen les persones, això és intolerable perquè els converteix en uns aprofitats i uns insolents. La Goja sels imagina en un abocador pudent, alegres com una cançó dels Gipsy Kings i, alhora, seriosos i plens de dignitat. Potser amb un tros de plàstic enganxat al pitram blanc immaculat, com nens petits a qui els pares shan descuidat de posar el pitet. Se li omple el cor de tendresa. No són pas ells qui han abocat allà tota aquella pila de deixalles. Com podem acusar-los de ser malsans?
Darrere seu sent un terrabastall i en Kropotkin surt disparat com una bala pel menjador i desapareix en un tancar i obrir dulls. Una de les muntanyes de llibres que hi ha esgavellades per tota la casa ha caigut a terra. La Goja somriu. A vegades en Kropotkin és un sapastre. No és el primer cop que intenta desplaçar-se sigil·losament per sobre una taula, entre cadires o per una lleixa i acaba tombant coses per terra.
Sacosta als llibres i els comença a recollir. Lúltima vegada que en Juli va pujar al mas li va preguntar si tenia pensat llegir-se tots aquells llibres que hi havia escampats pertot arreu. La Goja va encongir les espatlles tot i que, de fet, la majoria daquells llibres estaven o bé llegits o bé començats. I sanirien movent per la casa, dun piló a laltre, duna lleixa a laltra, de la posició horitzontal a la vertical, del menjador a lhabitació, de la taula del despatx al marbre de la cuina, del moble de lentrada a la tauleta de nit. Sanirien movent per la casa per un temps indefinit que podia ser sempre.
La gent que és tan desordenada com tu li va dir en Juli, en realitat sempre sabeu on són les coses, oi?
A la Goja allò li va semblar del tot ridícul. De veritat creia que ella sabia orientar-se, dins aquell caos? La Goja no sabia mai on eren les coses. Ni les claus de casa, ni la corretja dels gossos, ni el llibre que tenia ganes de llegir o rellegir. La Goja buscava constantment, treia i posava, penjava i despenjava, anava amunt i avall. I tot apareixia, tard o dhora. Però a vegades shavia de conformar a deixar les portes de casa obertes tot el dia o llegir un llibre que no tenia planejat llegir. Incloure latzar a la seva vida li permetia flexibilitzar la ment i aprendre a viure en un estat de lleugeresa, en un estat de desafecció. Lobligava a fer servir lenginy i, sobretot, a no aferrar-se a les idees i les coses de forma malaltissa. A no aferrar-shi en absolut. El seu caos no tenia cap ordre ni volia que en tingués. El desordre lalliberava del mètode i del protocol i de tot allò previsible, que de totes aquestes coses a la feina ja en tenia un fart, perquè el bestiar necessita un control exigent i unes rutines sòlides.
Un dels llibres que cull de terra és una biografia de la Frida Kahlo que es va endur fa cosa duna setmana de la biblioteca. Sha perdut el punt i busca entre les pàgines intentant fer memòria. Fulleja el llibre i es va aturant allà on apareixen fotografies: la Frida de nena, els pares de la Frida, la Frida i en Diego, un mural den Diego, uns quadres de la Frida, la Frida estirada en un llit amb una tela entre les mans. Frida. La Goja pensa que és un bon nom. És un nom alhora dolç i directe, amb aquest punt daspresa germànica que fa que et raspi la llengua i el paladar. Sel passeja per la boca. Friede. Significa «pau». És una llàstima que signifiqui «pau», una paraula tan malgastada que ha perdut el sentit i ara és només una embosta de cursileria. Però, tot i així, Frida sona molt bé.
La cella famosa de la Frida li fa recordar lAtthis.
Ja es troba força millor i és hora de tornar cap a la granja. Sestà fent tard, i avui encara no ha vist els vedells. Abans de sortir de casa, però, telefona a lescorxador.
La Sartre empeny, empeny, empeny. Estira el coll i mugeix llargament. Té els ulls sortits i vermellosos. I no té res a veure amb el seu nom, sinó amb lesforç.
La Goja reparteix pinso amb el carretó i no la perd de vista. El grup de vedelles joves fa festa major, barallant-se totes per treure el cap pel mateix forat encara que hi hagi forats de sobres a la menjadora. Tenen un nervi impròpiament boví, a aquesta edat. Són vivaces, juganeres i extremament curioses. Salten, vocalitzen i sembla que riguin amb desvergonyiment, algunes fins i tot sacosten i allarguen la llengua rasposa cap al braç de la Goja i li estiren la màniga.
