WILLIAM SAROYAN
(Fresno, 1908-1981) Fill demigrants armenis que van fugir de limperi Otomà, Saroyan va escriure contes, novel·les i obres teatrals que el van fer extraordinàriament popular. Va guanyar el premi Pulitzer (que va rebutjar) amb El moment de la teva vida i lOscar a la millor història per La comèdia humana.
Les seves obres es construeixen més per la descripció impressionista de personatges i ambients que per una intriga o una trama elaborada; a més, vehiculen sempre un estat dànim optimista i una fe profunda en la humanitat.
LES AVENTURES DEN WESLEY JACKSON
WILLIAM SAROYAN
William Saroyan, un dels grans escriptors del segle XX, va escriure aquesta novel·la per encàrrec de lexèrcit dels Estats Units. Com a soldat, lescriptor havia estat mobilitzat a Londres i algun comandament va creure que, a canvi dun permís, Saroyan podria escriure una història que afavorís les relacions entre estatunidencs i britànics i que, alhora, donés una visió amable de la vida de les tropes durant la Segona Guerra Mundial. Però, és clar, la novel·la va ser rebutjada. I Saroyan es va quedar sense el permís promès i es va escapar per poc dun consell de guerra.
Profundament antibel·licista i gens complaent, la novel·la narra lestada a lexèrcit dun jove que hi coneixerà el millor i el pitjor de la vida, els aspectes més tràgics i els més divertits, i arribarà a la convicció que només lamor i la fraternitat humana poden redimir-nos. Un llibre màgic, que regala joia de viure.
Traducció de Jordi Martín Lloret
«Una aclaparadora puresa legitima el seu discurs antibel·licista. Tot en Saroyan resulta autèntic. Em pregunto per què aquest llibre no és de lectura obligatòria en tots els instituts.»
Sergi Sánchez, El Periódico
«En els prestatges de la literatura pacifista ocupa un lloc de privilegi.»
Pablo Martínez, El Correo
«[Saroyan ens ofereix] un alè reconfortant i gairebé embriagador, un batec rabiós de vida intensa i despreocupada.»
Pau Riba, paperdevidre
LES AVENTURES
DEN WESLEY JACKSON
© 1946 William Saroyan
© 2021 Jordi Martín Lloret, per la traducció
© Prismatic Pictures / Bridgeman Images, per la imatge de portada
© Institut Català Internacional per la Pau (ICIP), per aquesta edició
c. Tapineria, 10, 3a
08002 Barcelona
T. 93 554 42 70
www.icip.cat
icip@gencat.cat
© 9 Grup Editorial, per aquesta edició
Angle Editorial
c. Mallorca, 314, 1r 2a B
08037 Barcelona
T. 93 363 08 23
www.angleeditorial.com
angle@angleeditorial.com
Primera edició: octubre de 2021
Producció de lePub: booqlab
No és permesa la reproducció total o parcial daquest llibre, ni la incorporació a un sistema informàtic, ni la transmissió en cap forma ni per cap mitjà, sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per gravació o altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.
LES AVENTURES
DEN WESLEY JACKSON
WILLIAM SAROYAN
TRADUCCIÓ DE JORDI MARTÍN LLORET
LInstitut Català Internacional per la Pau (ICIP) va ser creat pel Parlament de Catalunya a finals del 2007. El Parlament va optar, a petició de la societat civil, per crear un organisme públic, independent del Govern i les entitats privades, dotat de personalitat jurídica pròpia i amb plena capacitat per obrar. La llei de creació de lICIP estableix que ha de prestar serveis a la ciutadania, al moviment per la pau, al món universitari i acadèmic i a les administracions públiques, mitjançant activitats de recerca, docència, transferència de coneixements, sensibilització i intervenció.
Per tal de difondre la cultura de pau i fomentar leducació i la sensibilització de la ciutadania en aquesta matèria, lICIP ha creat quatre col·leccions de llibres adreçades a estimular la recerca, la divulgació i lacció sobre temes de pau i seguretat al nostre país: «Clàssics de la Pau i de la Noviolència», adreçada a posar a labast de la ciutadania els i les autores que es consideren clàssics del pensament de la pau i de la noviolència; «Eines de Pau, Seguretat i Justícia», pensada per donar eines de reflexió i de treball a les persones compromeses amb la construcció de la pau i la justícia; «Pau i Seguretat», que vol posar a labast dun públic acadèmic i especialitzat temes contemporanis tractats des del compromís amb la investigació per la pau, i «Noviolència i Lluita per la Pau», que vol difondre la noviolència com una filosofia i una pràctica cabdal per avançar en lassoliment de la pau al segle XXI.