Ella mira dignorar-les. Des que, aquella vegada, la Trotski la va encloure contra la tanca i la va prémer amb el cap fins a gairebé ofegar-la, la Goja sap que cal marcar uns límits. Les vedelles, per bé que són animals joves i enjogassats, també són animals molt poderosos, i una bèstia de quatre-cents quilos amb ganes de jugar pot acabar essent molt poc divertida. Més tard, quan ja són vaques adultes, sobretot després del primer part, el caràcter els canvia. Es tornen més serioses. Estan més tranquil·les. Sembla que prenguin consciència de la seva envergadura.
Mentre feineja, en Lamine apareix pel passadís i se li acosta. Somriu afablement, com sempre.
On eres?
La Goja entreobre la boca i sent com senrojola. Instintivament, redreça el cos i intenta semblar molt sencera, que faci la impressió que no li passa res. Encara està una mica abatuda, però ara es troba bé. Ha de semblar que no ha passat res.
Res, un imprevist... He hagut de marxar una estona.
En Lamine assenteix sense perdre el somriure. A la Goja li sembla, per un moment, que arrufa breument les celles, però no sap si són imaginacions seves. Últimament tot li sembla més dramàtic del que és en realitat.
Ja has esmorzat? pregunta en Lamine. Sempre pugen a esmorzar després de munyir i netejar la sala, i avui ja és un xic tard.
Quin fàstic, lesmorzar, pensa la Goja. Amb el mareig que portava a sobre. Potser hauria vomitat i tot.
No... Fa una ullada al rellotge i li ve un rampell. Són quarts donze i en Juli no trigarà gaire a venir a buscar la llet. Entre una cosa i laltra, se nhavia oblidat. Aquests darrers dies aprofitava aquesta estona per anar a veure les ovelles o per fer qualsevol altra cosa que impliqués anar-sen fora de la granja. Tot duna, li entra la pressa. I tu? Anem-hi?
En Lamine sembla una mica sorprès, però encongeix les espatlles i torna a assentir.
I ella? Fa un cop de cap en direcció a la Sartre.
Ah merda, pensa la Goja. La vaca. Gira el cap per mirar-la, tota grossa i rodona com és, palplantada enmig de lestable del prepart. Fa grans contraccions durant les quals tota la panxa sinfla i es desinfla violentament.
Home, fa poc que sha posat a parir... fa la Goja, sense deixar de guaitar-la. Jo diria que tenim temps...
En Lamine torna a encongir les espatlles.
Potser sí. Recull una pala que hi ha tirada enmig del passadís amb un gest distret. Abans de dinar també volia baixar la Kundera cap aquí, que li falten pocs dies per parir. Per cert... a la Goja li fa un salt el cor quan en Lamine la mira fixament, la Fatou mha dit que mhauria de quedar el nen un parell o tres de dies. Demà lhauria danar a buscar a lescola...
La Goja sospira alleugerida, tot i que intenta dissimular.
Ah, dacord. Fem com sempre, doncs. Fa una pausa petita, sescura la gola. Què, anem-hi?
Camina amb pas decidit i en Lamine, quan se nadona, ha daccelerar el ritme per atrapar-la. Abans de sortir del passadís de les menjadores, la Goja lluca una última vegada la Sartre i veu que dues peülles tendres i humides treuen el cap per sota la cua aixecada. A cada contracció es deixa entreveure un tros més de vedell que, després, torna a entrar uns centímetres cap endins. El petit ve ben posat i sembla que el part no tindrà cap entrebanc. Amb una mica de sort, quan tornin a la granja la Sartre ja haurà parit.
I en Juli ja haurà vingut i, sobretot, ja se nhaurà anat.
La Montse no hi està dacord.
Gairebé no nhem parlat!
La Goja obre una llauna de cervesa i es queda palplantada al costat del marbre.
De què hem de parlar exactament? No siguis ridícula.
La Montse està realment alterada. Gairebé enfadada. Potser enfadada, de fet. La Goja prem els llavis i se sent una mica avergonyida sota la mirada esbatanada i dolguda de la seva amiga. Intenta posar ordre.
Montse, hem tingut aquesta conversa moltes vegades... No podem anar guardant animals només per pena. Al final no hi cabrem.
La Montse fa que no amb el cap, es gira desquena, mira la paret.
El problema és que tu has tirat pel dret diu finalment, sense girar-se. Lúnic que et dic és que no nhem ni parlat, però resulta que tu ja ho has decidit tot.
La Goja sap que té els ulls enaiguats, encara que la veu només li tremoli discretament. Sempre aquell espectacle lamentable. Gairebé no nhan parlat perquè la Goja havia pensat que preferia saltar-se aquesta part. Però ni així aconseguirà defugir-la. I, malgrat tot, sap que la Montse no té cap argument prou ferm per fer valdre la seva voluntat. Això seu és pur sentimentalisme.
Ara em dirà allò, pensa la Goja, que els sentiments també compten.
Ostres, és que no sé per què hem de ser tan pragmàtiques sempre! exclama la Montse, girant-se tot duna i mirant-la amb els ulls brillants i furiosos. Que no són importants, també, els sentiments? Em pensava que hi havia coses més importants que la productivitat. Em pensava que, aquí, els animals no es tractaven com si fossin màquines. Hòstia, Goja!
Es gira de nou i la Goja sent com es posa a plorar. La incomoditat li creix per dins i es fa gruixuda i insuportable. Voldria fugir ara mateix. Anar-sen daquí. Però és a casa seva i no pot anar enlloc. Sospira greument i sasseu en una cadira.
Ara no, Montse, sisplau. Ara no...
El to suplicant li sona estrany, aliè. Però funciona. La Montse seixuga les llàgrimes amb una mà, sensuma els mocs i abaixa el cap. Petita primera rendició.
A vegades no sé què hi faig aquí. No compto per a res diu, mentre fa que no amb el cap a poc a poc. La veu se li ha destensat breument, tot i que té la cara inflada i vermella. Però és veritat que tu has de descansar. I no hauries de beure. Camina amb pas vacil·lant cap a la taula i es penja la bossa a lespatlla. Jo ara he de marxar. Això sí, després en parlem. I en parlem bé.
Subratlla lúltima paraula com si fos una sentència. No somriu. Quan passa pel costat de la Goja, satura un moment i li amanyaga els cabells. Després sen va.
La Goja se sent mentidera, culpable, bruta, dolenta. Fa un glop de cervesa i, quan sassegura que el cotxe de la Montse ha arrencat, encén un cigarret.
La Montse i la mestressa shan passat tota la tarda amb cares llargues. La Goja estava més seriosa que de costum i es movia a poc a poc, com si anés amb compte. La Montse, en canvi, tenia els ulls inquiets, sospirava fortament, es mossegava les ungles. Estava visiblement alterada. Això de lAtthis lha trasbalsada.
En Lamine es posa el casc i gira la clau del contacte. La moto espetega i ell dona gas. Són poc més de les vuit del vespre. Com que hi eren tots tres, a la munyida de la tarda, han acabat molt aviat. La mestressa semblava molt cansada. De fet, al matí també ho semblava. I aquella misteriosa desaparició a mig munyir... En Lamine té por que no tingui algun problema de salut. Fa uns dies va sentir com la Montse insistia a acompanyar-la al metge.
Mentre sent lembat de laire fred del vespre a la cara, recorda quan lAtthis i la Safo van arribar a la granja, amb tres vaques més. Llavors eren cinc vedelles llustroses i refetes. La Montse feia poc més de mig any que havia entrat al negoci com a sòcia i va ser idea seva, això de comprar vedelles a França. Deia que aportarien diversitat genètica al ramat. Es veu que eren duna línia molt bona de vaques lleteres.
Les vaques franceses van acomplir molt bé les expectatives, els primers anys. Tres delles, entre les quals lAtthis, ja venien embarassades, i les altres dues shi van quedar de seguida. Les primeres lactacions van ser molt bones. A partir del segon part, però, lAtthis va començar a tenir problemes. Es va haver dinseminar cinc vegades, llavors, per tornar a quedar embarassada. Després del tercer vedell, va trigar gairebé sis mesos a tornar a quedar-hi. Va avortar. La mestressa ho va seguir intentant. Li costa rendir-se, és pacient i obstinada. Finalment, lAtthis va fer un quart vedell. Des de llavors havia passat més dun any. La mantenien com podien amb el grup de vaques de lactació, però cada vegada feia menys llet. Tot i així, la Montse i ella ho van seguir intentant, i en Lamine recorda com estaven de contentes el dia que el veterinari els va dir que estava prenys. La gent del poble sen feia creus, de com perdien els diners aquelles dues dones. En Lamine també ho pensava: sabia que un animal com lAtthis, amb la llet que feia, no es pagava ni el menjar.