CAPÍTOL 1
En Wesley canta «Valencia» i rep una carta important
Em dic Wesley Jackson, tinc dinou anys i la meva cançó preferida és «Valencia». Suposo que tothom tard o dhora es busca una cançó preferida. Jo sé que la meva és aquesta perquè no paro de cantar-la o de sentir-la, fins i tot quan dormo. Magrada com brama el paio a plens pulmons:
Valencia!
In my dreams
it always seems
I hear you softly calling me!
Valencia!
Tral·larara,
tral·larara,
tral·larara, tral·larà! 1
En aquest món no es pot prescindir de les cançons perquè tothom té sempre algun problema i els problemes marxen cantant. El meu col·lega Harry Cook canta «If I had my way, dear, youd never grow old».2 La canta a la gent que no li cau bé, i el que vol dir és que si depengués dell ja serien morts, no pas que vulgui que es mantinguin sempre joves. Al mateix temps, canta la cançó com si volgués dir el mateix que volia dir lautor quan la va escriure, com si la cantés a la seva promesa i estigués afligit perquè no pot conservar-la jove i guapa per sempre. El paio a qui en Harry té mania ja sap prou el que vol dir quan li canta això, però no hi pot fer res perquè és una cançó innocent i no es pot demostrar de cap manera que en Harry no la canti a la noia que algun dia serà la seva dona. No hi ha cap llei que prohibeixi cantar-li una cançó a la teva estimada.
En Nick Cully canta:
O Lord, you know I have no friend like you
If Heavens not my home, O Lord, what will I do?
Angels beckon me to Heavens open door
And I cant feel at home in this world any more. 3
En Nick també canta la seva cançó de dues maneres alhora: seriosament i de broma. Per com canta ja saps que el que vol dir és: «No magrada aquesta vida», però al mateix temps saps que també vol dir: «No magrada, però la vull conservar; així que, si me nhe danar, per lamor de Déu, deixam anar a un lloc millor que aquest; deixam anar al Cel». Saps que en Nick senyora duna vida impossible, i saps que sen riu, daquesta enyorança. Cada cop que sento en Nick cantar aquesta cançó o em recordo dell cantant-la, em poso tan trist que magradaria ser algú altre en comptes de qui soc. Magradaria ser un xinès o un esquimal o qualsevol altra cosa tret del que soc: un americà nascut a San Francisco, de mare dublinesa i pare londinenc que es van conèixer a San Francisco, es van enamorar, es van casar i van tenir dos fills, el meu germà Virgil i jo. No suporto la meva vida quan sento en Nick Cully preguntar-li al Senyor què farà si el Cel tampoc no és casa seva.
Tothom que conec té una cançó que recorda dalgun lloc, una cançó que té un significat especial. A mi magrada imaginar-me quines cançons deuen cantar els famosos quan no els veu ningú. Una cosa és el que un home canta a lesglésia, i una altra de ben diferent el que canta quan està sol.
De moment ja sabeu com em dic, ledat que tinc i quina és la meva cançó preferida, però encara no sabeu el més important que sha de saber de mi, que és que soc lleig. No pas una mica lleig, com alguns paios: jo soc lleig del tot. El perquè no el sé, però és així, ves. Cada cop que em miro al mirall per afaitar-me em sorprenc. Em costa de creure que hi hagi ningú tan lleig, però sí, el tinc davant dels ulls... i soc jo!, en Wesley Jackson (39339993), no pot ser ningú més. No sabia que fos tan lleig fins que em vaig començar a afaitar fa tres anys i em vaig haver de mirar al mirall cada dos o tres dies, que és el que no magrada dafaitar-me. No em fa res haver-ho de fer, no em fa res procurar danar polit, però mhe de mirar al mirall quan mafaito i el que hi veig em fastigueja tant que ni tan sols em molesto a desitjar ser un esquimal, el que voldria és morir-me.
Per aquest motiu fa tres anys em vaig proposar de mantenir-me tant com pogués fora de la vista de ningú. Feia passejades llargues i llegia molts llibres. Passejar et fa pensar i llegir et posa en contacte amb les idees daltres homes, la majoria dels quals segurament també són lletjos. Després de passejar molt, de llegir molt i de pensar molt acabes parlant sol, tot i que no és exactament amb tu mateix amb qui parles, sinó amb els paios que has conegut als llibres. I de seguida et venen ganes de parlar amb algú que sigui viu, però quan ho intentes resulta que els altres no saben de què parles perquè no han llegit els llibres que tu sí que has llegit ni han pensat en les coses en les quals tu sí que has pensat, i el més probable és que es pensin que ets boig. Potser sí que ho ets, però qui sap qui és boig i qui no? Jo no em veuria amb cor dafirmar que un home és boig. Em podria equivocar.
Després comences a pensar que hauries descriure una carta a algú, i això és el que vaig fer jo. Vull dir que vaig pensar que hauria descriure una carta, però no sabia a qui enviar-la. La mare havia estat separada del pare quasi tota la meva vida, i jo hi havia perdut el contacte.
Quant al pare, no sabia on coi era. I quant al meu germà Virgil, què li podies dir a un nano de només tretze anys encara que el coneguessis, que tampoc no era el cas? Si jo ara escrivís al president, no ho trobaria estrany, ell?
No coneixia ningú prou bé per escriure-li, així que al final vaig escriure a la senyoreta Fawkes, que em feia la catequesi a San Francisco.
El pare em feia anar a la catequesi perquè deia que ell shavia allunyat del bon camí i li feia por que jo també me nallunyés si no rebia una mica dajuda. Deia que em pertocava a mi de trobar el bon camí per tots dos, però el borratxo era ell, coi, no pas jo. Era ell qui hauria dhaver anat a la catequesi.
Vaig escriure a la senyoreta Fawkes una carta ben llarga i li vaig explicar algunes de les coses que mhavien passat des de lúltim cop que lhavia vista, feia nou anys. No creia que es recordés de mi, però em semblava que havia descriure a algú, així que li vaig escriure. Quin sentit té ser a lexèrcit si no escrius ni reps alguna carta de tant en tant? Si la senyoreta Fawkes contestava, fantàstic. I si no, també.
Una nit, aproximadament un mes després que hagués enviat la carta a la senyoreta Fawkes, es va armar un gran rebombori a lhora de repartir el correu perquè hi havia una carta per a mi. Va ser en Vernon Higbee qui va provocar el xivarri. En comptes de llançar-me-la, tal com feia amb tothom, va dir que me la volia lliurar oficialment. Als nois els va agradar la idea de convertir allò en un acte oficial, i a mi no em feia res, així que quan em van obrir un passadís fins a la tarima, el vaig recórrer i vaig pujar a la tarima al costat den Vernon, tal com esperaven que fes. Sabia que es volien divertir una mica, i a lexèrcit, quan un munt de paios es volen divertir una mica val més deixar-los fer perquè, si no, al final ells es diverteixen més i tu no et diverteixes gens. Però si els deixes fer, si més no tu també et diverteixes una mica. A més, quan la gent es riu de tu, de qui es riu, en el fons? Si jo em ric de mi mateix, per què no shaurien de riure de mi també un munt de paios de lexèrcit? Suposo que tothom aprèn a riures de si mateix a partir dels divuit.
Doncs bé, quan vaig pujar a la tarima al costat den Vernon tothom reia i es divertia, i llavors en Vernon va allargar el braç tal com solen fer els oradors que controlen el seu públic.
Silenci! va demanar. Aquest és el moment més important de la meva carrera com a encarregat del correu de la Companyia B. Tinc lhonor danunciar que ha arribat una carta a través del Servei Postal dels Estats Units, i lhonor encara més gran danunciar que el destinatari daquesta carta és el soldat Wesley Jackson. Visca el soldat Jackson!
Mentre els companys movacionaven, jo em demanava què em devia dir la senyoreta Fawkes a la carta. I al mateix temps no parava de sentir el paio de la cançó bramant «Valencia!».
Després de lovació, algú va dir:
De qui és la carta?
I algú altre:
No em diguis que fins i tot en Wesley té nòvia.
Però a mi no em va fer res.
Si us plau, anem per parts va dir en Vernon Higbee. Amb lamable permís del soldat Jackson, us diré qui envia la carta. Pel que fa a la qüestió de si el soldat Jackson té nòvia o no, lafirmació o la negació daquesta circumstància no té res a veure amb aquesta cerimònia, que és oficial. La carta que tinc a la mà, i que és propietat particular del soldat Jackson, està clarament adreçada a ell, tal com indiquen al sobre el grau, que és «Soldat», el nom, que és «Wesley Jackson», i el número de sèrie, que és el «39339993», tot dacord amb el Reglament de lExèrcit. Visca el Reglament de lExèrcit!